Giagu Ledda explica la seva experiència com a traductor de “La plaça del diamant”

“Iscrìere in catalanu in logu furisteri est comente a chèrrere chi crescant frores in su polo nord”, naraiat Rodoreda. E deo annango:  e ite no at a èssere tando sa faina de traduire in sardu in logu furisteri!!

 

 Giagu Ledda

Giagu Ledda

Dae ue naschet custa tradutzione de Sa pratza de su Diamante? Naschet dae s’amore, s’amore pro sa prima limba chi apo intesu e chi apo faeddadu, sa chi a primu m’at fatu rìere e m’at fatu prànghere, sa prima limba chi apo pedidu abba e pane, sa prima chi apo naradu una veridade e  una fàula.

Est sa matessi limba chi, a sos ses annos, mi nch’ant furadu. Naschet finas dae s’amore pro un’àtera limba, sa catalana, connota meda annos a como, a pilos longos, barba e zàinu in palas; fiat su mese de austu, in Parigi.

Traduire, etimologicamente benit dae su latinu tradùcere, dae trans e dùcere, giùghere dae unu logu a un’àteru, passare unu testu dae una limba a un’àtera. Custa  definitzione però est genèrica e incumpleta; un’àtera definitzione chi agatamus in sos ditzionàrios est sa chi cualificat sa tradutzione comente s’interpretatzione chi si dat a unu testu.

Sas lìnias teòricas chi  m’ant ghiadu pro traduire custu romanzu tenent s’origine issoro in:

Santu Giròlamu: “Declaro a boghe manna – iscriiat su santu – chi in sas tradutziones mias dae su grecu a su latinu, francu pro sos libros sagrados in ue finas s’òrdine de sas paràulas inserrat unu mistèriu,  deo non  punno a rèndere paràula pro paràula, ma a dare su sensu originale”.

Àteru teòricu de s’arte de sa tradutzione est Wolfgang Goethe, chi ponet in resartu su sinnificadu polìticu de sa tradutzione, est a nàrrere su bisòngiu de definire s’identidade linguìstica e culturale cunfrontende·la cun àteras.  Sa finalidade est sa de achirire pro sa limba e s’ispìritu de sa natzione su chi issa non possedit.

Mai apo ismentigadu su consìgiu de Ugo Foscolo: “Ottima è quella traduzione che provoca le stesse passioni nell’anima e le stesse immagini alla fantasia con gli stessi effetti dell’originale”

E Mercè Rodoreda, in su pròlogu  a su libru suo, iscriet:  “Voldria que tots els que llegissin la meva novel·la participessin en la meva emoció.”  A s’ora de fàghere efetiva s’emotividade in sa narratzione, s’iscritora si servit de una fòrmula pro evocare emotziones, sa correlatzione ogetiva, chi cunsistit in agatare un’ogetu, una situatzione, un’ammentu chi, bogadu a campu provochet s’emotzione. Si podet tratare de elementos diferentes:  “Un’aranzu pintadu, isperradu, mustrende sos sèmenes”, chi ammentat a Colometa sa pratza de su Diamant; sos frores, elementos recurrentes chi marcant s’emotividade  in totu sa narrativa rodorediana, e chi in custu romanzu òcupant unu logu privilegiadu; s’’abba chi falat dae su chelu, e rifletit s’istadu de ànimu de sos pessonàgios implicados. Finas deo mi so isfortzadu de fàghere partetzipare emotivamente su letore sardu. Comente? Chirchende de mustrare  sa variedade lessicale de sa limba nostra e sa potentzialidade sua de pòdere espressare totu sos registros emotzionales. Sa tradutzione literària no est petzi un’operatzione linguìstica, ma est finas un’operatzione culturale e estètica.

S’esperièntzia mia de tradutore, de tradutore literàriu a su sardu dae su catalanu, est limitada a  sa publicatzione de custu romanzu “Sa pratza de su Diamante” de Mercè Rodoreda, a su Elogiu de sa paràula de Joan Maragall e a  su cantu VIII de su “Poema del Bosch” de Alexandre de Riquer.

In ogni tradutzione dae una limba a un’àtera si dant semper unas pèrdidas chi su tradutore devet reduire cantu prus podet. Umberto Eco, resumende in unu libru totu s’esperièntzia sua de iscritore traduidu e de tradutore isse etotu, l’at tituladu, sinnificativamente: “Dire quasi la stessa cosa”.

