“ELS COIXOS SERAN ELS PRIMERS”, de M. Flannery O’Connor


 

Mary Flannery O’Connor

(1925-1964)

En aquesta reflexió sobre el conte  Los tullidos serán los primeros, no parlaré de la tràgica mort del nen ni de la deliberada maldat venjativa amb què Rufus Johnson l’hi ha aconduït. Em centraré només en el problema personal de Sheppard, el pare, i el per què de la seva conflictiva relació amb els nois, que ha rebut per part de l’autora un tractament digne d’una novel·la d’intriga.

 

De la dona que no hi és.

Un relat inquietant de cinquanta-set pàgines, és a dir una novel·la breu: un bon home, que s’ha quedat vidu fa poc més d’un any, creu que podrà ajudar a millorar el caràcter egoista del seu fill Norton de 10 anys amb la suposada ajuda que un adolescent del carrer (un pillet abandonat a la misèria i amb un peu de pinya) li pot aportar en haver d’aprendre a compartir amb ell tot el que té. Per l’enorme capacitat de síntesi, aquest complex relat esdevé inquietant perquè on sembla que tot està molt clar hi ha una el·lipsi fonamental al voltant de la qual gira tot el problema, breument: la dona no hi és.

Algú durant la tertúlia va dir que era un món d’homes i va assenyalar que amb la presència d’una dona les coses haurien anat d’una altra manera. En efecte, aquí rau el quid de  l’assumpte. Perquè el lector suposa que la mort de l’esposa i mare hauria d’haver afectat els interessats, però el narrador no en diu res, perquè el relat es focalitza sobretot des de la perspectiva de Sheppard. Només sabem, per una fotografia que té el nen a l’habitació, que era «una mujer joven de cara ancha», que li agradaven els colors vius, portava «una camisa roja con lunares» i «un pañuelo de seda verde», més endavant sabrem que duia «un corsé descolorido con cuatro portaligas metálicos que colgaban»; també ens arriba un altre detall del seu vitalisme, «cuando vivía su mujer, comían con frecuencia fuera, incluso el desayuno, sobre la hierba. Nunca había observado en aquel entonces que el niño fuera egoista.» Sabem que va ser una bona mare, «ella llevaba muerta más de un año y la pena del niño no podía durar tanto tiempo», el nen és a punt de fer els 11 anys, la mort de la mare l’atrapa en plena fase de latència (període en què les fantasies sexuals són relegades a l’inconscient).

El pare no ha entès res del que li passa malgrat vantar-se dels seus coneixements en psicologia de l’adolescent. Quan davant el rebel comportament del fill,  li pregunta si li agradaria tenir una família desestructurada, el nen replica «con una especie de berrido atroz», «—Si estuviera en la cárcel podría ir a verlaaa!». El pare oposarà: «—¿No crees que yo también la echo de menos? ¿Crees que no me siento solo? Claro que sí, pero no me quedo aquí sin hacer nada, lloriqueando. Me dedico a ayudar a los demás». Els nens del reformatori i els de l’equip de beisbol infantil sí, però no s’ocupa pas de l’alimentació del fill: «la tarta está seca, por eso he tenido que ponerle todo eso encima» (mantega de cacauet i ketxup), «los cereales estaban revenidos». Ni atén a la seva higiene, «llevaba una camisa verde, pero tan descolorida que el vaquero que cabalgaba en la pechera era sólo una sombra». El nen que passa llargues estones sol a l’habitació:  «la cama sin hacer, las cortinas sucias de la gran ventana». La manca d’atenció del pare ha creat una inseguretat en el nen que tracta de superar-la desenvolupant una gran afecció pels diners que molesta sobremanera el pare, que de gran el veu com un  banquer, o molt pitjor, un usurer. Aquest detall dels diners és fonamental.

Del caràcter anal

 

Freud observa que en les persones que durant la seva infància van necessitar un llarg període per dominar la incontinència dels excrements és freqüent un tipus de caràcter que reuneix tres qualitats, que veiem que defineixen el caràcter del petit Norton: són ordenats, en el sentit de meticulosos en allò que fan: «El niño se acercó al mostrador con un tarro de mantequilla de cacahuete bajo el brazo, un plato con un trozo de tarta de chocolate en una mano y el bote de ketchup en la otra. (…) Se encaramó a un taburete y empezó a extender la mantequilla de cachuete sobre la tarta. (…) el niño dio la vuelta al bote de ketchup y cubrió la tarta con la salsa».

A l’ordre s’afegeix l’economia que pot arribar fins a l’avarícia: «El niño estaba sentado sobre la cama con las piernas cruzadas. Había vaciado sus botes de monedas, que formaban un enorme montón ante él, y las estaba ordenando en pilas».

La tercera característica, observa Freud, és la tenacitat: «—¿Para qué vendes semillas?  —Para ganar un premio.  —Y cual es el premio? —Mil dólares.  —¿Y qué harías si tuvieras mil dólares? —Guardarlos». El pare pensa que no hi ha res a fer: «Era inútil. Cualquier defecto hubiera sido preferible al egoísmo: un carácter violento, incluso la tendencia a mentir», defectes que presentarà Rufus Johnson i que el pare creu més tolerables que no pas l’egoisme del fill.

Freud detecta una accentuació erógena de la zona anal en aquests nens que en fer-se adults desapareix per complet, si bé resta en l’inconscient. El resultant és que l’or, el diner, és identificat amb els excrements, allò immund. Freud, que hi relaciona antigues llegendes babilòniques que diuen que l’or és l’adob de l’Infern, fa una especial accentuació sobre el «caràcter anal» en aquells adults en què perdura el caràcter erògen a la zona anal. Conclusió: sigui com sigui, diu, «els trets permanents del caràcter són continuacions invariades del instints primitius, sublimacions dels mateixos o reaccions en contra d’ells». ( Vg. Freud total 1.0, versió digital).

A la fotografia, l’autora posa davant un retrat que mostra la part obscura de la seva creació. Com tots els novel·listes de la seva època, Flannery O’Connor ha llegit Freud i ha escampat prou indicis en aquest conte com per poder establir un joc simbòlic molt evident. Si bé deixa prou pistes al respecte, la gràcia del relat és que ho fa d’una manera tan subtil que el lector creu que està llegint una altra cosa, creu que s’enfronta a un tema de tipus racionalisme versus fanatisme religiós i no serà fins al final que donarà la clau de lectura, però bo i així el lector encara podrà pensar que és una maldat més de Rufus Johnson (el pillet adolescent) quan diu a la polícia i al periodista:

«El demonio lo tiene en su poder. No sabe ni donde tiene la mano derecha. ¡Tiene menos sentío común que l’imbecil de su hijo! —hizo una pausa y entonces llegó a su fantástica conclusión—: ¡Me ha hecho proposiciones! (..) ¡Proposiciones deshonestas! ¿Qué se imaginan ustedes? Pero yo no quiero na de eso. Yo soy cristiano, yo soy…»

Si posem atenció en els detalls del relat, veurem que el pare, Sheppard, té totes les característiques d’un impotent respecte a les dones i d’un pederasta respecte als nois i aquest caràcter anal que Freud descriu és el que Rufus capta de seguida perquè sí que ha llegit la Bíblia —«Johnson llevaba la Biblia dentro, aunque nunca la hubiera leído»— i perquè ha crescut al carrer i domina el llenguatge barroer i no ignora que la pederàstia és un vici molt freqüent. I per això sap com dominar Sheppard i venjar-se’n, sobretot perquè el mateix Sheppard no és conscient del seu problema. Vegem-ho: «era un hombre joven con el pelo ya blanco», de «cara rosada y sensible». El seu fill és ros i grassonet i té els ulls blaus com el pare, però més descolorits. Quan Sheppard el mira  experimenta un malestar insuportable perquè inconscientment reconeix en el nen el que ell mateix va ser de petit i ha tractat de reprimir mitjançant els valors de la bondat i la generositat que li vodria inculcar.

