NARCÍS BONET: GESTACIÓ MUSICAL DE “LA PELL DE BRAU” DE SALVADOR ESPRIU

Narcís Bonet Armengol
Narcís Bonet Armengol


Crec que era l’any 1966 que el Comissari del «Festival de Música América España», Antonio Iglesias, va encarregar-me la composició d’una obra per a instruments de cambra per a ésser estrenada en motiu d’aquest Festival,  organitzat per l’ « Instituto de Estudios Hispánicos ».

Donat el caràcter ben oficial d’aquesta institució franquista, vaig dubtar sobre si havia d’acceptar l’encàrrec o no. Finalment, vaig tenir la idea de proposar una obra per a recitant i 8 instrumentistes, sobre « La pell de brau » de Salvador Espriu, indicant la referència de l’edició (Llibres de l’Ossa Menor), sense indicar, però, que aquest llibre havia estat prohibit per la censura. El Festival va acceptar la meva proposta (a Madrid no sabien sempre el que passava a Barcelona), i després de demanar a Salvador Espriu i obtenir la seva autorització per a posar en música els seus poemes, vaig posar fil a l’agulla, fent un parèntesi de dos mesos en els meus estudis de direcció d’orquestra amb Igor Markevitch, per a composar aquesta obra.

Tenint en compte la densitat poètica dels poemes, des del primer instant vaig intuir que calia utilitzar el text recitat, i no cantat, no pas servint-me de la paraula com a suport de la música, sino la música com a support de la paraula, per a conduir el seu ritme, les seves inflexions i respiracions, tal i com jo entenia el poema. Vaig escollir el tradicional quintet de vent (flauta-flautí, oboe-corn anglès, clarinet, fagot i trompa, a més de piano, arpa i  percussió, instruments que s’adeien perfectament amb el caràcter que volia donar a l’obra.

Vaig partir de l’idea d’un gest (per a mi, la música és l’il.lustració sonora del gest) representant una energia concentrada en un so agut que s’intensifica fins a l’explosió. Aquest so agut, un Si natural en gran crescendo, explota en xocar contra el seu semito superior (el Do). El xoc provoca l’explosió del penyal, que s’esborrona en un gran daltabaix, amb un La central, seguit d’un Sol # més greu, fins a les profunditats d’un Fa. Aquestes cinc notes son el nucli central de tota la composició, tant horizintalment com verticalment, utilitzades segons totes les formes composicionals de la inversió, el moviment retrògrad, la inversió retrogradada, l’augmentació i la disminució.

Partint de « Si-Do-La-Sol#-Fa » i reproduïnt el mateix esquema: Fa-Sol b-Mi b- Re-Si , s’obté una escala de 8 notes, en superposició de dos acords de Sèptima disminuïda articulant-se per to i semito: La, Si, Do, Re, Re #, Mi #, Fa #, Sol #, La .

  La llibertat d’utilitzar una sèrie de cinc notes, extensible a 8, permet de sortir de la monotonía de la sèrie implacable de 12 notes, per tant, d’emprar el que podriem dir-ne la modulació.

Evidentment, vaig haver de fer una tría de poemes, ja que era impossible de cenyir-se a una durada convenient utilitzant tots els poemes de « La pell de brau ». Una de les dificultats, a més d’haver de sacrificar més de la meitat dels poemes, era deguda a l’enllaç que fa Espriu entre el final d’un poema i l’inici del poema següent…  Amb gran amabilitat, Salvador Espriu m’autoritzà a tallar i a confegir el que li vaig proposar, enllaçant, àdhuc una primera meitat d’un poema amb la segona meitat d’un altre poema…

En quant a la forma, l’obra musical consta de tres parts, les dues primeres de les quals estan enllaçades, i la tercera ve separada per la recitació, sense música, d’un poema que ve a fer com un entreacte de l’obra, i permet l’arrencada final.

El contingut i la significació de « La pell de brau » de Salvador Espriu m’incità a incloure, dins la meva interpretació musical del text, una al.lusió ben clara, (malgrat la distorsió que en faig, adaptant-la a la meva sèrie de 8 notes), del nostre popular «Cant dels ocells» que Pau Casals universalitzà com un símbol de catalana pau adreçat a tots els pobles del mon. El « Cant dels ocells » apareix, doncs, ja en el segon poema, i reapareixerà just abans del final : Que Sepharad visqui eternament…

 En l’el·laboració de l’obra vaig haver de resoldre el problema  de la sincronització del text recitat amb la partitura musical, ja que era difícil de controlar l’escriptura de la recitació amb el ritme musical. Vaig servir-me, doncs, del magnetòfon, gravant primer la música al piano i recitant després, al damunt de la gravació, el text,  per a afinar-ne la notació. Vaig evitar, però la notació rítmica del text per tal d’evitar una interpretació encarcarada.

