“OCNOS I EL PARAT ESGLAI” DE SALVADOR ESPRIU, presentació de Rosa Delor

Jaume Giró, Ferran Mascarell i Ramon Balasch mostren el llibre.

 El 2 d’octubre de 2013 es va presentar Ocnos i el parat esglai editat per Ramon Balasch i Mireia Murel llibre pòstum d’Espriu que recull tots els seus articles, notes crítiques  i pròlegs. Una edició acuradíssima, que els interessats en el savi pensament   del poeta hem esperat durant més de trenta anys.

 Pel fet que Salvador Espriu quan va morir no va deixar pràcticament res d’allò que se sol anomenar «el fons d’autor», quan se’m va fer l’encàrrec d’endegar l’edició Crítica i Comentada de les Obres Completes de Salvador Espriu, en el qual no oblidaré mai el paper decisiu de Xavier Bru de Sala, aleshores Director General de promoció Cultural (que dit sigui de passada, a mi, no em coneixia de res), que va entendre de seguida que Espriu es mereixia el que en els països civilitzats en diuen «edició nacional».

En aquell moment jo tenia clar quatre projectes indispensables per poder dur a terme l’edició. 1: disposar del Fitxer que guardava la família, on Espriu  havia consignat les citacions que l’interessaven de bona part del que havia llegit. 2, recollir el més aviat possible les cartes que havia escrit, ja que Espriu havia posat cura a destruir les que havia rebut i algunes de les que havia enviat. 3, aplegar totes les entrevistes que li havien fet, i 4 recollir les notes crítiques, els discursos i els pròlegs, de vegades introbables, que havia anat escrivint al llarg de la seva vida i que els crítics d’aquell moment menystenien; en deien de circumstàncies i per tant carents d’interès. La qual cosa demostra que no havien entès gran cosa del nostre autor.

La tasca ha resultat àrdua, però les entrevistes, enllestides amb rapidesa, han estat de gran utilitat i per al lector no erudit aporten valuosa informació sobre uns anys difícils. Les cartes es van recollint a poc a poc i són capítols de la història del nostre país; el Fitxer ja està digitalitzat a la xarxa i per últim Ramon Balasch, editor i secretari que fou d’Espriu en els darrers anys de la vida, finalment, al cap de trenta anys ens ofereix un llibre del tot indispensable per als estudiosos, i una lectura interessentíssima per al lector que s’hi acosti amb curiositat, perquè es trobarà amb un llibre únic, on de manera amena i senzilla entrarà en contacte amb el món de l’alta cultura per on es movia el poeta. Ara que ja els tenim ben ordenats i classificats segons l’esquema que el mateix Espriu va comunicar a Ramon Balasch perquè els edités, comprovem amb estupor la quantitat de saviesa que Espriu hi va entaforar aprofitant la més mínima escletxa per dir-hi la seva.

Vull esmentar un fragment del magnífic Epíleg amb què Ramon Balasch, escriptor i poeta, mestre de la paraula, tanca la porta de la copiosa col·lecció de pròlegs que Espriu es va veure mig obligat, mig temptat, a escriure; perquè un pròleg no és ni més ni menys que una porta que s’obre al misteri de l’Altre.

Llegiu les paraules de Balasch:

 

«És evident que aquest Ocnos és la crònica de la debacle d’una època, de la derrota d’una guerra sense victòria entre germans. També és una crònica de la lluita per l’última victòria damunt l’esglai. Aquest Ocnos és la radiografia d’una època viscuda per un escriptor que fa de les seves opcions vitals una mena de sacerdoci. I escriu com un profeta que no claudica davant la destrucció de l’home, de les societats i de les cultures, convençut que el fet de trobar-se a la vora d’«un pròxim i definitiu cataclisme, desencadenat tan sols per l’estupidesa humana, el previsible incident ni de lluny no ens eximeix d’anar treballant».

Aquestes paraules em serveixen de pòrtic al drama interior d’Espriu.  Un home, intel·ligent, culte, refinat. Un home afamat de saber, que cerca la llum del coneixement que l’ha d’alliberar de l’esglai de la gran pregunta que presideix el destí de la nostra vida, perquè la vida només és el pròleg del definitiu i veritable relat que comença amb la mort. Vet aquí un relat biogràfic que mai ningú no podrà escriure.