 

De la impotència del pare

Sheppard és un cognom derivat de «shep’herd», el Bon Pastor, un dels epítets de Jesús, i en efecte, es veu a si mateix com un  guia per als nois desencarrilats del reformatori i com a entrenador de l’equip de beisbol infantil. El que li passa és que intenta autoenganyar-se per convèncer-se del que en realitat no és. Perquè ni és bona persona ni generós, com ho demostra la manera com tracta el fill i la crueltat amb què l’infravalora. El «Bon Pastor» dóna la imatge d’un asceta: el seu despatx era una habitació estreta amb una taula petita i dues cadires: «Nunca había estado dentro de un confesionario, pero creía que el funcionamiento de ambos debía de ser muy parecido, sólo que él explicaba, no absolvía. Sus credenciales eran menos dudosas que las de un cura; había recibido formación para hacer lo que hacía».

Quan Rufus Johnson veu l’habitació on dorm Sheppard des que ha enviudat, no li cal preguntar res: «Una cama de hierro de aspecto ascético sobre el suelo desnudo. En un rincón había una pila de uniformes de beisbol para niños. Había papeles (…) y sobre ellos unas pipas hacían de pisapapeles. Johnson contempló en silencio la habitación. Arrugó la nariz. —Adivina de quién es!»

Sembla clar que si Sheppard és un pederasta per com és el seu dormitori, incloses les «pipes», tanmateix ho té reprimit a la zona de l’inconscient: «Un niño con el uniforme de la liga juvenil le había seguido y le daba, jugueteando, golpecitos en la pantorrilla con el bate. Se dio la vuelta, rodeó con el brazo el cuello del niño y volvió con él al campo».

A l’habitació matrimonial fora d’ús (un santuari per al nen, per al pare un capítol cancel·lat de la seva vida), Rufus descobreix la cotilla de la mare: «sacó un corsé descolorido con cuatro portaligas metálicos que colgaban. —Esto debía ser su arnés— observó».

L’arnés és el conjunt de guarniments d’un cavall, per tant hi ha una evident al·lusió sexual a la dona com una «egua» que ha de ser muntada. Se’l posa i comença a remenar els malucs i a ballar  dient: «Rock, rock and roll. No puedo satisfacer a esta mujer, por mucho que lo intente.» S’està rient de Sheppard i la sap tan llarga com per dir al fill: «tu padre no sabe donde tiene la mano derecha». Gran expert en la Bíblia que duu a dins, sap que «si la teva mà dreta és ocasió de pecar, talla-la i llença-la; perquè més et val que es perdi un dels teus membres, que no tot el teu cos vagi a l’infern.» (Mateu 5: 30). Amb aquesta frase que repetirà més vegades dóna a entenent que Sheppard és tan sòmines que no és ni tan sols conscient de les seves veritables tendències sexuals.

Del color rosa com a manifestació de l’ambigüitat sexual

Un altre detall significatiu és el color «rosa» vinculat a l’acció de seure, i per tant una clara al·lusió a la zona erògena anal: «Abrió la puerta de la derecha y contempló un baño con azulejos color de rosa—. ¡Un meadero rosa! —murmuró. Se volvió con expresión divertida al niño. —Se sienta encima de eso? —Es para los invitados, pero a veces él también se sienta.—Debería vaciar su cabeza en él», sentencia Rufus.

La segona ocasió és poc després, quan Sheppard arriba a casa: «llegó hasta la puerta de la sala y se paró. De repente su rostro se transfiguró. Exultaba de placer, Johnson estaba sentado, una figura oscura, en una butaca rosa de respaldo alto.  (…) Ese era el lugar perfecto para el chico. Tenía que retenerlo allí».

Per guanyar temps i calmar l’excitació que l’envaeix, surt de l’estança i penja l’impermeable a l’armari: «Todavía seguía allí un viejo abrigo gris de su mujer. Lo apartó, pero el abrigo no se movió. Lo abrió bruscamente e hizo una mueca, como si acabara de ver una larva dentro de su capullo. Norton estaba dentro del abrigo, la cara hinchada y pálida (…) —Sal de ahí».