 La manera de tractar el text, integrat dins la música, em va plantejar, per l’estrena de l’obra, un gran problema, ja que calia un recitant que fos a la vegada actor i músic… i en l’any 1967, jo no veia ningú que pogués assumir aquest paper. Em vaig decidir, doncs, per renunciar a la direcció musical del conjunt, reservant-me per a mi el paper de recitant.

L’obra s’estrenà, doncs,  a l’Ateneo de Madrid, admirablement dirigida per José Maria Franco Gil, i en l’extens programa de mà que es va repartir, figurava el text íntegre en català dels poemes musicats de « La pell de  brau » i la seva versió al castellà, que jo mateix vaig traduïr, ja que la versió castellana de Agustín Goytisolo, editada a París per « Ruedo Ibérico» no em convencia. Vaig, doncs, demanar permís a Salvador Espriu, que de nou accedí a la meva demanda.

En la Sala de l’Ateneo de Madrid, com era de rigor en aquella época, hi havia un gran retrat de Franco que presidía l’escenari. En el moment de l’execució de l’obra, en arribar el poema que diu :

De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble per un home sol

 

em vaig girar discretament, mirant darrera meu, cap el retrat del cap de l’Estat.

Rebuda molt càlidament pel public madrileny i transmesa per « Radio Nacional », el poeta va escoltar l’estrena de la nostra obra comuna a casa dels meus pares, com ho testimonia una ben afectuosa carta que m’adreçà.

D’aleshores ençà, « La pell de brau » va ser gravada en disc per EDIGSA, sota la meva direcció, i el control tècnic d’Oriol Martorell i jo mateix fent de recitant. Més tard, també en la seva versió cambrística, va ser interpretada a París, al Musée Guimet i a l’UNESCO, i al Monestir de Cuixà, amb Josep Maria Flotats, que també la interpretà, en la versió orquestral, a Barcelona, al Palau de la Música Catalana amb l’Orquestra de la Ciutat, sota la meva direcció. També Celdoni Fonoll la interpretà a Sabadell (versió de cambra) i de nou a Barcelona, al Palau de la Música, amb la mateixa Orquestra sota la meva direcció, i a València. Recentment, Peter Bacchus l’ha dirigida a l’Institut del Teatre, on el meu amic i admirat col·lega Carles Guinovart m’adreçà el millor elogi que podia rebre, dient-me : « La pell de  brau » és el « Guernica » català.

 Narcís BONET

Paris, 30 d’octubre de 2009

Narcís Bonet i Armengol (Barcelona, 1933) és un compositor català, fill de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí.   Estudià al Conservatori de Barcelona amb Joan Massià  i Prats, Maria Carbonell i Eduard Toldrà, que el presentaren al Palau de la Música Catalana el 1947. Treballa més tard amb Joaquim Zamacois, Emili Pujol i  Lluís Maria Millet i Millet, i el 1949 marxà a París per a estudiar amb Nadia Boulanger. El 1955 fou president de les Joventuts Musicals de Barcelona,  el 1962 de la Fédération Internationale des Jeunesses Musicales i representant al Consell de Música de la UNESCO.  El 1979 succeí Nadia Boulanger en la direcció del Conservatoire Américain deFontainebleau i des del 1971 és professor del Conservatori de París i director adjunt de l’École Normale de Musique de París. Ha estat guardonat amb diversos premis de composició (Fundació Copley de Chicago, Fundació March, “Prince Rainier III de Monaco”) i ha rebut nombrosos encàrrecs (Festival d’Amèrica-Espanya, RTVE, Dotació d’Art Castellblanch, Ensemble Moderne de París, Festivals de Sevilla i de Granada. Actualment és membre del Conseil Musical de la Fundació Prince Pierre de Monaco i Commandeur dans l’Ordre du Mérite Culturel del Principat de Mónaco, on ha fet de promotor de la cultura catalana. El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi.