Presentació

Ara ja es pot dir amb certesa:  Espriu era cabalista. La qual cosa significa que practicava  un sistema de meditació espiritual que li permetia de transitar, sense prendre gaire mal, per les zones més perilloses de la bastida teosòfica o teològica que l’ésser humà ha aixecat al llarg de mil·lenis de pànic còsmic que ha mirat de superar amb imaginació, reflexió, fantasia, esperança, i tot el que hi vulguem afegir a la idea d’una divinitat absent, incognoscible, allunyadíssima dels problemes humans, que mai no s’ha fet sentir per molt que alguns s’hi entestin. I tanmateix la presència segurament més desitjada i enyorada, perquè en un món on el mal  i el dolor campen amb tota llibertat, sovint ens sentim molt abandonats i de vegades voldríem, com els nens, un pare protector que ens salvés de l’angoixa d’existir.

Espriu era un intel·lectual que posava la raó per damunt de tot:

Anatema contra el qui revolta instints i sentiments contra l’imperi de la raó, l’alta lluminària de l’amor de Déu en la tenebra de l’home. Res al marge de la raó, res en pugna amb la raó, res per damunt de la raó, excepte Déu. (Primera història d’Esther,  Dins Obres completes / Edició Crítica, Vol. 11, p. 74.)

Cuirassat amb l’apotegma es va immergir en l’estudi de les religions tot buscant, a través de la philosofia perennis, els lligams que establien un comú denominador entre totes elles, és a dir, el que en deia la «mística tradicional», la que posa en relació els vedes i el tao amb la mística musulmana i la jueva i aquesta amb la cristiana.

En conseqüència s’interessava pels mites, la gran literatura oral que esdevé lletra, amb què la creativitat dels humans ha mirat d’explicar el significat profund i transcendent des de les coses més simples a les més complexes. Per aquest camí la poesia esdevindrà un món gairebé infinit de ressonàncies compartides. Una immensa literatura encapçalada per la Bíblia. Com deia Espriu, una biblioteca sencera. Un llibre de llibres que la humanitat segueix llegint i estudiant des de fa mil·lenis, malgrat que ja som a l’era digital i que aquest mateix text que ara escric només existirà en un núvol. La imatge és estupenda: un núvol fet de lletres que giren pel cosmos i només s’aturen i s’ajunten ordenadament al conjur d’estranyíssimes combinacions alfanumèriques que sóc incapaç de desxifrar. Eppur si muove.

llegir més

Foto Juana Furió

 

 

  Raffaele Pinto

 

 

“Deh, quando tu sarai tornato al mondo

e riposato de la lunga via”,

[...]

“ricorditi di me, che son la Pia;

Siena mi fé, disfecemi Maremma:

salsi colui che ‘nnanellata pria

disposando m’avea con la sua gemma”.

“Cuando por fin al mundo tú habrás vuelto

y descansado del largo camino

                      …

acuérdate de mí, que soy la Pía;

Siena me hizo, me mató Maremma:

aquél lo sabe bien que con anillo

me desposó, y con su propia gema”.

 

 

Pia dei Tolomei

Pia dei Tolomei

Pía dei Tolomei es uno de los personajes más inolvidables de la Commedia, seguramente el que alcanza la mayor intensidad dramática con el menor espacio textual: apenas seis versos. Dante la encuentra subiendo la montaña del Purgatorio, entre los que han muerto víctimas de alguna violencia. Sin ser presentado por el narrador, el personaje interviene en la escena casi en sordina, insinuando su género femenino por la ternura con la cual llama la atención del protagonista. Su brevísimo monólogo se articula en un primer movimiento de dos versos,  para desear delicadamente al peregrino un retorno feliz al mundo de los vivos y un merecido descanso (130-131: “Deh, quando tu sarai tornato al mondo / e riposato de la lunga via”); un segundo movimiento, un solo verso, para pedir que se acuerde de ella y decirle su nombre (132: “ricorditi di me che son la Pia”); y un tercer movimiento de tres versos para decir el destino de su vida: la ciudad donde nació y la tierra donde murió (133: “Siena mi fé, disfecemi Maremma”), y una alusión enigmática al marido que la mató, el único que conoce las circunstancias de su muerte (134-135: “salsi colui che ‘nnanellata pria / disposando m’avea con la sua gemma”).

Sobre el personaje de Pía (literalmente: ‘piadosa’), las noticias documentales son muy escasas. Los primeros comentaristas de la Commedia la identificaron con una mujer de la noble familia de los Tolomei, de Siena, casada con Nello Pannocchieschi, un señor de la Maremma (zona costera de la Toscana meridional), que la habría hecho matar por celos, según algunos, o para poderse volver a casar (según otros). Podría resultar sorprendente que el poeta haya sido tan avaro de informaciones sobre este personaje, si pensamos en la riqueza de detalles con los que narra las circunstancias de la muerte de los dos personajes anteriores. Pero es justamente el misterio que envuelve la muerte de esta mujer, o sea los motivos y las formas de su asesinato, lo que determina su fuerza poética. Diríase, incluso, que el personaje exista en la imaginación de Dante exclusivamente por ser la esposa de alguien que después la mataría.

 

La Pia dei Tolomei

Pero entenderemos la necesidad de este semianonimato, y por lo tanto el significado poético y humano de este personaje, justamente comparando su suerte con la de los demás personajes que aparecen en el canto V del Purgatorio. En esta galería de la violencia que Dante ha construído, después de haber descrito la violencia masculina y pública de guerreros que mueren por los odios políticos, el poeta explora aquella otra violencia, ejercida contra las mujeres, tan odiosa como la primera, pero oculta en el espacio doméstico. Su nombre (sin determinación del patronímico), nos presenta a la mujer por un lado en su irreductible singularidad personal, y por el otro en su genérica esencia femenina, que se realiza dentro del matrimonio igual que la de cualquier otra mujer (en el régimen patriarcal del feudalismo). Por esto, tal vez, nos conmueve tanto el ruego de su primera frase, porque nace de este fondo oscuro del anonimato, como si el personaje intentase rescatar su memoria de la insignificancia a la cual ella, que sólo ha vivido en este mundo para ser la esposa de alguien, está condenada. Cuanto más huidiza es la realidad histórica de lo que le ha pasado, tanto más genéricamente ejemplar se vuelve su personalidad, que parece representar a todas las mujeres, en tanto que víctimas de hombres incapaces de entenderlas y amarlas. Más que de la angustia de una existencia precozmente truncada, el terrible verso (Siena mi fe’, disfecemi Maremma) nos habla de una conciencia petrificada, identificada con el paisaje en el cual transcurrió su vida, como si Pía no hubiera visto otras cosas, y formara parte de él, igual que un árbol o una roca. Es posible que justamente esta imagen (unos ojos totalmente llenos del paisaje toscano de Siena y de la Maremma) haya intentado reconstruir uno de los primero exégetas del Poema (el Anonimo Fiorentino), explicitando con detalles claramente novelescos lo que el poeta ha insinuado con la enorme potencia evocadora de un solo verso:

 

Palazzo dei Tolomei, Siena

Palazzo dei Tolomei, Siena

 

Esta mujer fue una noble dama de la familia de los Tolomei, de Siena, y su nombre era Pia: se casó con Nello de Panuteschi de Pietra de Maremma. Esta Pia fue una jóven tan hermosa y agradable que Nello cogió celos de ella; y después de haberse quejado con la familia, y como la mujer no cambiaba de actitud, y también porque estaba obcecado por los celos, decidió matarla. Dicen que antes había hecho un compromiso para casarse con la viuda del conde Umberto de Santa Fiore; y posiblemente esta fue la razón para acelerar la muerte de la mujer. El Poeta creyó que la mató de esta manera: mientras estaba asomada a una ventana del palacio de Maremma donde vivía, arriba de un valle,  Nello envió un siervo que la cogió por los pies y la lanzó al vacío en el valle desde la ventana, de manera tal que nada se supo nunca de ella.

