LOLITA, per Rosa Delor

 

Fa anys, un amic basc i bebedor cultural, Ramón Aguirre Urruchúa, em va contar que per casualitat havia passat una nit del Born bebent i parlant de literatura amb un crític literari molt conegut i, també, abeurador cultural. Com és de suposar no recordava res del que havien parlat. Aquest relat intenta recrear una situació semblant per explicar que els homes quan “parlen de dones” són brutals i quan parlen de literatura segueixen parlant de dones, però presos d’un enamorament mutu que exclou la dona, ja pura metàfora d’una altra mena de relació. Els feliços setanta.

“Dante es va enamorar perdudament de la seva Beatrice quan ella tenia nou anys, una nena rutilant, pintada i encantadora, enjoiada, amb un vestit  carmesí… i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada del gai mes de maig.”

(Vladimir Nabokov, Lolita)

 

D‘esbiaixada, l’ull s’enfonsa en el negroni, Annibale sentencia  —Incipit Vita nuova, l’epifania de Lolita. Un esclat de verdor!—  fa enmig d’una indiferència atemporal. Potser emocionat per la visió de les espatlles i el coll de la Muriel. Jo li contesto sense paraules, espantat pel ridícul to pedantesc dels meus propis pensaments: “Lolita mig nua en un bassal de llum esplendorós. Venus boticcelliana amb ulleres de sol. Beatriu vestida de notabilíssim color, humil, honest, tot sagnós (evoco la traducció de Montoliu) cenyida i ornada com és convenient a la seva edat”. La veu d’Annibale m’arriba de lluny, a través dels eructes rosats del negroni que esclaten en el meu cervell:

—Lolita, un instant d’apassionada anagnorisis. —Recita de cor amb una veu estrafeta com de jai ploramiques —”Un mocador de piquets lligat al voltant de la sina ocultava als meus vells ulls de mico, però no pas a la mirada del jove record, els pits juvenils que havia acariciat en una jornada immortal.”

Un ull monstruós em fita a través del vidre de la copa: —Feliç tu que no t’interessa la literatura.— L’envejo profundament. Arrenglem les sabates, ben alineades sobre l’estrep de la barra. Encenem cigarrets. Mentalment el sacsejo per les espatlles i l’increpo: “Decideix-te d’una vegada, què és per a tu la literatura?” em  cito Durrell al peu de la lletra:  ”un explorador o bromur?” No em sent, és clar. Divaga entre les bromes del Campari, la Ginebra i el Punt-e-Mès a parts iguals.

—Humbert, Humbert es condemna perquè tria la nímfula, la nena luciferina, l’Annabel Lee del misteriós amor de Poe.

I ara recita, amb ulls plorosos i boca humida:

It was many and many a year ago,
In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name Annabel Lee;
And this maiden she lived with on other thought
Than to love and he loved by me.

I resumeix: —Humbert traeix el record fantasmàtic, pura idea, per una realitat vivent.

El bigoti d’Annibale, amarat de negroni, inicia un viatge per l’espatlla esquerra i nua de la Muriel— d’una animalitat perfecta. La Muriel, amb una mirada vaga en els ulls mig oberts, o mig tancats,  se somriu a si mateixa en un ensomni de l’altre món.

—I comença la mobilització de la geografia dels Estats Units. El recorregut esgotador i descobridor de la Vida Nova.

Annibale, el Cruel, li pessiga la cintura. La Muriel escandeix un gemec anapèstic. Abandonades despulles als molls de la nit. Li allargo la meva copa sense dir res i ella se l’acosta delicadament als llavis:    —Ara tot s’ha acabat, per fi.

Ho ha dit  sense que en puguem entendre el significat, tan absorta està en els seus nous tresors. M’enterro en el solitari glaçó al fons del cristall. Sense obrir boca, hi afegeixo lapidàries consideracions: “quan Humbert Humbert i Annabel Lee es van conèixer en un poble a la vora del mar, a la Riviera, eren de la mateixa edat que Beatrice i el mateix Dante (un terç de grau més o menys en el percurs de l’estel·lada esfera d’Occident a Orient, diu) quan el qui, a partir d’aquell moment en endavant, hauria de ser poeta la va veure per primer cop en un carrer de Florència. I va sentir, recorda, que de sobte un déu molt més fort que ell mateix el venia a dominar”.

—Ens vam enamorar d’una manera frenètica, impúdica, agonitzant… —Anniballe, amb la punta de la llengua ressegueix l’angle incert del nariu esquerre de la Muriel    —i desesperada…

Obro boca, ara sí, per fer dringar el meu vell llatí:

Ecce deus fortior me qui veniens dominabitur mihi.— M’empasso d’un glop la resta del negroni. “Dante, Humbert i jo sofriríem la commoció per la mort de la nena com un obstacle que impossibilitaria qualsevol altre enamorament posterior”.

