Athalia Spinster, una màscara de Jane Austen? (D’Eugene Sandow a Colin Firth, passant per Salvador Espriu)

Dóna fe de l’actualitat de les novel·les de la Jane Austen (1775-1817) el fet que es troben a totes les llibreries gràcies al cinema i a les sèries televisives, que han assolit tant d’èxit que una d’elles ha fet famosíssima l’actuació de Colin Firth en el rol de Mr. Darcy, protagonista de Pride and prejudice (BBC 1995), actor icona de l’heroi més desitjat de la narrativa d’Austen. L’èxit assolit a la televisió anglesa fa de l’oscaritzat Colin Firth l’actor insubstituïble per representar-lo, l’escena en què surt de l’aigua esdevé un  «dels grans moments de la postmodernitat»  (vg. la paròdia a Lost in Austen, BBC 2008), de manera que Colin Firth repetirà personatge en la figura de Marck Darcy en el film Bridget Jones’s Diary de la novel·la de Helen Fielding, dirigit per Sharon Maguire (2001). La novel·lista confessa que va adaptar la trama d’Orgull i prejudici a una problemàtica actual: una noia de trenta-dos anys, grassoneta, amb problemes d’imatge, inestabilitat sentimental i destinada esdevenir el que avui se’n diu single i l’Austen en deia spinster, és a dir, una conca. En efecte, la seva novel·lística se centra en el tema de la solteria que aboca a la pobresa les noies de classe mitjana sense dot. Un dels motius recurrents que més impacta en aquestes amables novel·les, sobretot a Pride and Prejudice, és que tothom té assignat un preu en lliures esterlines com a únic criteri de valoració personal en el gran mercat del comerç matrimonial de la City.

Els primers textos que una adolescent Jane Austen va escriure entre 1787 i 1795 es van recopilar en els volums de Juvenilia, vint-i-nou divertiments familiars que dedica als seus germans: contes, cartes imaginàries, novel·les inacabades, escenes de teatre i històries fantàstiques que resulten interessants en la mesura que anticipen com serà la seva imaginació creativa: realista i amb un toc d’irònica crítica, vegi’s Pride and prejudice (1813) o la paròdia de les novel·les gòtiques a Northanger abbey (1817). El primer volum de Juvenilia que es publica és de fet el segon, amb el títol Love and Freindship (1922) i un admiratiu pròleg del singular i famós G. K. Chesterton que reivindica la ironia i el bon humor d’aquests textos, entre els quals figura l’endreça que Jane Austen dedica al seu germà encapçalant una novel·la epistolar inacabada i com ell (en la ficció de l’autora) ordena als seus banquers, com si d’un editor o mecenes es tractés, el pagament de 100 guinees a «Jane Austen, solterassa»:

LESLEY CASTLE
an unfinished Novel in Letters
To Henry Thomas Austen Esqre.
«Sir
I am now availing myself of the Liberty you have frequently honoured me with, of dedicating one of my Novels to you. That it is unfinished, I greive, yet fear that from me, it will always remain so; that as far as it is carried, it Should be so trifling and so unworthy of you, is another concern to your obliged humble Servant
 The Author»
«Messrs Demand & Co — please to pay Jane Austen, Spinster, the sum of one hundred guineas on account of your Humbl. Servant.
H T Austen.» £105. 0. 0

 