 

 

llegir més

A PROPÒSIT DE “L’ENUNCIAT” de JOSEP-RAMON BACH

Josep Ramon Bach

Josep Ramon Bach

 

La poesia gnòmica (del llatí gnome, sentència) té un origen remot, no solament va ser molt difosa en el món clàssic (Hesíode, Focílides, Pitàgoras), sinó també a l’oriental, de manera especial a l’hebreu i a l’indú.  Es diferencia del poema didascàlic per la quasi total absència de sistematització,  i dels proverbis,  pel caràcter d’elaboració en ella present.

Bach és l’home del quadern de notes a la butxaca, perquè la gnòmica és fruit de l’observació i de la saviesa, i requereix gran intel·ligència verbal per a la  captació d’un instant que s’esfumarà veloç, perseguit per un altre que ja reclama atenció. El mon que ens envolta, gairebé mai observat, és un bigbang continu de gestos, mirades, ensopecs, lluïssors que de tan estridents ensordeixen la vista. Josep Ramon Bach, poeta dramaturg i prosista, pertany a la generació de “La revolta poètica, 1964-1982“. El vaig conèixer a la inauguració que es va fer d’aquesta exposició interessantíssima a la Fundació Palau de Caldetes,  el 29 de novembre passat. L’han feta Vicenç Altaió i Julià Guillamon, una garantia. Encara hi sou a temps, no us la perdeu.

 

Comissaris: Vicenç Altaió i Julià Guillamon

Col·lecció Alabatre, núm. 32, Labreu Edicions

 

L’Enunciat és un compendi de la vida quotidiana d’un escriptor de poesia. Amb les seves inquietuds, les seves fòbies, les seves alegries, els seus excessos d’una passió desbordada, els seus descobriments vitals, les seves necessitats líriques, el tribut al seu entorn humà, les seves crítiques i, per damunt de tot, el seu desig incessant de mirar-se la vida amb els ulls oberts a una creació literària sempre encomanada a l’imaginari. L’Enunciat és un llibre de poemes d’un sol vers, amb vocació lírica però sense fer escarafalls a la prosa més estricta, que marca el ritme de la vida d’un escriptor enamorat de la poesia.

El llibre, que consta de 666 sentències, està dividit en  sis parts de 111 poemes d’un sol vers cadascuna, possible homenatge a les Àurea dicta pitagòriques. L’autor l’ha escrit al llarg dels anys com un company de viatge a qui dedicar les confidències. Un llibre obert sempre a punt per a rebre les inquietuds de cada dia.

666 L’enunciat és una fórmula per definir alguna cosa. O l’expressió d’una idea o d’un fet. O la voluntat de ser un aforisme. O, tal vegada, el reclam d’un poema quan neix.

Per tant, es tracta d’una amalgama d’estils lírics, un calidoscopi de sentiments i un inventari de reflexions. També un dietari personal i, alhora, un dietari universal. Hi ha homenatges a noms llegendaris que formen part de la vida moral i estètica del poeta. Així com memòria dels llocs on un moment o altre l’autor ha cregut sentir-s’hi feliç.

 

17  Aquest poema és parella de fet d’un sonet de Shakespeare.

35  Tot esperant Godot, aquest poema s’asseu al llindar del prosceni.

64  A Ordet, Carl Theodor Dreyer va ressuscitar un mort. Per primer cop i sense que serveixi de precedent, el desi va suplantar la realitat.

82  Aquell poema l’han maquillat amb productes de la prestigiosa marca T.S. Eliot.

116  A Sinera, els camins dubtosos guien la barca del temps.

 

Altrament, és un llibre d’aforismes poètics, de crítica literària.

52  Desconfieu dels potes lúcids, tal vegada arribaran a assolir un prestigi intel·lectual, però mai no consolaran un cor afligit.

95  Aquest poema viu un idil·li apassionat amb una avioneta.

187  El centre del món, és a dir, el centre del prestigi creatiu de la poesia contemporània, es troba al mercat de Sant Antoni de Barcelona, on cada diumenge es practica el lliure comerç de l’intercanvi de cromos.

Un ideari de vida. Una poètica sense pretensions.Un receptari de menges i propostes morals. Un joc d’imatges i d’intencions. El triomf d’un lector apassionat.

 

24  En general, el poema és un llebrer que escodrinya els cataus de silenci.

9  Quan la clau s’encalla, el pom obre el pany.

186  A Roma, el meu poeta es va quedar adormit en braços de La Pietat de Miquel Àngel.

193  Un sonet que fa segles va caure a l’Arno, avui és una pedra més que sosté el pont vell de Florència.

 

Amb la ironia i la tendresa marca de la casa, l’autor pretén fer-nos còmplices d’una aventura delirant i creativa. Llançar el missatge que, en la diversitat, hi trobarem les coordenades del futur. I que en els marges de totes les acadèmies, hi ha un espai de llibertat, on cercar-hi amb imaginació una altra manera d’entendre la poesia i, per tant, la  vida. L’Enunciat és una mirada rodona a l’entorn feta amb una intuïció desbordant i sense límits.

271  Un llibre de Walt Whitman dormia la mona, obert de pàgines i bocaterrosa, sobre la gespa d’un parc.

534  La rata degana de la Biblioteca de Catalunya només es menja els fulls dels llibres de poesia escrits amb mètrica clàssica.

 

llegir més

A la secció  ”Els poetes diuen” volem sentir la veu dels qui s’expressen a través de l’escriptura com a “ars” perquè ens expliquin allò que no solen explicar: com es fa el poema, com neix el relat. Curt, les motivacions íntimes que empenyen a escriure amb voluntat de ser llegits per uns estranys que penetraran (el verb és triat amb deliberació) en la seva intimitat ja sigui amb la finor perceptiva de qui es vol deixar enamorar (tant necessitat d’afecte com el mateix poeta), o amb la imposició violenta del crític prepotent (com a sublimació de la seva impotència creativa).

En un recent viatge a l’Alguer vam passar uns dies amb l’Iban i l’Emanuela que ens van ensenyar tota la part nord de  l’illa, el meravellós, intacte, paisatge de Sardenya. Hi va haver   intercanvi d’ impressions, el paisatge era analitzat, s’hi feien hipòtesis de tot tipus. En especial, l’Iban em va parlar del seu nou projecte vinculat a la música, d’on naixia una entrevista acompanyada d’una filmació del naixement del  projecte.

Com neix la idea de fer un nou poemari?

—Sempre que acabe un llibre de poemes em pregunte i ara? Què hem de fer? Concep l’escriptura poètica com un tot, una aposta cap al futur en què els poemes, cadascun dels poemes, han de ser la part d’una estructura més gran que té un objectiu precís. És per això que en molts dels meus llibres també hi ha lloc per als poemes imperfects, perquè mostrar la imperfecció és una manera de mostrar el procés creatiu.

Això m’agrada, em sona a taoisme. La imperfecció fa visible la perfecció. Però s’allunya del que havies publicat fins ara, no?

 

Iban L. Llop, en segon terme, i

Iban L. Llop, a l'esquerra, i Marco Forgetta, el músic

—Després de Batalles de Sardenya (que ja naix com a tercera part de l’experiència italiana), no tenia ganes o no volia escriure sobre Itàlia. I aleshores? De què escriure, si sempre estem escrivint sobre les mateixes coses? La idea em va venir quan vaig llegir aquest comentari del poeta Josep Lluís Roig: “Sí, la qüestió és no ser el centre i ser testimoni.”  Testimoni de què, de quin lloc? De la poesia mateixa, per exemple, de la literatura en general.

Vaig rellegir els meus llibres i vaig comprovar que la figura d’Ulisses hi apareixia sovint. Bé, ja tenim el testimoni, però farem un Ulisses cansat, una mica vell, però encara en forma. El lloc? Mentre ho pensava escoltava música, alguns grups del moviment grunge que ara tornaven a estar millor que mai. La idea del ressuscitar i alhora de la metamorfosi. D’acord, ja tenim un testimoni que canvia, que ressuscita. L’estiu passat (2011) llegia Faulkner i no sé com vaig arribar a parar viatjant per internet a la biblioteca Lluís Vives i al text Odisseu de Bartra. Bé, ja ho tenim, Estats Units.

