JESÚS M. TIBAU, “LA HISTÒRIA DE LES SEVES HISTÒRIES”

Jesús M. Tibau, nanocontista

Jesús M. Tibau, nanocontista

L’art d’explicar històries, i la necessitat d’escoltar-les, és tan antic com la humanitat. Quan vaig iniciar la meves primeres passes com a escriptor, aquest fou el meu repte: explicar històries. I així ho intentava al principi, però de seguida em vaig adonar que no era aquest el meu camí. Amb els anys vaig aprendre a valorar i a descobrir les petites coses que ens envolten, les sensacions que s’amaguen darrere de cada objecte quotidià, de cada gest senzill. I vaig prendre consciència que amb les meves paraules podria intentar abastar el repte de transmetre emocions. Observar un vell que s’asseu en un banc al costat del seu gosset, a la vora de l’Ebre a Tortosa, per exemple, era més que suficient, o fer presents petits records d’infantesa a Cornudella.

No tinc vocació de notari, no pretenc donar fe d’uns fets ocorreguts, ni detallar cadascun dels plecs, motius o necessitats dels meus personatges; m’agrada proposar, deixar que qui llegeixi aporti la seva imaginació, suscitar.

Sovint quan passejo, o quan llegeixo (una altra forma de passejar), se’m paren davant dels ulls espurnes de la vida que anoto en un blog i que dies, mesos o anys després, s’arrodoneixen en format de conte. Aquestes espurnes em conviden a començar a escriure, la majoria de cops de forma improvisada fins que, a l’horitzó (sovint un horitzó proper) se’m desvetlla el final que estava buscant, i continuar afegint paraules i frases ho trobo del tot innecessari. De vegades penso que escric amb les mans, més que amb el cervell o, millor dit, que el fet mecànic d’escriure amb les mans, de teclejar lletres i paraules, dispara els mecanismes de la meva imaginació.

Com per exemple, com em passà amb el conte “Fred”, un dels que més llegeixo en públic, inclòs al recull Postres de músic, i sempre que puc acompanyat a la guitarra de David Espinós en un recital que anomenem Relats a recer d’una guitarra (http://relatsguitarra.blogspot.com). Caminant per la vora de l’Ebre, a Tortosa, vaig veure un home vell que passejava amb un gosset petit i que duia davall del braç dos cartrons: un de més gran, l’altre, petit. Em pensava que els anava a tirar al contenidor de selectiva, però no, tenien una altra utilitat que vaig descobrir quan el vell posà els dos cartrons en un banc de pedra i el gosset va saltar damunt del petit. El regal del conte ja m’havia estat donat, només calia transcriure’l, posar-li un bon final. Vaig començar a escriure’l, sense saber com acabar-lo encara, recreant-me en el passeig del vell i el gosset, deixant mostrar certs sentiments de nostàlgia, els efectes del pas del temps, quan de sobte el final se’m va oferir com un segon regal. Per què posava el vell els cartrons damunt del banc? Perquè tenia por al fred, des del 38, quan van matar son germà a la guerra. L’home i la seva història mereixerien una novel·la, però jo només la deixo caure, i els lectors/es ja m’entenen.

Aquestes espurnes que anoto en un blog, de vegades resten sense continuïtat durant mesos i anys, i les reviso mil cops sense que se m’acudeixi com convertir-les en conte.

Això em passà amb la següent idea que tenia escrita, literalment, d’aquesta manera: “Un xiquet plora mentre el seguici avança, però no és de la família; un cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”.

Aquesta idea per a un conte va romandre molt temps a l’espera de més contingut per arrodonir-la, fins que un grup de blocaires del blog Hesperia van crear un concurs literari en què demanaven contes de ciència ficció amb un límit de 140 caràcters, l’extinció d’una piulada al twitter. Això era possible? Ho vaig provar, i vaig resultar el guanyador amb el text: “L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.”.

Se m’havien obert les portes dels nanocontes.

Des de llavors he escrit  uns 300 nanocontes, però el primer que vaig publicar fou el del xiquet que plora, sota el títol “Motius”, inclòs al recull Una sortida digna, ja que em vaig adonar que aquella idea que tenia escrita ja era el conte sencer.

Ara alterno contes d’una o dues pàgines amb els nanocontes, i el repte d’escriure la novel·la, que tant em pregunten editors, agents literaris, periodistes i lectors, resta encara lluny.

Quan començo a escriure és com conduir per una carretera. Desconec el meu destí final, i no descarto fer algun viatge llarg, però de seguida trobo un poblet, un mas, un marge de pedra, on trobo imprescindible aturar-me.

 

Jesús M. Tibau

www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com