Bridget Jones, en el punt més baix de la seva relació amorosa amb Darcy, ratlla el títol del seu diari i n’escriu un de nou amb subtítol: Diary of Bridget Jones, spinster and lunatic. La seqüela cinematogràfica Bridget Jones: the edge of reason (2004) reincideix amb una làpida funerària en què sota el nom i cognom de la protagonista figura a manera d’epitafi un simple «Spinster». El fet de reiterar aquest adjectiu delata que la irònica dedicatòria de l’Austen al seu germà Henry Thomas es va fer famosa. Tant és així que Salvador Espriu també s’hi havia fixat, Chesterton era un dels autors que aleshores llegia com ens confirma el seu fitxer. De manera que va resumir el tema de la solteria en el personatge principal de Quasi-conte anglès d’Athalia Spinster, d’Ariadna al laberint grotesc (1935), escrit en aquells anys en què «llegíem les escriptores victorianes», segons diu. Em vaig ocupar de la Spinster en un capítol d’Els anys d’aprenentatge, però llavors no coneixia aquest detall de la Jane Austen. Athalia, d’altra banda remet a la tragèdia Athalie que Madame de Maintenon va encomanar a Racine. Un tema bíblic destinat a les pensionistes de Saint Cyr, institució que ella dirigia. Un propòsit molt didàctic, com Espriu deuria pensar que també ho eren les novel·les de Jane Austen. Orgull i prejudici va ser adaptada al teatre per Helen Jerome el 1935 i estrenada a Broadway; el 1940 es fa l’adaptació cinematogràfica de Robert Z. Leonard amb  Lawrence Olivier i Greer Garson, gran èxit que obté  un Oscar pels decorats interiors. L’il·lustre escriptor Aldous Huxley va contribuir en el guió. Espriu va escriure el seu Quasi-conte anglès el 1935, però no el va afegir a Ariadna al laberint grotesc fins a l’edició de 1950, les dates corresponen a les dues versions, la teatral i la cinematogràfica.

 

A Quasi conte anglès d’Athalia Spinster el lector hi trobarà una mostra de la millor ironia espriuana amb multitud d’esments cultes al Romanticisme anglès, als prerafaelites, al sincretisme religiós i a la decadència de l’imperi espanyol —«la nit s’havia imposat arreu, i els borinots i el mosquits resseguien amb llibertat un vast imperi»— i un entranyable «africà», dit Quildet Nogueres, un dels seus alter egos. Un relat deliciós que gira entorn de la lectura d’un fragment d’una «unfinished» novel·la d’una tal Maggie Brown, un nom gens sofisticat, però sí  molt adequat a una pertinaç devoradora de torrades amb el te. Es tracta d’una suposada carta d’un Cardenal (inspirat en el que Raffaello Sanzio va immortalitzar, els companys d’Universitat  recordaven la lectura que Espriu els va fer) que transgredeix tota la literatura casta i educativa de la Jane Austen: «“Prou, Maggie, prou!”, s’escridassava, agitada, Athalia. “Les vostres imatges m’arrosseguen a pregones defallences. No hauríeu de llegir tant els Autors Freudians, estimada.” Sense afegir ni un mot, Maggie s’alliberava del seu vestit sintètic i s’encaminava, tota nua, cap a la veïna riera.» I acaba el relat amb un Quildet Nogueres que, fugint d’una «performance ideal» que li sol·licita  Athalia Spinster, s’acuita «cap a la bellesa esclatant de Maggie, de Maggie novel·lista i erudita, nua i molla en la riera.»

Eugene Sandow (1867-1925)

Què ens està dient Espriu? Jo diria que fuig de les novel·listes victorianes per capbussar-se en les aigües d’una Virginia Woolf o una Catherine Mansfield, erudites i transgressores. Perquè al capdavall, «Benvolguda Lady Spinster, mireu que sóc tan sols un africà», confessa Quildet. Per cert que l’Athalie bíblica també abandona la religió jueva pel culte a Baal, com se sent temptada a fer-ho lady Spinster sacsejada per l’erotisme cardenalici que «absol de tota culpa» les expansions del cos. L’humor «quasi-anglès» d’Espriu en aquest conte oscil·la entre una cita de Les heroides d’Ovidi —Res est solliciti plena timoris amor («Qui estima pateix»)— a un «silenci Sandow» de quadre vivent entre en Quildet i la madura Athalia en pilota picada. Sabeu qui és aquest Sandow, per més senyals, Eugene? Doncs el primer culturista de la història moderna. Certament, avui és indispensable Internet per captar tots els matisos dels extraordinaris jocs de mans literaris de Salvador Espriu.