Salvador Espriu a “Llocs viscuts” de Marià Villangómez

Josep Camprubí inaugurant "Rosselló-Pòrcel i la Residència d'Estudiants de Catalunya (1930-1938)"

L’any 2013 serà el centenari del naixement de diversos poetes en llengua catalana: Salvador Espriu, Joan Teixidor, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez, una generació que ho va tenir prou difícil.  La malastrugança de l’any avança rum-rums de gasives  commemoracions. No serem nosaltres qui deixarem de recordar els nostres poetes, car ells ens han fet companyia en els moments que més ho necessitàvem.

Quina personalitat tan rara la del poeta, ell sap transformar en paraula viva el garbuix trasbalsat que nosaltres duem en el cor.

Quaderns de Lavínia convida els seus lectors a col·laborar amb els seus escrits a evocar els qui ens han precedit i de vegades fins i tot ens han guiat per  algun viarany embardissat del nostre camí.  En tot cas sempre queda el diàleg. Avui presentem un amic que ha sabut compaginar la seva tasca docent de científic amb la d’obrir els ulls dels seus alumnes a la cultura com a vivença personal. 

Josep Camprubí

Tot seguint el principi de no separar l’activitat merament acadèmica i docent com a professor de Ciències Naturals, a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona, del treball de difusió cultural en sentit més ampli, Josep Camprubí, en els darrers cursos, ha participat en algunes iniciatives interessants de caire artístic i ha estat el responsable d’una sèrie d’exposicions. Va col·laborar en un taller de dansa amb alumnes dirigit per Cesc Gelabert, exemple de motivació i multiculturalitat; ha estat el responsable del grup de teatre del Centre, amb una adaptació de “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda i ha participat amb la seva classe, en la filmació de la pel·lícula-documental “La bomba del Liceu” de Carles Balagué.  Pel que fa a exposicions: ”Horror Story”, o quan l’institut era la presó de dones de Barcelona. La història del Raval a “Mil anys de roba estesa”. La del 75è aniversari del Centre, ”Històries de la història del Milà”. I la del Centenari del naixement del poeta Màrius Torres, ”Màrius Torres: poetametge i músic”. Aquesta, de l’Institut, va anar a Manresa, L’Espluga de Francolí, Barcelona, Badalona, Sabadell, Tona, i té en perspectiva Vic, Ripoll i Lleida. La darrera,”Rosselló-Pòrcel i la Residència d’Estudiants de Catalunya (1930-1938)” porta vuit mesos al CMU Ramon Llull i al juliol, començarà a ser itinerant.

 

Marià Villangómez (Ciutat d’Eivissa, 1913-2002) va ser poeta i traductor de poesia, assagista, autor de teatre, articulista i, l’any 1989, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Cursà Dret, com Salvador Espriu, i com el seu amic mallorquí Gabriel Fuster Mayans, Gafim, nascut també el 1913.

Miquel Dolç, que el 1946 havia fet l’esbós biogràfic de Bartomeu Rosselló- Pòrcel en el pròleg de la seva Obra Poètica, també farà el pròleg d’Els dies de Marià Villangómez a les Publicacions de “La Revista”, Barcelona, 1950.

A Llocs viscuts, llibre pòstum publicat per l’Institut d’Estudis Eivissencs (Eivissa, 2012) a partir de l’obra inacabada que s’havia de titular Els llocs viscuts, Marià Villangómez fa referència a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amic de l’amic Gabriel Fuster Mayans, tots dos estadants de la Residència d’Estudiants de la Universitat Industrial. Segons Marià Villangómez, “el que fou precoç i gran escriptor” (p. 42), compartia habitació a la Residència d’Estudiants amb Gafim, el qual “havia estat íntim de Rosselló-Pòrcel”, tot i que “des de feia anys les seves orientacions eren unes altres.” (p. 113). I afegeix: “A la biblioteca de l’Ajuntament [de Palma] vaig trobar, per exemple, els dos llibres de poemes que havia publicat Rosselló-Pòrcel abans de la guerra i que jo encara no havia llegit.” (p. 116).

A la mateixa obra, Marià Villangómez cita Joan Triadú, que diu d’ell: “L’eivissenc […] ha estat la figura jove més important que, després de la mort de Rosselló-Pòrcel, ha aparegut a les Balears.” (p. 157).

I diu Marià Villangómez de Salvador Espriu: “Un dia n’Espriu ens va llegir Mrs. Death, quan encara eren uns poemes inèdits escrits en lletra minúscula en unes targetes que formaven com una baralla de cartes. La lectura en un to just i sense un error, els comentaris d’una precisió i una intel·ligència extraordinàries em deixaren esbalaït.” (p. 124).

 

El Posseït


Però el torb em priva
de seguir l’amor únic.
I aquestes mans que vetllen
el foc volen de sobte
urpejar, amb vivíssim
desig de sang, i foscos
udols esqueixen llavis
que varen dir paraules.
Sóc ja obsessiva trama
d’aràcnid, fred designi
de mal, mentre contemplo
només llot i una fressa
de ventres rèptils puja
de la nit absoluta
cap a l’esclat de l’odi.

 

(Extret de S. Espriu, Mrs. Death, 1945-1951)

 

L’any 1951, Salvador Espriu escriu a Marià Villangómez amb referència al seu llibre Els dies: “Us voldria parlar del vostre meravellós llibre i no sé per on començar, tant m’enlluerna la seva llum d’alta i autèntica poesia. D’altra banda, com gosaré parlar d’aquest vostre món perfecte, tan lúcid i coherent, tan acabat i nítid? […] Un veritable missatge, una obra resplendent, sàvia, plena de bellesa que em retorna a la possibilitat de la fe, a la creença en el màgic camí perdut, a l’esgarrifament de l’emoció. