FRANCA MASU: L’ALGUER EN LO COR

FRAGMENTS DEL “PREGÓ DE STA. TECLA A TARRAGONA”, 2012

El nostre bellíssim, clar, tan dolç, parlar català de l’Alguer, en paraules de la nostra estimada Franca, mestressa  de tots els matisos més singulars que la veu humana és capaç de posar en la poesia, el seu cant d’alta volada.

 

«… La relació entre l’Alguer i Tarragona és feta de la mateixa antiga magia que rendeix la mia ciutat filla no solament de la sua ísola, la Sardenya, ma també espiritualment i profundament, filla d’una pàtria física i metafísica, feta de mites i d’història, llunyana i separada, i al mateix temps així a prop al punt d’ésser a dins de la nostra ànima i en la nostra llengua, Catalunya.

Se sentir sarda, se sentir catalana de l’Alguer, se sentir italiana i se reconèixer naturalment “mediterrànea”, donques una dona privilegiada, filla d’una així complexa senzillesa. D’on arriba aquest privilegi? D’on arriba la consciència? D’on naix l’emoció de sentir també la vida en aquí, a casa, com un regal? He reflectit molt sobre aquesta curiosa manera de declinar la pròpia existència i he comprès que tot naix d‘alguna cosa que és assai senzilla però al mateix temps immensament profunda. Naix de les raguines o com dieu vosaltros, de les arrels. I les raguines te venen donades així com los tous genitors t’ensenyen a “respirar” la mateixa vida, lo tou saber estar al món , i – primer de tot – en la tua terra. La terra que t’ha acollit.

La mia terra és la Sardenya, la mia casa és l’Alguer. La mia segona mare és la marina i les muntanyes que la protigin són com la força d’un pare.

Me senteix filla d’aquesta ísola; i forsis serà per això que sep escoltar la marina quan me parla, quan me prohibeix de realitzar els meus somnis, constringint-me a viure sempre en un temps d’espera, un temps de tensió per calqui cosa o calqui u que de la mar arribarà primer o després, quan serà possible, si serà possible… I forsis serà també per això que sep acceptar el vent, que revoluciona tots los meus plans, que tiquírria coses que a vegades no vull entendre, mentres m’agita les idees i els sentiments, i diventen confundits com un dia de tempesta. I després serà que cada tarda me confront amb les roques ensangüinades a la colgada del sol, quan lo silenci m’ensordeix l’ànima, mentres l’última ferida mata el dia, que pareixeva furiós, etern invencible, inacabat.

La mia ciutat té sabor de treball, de sacrifici, de plors, de tiquírrios i de risades; té l’olor de les redes dels pescadors, o sigui de les xarxes, té lo ritme alternat de les ginquetes trepitjades, la cara de massacà, la nostra pedra arenosa , eterna, també si se la roba el vent a poc a poc cada dia; la mia ciutat se dormi com un gegant tranquil, ninada d’un far i se desperta a l’improvís tornant a s’encendre tota de plata com un prodigi que apareix de cara a la mia finestra, cada maití, pels meus ulls meravellats.

Ma és la lluna que estuja tots los secrets, de tots los minyons, los vells i els poetes d’aquesta mia ciutat. Siguerà per això que ma germana és la lluna, que sap tot de mi, i de sempre me cuida d’en alt d’un cel que pareix tan a prop que se pogueria tocar. A la lluna se mira, se udola, se demana i se canta. De sempre. Jo coneix la mia lluna algueresa, jo cant sempre a ella.

De dia jo viv la mia ciutat cercant-li la història, les històries, pels carrers, los carreronets, los bastions, a les placetes, entre les cares de la mia gent. Així que, passejant pels jardins públics plens de minyonets que juguen a ésser grans i iaios que somien d’ésser minyons, m’atur a davant d’un monument encara jove en l’aspecte, fresc, com si fossi posat de poc; aquest monument és en allí de mig sècul i recorda l’agermanament entre l’Alguer i Tarragona…

Camin, m’atur, mir i entenc, en l’Alguer mia, la història i les històries, que són penetrades a dins de cada pedra, que són estotjades en los portons i enrera de cada petita finestra, tota la història i totes les històries passades a través d’aquestos carrerons, a sota d‘aquestes teulades.

