ESPRIU I EL NOSTRE TEMPS, als 30 anys de la seva mort (1913-1985)

Foto Toni Vidal

El 3 és el número perfecte, diuen, multiplicat per 10 és el 30, el nombre de poemes dels dos llibres que obren i tanquen el «cicle del jo o de la mort»: Cementiri de Sinera, el vas trencat de la Llum, i Final del laberint, la restitució del vas de la Llum amb els fragments dispersos de Sinera. La guematria del 30 remet a Apocalipsi 2:10

«No temis gens els sofriments que t’esperen. Heus aquí que el diable ha de llançar-ne alguns de vosaltres a la presó, perquè sigueu provats, i tindreu una atribulació de deu dies. Sigues fidel fins a la mort i et donaré la corona de la vida.»

  • «Enllà de l’odi altíssim de la presó, potser
  • els tendres camps encara són caminats pel sol?
  • Si retornava als ulls l’or enyorat dels dies,
  • si m’allunyava endins del gran triomf del groc!
  • («No t’he de donar accés al meu secret», El caminant i el mur)

El jove universitari, intel·ligent, ric, feliç, la promesa literària de la nova generació de la República, es va veure endinsat en la fosca tàvega de la prova divina. Un veritable cataclisme interior s’esdevenia quan una inesperada i súbita destrucció del jo el situava a l’altra cara del mirall: de sobte se li revelava una nova personalitat desconeguda.

  •  …
  • Oh, els meus arbres, els meus ulls
  • parats en oració damunt les cimes
  • daurades, sense vent! Tot m’era
  • camí d’ample demà, i només veia
  • rostres dels ja damnats, però em sentia
  • segur senyor del temps. Els llibres
  • m’obrien una inútil saviesa
  • sense amor, i jo somreia,
  • cruel príncep, a la festa de la nit.
  • Escolta, compta ara els passos
  • d’un orb, el batec feble
  • del cor que m’he guanyat dintre la fosca.

 

Espriu, de jove, s’havia sentit com una mena de Faust: “El beso del amor celestial caía sobre mí en la grave tranquilidad de la fiesta”… “y era un placer ardiente la oración”, “andar por bosques y praderas… un mundo nacía ante mí”. Ara l’havien foragitat de la festa del món.

L’home jove i el vell buscarien en la literatura aquesta nova personalitat escindida entre el passat i el present. Ja hem notat que acostuma a projectar-se en tot allò que llegeix i escriu, ja es tracti d’una nota crítica o d’un pròleg: sempre acaba emmirallant-s’hi. Per això resulta tan interessant el seu fitxer. Tan sols amb els fragments llegits i retallats dels tres llibres del novel·lista Claude Houghton, i reescrits curosament a mà, n’hi ha prou per confegir un retrat psicològic de l’Espriu d’aquells anys foscos, entre el 18 de juliol de 1936 i 1944, com a mínim. Hi trobem la sobtada destrucció d’un món, sinó del tot feliç ple de projectes factibles; s’imposa la desconfiança en les tasques d’investigació universitària en història antiga que ja sap que no el duran enlloc i es fa patent l’odiós treball diari d’ajudant del notari que porta la clientela del seu pare ja mort. Una feina que l’humilia: «no saps que tinc la immensa / sort de vendre’m/ a trossos per una pulcra moneda / que arriba ja a valer / molt menys que res?»

El més trasbalsador, però, és el descobriment que la vida després de la guerra no manté continuïtat amb l’anterior. En el seu article Das unheimlich (El sinistre), Freud distingeix dintre de l’espai de la consciència el jo crític (la instància moral) del jo residual (en aquest cas Salom), objecte de la crítica. El jo residual del passat –ara l’anomena «Escrit a la manera de Salom» (El caminant i el mur)– fa referència a algú que ja és mort, de manera que el mateix jo sota forma d’alteritat s’instal·la en els propis textos que semblen escrits per una altra persona. Esvaïts els ideals, el jo crític es declara un home perdut en el seu somni irrealitzable, –ara l’anomena «Sentit a la manera de Salvador Espriu» (El caminant i el mur)–, perquè és tan sols «El ninot» estrafolari a la vinya dels amos o «El funàmbul» desesperat a Mrs. Death. La infància s’institueix  com a moment d’unitat vital i psíquica del subjecte i a partir d’aquí la reflexió sobre la mort –la mort d’ell mateix– esdevé la via per arribar a l’acceptació que li permeti seguir endavant, com li aconsella el Senyor de la Muntanya: «La préméditation de la mort est préméditation de liberté», diu Montaigne. Només resta afegir el que ell mateix puntualitza en una altra citació llegida, retallada, reescrita a mà: «Estaba para decirle que un retrato había de ser la imagen de un alma reflejada en el espejo de otra alma», com havia dit Charles Morgan a Retrato en un espejo (1942).

Endinsem-nos, doncs, en la lectura secreta del món més íntim de Salvador Espriu, imaginem-nos que som davant un monòleg interior confegit amb els fragments del mirall trencat d’una altra ànima bessona. Una visió de futur que anticipa la nostra pròpia era, just començada, glacial. Trasbalsadora:  el nostre primer quart de segle del nou mil·leni.