Sempla el plantejament d’un relat: un narrador testimoni, que s’homologa a un Ulisses envellit que es trasllada a una geografia estranya. És clar que hi ha Bartra al darrera, però això com s’endega ? Quin és el procés de transformació (mort / regeneració) de la veu teva?

Com faig moltes vegades, vaig buscar primer el títol al poemari de poemes que encara no havia escrit. Poemes en mi menor. M’agradava aquest títol i quan li ho vaig comentar a un amic músic, em va dir que mi menor no era només una tonalitat, podia ser també una manera de veure les coses. D’acord doncs, poemes en mi menor. Si hi ha el mi menor, ha d’haver-hi música i jo no sóc músic (potser ni poeta). Ara bé, a mi m’agrada escriure per ser llegit i no acabava de veure massa clar això del títol i els poemes. Bé, buscant la resposta i tornant al meu testimoni, vaig imaginar el personatge passejant per llocs dels EUA i interrogant-se sobre les coses mentre la música l’acompanya.

Una veu testimoni, un itinerari, el viatge com a exploració del no-jo. El centre de la cerca s’ha desplaçat. I ara la música?

—He recitat poques vegades i mai no m’he sentit a gust. Potser pel silenci que envolta la paraula, potser perquè ja ho he dit, escric per ser llegit. O potser perquè no sé fer-ho. El cas és que aquests poemes (si arribava a escriure’ls) els volia recitar, compartir amb un públic, fer alguna cosa més que escriure’ls.

La música com a companyia o com a generadora del procés creatiu?

—Sí, hi ha poetes que es fan acompanyar amb algun instrument (violins, guitarres…). Jo el que volia era crear, sense tenir ni idea de música, torne a repetir-ho, un espai en què la veu formara part del tot. Vaig parlar d’aquesta idea amb Marco Forgetta, percussionista i cunyat, i vam fer una prova de guitarra i percussions. No ens va desagradar la idea, però una guitarra semblava poc i no volíem fer un grup o una cosa així. Volíem crear alguna cosa davant de la gent, una creació que no fóra sempre la mateixa, que hi haguera sempre un punt d’improvisació. Bé, vam usar un pedal per enregistrar les  frases dels instruments, per poder superposar frases i que em permetera recitar i tocar alhora. Un altre concepte que teníem clar és que els dos elements principals havien de ser les percussions i la veu.

Estats Units, improvisacióJazz?

—Blues, de moment, tot i que cada estil o forma crec que apareixeran a mesura que cresca el text.

Una opció esplèndida, però arriscada, no?

—Necessitàvem enregistar un parell de proves per veure el temps (suposem que si el presentem al públic no pot durar més de 40 minuts) i per saber si ens agradaria el projecte. Només ho enregistràvem per poder treballar en la resta de textos (vivim a us sis-cents quilòmetres de distància). Vam començar pel blues perquè és una forma tancada i alhora flexible. I vam afegir-hi tres tankas perquè ens donava la idea de la imatge, una imatge fragmentada, potser. Ara bé, el que em sembla interessant és la part de la creació de les percussions. Pel que fa al text ho tinc més o menys clar, cada poema ja té establerta una imatge i quan li ho comentava a Marco, ell veia la imatge i el color que li suggeria. Em comentava que “veia” un color i que tocava basant-se en aquell color, intentava traduir en música un color que li havia estat proposat per la paraula.

A la filmació es fa difícil escatir com han de funcionar paraula i música… 

—És per això que el so és una porqueria. De moment era una prova per veure si ens agradava prou per tirar endavant la idea. Sembla que sí, i el repassar la filmació ens ajuda per analitzar com haurà de funcionar la paraula i la música. De moment ja sabem que haurem d’usar un parell de pedals (per treballar de forma més independent), jo estic treballant en els textos i un cop fet això, Marco traduirà en ritme el text, jo afegiré la guitarra i la veu es veurà obligada a seguir la música, a reproduir una imatge filtrada per les percussions.

I Mandeville?

—Mandeville naix mentre estàvem a punt de recollir el material. Jo li comentava la idea del poemari a Marco i se li va ocórrer agafar una màquina d’escriure per crear la base. Vaig afegir-hi un parell d’acords i vaig triar un poema que tenia a l’ordinador (Mandeville). Va ser el primer que vaig trobar, ens interessava només saber la durada del poema. Bé, casualitats de la vida, el poema fa referència al fet d’escriure. Ara només cal perfeccionar-ho tot.

En aquest procés  es crea el poema o bé sofreix alguna transformació?.

Aquestes són les tankas del blues. En el moment que vam decidir que seria un blues, vaig triar la primera tanka. El blues ens transporta a la nit, al viatge, i per això aquesta tria.

De nit navegue.

Jardins, places, ombres,

llençols per terra.

Ací tens la meua deixa.

Eterna, la mirada.

 A partir d’aquest moment vaig haver de triar-ne altres. La segona (que ja tenia escrita) l’enllaçava a partir del verb navegar de la primera i amb “aigües”. A més a més, hi veia la figura d’aquest “Ulisses”. El canvi de persona (a banda de ser coherent amb la primera tanka) desplaça l’atenció, fa aparèixer el personatge i crec que li dóna més força al text.

Aquestes aigües

que ja et saps de memòria, (ja em sé de memòria)

són el viatge

encetat mil vegades

per provar de salvar-te (per provar de salvar-me)

La tercera tanka, escrita mentre ja teníem decidit que la música seria un blues, té un procés creatiu que comença amb la idea dels esclaus negres. A partir d’ací hi ha una descripció d’allò que tinc al davant mentre intente escriure el text: és un 3 de setembre, des de la finestra veig (o imagine) uns camps de blat, damunt la taula poemes de Kavafis i un paquet de cigarretes. El canvi de camp de blat per cafè i sucre és perquè eren els productes que s’obtenien dels camps on treballaven els esclaus. Un cop imaginat això, no va ser difícil imaginar les esquenes suades i brillants dels esclaus.

 3 de setembre,

un camp de blat, Kavafis, (Kavafis, cafè, sucre)

la cigarreta.

Sents en la pell encara (sent)

el sol dels esclaus negres

 

Bé,  doncs, vegem  i escoltem com es genera el procés d’investigació. Ens fem càrrec dels problemes de so, però assistir-hi és tot un privilegi.


Mandeville poemes en mi menor 2

www.youtube.com

Improvisació ( i es nota) sobre el poema Mandeville, de Poemes en mi menor.  Iban Leon Llop
Poemes en mi menor 1

www.youtube.com

Prova del projecte Poemes en mi menor.   Iban Leon Llop

Ah, i si voleu saber més de l’Iban cliqueu a

TRILOGIA D’ITÀLIA: “Llibre de Nàpols”, “Crònica de Calàbria” i “Batalles de Sardenya”, Iban Leon Llop

 

 

 

llegir més

Ricard Mirabete, foto de Carles MercaderFa dos dies vaig assistir a la presentació d’un llibre de poesia, Radar de Ricard Mirabete, publicat a Témenos Edicions. No el coneixia personalment, era un “amic” de Face book, un d’aquests amics llunyans, de fet desconeguts, amb qui ocasionalment coincideixes amb  un “m’agrada”. Així em va arribar la seva invitació. No acostumo a freqüentar els cercles poètics, no hi tindria res a a fer, no sóc poeta, ni crítica ni editora. Però ara potser m’hi hauré de deixar caure més sovint perquè l’experiència va ser bona. Vaig arribar d’hora, això em va permetre de començar a llegir alguns poemes i a poc a poc vaig percebre que aquells versos em deien coses que em feien sentir com a casa.

