L. VIGUR, LA REINA OBLIQUA, per Marta Rollan


 

Les coses podien haver anat d’una altra manera. Només hauria calgut una mica de desimboltura i no dubtar tant. Una idea deixa de ser-ho quan s’analitza, es gira i capgira, es qüestiona i es canvia de parer. Llavors esdevé intenció, ni tan sols pensament, no, només intenció: premeditada i traïdora. Perquè la idea no és res més que el primer impuls, l’original i inèdit. Després de passar per la caixa de transformacions de la cadena de la raó, s’elabora al seu voltant una càpsula d’artificiositat que la desvirtua.

 

I això és el que ha passat. Ara, al final del camí i sense esperances de tornar enrere, em penedeixo de no haver lluitat més, de no haver imposat el meu criteri. Perquè, si al cap i a la fi la idea havia de morir en el procés del dubte i l’anàlisi, no calia que fos tan sols amb el seu judici, podia haver estat contendida per impregnar el resultat final amb una petita traça meva. Potser ara em sentiria millor. No hi hauria hagut aquest desenllaç terrible i no em sentiria sola, aïllada en aquest mar de silenci que només poden trencar els altres. Hi ha qui afirma que sí que hi sóc, que respiro, que els meus silencis arriben a les seves oïdes. I deu ser així, però no per això és menys dolorós.

 

Qui havia de dir que aquell «fem un cafè» duraria una setmana. El seu despatx estava com sempre, com les altres vegades, com cada dia; per què no dir-ho: ens vèiem a diari. Sota la finestra encortinada per unes blondes blanques cosides amb poca traça per la seva mare, l’escriptori. Banyat de llum tardoral, reflectia el blanc ofensiu dels fulls buits. La ploma reposava seca al costat dels papers. El tinter obert, clamant companyia, provocador, amatent… Al costat, el sofà verd, allargat, amb la manta de quadres vermells que sovint compartíem en les nostres deliberacions. De vegades s’hi ajeia ell sol a pensar mentre jo em mirava el seu silenci dur i intentava aprendre del silenci dels altres. Davant el sofà, la tauleta amb els cigars i les pipes al damunt. I l’ampolla d’aiguardent custodiada per quatre gots. Tot aquell decorat embolicat per una catifa vermella, peluda i ennegrida per la pols −una altra vegada la mà poc femenina de la mare−, per unes litografies d’ El Greco i,  en la part superior, per unes motllures de guix esgrogueïdes pel tabac i encercladores d’un llum de mil cristalls que engalanava el “paquet” a mode de llaç.

 

Però aquell après-midi l’autor feia una cara diferent. No només ell, tot plegat. Potser era la llum, potser era la pressió atmosfèrica o la humitat, però alguna cosa anava lenta, molt lenta. Tan lenta com per fer durar un cafè tota una setmana. «Les constel·lacions», vaig pensar amb la meva ment partitiva, decisòria, sovint hemistíquia fins i tot. Vaig sospitar que allò podia durar fins al vespre, més enllà de mitjanit, però mai no hauria dit que…

 

Va entrar amb la cara llarga abocada sobre el pit neguitós. La mirada estesa sobre la cara, el pit dissolt per tot el cos per perdre’s a les puntes dels dits. Tot ell vessava a la catifa vermella, com si es dessequés dret. Tossia, com sempre. Els pulmons se li encenien a la mirada, com cada dia. La levita desgavellada intentava abraçar els pantalons que alhora es desfeien per unir-se a les sabates. El poc cabell gris, llarg, despentinat i eriçat, emmarcava uns ulls lleugerament envermellits que amenaçaven les bosses grises del dessota. Les galtes molsudes i gruixudes que sempre penjaven, avui s’havien retret cap endins. El bigoti sense retallar, sense forma, s’arrossegava per les comissures dels llavis i més enllà. El corbatí, això sí, impertorbable, guarnia la nou del coll, tan viril, tan provocadora inclús en la seva forma esponjosa i flàccida. A mi m’agradava, sempre m’ha agradat. El cos no feia més que, de la mateixa manera que ho feien el sostre, les parets i el terra amb el mobiliari, embolicar la matèria grisa que tant m’atreia, que em corprenia. I, tot i el daltabaix d’aquell encontre, encara sento el mateix.