«Quina separació tan tènue hi havia entre la seguretat i l’abisme! Ahir sa i estalvi, convençut que, passés el que passés, mai no hauria d’enfrontar-se amb determinades experiències, ni hauria de sofrir certes proves (115). Va descobrir que la qualitat essencial de l’horror és la seva falta de realitat. En un instant, la vida s’havia tornat tan mancada de consistència com un malson; tot era possible, qualsevol cosa podia passar-li a ell o a qualsevol altre (118). La guerra havia deixat de ser un horror que havia aparegut de sobte, s’havia transformat en la vida mateixa, i tots vivien segons els seus dictats.  Un es veia a si mateix fent coses inimaginables, o suportant sofriments increïbles, de la mateixa manera que ens contemplem en somnis (120). Se sent la por en relació directa a la capacitat imaginativa (117): l’Estat podia reclutar vides d’homes, però no podia reclutar diners. La gent «donava» els seus fills, però volien el cinc per cent pel seu diner (121). Els records han de tenir un ordit orgànic. La nostra vida d’abans de la guerra és, per a nosaltres, una cosa irreal, de manera que els nostres records són també irreals. Es refereixen a algú que ja és mort (122). No hi ha res tan estrany com una carta escrita fa temps. En tornar a les mans i rellegir-la, un es pregunta si realment és possible que hagi estat ell qui l’ha escrita. Sembla com si l’hagués escrit una altra persona imitant la seva lletra. Un es rebel·la davant la idea que aquella carta pugui estar unida a ell per sempre. La persona que la va escriure ja no existeix. És una falsificació subtil. Aquestes sensacions s’experimenten tot i que el contingut de la carta sigui perfectament trivial i insignificant (99). Treballava perquè havia descobert que el treball és la millor droga del món, però no s’enganyava respecte a la vàlua de les seves activitats (119). Havia salvat la seva vida, però la seva vida s’havia acabat.

La vida d’un home és l’ideal que persegueix (117). Les vides de la majoria de les persones arriben a la seva fi molt abans que les mateixes persones morin. Hi ha persones –moltes més de les que se suposa– els actes de les quals són només caricatures dels seus somnis, desigs i esperances. Persones que són, estrictament parlant, refractàries a tota experiència i pateixen els turments dels condemnats en el món real (140). Molta més gent de la que ens pensem converteix la seva vida en un infern, en la pruïja de buscar la infància al llarg de les hecatombes de l’experiència. Es pateix en aquest món en proporció directa del que es demana a la vida (136). No s’oblida la infància ni és possible evadir-se d’ella. Ens posseeix. Quant menys vibrem davant el miracle de la vida, més recordem l’absoluta vibració de tot l’ésser que va ser nostre, en la infància. Busquem sincerament una sensació… i no la trobem, perquè el nen és un tot i nosaltres som éssers dividits. Només un nen (o en tot cas també un màxim artista) és capaç d’un lliurament complet al dolor o a l’alegria. Crec que els artistes secundaris viuen perpètuament turmentats per les memòries de la seva perduda infància i per això semblen quasi nens. Pel que fa als artistes màxims, continuen sempre essent nens, per blanc que tinguin el cabell (126): el geni no és altre que la infància  recobrada a voluntat, deia Baudelaire (127). Qui té infància avui? Avui no hi ha infància, sinó tan sols nens com adults en miniatura, a la majoria dels quals, en néixer, els prenen la mida dels uniformes.

  Per la meva part, vull deixar expressada la meva convicció sobre el fet que en el món està passant una cosa d’un nou gènere. Dictadures i guerres civils són només mínimes expressions d’una cosa incalculable, aliena del tot al poder de l’home. Ha començat, psíquicament, una era glacial (141). Les naturaleses mesquines comprenen instantàniament que el credo del món real consisteix a destruir i apoderar-se. El sensitiu, l’imaginatiu, passa anys i anys en una «terra de ningú» psíquica, anys i anys entre dos mons, fins que, en deixar de ser enganyat per somnis i visions, descobreix els lívids contorns i les fortificades fronteres de la realitat. El secret de «l’èxit» de la majoria de la gent és que mai no esperen l’improbable i només aspiren a allò assolible. Aquest és el secret dels qui segueixen els camins comuns (137). Avui dia no existeix un temor humà que no sigui explotat comercialment. La creació del temor és una indústria ben organitzada i de les més pròsperes del món (142). És rar avui tenir una vida pròpia, i extremadament rar tenir una pròpia mort (143). El fet que sigui real la selva i les seves estèrils lluites és el temor que rosega, com una rata presonera, el cor de tots els homes. Les vides de la majoria de les persones arriben a la seva fi molt abans que les mateixes persones morin. Un home mor quan s’esgoten les seves possibilitats internes (135). Només els qui accepten la possibilitat de la mort abans que se’n projectin les primeres ombres sobre el seu camí, poden, abandonant les files de la humanitat en marxa, contemplar els seus propis esforços i els del proïsme com a múltiples deliris d’un somni comú (134).

(Nota:  Citacions extretes de R. Delor, La Càbala i Espriu, una poètica de la Llum, Balasch Editor, 2014, ps. 50-51. Reprodueixo directament els textos, traduïts al català, entre parèntesis la numeració segons consta en el Fitxer Espriu.)

Al capdavall, el problema que Espriu es planteja és la poesia, «la tàvega i el vesc de les paraules». El món poètic com a eina del coneixement dels misteris més alts que es troben en el més profund de l’ànima esdevé una veritable tortura: «M’empresona en la fosca d’una tàvega, on se m’esborra fins el més lleu vestigi d’una pensada imatge. O m’esvaneixo en l’espessa tenebra, enllà de la desesperada recerca d’aquella imatge.» Les paraules són presó subterrània:

  • Creix en l’estranya
  • presó que sóc la meva
  • mort dolorosa.

(Per al llibre de salms d’aquests vells cecs, XXV )