Des de la infantesa Espriu es veu abocat a l’escriptura com una responsabilitat personal, íntima i alhora històrica, que no pot defugir perquè la paraula és la seva eina d’artesà i és amb les paraules que fem i desfem el món que ens envolta.  De ben jove accepta la  responsabilitat d’anar reconstruint, en la mateixa mesura que es va destruint, allò que amb tant d’esforç la humanitat ha fet al llarg de mil·lennis. La història del mític Ocnos, el soguer de l’Hades, aquell que va trenant una corda que un ase incansable es va menjant, és la paràbola exacta de l’actitud d’Espriu davant una realitat que cal anar restaurant a mida que ments nècies s’entesten a devorar-la, com la somera d’Ocnos.

La literatura d’Espriu, ja des d’un bon principi, experimenta el malestar que es percep en la cultura del segle XX i que ha desembocat en la crisi de la modernitat. Perquè senyores i senyors, Espriu no és un clàssic a l’antiga perquè llegia la Bíblia i freqüentava els antics grecs i romans. Espriu és un precursor de la postmodernitat, que va trobar llum de consol en aquestes lectures pretèrites. Com ho fa el mateix Sergi Barnils que ens aporta la lluminositat que cerca i troba en la lectura de la Bíblia i es reflecteix en les meravelloses litografies que il·lustren Ocnos i el parat esglai.

Home extremadament sensible i d’aguda intel·ligència, Espriu va viure –més conscientment del que ens podem imaginar– els efectes estèticament desestabilitzadors de la postmodernitat. I ho va deixar ben definit en una frase antològica:

 

«Jo sóc un fadrí drapaire de l’estúpida i dolorosa hora de la trencadissa i encara ajudo a collir-ne les miques i els bocins

Testimoni d’una cultura que es precipita en el caos de les guerres que assolen el segle XX, evoluciona amb rapidesa des d’una novel·la que de seguida se li fa inviable (només dues, El doctor Rip i Laia), al conte (Aspectes i Ariadna al laberint grotesc), per arribar a la prosa fragmentada de Miratge a Citerea, irònica resposta als Fets d’Octubre de 1934, i ja en plena guerra, el 1937, els relats dividits en capitolets de Letízia i Fedra, per culminar en la hibridació poètica d’unes breus Petites proses blanques i La pluja que desemboquen de manera inevitable en un primer poemari, Les hores de 1937. Una poesia que advoca el silenci. A no haver d’escriure mai més res, deia, perquè per a Espriu era un veritable sofriment. Tot plegat un procés deconstructiu de la narrativitat, que ja enunciava el 1934 a Aspectes. Talment la definició de les nostres petites vides. Cito:

«Visions escapçades de paisatges. Vides que cuegen un instant en l’ostentació de l’aparença i s’apaguen de seguida en l’oblit. Fragmentació d’aspectes».

A partir d’aquí, per a Espriu la novel·la esdevindrà el desig d’una amada morta. Un desig, tanmateix, que mantindrà fins a la mort com el punt final que hauria de tancar la roda del temps de la seva obra. Però no serà així, la seva podríem dir pseudonovel·la s’intitularà Ocnos i el parat esglai.

Espriu hi cerca el diàleg amb novel·listes, músics, cantants, artistes i poetes, i es  decantarà per trenar una soga amb els fragments d’altres mons aliens, els desigs d’altres escriptors o artistes que com ell vaguen per un món desrealitzat on res ja no és en el seu lloc després del cataclisme cultural d’occident. Espriu ho viu com la «dolorosa urgència de crear», és a dir, de participar activament en la cosmogènesi, això ens duria a la Càbala i ara no és el moment. Els pròlegs d’Ocnos i el parat esglai esdevenen, al final de la seva vida, el gran epíleg inacabat a la seva pròpia obra inacabada. Com diu Balasch:

 

«A aquesta cadena creativa Espriu hi afegeix «el pròleg», en les seves infinites variants, que ha esdevingut una de les tipologies textuals més practicades pels escriptors europeus de tota llengua i condició al llarg del segle xx, sens dubte perquè es tracta d’una escriptura fragmentada i discontínua, capaç de reflectir el món contemporani.»