 

Es va asseure a escriure com si jo no hi fos. Res de nou, d’altra banda. La meva imatge sempre ha estat un tant difosa, fins i tot invisible. Sé que sóc massa prima i que el recargolament de la meva columna vertebral no ajuda gaire al meu atractiu. Però, i ja m’ho han dit més d’una vegada, conèixer-me és estimar-me. El que costa és arribar al meu autèntic jo, crec que tan sols els més erudits ho aconsegueixen, mal m’estigui dir-ho. La gent prefereix servir-se d’algú concloent, decisiu, categòric, que no d’una cosa com jo, tota vacil·lació, esbiaixada i gens concloent… Jo sé que ell tenia una debilitat especial per mi, per les meves interpel·lacions, les meves incidències en el seu pensament. Sí, segur, com sé que, amb la meva inseguretat, ajudo un immortal. Tot i així, aquell dia, quan ens vam trobar, vaig sentir una certa repulsa per part seva, una mirada estranya, macilenta, una mirada que lliscava serpentejant per damunt el meu cos esquelètic. Però mai no m’hauria imaginat allò…

 

Va agafar la ploma i la va mullar a l’abeurador obscè de tinta. Ignorant-me, la va fer anar –com una ploramorts histèrica de llàgrimes blaves– per l’aire de l’habitació i el va esquinçar. El braç dret li girava com si ventés la inspiració mentre l’esquerre sustentava el cap moribund que embolicava la llum desnonada del cervell. Massa aiguardent, vaig pensar. Tot d’una es va alçar i em va engegar el discurs que havia de preludiar el terrible desenllaç.

 

«No hi hauria d’haver causa sense efecte si aquest fos el millor dels mons possibles. No, i en canvi, que si sí, que si no, que si potser. Prendre una decisió és la decisió més difícil. Mai no es té cap seguretat del que es trobarà a l’altra banda, al futur determinat del present que es triï. Sí, en canvi, la certesa que mai no es coneixerà què s’hauria descobert en el camí alternatiu… Per desgràcia, sovint les possibilitats només són dues. Quan el dubte planeja sobre més d’una opció, acostuma a ser més fàcil la tria. On hi ha més de dos elements sempre hi ha la possibilitat de fer una enumeració de prioritats, si només n’hi ha dos, la llista és absurda… Una enumeració de dos elements no és un conjunt ordenat, només és un binomi desordenat!

 

»A més, als problemes de l’ànima no se’ls pot aplicar cap ciència exacta. M’agradaria tenir les coordenades del futur, fer-hi un cop d’ull en una bola de vidre. Saber exactament quina quantitat de satisfacció obtindré per cada camí escollit, quantificar-ho amb unitats de futur i de decisió, obtenir-ne la fórmula exacta. Però no pot ser… Fins i tot algunes vegades m’he sorprès etiquetant allò inclassificable, perquè m’apassiona, entenc la lògica com un dogma, una manera de viure. Tot ha de quadrar, tot té el seu lloc! I davant d’un problema de tan difícil anàlisi i de resolució incerta, em sento del tot vulnerable, ferit, inútil, feble… Per què no es pot formular el raonament? Per què ha d’existir l’entropia, el caos?

 

»M’aclapara l’atzar, l’aleatorietat, i escriure és això, només això, i se m’esqueixa l’ànima caòtica!»

 

Em vaig quedar callada una vegada més, sempre igual, no puc articular paraula. Però tinc sentiments i el seu discurs m’havia deixat el cor amagrit. Sempre he cregut que les coses són més fàcils del que semblen, que la realitat és molt més senzilla de com la percepció humana la desxifra. És el procés mental que complica la realitat. L’esforç de voler comprendre el que només és observable i no explicable és el que metamorfoseja en incomprensible la simplicitat. El procés de la creació hauria de ser diferent, es dóna vida a una altra realitat, una realitat n –perquè sempre he cregut que no coneixem en quin estadi de la imaginació d’altres éssers existim. En la creació no hi juga cap paper la comprensió, l’acte de crear és absolutament lliure, no hi hauria d’haver referències ni simplicitat. Per això m’encenia que sofrís. Perquè s’escarrassava a convertir el resultat de la seva creació en versemblant, proper a una realitat que primer havia d’haver entès. I això és impossible. Escriure ha de ser una feina plaent, jo no puc ajudar-lo si veig que pateix tant. Com pot ser que li suposi un tràngol de dimensions tan enormes una decisió petita com aquesta? I estar-hi tan implicada és el que més em corrou l’ànima. Perquè jo en tinc, d’ànima, encara que no es vegi. Cap ànima no es veu.

