Iban L. Llop, PROJECTE EN MI MENOR, una entrevista amb filmació

A la secció  ”Els poetes diuen” volem sentir la veu dels qui s’expressen a través de l’escriptura com a “ars” perquè ens expliquin allò que no solen explicar: com es fa el poema, com neix el relat. Curt, les motivacions íntimes que empenyen a escriure amb voluntat de ser llegits per uns estranys que penetraran (el verb és triat amb deliberació) en la seva intimitat ja sigui amb la finor perceptiva de qui es vol deixar enamorar (tant necessitat d’afecte com el mateix poeta), o amb la imposició violenta del crític prepotent (com a sublimació de la seva impotència creativa).

En un recent viatge a l’Alguer vam passar uns dies amb l’Iban i l’Emanuela que ens van ensenyar tota la part nord de  l’illa, el meravellós, intacte, paisatge de Sardenya. Hi va haver   intercanvi d’ impressions, el paisatge era analitzat, s’hi feien hipòtesis de tot tipus. En especial, l’Iban em va parlar del seu nou projecte vinculat a la música, d’on naixia una entrevista acompanyada d’una filmació del naixement del  projecte.

Com neix la idea de fer un nou poemari?

—Sempre que acabe un llibre de poemes em pregunte i ara? Què hem de fer? Concep l’escriptura poètica com un tot, una aposta cap al futur en què els poemes, cadascun dels poemes, han de ser la part d’una estructura més gran que té un objectiu precís. És per això que en molts dels meus llibres també hi ha lloc per als poemes imperfects, perquè mostrar la imperfecció és una manera de mostrar el procés creatiu.

Això m’agrada, em sona a taoisme. La imperfecció fa visible la perfecció. Però s’allunya del que havies publicat fins ara, no?

 

Iban L. Llop, en segon terme, i

Iban L. Llop, a l'esquerra, i Marco Forgetta, el músic

—Després de Batalles de Sardenya (que ja naix com a tercera part de l’experiència italiana), no tenia ganes o no volia escriure sobre Itàlia. I aleshores? De què escriure, si sempre estem escrivint sobre les mateixes coses? La idea em va venir quan vaig llegir aquest comentari del poeta Josep Lluís Roig: “Sí, la qüestió és no ser el centre i ser testimoni.”  Testimoni de què, de quin lloc? De la poesia mateixa, per exemple, de la literatura en general.

Vaig rellegir els meus llibres i vaig comprovar que la figura d’Ulisses hi apareixia sovint. Bé, ja tenim el testimoni, però farem un Ulisses cansat, una mica vell, però encara en forma. El lloc? Mentre ho pensava escoltava música, alguns grups del moviment grunge que ara tornaven a estar millor que mai. La idea del ressuscitar i alhora de la metamorfosi. D’acord, ja tenim un testimoni que canvia, que ressuscita. L’estiu passat (2011) llegia Faulkner i no sé com vaig arribar a parar viatjant per internet a la biblioteca Lluís Vives i al text Odisseu de Bartra. Bé, ja ho tenim, Estats Units.

Sempla el plantejament d’un relat: un narrador testimoni, que s’homologa a un Ulisses envellit que es trasllada a una geografia estranya. És clar que hi ha Bartra al darrera, però això com s’endega ? Quin és el procés de transformació (mort / regeneració) de la veu teva?

Com faig moltes vegades, vaig buscar primer el títol al poemari de poemes que encara no havia escrit. Poemes en mi menor. M’agradava aquest títol i quan li ho vaig comentar a un amic músic, em va dir que mi menor no era només una tonalitat, podia ser també una manera de veure les coses. D’acord doncs, poemes en mi menor. Si hi ha el mi menor, ha d’haver-hi música i jo no sóc músic (potser ni poeta). Ara bé, a mi m’agrada escriure per ser llegit i no acabava de veure massa clar això del títol i els poemes. Bé, buscant la resposta i tornant al meu testimoni, vaig imaginar el personatge passejant per llocs dels EUA i interrogant-se sobre les coses mentre la música l’acompanya.

Una veu testimoni, un itinerari, el viatge com a exploració del no-jo. El centre de la cerca s’ha desplaçat. I ara la música?

—He recitat poques vegades i mai no m’he sentit a gust. Potser pel silenci que envolta la paraula, potser perquè ja ho he dit, escric per ser llegit. O potser perquè no sé fer-ho. El cas és que aquests poemes (si arribava a escriure’ls) els volia recitar, compartir amb un públic, fer alguna cosa més que escriure’ls.

La música com a companyia o com a generadora del procés creatiu?