Sas pèrdidas si dant pro su prus in sa traspositzione de istruturas idiomàticas, modos de nàrrere, frases fatas, dae una limba a s’àtera; sunt istruturas bias de una limba, de solutzione difìtzile pro parte de su tradutore, ca perunu ditzionàriu nde faghet sa “tradutzione” e   sa connoschèntzia a fundu de sa limba ebbia, in totu sos valores espressivos suos, bi podet pònnere remèdiu. Devimus agatare un’ecuivalèntzia prus che una tradutzione o siat sinnificantes diferentes cun sinnificados uguales. Unos cantos esempros: “Demanar la mà” l’apo traduidu: fàghere s’intrada; “alt com un Sant Pau“, su letore sardu no ischit chi su riferimentu est a un’istàtua de santu Pàulu in sa corte de su I.E.C., apo postu: fiat unu cantu de òmine. Sa frase: “I el més calent a l’aigüera”, chi literalmente est: “E su prus caente a sa pica”  in sardu non cheret nàrrere nudda; in catalanu balet pro nàrrere chi chie deviat fàghere una cosa no l’at fata. In su cuntestu de sa tradutzione apo postu: “E sa padedda bòida”, ca chie isetaiat su màndigu fatu, Quimet, s’at dèvidu aguantare su fàmene; in un’àteru cuntestu dia àere dèvidu iscrìere un’àtera frase. Àteru esempru: “Engegar el barret al foc”, literalmente est: “imbolare·nche sa berrita o sa cicia a su fogu”. Apo traduidu: leare fele, chi tenet su matessi sinnificadu, ma apo sacrificadu sa descritzione de un’immàgine pitoresca de sa vida, antigòria, pro unu cuntzetu astratu. A propòsitu de berritas: si in sardu naramus “chentu concas, chentus berritas”, in catalanu devimus nàrrere: “tants caps, tants barrets”, tantas concas, tantas berritas.

Semper, duncas, nos devimus isetare pèrdidas, chi però devimus cumpensare cun balàngios.

Orgosolo

A s’ora de traduire, de fàghere faeddare sos pessonàgios in sardu, apo pensadu a comente devia pònnere in sa limba nostra, pro esempru, sos disìgios prepotentes de Colometa de non torrare prus a bìdere ogetos o cosas chi no aguantaiat prus, sas ganas disisperadas chi teniat de cambiare de vida: “I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Que s’havien acabat els coloms. Coloms ……. ¡tot a passeig! Veces, abeuradors, menjadors, ….. ¡tot a passeig! Escala de paleta, espart …. ¡tot a passeig! Cua de galldindi, caputxa,…. ¡tot a passeig!

In limba catalana no esistint sos frastimos, no esistit su gustu agiomai sensuale de disigiare totu su male de sa terra e de s’àteru mundu a una  pessone o a una cosa, nen si maleighet perunu santu chi nd’at batidu a su mundu a fulanu o a sutanu. In sardu emmo. Gràtzia Deledda at classificadu unos chentu  frastimos e  irrocos. Si apo fatu faeddare a Colometa in sardu, apo pensadu chi la devia finas fàghere frastimare in sardu: “Sa die etotu mi so detzisa. Non nde podia prus de columbos. Columbos, …. totu a su corru mannu de sa furca! Pabasolu, biidòrgios, mandigadòrgias, …..falade·bos che sa chisina! Iscala de linna, ispartu, …. in ora mala! Coa de dindu, cuguddu, …. mortos male chi bos agatent!

Un’àteru  momentu de su romanzu chi devia agatare s’ecuivalèntzia in sardu, est cando Colometa andat a pedire a sa famìlia in ue fiat allogada, chi la torrent a leare a tzeraca. Su segnore li narat:  ” ….qui volgués feina  que  pugés aquí dalt“. Su letore sardu non cumprendet custa frase, la diat cumprèndere petzi si andaret acumpangiada dae su gestu de su pòddighe de mesu istèrridu a pùngiu serradu. In sa tradutzione pòngio in buca a su segnore: “chi si la leent in cuddu logu”,  chi su letore giai suspitat cale est.

In sa tradutzione a su sardu, tocat a iscrìere in sardu, sena duda ais a nàrrere, ma pro lu fàghere bi devimus pònnere sos caràteres linguìsticos pròpios, identitàrios, de sa limba nostra. Si iscriimus in sardu, no nos podimus ismentigare, pro esempru, de un’esclamatzione indireta tìpica nostra: ”coro meu”, chi, cando bi deghet, devimus insertare in su cuntestu. Non si tratat de variare su testu, ma de nde bogare a campu sas intragnas de sa limba nostra: “I la meva mare morta …” narat, sèria, Colometa su sero de su ballu in pratza.  “Coro meu, mama morta e deo ….” devo iscrìere  in sardu.

Sa sennora Enricheta cando si còjuat sa fìgia de Colometa-Natàlia “…. si en Quimet la pogués veure ….” narat suspirende, “…. coro meu, si la bideret Quimet …”   S’agiunta de s’esclamatzione “coro meu” la faghimus pro fàghere partetzipare  sos àteros de su dolore nostru, de sa pena,  e finas de sa birgòngia.

Iscrìere in sardu sinnificat fàghere servire ampramente, prus chi no in àteras limbas su sensu antifràsticu o irònicu in una frase; in su cap. VII “…. a l’hora de la propina ens veurem les cares. Ni cinc.”, narat Quimet anneadu cun su camareri, apo prefertu, in contu de sa tradutzione literale:”… a s’ora de li dare sa bonamanu nos amus a bìdere sas caras. Mancu unu tzentèsimu” s’impreu de s’antìfrasi e apo traduidu:”… ello, giai la podet isetare sa bonamanu. Mancu unu tzentèsimu”. Ca finas Quimet devet faeddare in sardu.