 

Suposo que m’ho va notar. La meva incomoditat –fins i tot perplexitat– devia ser molt evident. Ara ja sí que em seria molt difícil ajudar-lo. Si confiava que aquella dissertació sobre les decisions em mouria a prendre-la per ell o a aconsellar-lo, s’havia equivocat. I ara se n’adonava, fins i tot crec que va penedir-se d’haver-me fet partícip de la seva angoixa perquè va constatar que allò no feia altra cosa que convertir-me en una dificultat més en comptes d’un auxili, com devia havia previst.

 

Es va tornar a asseure. Va estripar alguns papers i els va llençar. Va començar a plorar i es va adormir damunt els fulls escrits que quedaven sencers. Les seves llàgrimes van diluir la tinta d’algunes paraules… Al vespre, li van dur el sopar −massa fred− i vam passar una nit semblant a l’aprés-midi. L’endemà va dormir i va patir, el dia va ser més o menys igual que l’anterior, com també el posterior i quatre més. Indecisió, canvis, falses alarmes de satisfacció, temptatives d’acabament que acabaven en no res, en prolongacions terrorífiques, cada vegada més infernals. El debat ja era insostenible, només discorria sobre el mateix donant-hi més i més voltes. Llegia en veu alta durant hores i hores, sempre el mateix paràgraf, una i altra vegada. Em preguntava i m’oblidava. Jo ja era una figura esquàlida, desfeta, quasi transparent. Ell mirava d’endreçar les paraules. Però, si és cert que quan un ha d’endreçar molt per fora és perquè no ho està per dins, com s’han de poder ordenar les paraules si les idees no ho estan? Les paraules no són mobles, elles representen més d’una idea, el moble només una, la cadira només representa la idea de cadira. «Però escrita també representa el descans!» diria ell… «I moltes altres coses! No em digueu que les lletres c, a, d, i, r, a, plasmades al full unes rere les altres, són iguals que l’objecte en sí! No! Les lletres enllaçades són terriblement més doloroses que les fustes encolades!» afegiria. Per això li costava tant encadenar paraules que canviaven de significat segons les que tenien al darrere i al davant.

 

 

L’habitació feia una pudor insuportable quan em va matar. El meu defecte és que estava massa viva, va concloure. Potser sí. I que per això no l’ajudava prou, pel meu excés de vida. És probable. Ara, ara que ja no puc respirar, ara que respiren per mi, li concedeixo el benefici del dubte. Em va fer callar per sempre i es va acabar el problema, el seu problema amb mi. Jo sé que encara pateix, com pateixen molts altres, perquè d’elements com jo n’hi ha milers, milions, és infinit, incomptable. La nostra intangibilitat ens fa infinites.

 

Aquell últim vespre anava nu del tot. Nu i molt brut. Es va asseure a escriure com si no em veiés, com si jo no hi fos, res de nou. Va refer el paràgraf maleït, el va llegir en veu alta. Una altra vegada. El va rellegir dues-centes set vegades. I li va agradar, va estar tan conforme amb la feina que havia fet, que va exclamar: «La plus belle femme du monde ne vaut pas una virgule mis à sa place». I em va assassinar, catapultada entre un nom i un pronom, així de vulgar, d’humiliant.

 

L’escriptor va descansar i jo vaig fondre’m nit meva endins, on per fi he descansat en el solc que la ploma va fer al full per enterrar-m’hi definitivament. Al meu davant hi tinc un cognom i darrere meu un il. Quan els llegeixen, respiren entre l’un i l’altre, regalo aire als lectors, els ajudo a respirar. No és cap altra la meva missió.

 

Però havia de rebel·lar-me, de fer-li arribar la meva insatisfacció després de tant de patiment. I no vaig trobar altra manera que anagramar el meu nom en el títol i escriure-li aquesta narració pòstuma. Perquè parlar no puc, sóc la coma del silenci, però hi ha qui m’ajuda a escriure si jo l’ajudo a respirar.

 

 

L’any 2006, aquest conte va ser finalista al Premi Vent de Port de Tremp. Es va publicar amb els altres finalistes al recull L’ànima de les basses i altres narracions, d’Edicions Pagès.