L’agafa amb fermesa i l’arrossega a la sala. El nen espantat per tot el que Rufus ha profanat a l’habitació de la mare, ha tornat a l’úter matern, s’ha amagt a l’abric. L’única cosa que no ha estat profanada, per a ell sagrada. Per al pare només un abric «viejo» i «gris». Tot el que segueix per tal que Rufus es quedi és revelador, Sheppard acudeix a ell: «Necesito tu ayuda. —El nerviosismo hacía que su voz sonara aflautada.» Per evitar que el nen  interfereixi en la relació desitjada amb Rufus, el pare no mirarà prim a pegar-lo: «No había vuelto a tener problemas con Norton».

L’altra vegada en què apareix l’al·lusió erògena anal és quan després que el policia per tercera vegada acusa Rufus, ara de mirar per la finestra d’una casa, Sheppard li pregunta si havia sortit de l’habitació; amb malícia el noi respon que estaba «Sentado en ese retrete rosa yo solito. No había testigos.» I aleshores és quan el fa còmplice de la seva actuació tot burlant-se d’ell, en una mena de disputa d’infidelitat entre enamorats que va derivant  en un to còmic, «el tono burlón era evidente», fins a la revelació de la seva malifeta: «Todo eso de las huellas (…) no era más que una trampa. No había huellas. Había cemento y yo llevaba los pies secos». El noi ha establert una relació directa, metafòrica, entre seure en el «retrete rosa» i la seva mala acció, la qual cosa li permet asseverar que ambdós estan posseïts per Satan.

El resultat és que Sheppard, de sobte, transforma tot l’amor que sent pel noi en un odi visceral, propi d’un amant traït: «Le recorrió un escalofrío de odio. Odiaba aquel zapato, odiaba aquel pie, odiaba al muchacho. Palideció. El odio lo ahogaba. Estaba asustado de sí mismo.» Les reaccions emotives que experimenta respecte de Rufus són sempre desmesurades, quasi histèriques, el mateix passa quan creu que el noi s’està reformant: «A Sheppard se le cortó la respiración. ¡El muchacho le estaba dando las gracias! ¡Le estaba dando las gracias! (..) Se quedó allí plantado, sonriendo con cara de tonto».

Del símbol de la sabata que amaga el peu de pinya

El peu és un clàssic símbol fàl·lic, identificat per Freud, i la coixesa, símbol de castració, com ho és també en el cas de la cama de fusta de la narració «La buena gente del campo» de la mateixa autora. O sigui que ambdós contes es poden llegir psicoanalíticament. Rufus ha entès que darrera aquella ànsia de salvar-lo que manifesta Sheppard i de fer que desenvolupi la seva intel·ligència, s’hi amaga un desig  inconscient que no se li revelarà a Sheppard fins al final, quan Rufus l’acusi de fer-li propostes deshonestes. En bona llei no les ha fetes, però tot el seu comportament és el d’un obsés per seduir un noiet esguerrat. En el relat de l’entrevista que tenen al reformatori, l’adult vol ser seductor: «Sheppard sonrió para acortar distancias», «Dijo Sheppard con una sonrisa», «le sonrió», perquè «la mitad de su eficacia radicaba en que él les sonreía».  Per la seva banda, Rufus  interpreta correctament el cas clínic que té al davant i se’n defensa a la vegada que el provoca mostrant-li el peu deformat: «—Me gustaría que aprovecharas al máximo tu inteligencia —prosiguió Sheppard— ¿Qué es lo más importante para ti? Hablemos de lo que es importante para tí. —Y sin querer bajó la vista hasta aquel pie. —Mírelo hasta hartarse— tartajeó el muchacho. Sheppard enrojeció. Aquella masa negra y deforme se inchó ante sus ojos. Pasó por alto el comentario y la mirada maliciosa que le dirigía el chico».