Entenc les ànimes, les ànimes dels poetes que habiten la mia ciutat, los meus carrers, i les sig, les entenc murmurar de quan era minyona i quan caminava entre les cases d’ellos, una a costat de l’altra, teniva una sensació entre respecte i por, aquella mateixa sensació que me dóna l’ànima secular i metafísica d’aquest lloc.

I arriba un dia en què, d’improvís ja adulta, t’adones que tot això no sol lo coneixes, si no que és entrat a les tues entranyes així profundament que no te’n pots dellibrar; arriba el dia en què comprens que tot aquest viure així introspectiu, quasi metafísic, diventa el tou destí. I comprens encara més bé que té un sentit si el contes, si el reveles i el tradueixes en la tua llengua, aquella llengua que existi de sèculs en aquella mar, en aquell vent, en aquelles roques, en la lluna, en aquesta ciutat, en aquesta “ísola en una ísola” , en aquest arxipèlag d’ànimes…

Ara sabeu perquè jo cant, perquè jo estim, ric i plor mentres cant. Perquè la veu se fa instrument per poguer contar un petit viure, un petit rocó del món, aquest meu petit jardí. Pero és així que se pot diventar universal i “abraçar” el cor dels altros, amb l’esperança de compartir la poesia que és amagada a dins nostro, mentres corrim, mentres nos afanem, mentres lluitem, tantes vegades sense ne saber la raó.

Alhora jo dic: sí! tot això és un autèntic privilegi. I tot torna. I si aquesta tarda só en aquí, és per creure una vegada més que existi entre mi i vosaltros un fil vermell que mos uneix i mos uneix de tant de temps. És un fil subtil, construït amb amor i amb esperances de qui és estat primer de mi i primer de vosaltros.

En lo sècul XIV la rocaforta de l’Alguer és estada refundada dels catalans, després la història mos ha separat; però la força, la cultura i la intel·ligència dels nostros hòmens i de les nostres dones, mos han unit de nou com fills d’una mateixa llengua mare, i donques germans, construint lo pont que jo he traversat per arribar fins en aquí. A partir de la fi del sècul XIX, Catalunya ha redescobert l’Alguer i l’Alguer ha retrobat Catalunya, així que en poc més d’un sècul la nostre llengua, sobrevivida a les llengües més fortes que l’han dominada, però no vencida, és tornada a ésser protagonista d’una cultura viva i extraordinàriament rica d’autors i d’obres que ara jo entenc a damunt de les mies espatles mentres vos dirigeix aquest salut i que m’ha inspirat aquest emocionat pregó.

Catalunya és la nostra pàtria antiga, la nostra mare llunyana, ma a Tarragona nosaltros tenim una germana, més que mai a prop , així a prop que dóna avui als meus peus aquella segura fermesa que me dóna la terra de la mia ciutat…

És suficient passar un dia en aquí a Tarragona o a la mia Alguer, és suficient una tarda, quan baixa el sol, una passejada nocturna, per sentir l’atmosfera misteriosa i l’abraç d’aquelles mateixes veus que havien parlat en un temps passat, que havien projectat, que havien volgut lo que avui és la nostra proximitat, lo nostro agermanament. Sigueria suficient retrobar aquell entusiasme per afrontar units altres esfides, altros reptes…

Donques jo vos volgueria parlar d’això, per vos fer sentir quant és profund i antic lo nostro abraç; ma no só una historiadora, só senzillament una filla de la mia ciutat i de la nostra pàtria metafísica, só, si me’l permitiu almanco per avui, una “tarragonina de l’Alguer”.

Així vos port la veu i les paraules, lo so de les paraules de la mia llengua, perquè és la vostra, és la nostra i solament ella vos pot diure i vos pot fer sentir allò que no saberia contar i que ara tenc a damunt de les mies espatles, a la mia boca i a dins del meu cor. Lo port a la vostra presència com un regal de la història, que la mar ha protegit, que el vent ha ninat, que el sol ha solidificat i que aquest pont d’ànimes, a través del temps encara més de l’espaci, vos ha portat.

A vosaltros, la mia llengua algueresa, la mia ànima, acceptau aqueixa com lo meu pregó, acceptau’l amb la màxima benevolència.»