Annibale m’ha esguardat un instant, però està massa atrafegat amb l’escot de la Muriel, a punt de coronar el cercle.  Jo rumio i disserto: “I de manera semblant a la imatge de Monna Bice, com l’anomenava aquell vell cràpula, resta presa en la memòria visual d’Humbert l’Enamorat, l’empremta d’Annabel. Imatge que recrea en el laboratori de la ment. Imatge que es contempla amb els ulls oberts i que fa possible l’aparició de Lolita, amb tot el que comporta de retrobar, recuperar, l’objecte del desig. Imatge, aquesta, que s’evoca en l’obscura intimitat dels ulls tancats. Un petit herr doktor, Lolita Salvífica, que curarà tots els mals d’Humbert el Dolençós”. Anniballe el Beat riu.

El barman m’ha posat al davant la quarta copa: “Beatrice que mostra la seva beatitud… Així com, quasi al final de la Vita nuova i ja morta, Dante veia una Dona Gentil que des d’una finestra el mirava amb compasió, Lolita el contempla des del marc superior de les seves ulleres de sol, amb una mirada subtilment ambígua. No així com Dante,  que passada la momentània temptació rebutja la Dona Gentil i retorna  a la més gentilíssima Beatriu, Humbert el Romàntic es deixa seduir per complet, i en el coteig ben aviat Lolita eclipsa el prototipus: Dante se salvava en girar els ulls a Beatrice, aquella que més tard serà la Teologia”. Un glop. Dos glops. Tres glops.

Ara plovia a bots i barrals. Just abans de l’alba. El cos de Muriel al meu costat, ple de calma, a punt de desplomar-se a l’avenc del somni: “…en realitat, però, el tema no és la possessió de Lolita, resolta fins a un cert punt després d’un centenar de memorables pàgines, potser les millors que s’han escrit mai sobre la seducció. El tema és el duel entre Humbert l’Europeu,  historiador i crític de la literatura, i Clare Quilty, l’Encoixinat, dramaturg nord-americà. Nabokov, en el guió que feia per a Kubric posava molta cura a mostrar, des del primer moment, i d’una manera més clara que a la novel·la, potser, la relació-persecució entre Quilty i Humbert. La pel·lícula comença pel final, Humbert l’Assassí acaba amb Quilty l’Il·lusionista de les mil disfresses, el virtuós del camuflatge que, abans de morir, encara té l’oportunitat de prendre-li el pèl per darrera vegada quan Humbert-poeta-en-llengua-anglesa li llegeix un patètic i reiteratiu poema, paròdia, ho hauries de saber, del famós Annabel-Lee de Poe, que significa el fracàs d’Humbert el Creador”.

—Lolita no l’estimà mai, saps, Muriel? Però tu ets tan aviat blava, com verda, com vermella…

De cop m’ha agafat una mena de mareig. Arraïmats a la barra, immergits l’un en l’altre i en l’altra. “I aquest és el moment en què se li revela que Lolita, és clar, no l’ha estimat mai, (tampoc l’estima Beatrice tot i que dispensa amor i fa de Dante un poeta) perquè és evident que Lolita només pot ser fascinada per l’il·lusionista nadiu: l’únic home, dirà, que l’ha feta tornar boja. Una reacció ben natural en tota Musa que s’estimi, ni que sigui una nímfula que mastegui xiclet i begui Coca-Cola”, rumio amb els ulls flotadors.

—…cara musa de la llengua mussa!— Anniballe corona amb un ressonant eructe l’alcohòlica paranomàsia i Muriel es tapa el nas amb el xal de crêpe, talment  una garlanda multicolor d’algues marines.

“Hi ha un dolorós acatament (respectuosíssim) a les possibilitats creadores d’aquest anglès versió USA que Humbert l’Europeu Aristocràtic contempla des de les estibes polsoses de la seva antiga literatura”. Tot d’un cop, Annibale em clava l’ull de peix a través de les algues tornasolades  del seu novè negroni —m’agrada de portar l’inventari de les coses. No s’adona del mareig que em produeix el seu discurs d’embriac, les seves paraules llançades a l’atzar com pedres que m’enterren, lapidat. Virtualment lligat al seu pensament, com un esclau. “És clar que Nabokov presenta el conflicte entre crítica i creació. Un veritable conflicte. I m’agradaria poder-li explicar d’un cop que Dante el resolia a la Vita nuova en fer el més rigorós comentari filològic als seus propis sonets. Construïa, d’aquesta manera, un tot on poeta i crític, escriptor i lector, esdevenen una sola persona. Dante representa, amb Beatrice, el triomf de la Raó. Nabokov, hereu del Romanticisme i influït per la moda pre-rafaelita de tombant de segle, presenta la conflictivitat entre el crític i el creador, la seva pròpia personalitat dividida,  filtrada per la Vita nuova llegida a través d’Edgar Allan Poe. Al seu torn creador i crític que no solament no té el conflicte resolt sinó que l’instaura per sempre més en la moderna literatura”.  Medito a les pregoneses del meu cervell. M’adono que en els meus pensaments hi ha un punt d’amargor.

El seu posat és notable. Annibale, cap alçat:

—Poe representa el triomf de la passió, Dolores Haze, dolors i bromes que enterboleixen la ment. Humbert Humbert, l’home en el mirall de la pròpia consciència.

Annibale s’empassa la saliva com un gripau i em mira amb expressió extasiada amb dos dits petrificats sobre el somriure absent de la Muriel, tancada i barrada a tot. Un estrany sentiment d’irrealitat em fa saltar del tamboret. Annibale quasi transparent sota la llum rosada de les espelmes escarlates, es moca greument amb una punta del xal de la Muriel. Em mira de nou i sento els seus ulls somnolents que em conviden:

—Aquesta la pago jo.

Les figures de la paret es mouen com espantalls de la humana comprensió limitada. “Quilty el Mag de la Paraula, desafia Humbert el Crític amb tota aquella mena de jocs verbals itinerants amb què segresta Lolita al final de la novel·la i refà la xarxa de motels a través de pistes que nominalitzen la més desesperada persecució, el record de Lolita per la geografia americana. I Quilty el Creador, té la genialitat d’escriure, mitjançant els registres d’hotels, el gran poema de la desolació d’Humbert l’Abandonat. Que, com a lector ideal, Humbert resseguirà lletra per lletra, llegint-hi tot el dolor que ell mateix serà incapaç d’expressar en el seu grotesc poema, construït amb els enderrocs d’una literatura caduca i una llengua, l’anglès, que a les seves mans —com la mateixa Lolita— és morta”. L’ull, els dos ulls ara, m’etziven a la cara:

—L’energia sexual i l’energia creativa van plegades.

Estic avergonyit, vet-ho aquí. També la Muriel havia estat plorant. Sol·lícit, li passo el braç per la cintura. El cap aterra sobre l’encoixinat de la barra. No sé què fer-ne. Anniballe sembla prodigiosament recobrat quan es dirigeix al barman que endreça els estris i li ho fa veure amb gest amistós:

—Quilty, l’Il.lusionista Nadiu, triomfa, malgrat la mort aparent, enfront de l’enganyat professor, Humbert Humbert i potser única víctima real de la novel·la policíaca que en definitiva és Lolita. Humbert Humbert, sí senyor.

El barman, parapetat en el seu smòking, no contesta, n’està de tornada. Entre l’infinit i l’eternitat s’estén la prima teranyina de l’alba. Recullo les despulles adormides de  la Muriel. “La solució final és tràgica. Lolita aconseguirà de Quilty tan sols un paper en una pel·lícula pornogràfica enmig de moltes altres nímfules com ella. Lolita s’hi nega. Ara, Dolly Shiller morint-se de part a Gray Star, decideix perpetuar, com la seva pròpia mare, la raça única de les autèntiques nímfules. A Quilty, al capdavall, se li refusa el triomf (Nabokov el Crític ensenya l’orella)  davant la incapacitat de la societat americana per entendre la novel·la, al cap i a la fi una novel·la pornogràfica a l’època.”

Anniballe aixeca la copa buida a la claror difusa vidres enllà i saluda el rus blanc doblement exiliat:

—Aquest llibre obscè, beneït sigui per sempre! De Nabokov l’Extraterritorial. Cap altre exili no pot ser més radical, ni més exigent l’aventura per adaptar-se a una Nova Vida. La seva tragèdia privada personal. L’abandó de la seva lliure i rica llengua russa per un anglès mediocre, desprovist de tots els recursos de què disposa l’il·lusionista nadiu. I en triomfa, malgrat tot. Sí senyor.

Una tendresa brutal s’ha extès per les  faccions d’Annibale. No em mira, però sé que és del tot  conscient de la meva presència muda. Lector del meu pensament.  Es posa dret d’una revolada, ennuegat per la tos que li fa espurnejar els ulls. La Muriel somriu en somnis. Jo tinc una sobtada i pietosa visió del llit.

Ha deixat de ploure. E quindi uscimmo a riveder le stelle. Els carrers rentats ofereixen una sorprenent i enlluernadora normalitat. Crido un taxi. L’alba vencia l’hora matutina.