Qui sóc?


Rosa M. Delor i Muns

Vaig tenir la sort d’anar a l’Escola Isabel de Villena (1948-1961), on la Carme Serrallonga, que a la seva manera adusta m’estimava molt, va ser la meva mare intel·lectual sota la vigilància benvolent del Senyor Albert (de nom Ricard i de segon Llauró, professor d’història). Per saltar-me alguna lliçó avorrida, atiava com podia la tertúlia filosòficoliterària de M. Aurèlia Capmany, molt més interessant, la qual convençuda de ser una contralt de supòsit desafinava l’espinguet en el cor de veus joveníssimes que el sofert i gran músic Ernest Cervera dirigia amb la solidària col·laboració del cançoner del Pare Xavier d’Olot, el musicòleg que ens parlava franciscanament mentre regàvem el jardí i aplegàvem les fulles de la tardor a fogueres que saltàvem cantant, i que després el bondadós Sr. Cardona havia d’escombrar. L’Hortènsia Coromines ens feia llatí sota el til·ler i un bon dia Ricard Salvat va aterrar a classe de literatura, arribava d’Alemanya i va escampar el cel de la literatura, el cinema, i el teatre. Al pis de dalt,  a la saleta de Carme Serrallonga, començava l’aventura de l’escola d’art Dramàtic Adrià Gual. Tot era perfecte. Però La Universitat de Barcelona de 1962-64 va resultar une saison en enfer on no vaig aguantar més enllà d’un curs i mig de Filosofia i Lletres. Després del Villena, que ha donat tants d’artistes, qui podia resistir-ho? Se’n sortien molt millor els qui havien estat formats per escoles convencionals tot i ser catalanes i no cal dir que hi triomfaven els provinents d’instituts i escoles religioses. El Villena era massa llibertari i civilitzat per aquells anys agrestes. En guardo la impossibilitat d’adaptar-me a estructures closes i jerarquitzades.

Hi torno el setembre de 1975. Cinc esplèndids anys universitaris devorats amb fam de coneixement. Em llicencio en Filologia Catalana. Conec Salvador Espriu i me n’enamoro intel·lectualment. Guanyo les oposicions d’Institut on treballaré durant 27 anys i tindré el privilegi de veure com s’enfonsa el sòlid ensenyament públic del BUP gràcies a l’aplicada ineptitud dels polítics i la xerinola de la ESO. Em prejubilo el 2007 sense finiquito (entranyable mot intraduïble) per fugir di quel orrore, com diu la Ingrid Bergman mirant el volcà de Stromboli.

1985, després de la mort d’Espriu començo la tesi amb el Dr. Molas que ocupa el despatx de l’Antoni Comas que també s’ha mort. Vénen les publicacions: Salvador Espriu o «el cercle obsessiu de les coses» (PAM, 1989);  La mort com a intercanvi simbòlic. S. Espriu i B. Rossselló Pòrcel: diàleg intertextual (PAM, 1989), finalment publico la tesi Salvador Espriu: Els anys d’aprenentatge 1929-1943 (Edicions 62, 1993, Premi d’Assaig Salvador Espriu de Santa Coloma de Farners 1991 i Premi de la Crítica de Serra d’Or 1993). A part d’articles i col·laboracions a revistes i diaris, també he fet dues antologies espriuenques: Ocells (1991) per a la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, i La Roda del Temps. Una antologia dialogada (2003, Cercle de Lectors).

Pels volts de 1990 formo part de la Junta del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de mar. Se m’acudeix fer una edició crítica genètica, moderna, de les seves Obres Completes, on figuro com a directora. Vaig mirar de compaginar amb molta angoixa i malsdecap les 18 hores lectives setmanals a l’Institut amb l’edició crítica que em treia el son de nit. Hi han col·laborat des del primer moment Gabriella Gavagnin de la UB i Víctor Martínez-Gil de la UAB que l’estrenaven amb Laia i que avui la coordinen. Vaig editar El doctor Rip i em va tocar de fer també Israel perquè el Dr. Antoni Vilanova s’hi va negar. Sembla que el va ofendre que una don nadie com jo li ho proposés,  s’ha d’anar amb peus de plom amb la classe catedralícia. Tinc cura de les notes de El caminant i el mur i Final del laberint, Olívia Gassol s’encarrega de l’aparat de variants i La pell de brau, el llibre es publica el 2008 a «Els Anys d’Aprenentatge» vol. 12 de l’Edició Crítica.

Participo en el I Congrés Internacional Salvador Espriu que se celebra el 2003 a Barcelona i Arenys de Mar, la meva ponència versa sobre Ordre i simbolisme a les cançons d’Ariadna. També lligats al Congrés dos articles: L’edició crítica  de les obres completes (L’Avenç, «Dossier: Un altre Espriu, si us plau», núm. 283 setembre 3003, 49-55)   i  Significació de laCàbala en Espriu:Metafísica i Compromís, «Nexus» 31 (desembre 2003).

El 2010, amb Sebastià Bonet i altres companys, vaig a Berlín a fer una conferència a la Freie Universität: Salvador Espriu: una proposta entre elracionalisme cartesià, la moral pràctica de Sèneca i la mística jueva, publicat a «Zeitschrift für Katalanistik» 23 (2010), 17–37.

I arriba el teatre de la mà de  Teresa Vilardell i Fina Rius, dues dones amb coratge. Endeguem un espectacle sobre textos d’Espriu, només dones: Amor hermètic, el títol és de la Teresa, a mi m’agradava Pel camí dels ulls, però no hi fa res, em sembla genial com ho ha muntat. S’estrena el 2010 a l’Espai Brossa. La Fina està esplèndida, ha entrat a la pell brava  dels personatges. A l’Espriu li hauria agradat el muntatge, perquè el seu és un món de dones, un veritable gineceu amb algun mascle disfuncional pel mig.

Març de 2011. He deixat de creure en el  paper. La literatura necessita activitat constant, participació. Germina la idea del blog que voldria que fos un estat permanent de gestació.