No vull banalitzar, vull dir que em colpien, cosa que em passa rarament perquè la poesia és molt difícil que comuniqui de “veritat” amb l’àmbit interior d’un lector. Per això és minoritària, oi? De vegades necessita l’ajuda de la música perquè un poema esdevingui memoritzat, més o menys entès, en definitiva popular. I dintre de ser un art extremadament minoritari, els poetes de debò són poquíssims, si és que per poeta entenem la responsabilitat moral i estètica que aquest títol comporta: una via de coneixement, una porta que se’ns obre als qui no tenim aquest do de la paraula i en necessitem d’alienes que ens guiïn pels laberíntics camins de la nostra complexa interioritat, imatges que facin bategar l’inconscient misteriós dels nostres replecs psíquics. Bategar correspon al cor i ara ho he aplicat a la part més obscura de la ment perquè és on de debò batega la nostra vida. Allò del cor és massa fisiològic, tot i que la metàfora, sobretot per la seva antiguitat, realment és genial: en el cor, els sentiments amorosos, en el fetge i la bilis negra, la malenconia. Els antics en sabien del cos i de la poesia. I també sabien dels somnis.

I què és si no, aquest subjecte líric de Radar que deambula per una ciutat  que és un lloc d’enlloc? Perquè els llocs són només records de passes deixades enrere, malgrat els topònims que assenyalen un camí que fins i tot  sembla real:  ”el pont romà”, “el marge dret del Mèder”, “la carretera de Prats”, un subjecte poètic que camina però no avança, més estàtic que dinàmic, atent a qualsevol remor: “Tenies boca i oïda disposats per tal d’escoltar les ones / del RADAR. Aquell altre lloc on arribaves.” Deixo que el poeta ens ho expliqui, perquè és ell qui té la clau de la porta d’aquest enlloc ple de ressonàncies misteriosament compartides:

 

En la creació d’un poema hi ha una recerca en la qual l’experimentació i la ruptura malden per generar sentit i una forma lingüística concreta. Per mitjà de la llengua, el vers va construint un discurs poètic que funcioni com un punt d’observació de la realitat, que neix d’interrogar-se a un mateix i de l’acció de mirar l’entorn, provant d’arribar a la comprensió del món. Ja no ens interessa descriure, explicar, allò que veiem o que ens configura individualment, sinó que el propòsit principal és que un poema signifiqui una presa de contacte amb el món.

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Com explica Lluís Calvo al pròleg que obre el llibre Radar (Témenos Edicions, 2012), la veu poètica parteix d’una situació de receptivitat: “Hi trobem, així, una amatença de parla i d’escolta, com un radar que rep emocions literàries i que n’emet”. L’aposta creativa la condueix la pròpia llengua que mitjançant sovint la ruptura sintàctica o l’el·lipsi —ambdós recursos assenyalats per Lluís Calvo al pròleg— permet que la veu poètica doti de significació allò que va afirmant al llarg dels poemes d’una manera, de vegades, misteriosa o amagada. L’atmosfera que relliga el poema és feta d’apunts, ja siguin quotidians o realistes o bé d’afirmacions que pertanyen al nivell cognoscitiu o mental. Al llarg del discurs interpretatiu de Lluís Calvo, les referències concretes a aspectes de la ciutat de Vic, o d’escenes concretes viscudes en els seus carrers, funcionen com el correlat objectiu que estructura cada poema amb el seu contrapunt corresponent que es refereix al correlat subjectiu del pensament suggerit per mitjà dels versos. En un poema com Temple romà, el referent real d’un vailet que fa una acció serveix al poeta per desenvolupar paral·lelament un contingut de caire existencial o del tot mental. Les referències a mots lligats a la lingüística acompanyen sovint la construcció dels versos dotant-los d’un contingut metafòric. Vegem-ho:

 

 TEMPLE ROMÀ

Què és el que teníem?

Des d’ara

i d’un sol glop

—quan esgrimim objectes

en respostes invàlides

que apunten a condicionals—

se m’empassa un dia deshabitat.

El temple romà comença i acaba

En una perspectiva majestàtica.

Del banc estant la pedra suma pedra.

El temps aboca la mística rebequeria

en l’avió de paper que enlaira

un cop i un altre, el noi del carrer

que, impedit, somia veritats.

 

El correlat objectiu sorgeix cap al final del poema quan s’hi esmenta l’acció del noi del carrer. Fins aleshores, els versos desenvolupaven una reflexió de caire existencial, emmarcada en la contemplació del Temple romà de Vic, que desemboca en l’escena concreta del noi. El poeta ha objectivat els seus pensaments, ambigus i d’un sentit potser ocult, en l’acció quotidiana observada i connotada de significació, gràcies als versos anteriors. El sentit d’una escena queda en certa manera explicada pels pensaments paral·lels del poeta que escriu i observa.

Al llarg del poemari s’hi detecten ruptures sintàctiques en alguns versos que assagen una expressió suggeridora o bé incompleta, per tal que els lectors puguin omplir els buits semàntics que hi ha. Sense trencar l’ordre sintàctic ni eliminar complements del verb, els versos es mostren amb un seguit de mots essencials per allò que pretenen afirmar.

Lluís Calvo escriu al pròleg de l’obra: en el poema Mitja visió  “l’economia de mitjans crea una sensació veritablement inquietant. Sembla com si l’autor hagués escapçat alguns versos més explicatius, amb la intenció de deixar-nos, tan sols, amb allò més essencial”:

 

MITJA VISIÓ

El jardí del temps:

la diferència, la repetició.

Allò que ja tens:

fosca indigència, esferes de por

en el teu silenci.

Prenys de llum inquieta, mitja visió.

Carícies del vent.

Algú que vigila. Una presó.

 

El poema va de la mà de l’emoció i de la construcció. Fa sentit sense descripció —que n’hi ha, però— però vol anar més enllà. Reprodueix una escena i crea una ambientació en la qual els lectors poden encabir-hi els seus pensaments, no pas els de l’autor que hagi volgut afirmar. En aquest poema, l’afirmació d’elements descriptius del paisatge proven d’expressar una sensació i una tensió individual. A les mans del lector hi ha la possibilitat de reflexionar sobre el seu estat anímic o existencial. També ofereix la possibilitat al lector de viure aquesta experiència apuntada en el poema.

És, doncs, una mostra de com la creació poètica pot no contenir un missatge preestablert pel poeta sinó ser un artefacte líric que possibilita la reflexió individual de cada lector. L’experiència i l’acció de dotar de significació recau en els lectors, encara que per a l’autor del poema pot haver-hi una interpretació que s’ajusti a la seva experiència concreta. És potser un repte per al lector o potser és un poema que tan sols suggereix? Heus-aquí un motiu per a reflexionar-hi.

Moltes gràcies, Rosa, per obrir el debat i els comentaris per als poemes que conformen Radar, com un pretext per anar delimitant les possibilitats del poema com a creació de significació, i no només com a comunicació de pensaments dirigits per part de la veu poètica que pretén expressar un missatge unívoc i limitat.

 Ricard Mirabete

 

Si m’interpel·les et contesto. Deixes  ”a les mans del lector” els teus versos. Les “mans” són agafadores, carnals, de vegades saben acariciar, no és gaire freqüent, però. No em deixes les paraules als meus ulls de lectora.  Per què? Em dius que es tracta d’ “un artefacte”,  vet aquí la paraula clau d’una determinada crítica. Obviaré l’ètim i  diré que un artefacte,  segons el diccionari, és un “objecte produït per la mà de l’home”. La mà, l’estri de l’escriptura.  També és un “aparell, màquina, dispositiu, etc, generalment de mida grossa i fet d’una manera tosca”. Poses a les meves mans, que són petites i dèbils, un embalum considerable que no podré suportar. I encara una tercera acepció, la que m’agrada: “Alteració produïda en les preparacions microscòpiques a causa dels processos preparatoris a l’observació”. Els ulls que llegiran, perquè  ”s’han encès també els ulls”, oi? Perquè t’adorms, tu també, “amb la debilitat malalta / dels ulls oberts a les aigües mortes”. Per què en el teu discurs, cerebral, tècnic, que s’empara en la justificació acadèmica de cada imatge, ens amagues  ”el mall i un crit”. Però el teu vers parla més que tu. Ho diu tot:  ”compta / els mots que he sabut dir-te”, dius.

