DESITJAR ABRAÇAR L’ALTRA FEMINEïTAT, per Núria Bou

 

Aquest muntatge de fragments de pel·lícules del cinema clàssic de Hollywood pretén enfilar un discurs sobre els arquetipus femenins que es van forjar dins la fàbrica de somnis. Les imatges, ofertes de manera cronològica, demostren la riquesa d’aquestes figures femenines; mai no són del tot àngels o dimonis; normalment, cada personatge abasta la complexitat de l’ésser humà.           Mira’m

«Resto sempre espantat davant la llibertat de les dones. Les mirem com a éssers subalterns, ens divertim amb les seves futilitats, ens en burlem quan les veiem desastrades, i cada una d’elles de sobte és capaç de sorprendre’ns posant-nos al davant extensíssimes praderies de llibertat, com si per sota de la seva servitud, d’una obediència que sembla buscar-se a si mateixa, alcessin muralles d’una independència agresta i sense límits. Davant aquests murs, nosaltres, que creiem saber-ho tot d’aquest ésser inferior que hem estat domesticant o que ja trobem  domesticat, ens quedem amb els braços caiguts, maldestres i espantats: el gosset falder, que amb tan bona voluntat es contornava per terra, panxa enlaire, es posa dret d’un salt, amb els membres estremits per la ira, i els seus ulls són de sobte aliens a nosaltres, i profunds, vagues, irònicament indiferents. Quan els poetes romàntics deien (o diuen encara) que la dona és una esfinx, l’encerten de ple, beneïts siguin. La dona és una esfinx que va haver de ser-ho perquè l’home es va arrogar el feu de la ciència, del poder total, del saber-ho tot. Però és tanta la fatuïtat de l’home, que  la dona en va tenir prou amb alçar en silenci els murs de la seva negativa final, perquè ell, ajagut a l’ombra, com si estigués ajaçat sota una penombra de parpelles obedients, pogués dir, convicte: “No hi ha res més enllà d’aquesta paret.” Terrible engany del que no acabem de despertar.»

(Josè Saramago, Manual de pintura i cal·ligrafia)