—Sí, hi ha poetes que es fan acompanyar amb algun instrument (violins, guitarres…). Jo el que volia era crear, sense tenir ni idea de música, torne a repetir-ho, un espai en què la veu formara part del tot. Vaig parlar d’aquesta idea amb Marco Forgetta, percussionista i cunyat, i vam fer una prova de guitarra i percussions. No ens va desagradar la idea, però una guitarra semblava poc i no volíem fer un grup o una cosa així. Volíem crear alguna cosa davant de la gent, una creació que no fóra sempre la mateixa, que hi haguera sempre un punt d’improvisació. Bé, vam usar un pedal per enregistrar les  frases dels instruments, per poder superposar frases i que em permetera recitar i tocar alhora. Un altre concepte que teníem clar és que els dos elements principals havien de ser les percussions i la veu.

Estats Units, improvisacióJazz?

—Blues, de moment, tot i que cada estil o forma crec que apareixeran a mesura que cresca el text.

Una opció esplèndida, però arriscada, no?

—Necessitàvem enregistar un parell de proves per veure el temps (suposem que si el presentem al públic no pot durar més de 40 minuts) i per saber si ens agradaria el projecte. Només ho enregistràvem per poder treballar en la resta de textos (vivim a us sis-cents quilòmetres de distància). Vam començar pel blues perquè és una forma tancada i alhora flexible. I vam afegir-hi tres tankas perquè ens donava la idea de la imatge, una imatge fragmentada, potser. Ara bé, el que em sembla interessant és la part de la creació de les percussions. Pel que fa al text ho tinc més o menys clar, cada poema ja té establerta una imatge i quan li ho comentava a Marco, ell veia la imatge i el color que li suggeria. Em comentava que “veia” un color i que tocava basant-se en aquell color, intentava traduir en música un color que li havia estat proposat per la paraula.

A la filmació es fa difícil escatir com han de funcionar paraula i música… 

—És per això que el so és una porqueria. De moment era una prova per veure si ens agradava prou per tirar endavant la idea. Sembla que sí, i el repassar la filmació ens ajuda per analitzar com haurà de funcionar la paraula i la música. De moment ja sabem que haurem d’usar un parell de pedals (per treballar de forma més independent), jo estic treballant en els textos i un cop fet això, Marco traduirà en ritme el text, jo afegiré la guitarra i la veu es veurà obligada a seguir la música, a reproduir una imatge filtrada per les percussions.

I Mandeville?

—Mandeville naix mentre estàvem a punt de recollir el material. Jo li comentava la idea del poemari a Marco i se li va ocórrer agafar una màquina d’escriure per crear la base. Vaig afegir-hi un parell d’acords i vaig triar un poema que tenia a l’ordinador (Mandeville). Va ser el primer que vaig trobar, ens interessava només saber la durada del poema. Bé, casualitats de la vida, el poema fa referència al fet d’escriure. Ara només cal perfeccionar-ho tot.

En aquest procés  es crea el poema o bé sofreix alguna transformació?.

Aquestes són les tankas del blues. En el moment que vam decidir que seria un blues, vaig triar la primera tanka. El blues ens transporta a la nit, al viatge, i per això aquesta tria.

De nit navegue.

Jardins, places, ombres,

llençols per terra.

Ací tens la meua deixa.

Eterna, la mirada.

 A partir d’aquest moment vaig haver de triar-ne altres. La segona (que ja tenia escrita) l’enllaçava a partir del verb navegar de la primera i amb “aigües”. A més a més, hi veia la figura d’aquest “Ulisses”. El canvi de persona (a banda de ser coherent amb la primera tanka) desplaça l’atenció, fa aparèixer el personatge i crec que li dóna més força al text.

Aquestes aigües

que ja et saps de memòria, (ja em sé de memòria)

són el viatge

encetat mil vegades

per provar de salvar-te (per provar de salvar-me)

La tercera tanka, escrita mentre ja teníem decidit que la música seria un blues, té un procés creatiu que comença amb la idea dels esclaus negres. A partir d’ací hi ha una descripció d’allò que tinc al davant mentre intente escriure el text: és un 3 de setembre, des de la finestra veig (o imagine) uns camps de blat, damunt la taula poemes de Kavafis i un paquet de cigarretes. El canvi de camp de blat per cafè i sucre és perquè eren els productes que s’obtenien dels camps on treballaven els esclaus. Un cop imaginat això, no va ser difícil imaginar les esquenes suades i brillants dels esclaus.

 3 de setembre,

un camp de blat, Kavafis, (Kavafis, cafè, sucre)

la cigarreta.

Sents en la pell encara (sent)

el sol dels esclaus negres

 

Bé,  doncs, vegem  i escoltem com es genera el procés d’investigació. Ens fem càrrec dels problemes de so, però assistir-hi és tot un privilegi.


Mandeville poemes en mi menor 2

www.youtube.com

Improvisació ( i es nota) sobre el poema Mandeville, de Poemes en mi menor.  Iban Leon Llop
Poemes en mi menor 1

www.youtube.com

Prova del projecte Poemes en mi menor.   Iban Leon Llop

Ah, i si voleu saber més de l’Iban cliqueu a

TRILOGIA D’ITÀLIA: “Llibre de Nàpols”, “Crònica de Calàbria” i “Batalles de Sardenya”, Iban Leon Llop