Gràcies, Ricard

 

llegir més
Jesús M. Tibau, nanocontista

Jesús M. Tibau, nanocontista

L’art d’explicar històries, i la necessitat d’escoltar-les, és tan antic com la humanitat. Quan vaig iniciar la meves primeres passes com a escriptor, aquest fou el meu repte: explicar històries. I així ho intentava al principi, però de seguida em vaig adonar que no era aquest el meu camí. Amb els anys vaig aprendre a valorar i a descobrir les petites coses que ens envolten, les sensacions que s’amaguen darrere de cada objecte quotidià, de cada gest senzill. I vaig prendre consciència que amb les meves paraules podria intentar abastar el repte de transmetre emocions. Observar un vell que s’asseu en un banc al costat del seu gosset, a la vora de l’Ebre a Tortosa, per exemple, era més que suficient, o fer presents petits records d’infantesa a Cornudella.

No tinc vocació de notari, no pretenc donar fe d’uns fets ocorreguts, ni detallar cadascun dels plecs, motius o necessitats dels meus personatges; m’agrada proposar, deixar que qui llegeixi aporti la seva imaginació, suscitar.

Sovint quan passejo, o quan llegeixo (una altra forma de passejar), se’m paren davant dels ulls espurnes de la vida que anoto en un blog i que dies, mesos o anys després, s’arrodoneixen en format de conte. Aquestes espurnes em conviden a començar a escriure, la majoria de cops de forma improvisada fins que, a l’horitzó (sovint un horitzó proper) se’m desvetlla el final que estava buscant, i continuar afegint paraules i frases ho trobo del tot innecessari. De vegades penso que escric amb les mans, més que amb el cervell o, millor dit, que el fet mecànic d’escriure amb les mans, de teclejar lletres i paraules, dispara els mecanismes de la meva imaginació.

Com per exemple, com em passà amb el conte “Fred”, un dels que més llegeixo en públic, inclòs al recull Postres de músic, i sempre que puc acompanyat a la guitarra de David Espinós en un recital que anomenem Relats a recer d’una guitarra (http://relatsguitarra.blogspot.com). Caminant per la vora de l’Ebre, a Tortosa, vaig veure un home vell que passejava amb un gosset petit i que duia davall del braç dos cartrons: un de més gran, l’altre, petit. Em pensava que els anava a tirar al contenidor de selectiva, però no, tenien una altra utilitat que vaig descobrir quan el vell posà els dos cartrons en un banc de pedra i el gosset va saltar damunt del petit. El regal del conte ja m’havia estat donat, només calia transcriure’l, posar-li un bon final. Vaig començar a escriure’l, sense saber com acabar-lo encara, recreant-me en el passeig del vell i el gosset, deixant mostrar certs sentiments de nostàlgia, els efectes del pas del temps, quan de sobte el final se’m va oferir com un segon regal. Per què posava el vell els cartrons damunt del banc? Perquè tenia por al fred, des del 38, quan van matar son germà a la guerra. L’home i la seva història mereixerien una novel·la, però jo només la deixo caure, i els lectors/es ja m’entenen.

Aquestes espurnes que anoto en un blog, de vegades resten sense continuïtat durant mesos i anys, i les reviso mil cops sense que se m’acudeixi com convertir-les en conte.

Això em passà amb la següent idea que tenia escrita, literalment, d’aquesta manera: “Un xiquet plora mentre el seguici avança, però no és de la família; un cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”.

Aquesta idea per a un conte va romandre molt temps a l’espera de més contingut per arrodonir-la, fins que un grup de blocaires del blog Hesperia van crear un concurs literari en què demanaven contes de ciència ficció amb un límit de 140 caràcters, l’extinció d’una piulada al twitter. Això era possible? Ho vaig provar, i vaig resultar el guanyador amb el text: “L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.”.

Se m’havien obert les portes dels nanocontes.

Des de llavors he escrit  uns 300 nanocontes, però el primer que vaig publicar fou el del xiquet que plora, sota el títol “Motius”, inclòs al recull Una sortida digna, ja que em vaig adonar que aquella idea que tenia escrita ja era el conte sencer.

Ara alterno contes d’una o dues pàgines amb els nanocontes, i el repte d’escriure la novel·la, que tant em pregunten editors, agents literaris, periodistes i lectors, resta encara lluny.

Quan començo a escriure és com conduir per una carretera. Desconec el meu destí final, i no descarto fer algun viatge llarg, però de seguida trobo un poblet, un mas, un marge de pedra, on trobo imprescindible aturar-me.

 

Jesús M. Tibau

www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com

 

 

 

llegir més

BALZAC E L’ERMENEUTICA ROMANZESCA DEL CUORE, Raffaele Pinto

          

Raffaele Pinto, Universitat de Barcelona

Estratto da Raffaele Pinto, Poetiche del desiderio, Aracne, Roma, 2010

 

1.       Nell’epilogo di Eugènie Grandet (1833), soppresso assieme al prologo nella edizione Furne del 1843, leggiamo queste considerazioni sulle donne  [1]:

 S’il [l'autore] continue d’accorder, malgré les critiques, tant de perfections à la femme, il pense ancore, lui jeune, que la femme est l’être le plus parfait entre les créatures. Sortie la dernière des mains qui façonnaient les mondes, elle doit exprimer plus purement que toute autre la pensée divine. Aussi n’est-elle pas, ainsi que l’homme, prise dans le granit primordial, devenu molle argile sous les doigts de Dieu; non, tirée des flancs de l’homme, matière souple et ductile, elle est une création transitoire entre l’homme et l’ange.

Aussi la voyez-vous forte autant que l’homme est fort, et délicatement intelligent par le sentiment, comme est l’ange. Ne fallait-il pas unir en elle ces deux natures, pour la charger de toujours porter l’espèce en son coeur? Un enfant, pour elle, n’est-il pas toute l’humanité?  Parmi les femmes, Eugénie Grandet sera peut-être un type, celui des dévouements jetés à travers les orages du monde et qui s’y engloutissent comme une noble statue enlevées à la Grèce et qui, pendant le transport, tombe à la mer où elle demeura toujours ignorées [2].

 

L’ammirazione nei confronti della donna appare nell’opera di Balzac come culto della femminilità, che qui, in questo epilogo, ha evidenti toni stilnovistici per le esplicite analogie teologiche (“intelligent par le sentiment, comme est l’ange” [3]), e nel romanzo si manifesta come commossa evocazione del divino nella descrizione della protagonista [4]:

llegir més

MARIA BARBAL: ELS MEUS IMPULSOS NARRATIUS

 La novel.la: una manera d’entendre la vida

 

 

Hi ha qui diu que el dolor és un dels impulsos creatius més eficaços. Esperonada per la felicitat, una persona pot crear, escriure, és clar, però repassant les experiències d’artistes d’arreu i de qualsevol època, sembla que el drama, la insatisfacció, les dificultats de tota mena, també les comunicatives, són en l’arrel de moltes creacions. Dit d’una altra manera, si la vida ens és plàcida no se’ns ocorre posar-nos a escriure. Ara mateix penso en el nen Rilke, vestit de nena per aquella mare absorbent i, segons com, distant, ingressat en una Acadèmia Militar als dotze anys. Vist així, amb una esgarrifança a l’espinada, puc pensar: ¿què podia fer més que posar-se a llegir i a escriure?

El guionista i escriptor nordamericà Robert McKee, que va portar a terme un curs de guionatge a Barcelona l’any 1991, dibuixava la figura del narrador com algú tímid, desencantat, obsessiu, amb alguns retrets a fer a la família, a l’herència física, de caràcter i econòmics, potser també amb desenganys amorosos, qui sap què més. Retrets a la vida en general. Ell mateix és narrador i hi havia en les seves paraules molta ironia. Un exemple, deia que no s’havia de tenir remordiments de cap mena perquè un mecenas, amic, marit o esposa, amant, -especificava- subvencionés la creativitat de l’escriptor/a. Trobava que aquella opció era millor que la de convertir-se en un dropo local, col.laborador als mitjans o conferenciant arreu. Ja en el pla seriós, va afirmar que ronden molts perills a la voluntat i al temps que una persona necessita per fer arribar a bon port la seva novel.la. Ara l’entenc millor que llavors.