 

El 1955, a Final del laberint en enterrar el que ell en diu «la cançó de l’odi», per un moment se sent alliberat per la paraula: «salvo el meu maligne nombre en la unitat», però sap que això només ha estat una espurna de llum en la foscor. L’Espriu poeta sap que en realitat és un jo fragmentat que, a la cerca d’una impossible unitat, es trosseja en diversos personatges cadascun dels quals reflecteix un aspecte de la seva identitat. L’Ocnos espriuà ja no és el soguer de l’Hades, sinó en Quel·la, l’humil drapaire de Sinera que en el seu carret arreplega aquelles «miques i bocins de l’estúpida i dolorosa hora de la trencadissa» d’una literatura, la catalana, que donava compte d’una llengua, d’una nació, d’una entitat històrica que alguns volien, i continuen volent, esborrar de la participació que també ha tingut i té en el procés que ha fet d’Europa el que és. Deia Espriu:

 

«busco la tolerància, la mútua comprensió i que no hi hagi una única veritat. La veritat pot ser com un mirall, que estigui trencat en diversos trossos que poden ser d’autèntica llum. Crec que la veritat està trencada per a l’home des de l’origen, en trossets molt petits, i cada un pot reflectir un bri de resplendor».

 

Certament, Espriu que sempre parlava de la seva obra i estava obsessionat pel temor de no poder acabar-la, va fer tot el que «inconscientment» va ser-ne capaç per no aconseguir aquesta fita, de manera que la seva producció literària se’ns revela com a «text» que flueix per diversos camins que  arriben a determinats atzucacs. Com ara la seva intenció, sempre sobreseguda, de fer una novel·la (La roda del temps); o l’eternament enunciat i sempre diferit recull de contes de Les ombres. Els poemaris programats i mai no realitzats, guardats sota un títol que ja és la definició d’un text susceptible de diverses realitzacions:  Fragments. Versots. Intencions. Matisos.

En la mesura que nega els gèneres literaris per establir la seva teoria dels vasos comunicants, l’obra inacabada d’Espriu es presenta  com a text que flueix en espiral i salta de manera aleatòria a la manera d’hipertext. Perquè tot és esbós d’un únic llibre que es percep com a infinit, i per tant inacabable. L’exemple més desesperat d’aquesta impotència no és solament que una vida sencera no abasta la lectura de tot el que s’ha escrit i s’escriu, sinó la impossibilitat de deixar constància de la nostra pròpia vida.  Ara s’intenta reduint-la a instants fugaços amb la constant activitat fotogràfica  del mòbil o del darrer artilugi al servei de la fal·làcia d’un món en accelerada desrealització:  l’existència de cadascú es desplaça a la mirada d’un Altre.

És dins l’ull d’aquest Altre on es construeix la meva imatge. No tinc consciència de mi sense aquest Altre que em reflecteix i m’oposa. Jo, identitat, i l’Altre, alteritat, van junts, es construeixen recíprocament.

l’Altre és imprescindible per això el poeta sent la necessitat imperiosa de comunicar, de publicar la seva intimitat. Per a Espriu, que viu en un món on res ja no és al seu lloc, seria d’una supèrbia rídícula intentar formular una teoria estètica, perquè el mirall de la veritat ja es va trencar a l’origen. Només cercant en els textos dels altres, Espriu troba una espurna de la veritat autèntica on contemplar el rostre del seu enigmàtic origen:

 

Allunyat en abismes,

on el rostre m’espera,

m’atanso a veure’m.

Quan l’ombra endinsa

el pur cristall, em sento

en silenci, somriure.

 

Cal que tinguem clar que no hi ha altre món que aquest i que és el nostre mirall. Perquè el gran enigma que ens hem de formular és «qui sóc jo?».

Per això Espriu ens crida i ens ofereix els seus versos «pel mirall a l’enigma»:

 

Entrin, entrin, senyores

i senyors! Cal mirar-vos

dins de trossots de vidre.

Passeu abans que cessi

de sobte l’espectacle.