Ricard Mirabete, “RADAR” O UN PUNT D’OBSERVACIÓ POÈTIC

Ricard Mirabete, foto de Carles MercaderFa dos dies vaig assistir a la presentació d’un llibre de poesia, Radar de Ricard Mirabete, publicat a Témenos Edicions. No el coneixia personalment, era un “amic” de Face book, un d’aquests amics llunyans, de fet desconeguts, amb qui ocasionalment coincideixes amb  un “m’agrada”. Així em va arribar la seva invitació. No acostumo a freqüentar els cercles poètics, no hi tindria res a a fer, no sóc poeta, ni crítica ni editora. Però ara potser m’hi hauré de deixar caure més sovint perquè l’experiència va ser bona. Vaig arribar d’hora, això em va permetre de començar a llegir alguns poemes i a poc a poc vaig percebre que aquells versos em deien coses que em feien sentir com a casa.

No vull banalitzar, vull dir que em colpien, cosa que em passa rarament perquè la poesia és molt difícil que comuniqui de “veritat” amb l’àmbit interior d’un lector. Per això és minoritària, oi? De vegades necessita l’ajuda de la música perquè un poema esdevingui memoritzat, més o menys entès, en definitiva popular. I dintre de ser un art extremadament minoritari, els poetes de debò són poquíssims, si és que per poeta entenem la responsabilitat moral i estètica que aquest títol comporta: una via de coneixement, una porta que se’ns obre als qui no tenim aquest do de la paraula i en necessitem d’alienes que ens guiïn pels laberíntics camins de la nostra complexa interioritat, imatges que facin bategar l’inconscient misteriós dels nostres replecs psíquics. Bategar correspon al cor i ara ho he aplicat a la part més obscura de la ment perquè és on de debò batega la nostra vida. Allò del cor és massa fisiològic, tot i que la metàfora, sobretot per la seva antiguitat, realment és genial: en el cor, els sentiments amorosos, en el fetge i la bilis negra, la malenconia. Els antics en sabien del cos i de la poesia. I també sabien dels somnis.

I què és si no, aquest subjecte líric de Radar que deambula per una ciutat  que és un lloc d’enlloc? Perquè els llocs són només records de passes deixades enrere, malgrat els topònims que assenyalen un camí que fins i tot  sembla real:  ”el pont romà”, “el marge dret del Mèder”, “la carretera de Prats”, un subjecte poètic que camina però no avança, més estàtic que dinàmic, atent a qualsevol remor: “Tenies boca i oïda disposats per tal d’escoltar les ones / del RADAR. Aquell altre lloc on arribaves.” Deixo que el poeta ens ho expliqui, perquè és ell qui té la clau de la porta d’aquest enlloc ple de ressonàncies misteriosament compartides:

 

En la creació d’un poema hi ha una recerca en la qual l’experimentació i la ruptura malden per generar sentit i una forma lingüística concreta. Per mitjà de la llengua, el vers va construint un discurs poètic que funcioni com un punt d’observació de la realitat, que neix d’interrogar-se a un mateix i de l’acció de mirar l’entorn, provant d’arribar a la comprensió del món. Ja no ens interessa descriure, explicar, allò que veiem o que ens configura individualment, sinó que el propòsit principal és que un poema signifiqui una presa de contacte amb el món.

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Com explica Lluís Calvo al pròleg que obre el llibre Radar (Témenos Edicions, 2012), la veu poètica parteix d’una situació de receptivitat: “Hi trobem, així, una amatença de parla i d’escolta, com un radar que rep emocions literàries i que n’emet”. L’aposta creativa la condueix la pròpia llengua que mitjançant sovint la ruptura sintàctica o l’el·lipsi —ambdós recursos assenyalats per Lluís Calvo al pròleg— permet que la veu poètica doti de significació allò que va afirmant al llarg dels poemes d’una manera, de vegades, misteriosa o amagada. L’atmosfera que relliga el poema és feta d’apunts, ja siguin quotidians o realistes o bé d’afirmacions que pertanyen al nivell cognoscitiu o mental. Al llarg del discurs interpretatiu de Lluís Calvo, les referències concretes a aspectes de la ciutat de Vic, o d’escenes concretes viscudes en els seus carrers, funcionen com el correlat objectiu que estructura cada poema amb el seu contrapunt corresponent que es refereix al correlat subjectiu del pensament suggerit per mitjà dels versos. En un poema com Temple romà, el referent real d’un vailet que fa una acció serveix al poeta per desenvolupar paral·lelament un contingut de caire existencial o del tot mental. Les referències a mots lligats a la lingüística acompanyen sovint la construcció dels versos dotant-los d’un contingut metafòric. Vegem-ho:

 

 TEMPLE ROMÀ

Què és el que teníem?