Però, tornant al tema de les ganes d’escriure, no crec que cap psiquiatre ens concedís una fórmula per explicar la desgràcia com a impuls creador. Ara bé, intueixo que alguna part certa hi deu haver en la relació abans esmentada.

 

La història personal i la dels altres

 

Montserrat Roig va explicar a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un llibre de gran interès sobre la creació literària, que en un viatge en tren, algú li va oferir la seva biografia per escriure’n una novel.la. Jo he viscut també aquest fet i he de dir que les magnífiques històries que algú ens ofereix, solen deixar-nos amb els impulsos creatius frenats. Per altra banda, també he comprès que és inútil disuadir-los que expliquin la història que pretenen regalar-nos contra la nostra voluntat.

Molt sovint la vida dels altres, ni farcida d’aventures i de fets singulars, no ens motiva a l’escriptura.

Un altre cas ben diferent és quan som nosaltres els qui ens acostem a la vida dels altres. Ho fem per documentar-nos, per amarar-nos d’un argument que ens intriga. La història d’una altra persona, sens dubte, pot constituir un impuls literari, doncs, si desperta l’interès profund de qui escriu, si és capaç de connectar amb el món del creador. Món d’interessos, de preocupacions…

He de reconèixer que la biografia de moltes persones que escriuen és, ben sovint, corrent, poc sensacional, al contrari dels arguments que ens ofereix el món; en canvi, les experiències, allò que constitueix en la intimitat el rastre de petjades i marques susceptibles de ser analitzades sota diverses llums, són en cada particular, excepcionals, úniques.

Un llibre sobre escriptura creativa com el de Teresa Imízcoz afirma que el novel.lista no tria els temes sinó que és elegit per ells. Escriu sobre certs assumptes perquè li van ocórrer certes coses. Jo no ho expressaria així, però reconec que hi ha en aquestes paraules algun aspecte que em resulta cert.

Un dels meus impulsos narratius, el primer, neix de la necessitat de respondre a la importància vital que uns determinats fets bèl.lics van tenir  per als meus pares, entestats a transmetre’ls als fills sense analitzar les conseqüències que aquella informació podia tenir per a nosaltres. Sens dubte que, repassant  les històries personals, tenim sovint l’inici de l’escriptura.

Escrivia Montserrat Roig en el llibre abans citat.

“L’escriptora és una ressentida com  tots els escriptors. I hi juga (…) Els escriptors assassinen amb paraules” I afegia en descàrrec, “Però no organitzen guerres.”

En comptes d’assassinar, a País íntim jo he inventat reconciliacions, però continuo acceptant el sentit bàsic de les paraules de la recordada autora. Reconec un sentiment respecte a uns fets, a unes persones, en l’origen de l’impuls d’escriptura del meu primer llibre. Pedra de tartera. La paraula ressentiment té una connotació negativa, significa rancúnia, malvolença. No es tracta pas de voler mal a les persones que van fer possible una mort, molt menys als seus descendents. Però sí que hi ha un intens sentiment de pèrdua en la persona que escriu, que l’empeny a espolsar-se el dolor mentre s’expressa,  prova de compensar-lo buscant adhesió, potser demanant una justícia abstracta. M’agrada mirar-m’ho així. Amb sentiment, sense oblidar, però no amb ressenmtiment.

Així doncs, el meu primer impuls va ser ordenar les accions al voltant dels meus protagonistes, accions que llavors no solien descriure en cap text ni entrevista. Va ser el de mostrar la injustícia contra una dona, contra la seva família, gent de pau. Des de l’àmbit més personal, encara que extrapolable a tantes persones, em topava amb un tema universal, de tot lloc i de tot temps, la rodona injustícia de la guerra i les seves conseqüències.

 

L’impacte dels canvis econòmics en l’individu i la societat

 

El Pirineu català, sobretot el més occidental, les valls que són branques de la Noguera Pallaresa van veure minvades en pocs anys les seves fonts de riquesa a partir dels quaranta. Les formes tradicionals de tenir cura del bestiar i de la fusta, de transportar-los i d’explotar-los van canviar; desapareixen carros i rais,  comença l’era de la benzina, dels camions. La minva de l’activitat econòmica, la transformació de la manera de viure, provoca un desplaçament de la població des dels petits nuclis de muntanya cap a les ciutats. El procés s’accentua durant els seixanta. Molts pobles s’abandonen, d’altres queden reduïts a menys de deu hisendes, les més riques o les de famílies amb gent més vella.

Jo vaig viure de prop en famílies pròximes el procés sencer. L’abandó, en un primer pas, provisional, després definitiu de la casa i la hisenda; molt més tard, la deserció és matisada per un retorn parcial. Aques element forma part ja de l’argument de la primera novel.la, del gruix del llibre La mort de Teresa, del segon llibre, de Mel i metzines, sobretot de Càmfora i arriba fins a País íntim que es va publicar el 2005. Té una dedicació específica en un llibre sense ficció Camins de quietud  sobre pobles abandonats.

El material narratiu d’aquest procés té un valor important perquè és experiència viscuda a primera fila del pati de butaques. Tot un bano de temes interessants s’obrien per a mi a partir d’aquesta transformació econòmica. El canvi d’ambient -de la naturalesa exultant a pisos mínims, sovint resclosits-, d’una certa llibertat obligada al poble a un horari rígid a la fàbrica, el descans programat, canvis de costums, de lleguatge, l’afluixament de l’autoritat patriarcal. A Càmfora hi ha un personatge masculí, Maurici, que no s’adapta i torna al poble. Dos temes importants: canvi-adaptació, nostàlgia, sentit de pèrdua d’una vida més pura, més dura, diferent. Valor de l’individu, home o dona, per damunt del valor de la família-casa-hisenda, és a dir, autonomia personal.

Càmfora   és la novel.la que convoca directament aquest entramat de temes en relació al canvi econòmic i a la migració dins l’àmbit intern de Catalunya i Carrer Bolívia  prové dels mateixos impulsos, aborda la d’Andalusia a Catalunya i incorpora nous temes com el rerafons polític al final de la dictadura, el paper del clero, la lluita obrera, el canvi de cultura, en concret de llengua. En totes dues novel.les es ressalta el paper femení, la presa de consciència del valor del treball propi i de la capacitat intel.lectual i social de la dona.

 

Les relacions entre persones amb vincles

  

Aquest  impuls l’havia descobert ja a Mel i metzines (entre germans), a Càmfora i a Carrer Bolívia (marit-muller), però es convertirà en nucli d’interès en Ulleres de sol, un llibre de narracions que inicia una branca no pirinenca de la meva producció.

Després de la tercera novel.la, Càmfora , vaig tenir la impressió que podia abordar nous temes en una altra ambientació. De fet, vist avui, tan sols es tractava d’una focalització amb llum més intensa sobre certs aspectes abans contemplats a més distància. És a dir: l’ambientació en un temps i en un espai perdia importància i els conflictes ocupaven el primer pla.

La tesi de les cinc narracions incloses a Ulleres de sol pot formular-se més o menys així: la proximitat entre persones, que inclou afecte, provoca també dolor. Dit d’una altra manera, aquells que més ens volen són els qui ens fan patir millor. Se centra, seguint l’ordre de les estacions de l’any, en una relació de parella, de mare-filla, de germans, d’amistat, i en una suma de la majoria de les relacions citades en la darrera L’àlbum. Cada narració presenta personatges bessons, alguns dels quals utilitzen ulleres de sol.

Crec que el de relacions humanes és un impuls que afecta des de sempre les persones que escriuen, no en va formen part de l’experiència pròpia. I, sobretot, en cada relació hi ha un univers sencer per descobrir, analitzar i acolorir amb circumstàncies que en poden variar una mica o extraordinàriament el resultat. No sols constitueixen un impuls narratiu sinó que podem parlar de les relacions humanes en tant que tema o niu de temes que penso que permet un treball de microcirurgia. Quasi és impossible no entrar-hi en qualsevol novel.la i, en el meu cas, l’impuls d’escriure sobre aquesta qüestió respon sempre al plantejament d’un perquè. La novel.la o les narracions són el resultat de la resposta que sóc capaç de donar-hi.

En aquest apartat es poden incloure dues novel.les que parteixen de sengles notícies dels mitjans. L’una, el segrest d’una escola bressol per part d’un home; l’altra, la mort d’una dona que dormia en un caixer pel foc provocat per uns joves. Notícies no pas úniques, s’han repetit en llocs i dates diverses, i que van ser per a mi tan sols el punt de partida de la novel.la. Es tracta de Escrivia cartes al cel i d’Emma.

Les conclusions són previsibles, però no els processos. L’escriptura, que significa reflexió i búsqueda de coherència, em porten a veure les normes socials amb un grau considerable d’hipocresia alhora que m’hi sento involucrada perquè consento en aquestes normes com la majoria i així esdevinc culpable parcial d’aquestes morts. Totes dues novel.les presenten protagonistes aculats per la falta de comprensió a una acció extrema, a un acte delictiu o irresponsable que desencadena a poc a poc la seva marginació i posterior destrucció. M’interessa descobrir com són de senzills els mecanismes de l’inici i com van prenent embranzida i gruix cap a un aïllament del protagonista fins a un tràgic desenllaç. A l’inici, el causant d’aquesta situació és algú pròxim al protagonista; al final, la causa és assumida per tota la societat, que es manté en silenci, un tribut anònim al benestar personal.

 

 

L’herència indefugible

  

En la meva penúltima novel.la publicada, País íntim, hi conflueixen els tres impulsos que he esmentat abans. I s’hi afegeix l’herència indefugible.

Crec que com a persones intentem viure una història pròpia, el més deslligada possible de la dels nostres pares, de la generació anterior. No obstant això, sovint no podem deixar d’admetre l’herència que ens lleguen, amb voluntat de fer-ho o no. Normalment és l’herència d’un greuge, d’un fet no viscut per nosaltres. Sense adonar-nos-en, aquest element forma part de la nostra vida, de la forma en què veiem els altres i a nosaltres mateixos, condiciona en part el nostre caràcter i la nostra forma d’actuar. No és sinó després de processos de conscienciació, els quals poden ocupar la major part del temps de la nostra vida, que podem assumir aquesta herència i prendre una posició clara en relació a ella.

En el cas de la meva generació, la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial, són al centre de la història dels nostres pares. Ideologia, actituds, lluita, refugi i migració, passivitat, col.laboració, secret són mots que expressen qüestions vitals bàsiques d’influència. A la perifèria hi ha les circumstàncies econòmiques, geogràfiques i altres de cada família.

He passat anys rebutjant la meva herència. No començo a  acceptar-la, encara tímidament, fins l’escriptura de Pedra de tartera, el primer llibre. Crec que amb País íntim he acabat de fugir d’aquesta herència, encara amb una sensació de ganes d’escapar a les sabates. Al cap de vint anys d’escriure situo el protagonisme en una dona de la meva generació, la Rita Albera, personatge que duu part de les meves experiències i que en té també d’altres de ben diferents. És la història del desencontre de dos personatges units per l’amor i per la sang. La veu narrativa correspon a la meva generació i  és ella que explicita aquesta acceptació dolorosa i paralitzadora per avançar en una mirada activa cap al futur.

Al títol apuntava que la novel.la és un mitjà per entendre la vida en les seves múltiples facetes.  Entendre en el sentit de comprensió, d’explicació i d’interpretació d’uns fets, d’unes actituds, d’acceptar el dolor, la decepció i així poder continuar amb empenta.

Perquè aquest entendre no és tan sols passivitat, és proposta. No puc acceptar una herència nefasta sense el desig de transformar allò que l’ha fet possible i que continua viu. La intenció a País íntim és clara. S’hi denuncia la injustícia que suposa qualsevol guerra contra els individus, contra les famílies. Una injustícia irreparable ja que es veuran abocats a suportar-la i fer-ho també amb les conseqüències, i en faran la transmissió als infants.

Jo no he escrit per compromís, he escrit per comprendre. I la comprensió em porta a la denúncia i la denúncia, a un cert compromís.

Pot semblar que hi ha una certa ambigüitat en aquest títol. Perquè entendre té un altre  significat. És percebre, explicar-se la vida, però també és una manera d’actuar. Novel.lar, aquesta química d’elements reals i ficticis entramats amb llenguatge, és, per a mi, una manera de viure.

 

llegir més

FRANCA MASU: L’ALGUER EN LO COR

FRAGMENTS DEL “PREGÓ DE STA. TECLA A TARRAGONA”, 2012

El nostre bellíssim, clar, tan dolç, parlar català de l’Alguer, en paraules de la nostra estimada Franca, mestressa  de tots els matisos més singulars que la veu humana és capaç de posar en la poesia, el seu cant d’alta volada.

 

«… La relació entre l’Alguer i Tarragona és feta de la mateixa antiga magia que rendeix la mia ciutat filla no solament de la sua ísola, la Sardenya, ma també espiritualment i profundament, filla d’una pàtria física i metafísica, feta de mites i d’història, llunyana i separada, i al mateix temps així a prop al punt d’ésser a dins de la nostra ànima i en la nostra llengua, Catalunya.

Se sentir sarda, se sentir catalana de l’Alguer, se sentir italiana i se reconèixer naturalment “mediterrànea”, donques una dona privilegiada, filla d’una així complexa senzillesa. D’on arriba aquest privilegi? D’on arriba la consciència? D’on naix l’emoció de sentir també la vida en aquí, a casa, com un regal? He reflectit molt sobre aquesta curiosa manera de declinar la pròpia existència i he comprès que tot naix d‘alguna cosa que és assai senzilla però al mateix temps immensament profunda. Naix de les raguines o com dieu vosaltros, de les arrels. I les raguines te venen donades així com los tous genitors t’ensenyen a “respirar” la mateixa vida, lo tou saber estar al món , i – primer de tot – en la tua terra. La terra que t’ha acollit.

La mia terra és la Sardenya, la mia casa és l’Alguer. La mia segona mare és la marina i les muntanyes que la protigin són com la força d’un pare.

Me senteix filla d’aquesta ísola; i forsis serà per això que sep escoltar la marina quan me parla, quan me prohibeix de realitzar els meus somnis, constringint-me a viure sempre en un temps d’espera, un temps de tensió per calqui cosa o calqui u que de la mar arribarà primer o després, quan serà possible, si serà possible… I forsis serà també per això que sep acceptar el vent, que revoluciona tots los meus plans, que tiquírria coses que a vegades no vull entendre, mentres m’agita les idees i els sentiments, i diventen confundits com un dia de tempesta. I després serà que cada tarda me confront amb les roques ensangüinades a la colgada del sol, quan lo silenci m’ensordeix l’ànima, mentres l’última ferida mata el dia, que pareixeva furiós, etern invencible, inacabat.

La mia ciutat té sabor de treball, de sacrifici, de plors, de tiquírrios i de risades; té l’olor de les redes dels pescadors, o sigui de les xarxes, té lo ritme alternat de les ginquetes trepitjades, la cara de massacà, la nostra pedra arenosa , eterna, també si se la roba el vent a poc a poc cada dia; la mia ciutat se dormi com un gegant tranquil, ninada d’un far i se desperta a l’improvís tornant a s’encendre tota de plata com un prodigi que apareix de cara a la mia finestra, cada maití, pels meus ulls meravellats.