Del problema de la salvació

Per concloure, cal fer una referència a la moral desplegada en el conte. Rufus posseeix una ètica popular, gairebé folklòrica, esquemàticament recolzada sobre el Bé i el Mal: Jesucrist i Satan. Les desviacions sexuals estan perfectament codificades en aquest manual popular del que et condemna o et salva. I els nens n’estan perfectament alertats. Per això Rufus entén des d’un bell inici que les intencions de Sheppard no són bones. Però, a la vegada, l’autora ho vesteix tot amb tal ambigüitat que pot arribar a pensar que el noi s’equivoca, i els somriures de l’home tant poden ser mostres de la seva bondat com intents de seducció; els seus moments de plaer intensíssim, tant es poden relacionar amb què inconscientment està satisfent el seu desig més amagat, com que de pura bondat se sent com una beat en èxtasi.

Però hi ha una maldat intrínseca en ell, que una catòlica fervent com la Flannery O’Connor no pot obviar: Sheppard no creu en Jesucrist i per tant nega el cel i l’infern, la qual cosa deixa el seu fill en una mena de llimbs. Jesús no és Déu, però la seva figura és el primer exemple de bondat absoluta de la història. Si tu no creus en Jesús que ha donat la lliçó més alta d’amor al proïsme és que no creus en la bondat humana, per això Rufus diu que Sheppard està posseït per Satan, perquè tot i negar Jesús ell actua com un «Jesucristo de pacotilla». Quan L’home li diu que el salvarà perquè «el bien siempre triunfa», el noi contesta: «No, porque no es verdadero. No cuando no es auténtico.» Per tant, Rufus sap molt bé de què parla. Hi ha una clara línia divisòria entre el bé i el mal que qualsevol pot discernir.

Sheppard, en canvi, ho nega tot: «Te quité esas tonterías de la cabeza en el reformatorio. Por lo menos te salvé de eso»; o quan diu al seu fill que la mare simplement «no existe» sense donar-li cap consol alternatiu, com ara «la mama és al cel» que és el que espera qualsevol nen per alleujar la seva angoixa.

Si neguem el que la tradició ha inculcat per tenir unes mínimes normes morals, anul·lem la noció de culpa, per tant si Rufus s’hagués deixat seduir per Sheppard i la cosa hagués acabat amb una relació de pederàstia, no hi hauria pecat perquè tot estaria d’acord amb el comportament d’amor i agraïment respectius, en tant que no hi ha un Déu que jutgi. Però Sheppard té una revelació de la maldat que s’amaga dins seu: «Los músculos del rostro de Johnson se tensaron. En su cara había una expresión de tal repulsión que Sheppard retrocedió. Sus ojos eran como espejos deformantes en los que se veía a sí mismo como un ser espantoso y grotesco.  (…) El muchacho lo miraba como si él fuera un leproso moral. (…) —Es un asqueroso ateo. Aseguró que no había infierno». Vet aquí l’únic element de control que li resta al pillet de carrer.

Per tant no hi ha culpa, el «Bon Pastor» es pot seguir considerant una bella persona.  Però Sheppard nota que «la vileza flotaba a su alrededor como un perfume, y tan cerca que parecía tener su origen en su propio aliento. (…) El corazón se le encogió con una repulsión tan clara e intensa hacia sí mismo que se quedó sin aliento.»

Fixem-nos en l’ambigüitat del concepte de «perfum», una olor agradable, plaent, però que a la vegada  li causa repugnància, s’hi revela el caràcter erògen anal de l’associació, ho resol amb imatges de menjar que seran excretades en el moment de la revelació de la seva real identitat: «Había atiborrado su propio vacío de buenas obras como un glotón. Había olvidado a su propio hijo para alimentar la imagen que tenía de sí mismo», imatges que ens remeten a l’inici del relat quan el nen menja el pastís amb mantega de cacauet i ketxup, per acabar vomitant-lo quan el seu pare li recrimina el seu egoisme.