Des d’ara

i d’un sol glop

—quan esgrimim objectes

en respostes invàlides

que apunten a condicionals—

se m’empassa un dia deshabitat.

El temple romà comença i acaba

En una perspectiva majestàtica.

Del banc estant la pedra suma pedra.

El temps aboca la mística rebequeria

en l’avió de paper que enlaira

un cop i un altre, el noi del carrer

que, impedit, somia veritats.

 

El correlat objectiu sorgeix cap al final del poema quan s’hi esmenta l’acció del noi del carrer. Fins aleshores, els versos desenvolupaven una reflexió de caire existencial, emmarcada en la contemplació del Temple romà de Vic, que desemboca en l’escena concreta del noi. El poeta ha objectivat els seus pensaments, ambigus i d’un sentit potser ocult, en l’acció quotidiana observada i connotada de significació, gràcies als versos anteriors. El sentit d’una escena queda en certa manera explicada pels pensaments paral·lels del poeta que escriu i observa.

Al llarg del poemari s’hi detecten ruptures sintàctiques en alguns versos que assagen una expressió suggeridora o bé incompleta, per tal que els lectors puguin omplir els buits semàntics que hi ha. Sense trencar l’ordre sintàctic ni eliminar complements del verb, els versos es mostren amb un seguit de mots essencials per allò que pretenen afirmar.

Lluís Calvo escriu al pròleg de l’obra: en el poema Mitja visió  “l’economia de mitjans crea una sensació veritablement inquietant. Sembla com si l’autor hagués escapçat alguns versos més explicatius, amb la intenció de deixar-nos, tan sols, amb allò més essencial”:

 

MITJA VISIÓ

El jardí del temps:

la diferència, la repetició.

Allò que ja tens:

fosca indigència, esferes de por

en el teu silenci.

Prenys de llum inquieta, mitja visió.

Carícies del vent.

Algú que vigila. Una presó.

 

El poema va de la mà de l’emoció i de la construcció. Fa sentit sense descripció —que n’hi ha, però— però vol anar més enllà. Reprodueix una escena i crea una ambientació en la qual els lectors poden encabir-hi els seus pensaments, no pas els de l’autor que hagi volgut afirmar. En aquest poema, l’afirmació d’elements descriptius del paisatge proven d’expressar una sensació i una tensió individual. A les mans del lector hi ha la possibilitat de reflexionar sobre el seu estat anímic o existencial. També ofereix la possibilitat al lector de viure aquesta experiència apuntada en el poema.

És, doncs, una mostra de com la creació poètica pot no contenir un missatge preestablert pel poeta sinó ser un artefacte líric que possibilita la reflexió individual de cada lector. L’experiència i l’acció de dotar de significació recau en els lectors, encara que per a l’autor del poema pot haver-hi una interpretació que s’ajusti a la seva experiència concreta. És potser un repte per al lector o potser és un poema que tan sols suggereix? Heus-aquí un motiu per a reflexionar-hi.

Moltes gràcies, Rosa, per obrir el debat i els comentaris per als poemes que conformen Radar, com un pretext per anar delimitant les possibilitats del poema com a creació de significació, i no només com a comunicació de pensaments dirigits per part de la veu poètica que pretén expressar un missatge unívoc i limitat.

 Ricard Mirabete

 

Si m’interpel·les et contesto. Deixes  ”a les mans del lector” els teus versos. Les “mans” són agafadores, carnals, de vegades saben acariciar, no és gaire freqüent, però. No em deixes les paraules als meus ulls de lectora.  Per què? Em dius que es tracta d’ “un artefacte”,  vet aquí la paraula clau d’una determinada crítica. Obviaré l’ètim i  diré que un artefacte,  segons el diccionari, és un “objecte produït per la mà de l’home”. La mà, l’estri de l’escriptura.  També és un “aparell, màquina, dispositiu, etc, generalment de mida grossa i fet d’una manera tosca”. Poses a les meves mans, que són petites i dèbils, un embalum considerable que no podré suportar. I encara una tercera acepció, la que m’agrada: “Alteració produïda en les preparacions microscòpiques a causa dels processos preparatoris a l’observació”. Els ulls que llegiran, perquè  ”s’han encès també els ulls”, oi? Perquè t’adorms, tu també, “amb la debilitat malalta / dels ulls oberts a les aigües mortes”. Per què en el teu discurs, cerebral, tècnic, que s’empara en la justificació acadèmica de cada imatge, ens amagues  ”el mall i un crit”. Però el teu vers parla més que tu. Ho diu tot:  ”compta / els mots que he sabut dir-te”, dius.

Gràcies, Ricard