Ma és la lluna que estuja tots los secrets, de tots los minyons, los vells i els poetes d’aquesta mia ciutat. Siguerà per això que ma germana és la lluna, que sap tot de mi, i de sempre me cuida d’en alt d’un cel que pareix tan a prop que se pogueria tocar. A la lluna se mira, se udola, se demana i se canta. De sempre. Jo coneix la mia lluna algueresa, jo cant sempre a ella.

De dia jo viv la mia ciutat cercant-li la història, les històries, pels carrers, los carreronets, los bastions, a les placetes, entre les cares de la mia gent. Així que, passejant pels jardins públics plens de minyonets que juguen a ésser grans i iaios que somien d’ésser minyons, m’atur a davant d’un monument encara jove en l’aspecte, fresc, com si fossi posat de poc; aquest monument és en allí de mig sècul i recorda l’agermanament entre l’Alguer i Tarragona…

Camin, m’atur, mir i entenc, en l’Alguer mia, la història i les històries, que són penetrades a dins de cada pedra, que són estotjades en los portons i enrera de cada petita finestra, tota la història i totes les històries passades a través d’aquestos carrerons, a sota d‘aquestes teulades.

Entenc les ànimes, les ànimes dels poetes que habiten la mia ciutat, los meus carrers, i les sig, les entenc murmurar de quan era minyona i quan caminava entre les cases d’ellos, una a costat de l’altra, teniva una sensació entre respecte i por, aquella mateixa sensació que me dóna l’ànima secular i metafísica d’aquest lloc.

I arriba un dia en què, d’improvís ja adulta, t’adones que tot això no sol lo coneixes, si no que és entrat a les tues entranyes així profundament que no te’n pots dellibrar; arriba el dia en què comprens que tot aquest viure així introspectiu, quasi metafísic, diventa el tou destí. I comprens encara més bé que té un sentit si el contes, si el reveles i el tradueixes en la tua llengua, aquella llengua que existi de sèculs en aquella mar, en aquell vent, en aquelles roques, en la lluna, en aquesta ciutat, en aquesta “ísola en una ísola” , en aquest arxipèlag d’ànimes…

Ara sabeu perquè jo cant, perquè jo estim, ric i plor mentres cant. Perquè la veu se fa instrument per poguer contar un petit viure, un petit rocó del món, aquest meu petit jardí. Pero és així que se pot diventar universal i “abraçar” el cor dels altros, amb l’esperança de compartir la poesia que és amagada a dins nostro, mentres corrim, mentres nos afanem, mentres lluitem, tantes vegades sense ne saber la raó.

Alhora jo dic: sí! tot això és un autèntic privilegi. I tot torna. I si aquesta tarda só en aquí, és per creure una vegada més que existi entre mi i vosaltros un fil vermell que mos uneix i mos uneix de tant de temps. És un fil subtil, construït amb amor i amb esperances de qui és estat primer de mi i primer de vosaltros.

En lo sècul XIV la rocaforta de l’Alguer és estada refundada dels catalans, després la història mos ha separat; però la força, la cultura i la intel·ligència dels nostros hòmens i de les nostres dones, mos han unit de nou com fills d’una mateixa llengua mare, i donques germans, construint lo pont que jo he traversat per arribar fins en aquí. A partir de la fi del sècul XIX, Catalunya ha redescobert l’Alguer i l’Alguer ha retrobat Catalunya, així que en poc més d’un sècul la nostre llengua, sobrevivida a les llengües més fortes que l’han dominada, però no vencida, és tornada a ésser protagonista d’una cultura viva i extraordinàriament rica d’autors i d’obres que ara jo entenc a damunt de les mies espatles mentres vos dirigeix aquest salut i que m’ha inspirat aquest emocionat pregó.

Catalunya és la nostra pàtria antiga, la nostra mare llunyana, ma a Tarragona nosaltros tenim una germana, més que mai a prop , així a prop que dóna avui als meus peus aquella segura fermesa que me dóna la terra de la mia ciutat…

És suficient passar un dia en aquí a Tarragona o a la mia Alguer, és suficient una tarda, quan baixa el sol, una passejada nocturna, per sentir l’atmosfera misteriosa i l’abraç d’aquelles mateixes veus que havien parlat en un temps passat, que havien projectat, que havien volgut lo que avui és la nostra proximitat, lo nostro agermanament. Sigueria suficient retrobar aquell entusiasme per afrontar units altres esfides, altros reptes…

Donques jo vos volgueria parlar d’això, per vos fer sentir quant és profund i antic lo nostro abraç; ma no só una historiadora, só senzillament una filla de la mia ciutat i de la nostra pàtria metafísica, só, si me’l permitiu almanco per avui, una “tarragonina de l’Alguer”.

Així vos port la veu i les paraules, lo so de les paraules de la mia llengua, perquè és la vostra, és la nostra i solament ella vos pot diure i vos pot fer sentir allò que no saberia contar i que ara tenc a damunt de les mies espatles, a la mia boca i a dins del meu cor. Lo port a la vostra presència com un regal de la història, que la mar ha protegit, que el vent ha ninat, que el sol ha solidificat i que aquest pont d’ànimes, a través del temps encara més de l’espaci, vos ha portat.

A vosaltros, la mia llengua algueresa, la mia ànima, acceptau aqueixa com lo meu pregó, acceptau’l amb la màxima benevolència.»

 

llegir més

La nostra mar dels somnis

 

Avui, rellegint D’una vella i encerclada terra de Salvador Espriu on fa un tomb per totes les contrades dels Països Catalans, en arribar a Les Pitiüses, ens parla d’Eivissa, una ciutat encara antiga i respectada:

“I ens acull enllà a la part de garbí, un altre arxipèlag, com de joguina, on ja en l’antigor verdejaven els pins. Voltada d’illots, Eivissa ens apaga la set en diverses fonts i ens emmiralla en un únic riu minúscul. Torrenteres, terrenys muntanyencs de no gaire alçària, bones olors de boscam i garriga, planelles i feixes amb conreus, salines, expert aprofitament del mar, la quasi esborrada memòria de corsaris i pirates. La lliçó d’una nua i sàvia arquitectura, que prové tan sols de l’agut realisme del poble. Uns quants llogarets s’escampen per molt pocs municipis. I senyorejant-ho tot, la Vila, que evoco amb uns versos de l’escriptor fins ara més important, en la nostra llengua, d’aquest país:

“Pels graons de les cases on refreda la calç

munten, lentes, les ombres. Les finestres, obertes

al gran crepuscle, miren llunyanies incertes.

Palmeres i oliveres de jardins espectrals

són imatge de somnis i nostàlgies despertes.

La torre es dreça, al cim, amb els delers més alts.

Els núvols s’escabellen, la nit va al seu encalç,

i els estels, a dalt, punyen les altures desertes.”

Impressió d’Eivissa” de Marià Villangómez, inclòs en el llibre Elegies i paisatges en la versió revisada de 1972.  Segur que Espriu es va sentir traspassat per la màgia espectral d’aquest poema crepuscular,  evocació inquietant d’una ciutat que desitja i somnia “llunyanies incertes” i “altures desertes” de cap poder just i diví. Una ciutat nostàlgica d’un passat on se sentia senyora i majora del seu patrimoni. Tal com ho  veia Espriu  a l’inici d’Una vella i encerclada terra el mal fat s’havia ensonyorit de la terra:

“Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmès, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera.

I l’acabava amb unes premonitòries paraules:

El nostre mar és sovint trist, emmalaltit per contraris vents i xafogoses calitges. D’aquesta a l’altra riba el pontarem amb una mateixa i única llengua. Apreneu-la bé, no l’oblideu.

Però de sempre governen maldestres polítics que ignoren els sentiments de la gent, el poble, l’únic amo i senyor de la terra. Polítics ignorants de tot excepte de la seva ànsia de poder, guiats pel diner i l’afany d’humiliar els qui no pensen com ells.

Et rius de nosaltres, d’aquells

que sempre somnien amb els ulls oberts.

Però quan contemples el fons del mirall,

tens por dels qui saben dormir desvetllats.

(La pell de brau, XLI 1-4)

llegir més