In custu libru apo chircadu de aplicare totu sos puntos espostos in antis, ma finas deo mi so dèvidu arrèndere de su totu a in antis de paràulas chi apo cunsideradu intraduìbiles, e su sinnale de sa resa sena cunditziones de su tradutore sunt sas notas a pee de pàgina. Nd’apo postu tres: in su cap. I “ *toia, ramu de frores. Chie lu binchiat lu regalaiat a una giòvana e paris cun issa pesaiat su ballu”. Sa toia est unu ramu de frores, ma unu letore sardu non nde podet cumprèndere de su totu su significadu, in custu cuntestu, si non est cun una nota a banda.

Cap. V: “ *braç de gitano, durche tìpicu catalanu”. Sa tradutzione literale diat èssere: bratzu de zìngaru; sena fàghere sa descritzione esata de custu durche (inoghe residit sa pèrdida de sinnificadu de sa paràula) e a banda de sa gàrriga senòfoba chi tenet sa tradutzione literale, apo chertu lassare su nùmene in catalanu comente penso si devent lassare totu sos nùmenes de cosas chi tenent sas raighinas in una limba e in cussa ebbia. Terica e papassinu, durches nostros, non tenent “tradutzione” in peruna àtera limba de su mundu.

S’ùrtima nota, in su cap. XXIV : “ *escamots, grupos de atzione rivolutzionària”. Su sinnificadu atuale de sa paràula est: trumma o grustu, de pessones, pro su prus sordados o politziotos. In su cuntestu de su romanzu si tratat però de sos grupos de atzione rivolutzionària de unu determinadu partidu polìticu de s’època.

Un’ùrtimu cunsideru: ogni limba tenet unas cantas ambiguidades lessicales. In su romanzu chi apo traduidu bi nd’apo agatadu una chi finas  a s’ùrtimu m’at tentu in duda, non lessicale, ma in cantu a messàgiu chi cheria trasmitire a su letore sardu.  Si tratat de sa paràula “llagosta” chi in catalanu identìficat duas ispètzies animales diferentes: s’aliusta, marina, e su tzilibirche.

Sa segnora Enriqueta in domo sua teniat  unu cuadru: ” … penjat amb un cordill groc i vermell, que figurava tot de llagostes amb corona d’or, cara d’home i cabells de dona, i tota l’herba al voltant de les llagostes, que sortien d’un pou, era cremada, i el mar al fons, i el cel per sobre, eren de color de sang de bou i les llagostes duien cuirassa de ferro i mataven a cops de cua.”

In sa memòria istòrica de sos sardos sunt sos  tzilibirches sos chi ant fatu dannu a sos òmines, non sas aliustas. Deo,  dada s’ambiguidade lessicale chi m’at ofertu sa limba catalana, e tenende presente sos destinatàrios de sa tradutzione mia, cheria pònnere tzilibirches in contu de aliustas. Forsis, apo pensadu, apo a traìghere su testu, ma chèrgio pònnere in resartu prus s’interpretatzione de sa tradutzione chi nde faghet su grupu destinatàriu, chi non s’idea originària de s’iscritora.

A mi fàghere detzìdere, però, est istadu su lèghere chi una de sas fontes leteràrias   de su romanzu de Mercè Rodoreda  est istada  sa Bìblia.

In su Libru 9 de s’Apocalisse, in sa versione de  sa Bìblia de Montserrat, leghimus:

El cinquè àngel va tocar, i vaig veure una estrella caiguda del cel a la terra. Li donaren la clau del  pou de l’abisme; va obrir el pou de l’abisme, i en va pujar una fumarada com la fumarada d’un gran forn, tant, que el sol i l’aire van enfosquir-se a causa del fum del pou. Aleshores van sortir del fum unes llagostes cap a la terra, i els fou donat poder com el que tenen els escorpins de la terra,  dient-los que no fessin mal a l’herba de la terra, ni a res de verd, ni a cap arbre, sinó solament als homes que no tenen la marca de Déu al front. I els fou concedit, no pas de matar-los, sinó de torturar-los durant cinc mesos. El seu turment és com el turment de l’escorpí quan pica un home.  Aquells dies els homes buscaran la mort, i no la trobaran; desitjaran morir, però la mort en fugirà.   L’aspecte de les llagostes era així: semblaven cavalls equipats per a la guerra, duien al cap com unes corones que semblaven d’or, i les seves cares eren com les humanes. Tenien els cabells com els de les dones, les seves dents eren com les dels lleons, duien unes cuirasses com d’acer i el so de les seves ales era com el de molts carros de cavalls quan corren a la guerra.  Tenen unes cues semblants a les dels escorpins, amb fiblons a les cues. El seu poder és de fer mal als homes durant cinc mesos.

Sa versione in limba sarda e in limba italiana de sa Bìblia, ambas aprovadas dae  sa CEI, chi sunt sas chi apo consultadu deo, dant sa risposta a s’ambiguidade lessicale: si tratat de tzilibìrches e non de aliustas.

 

Orgosolo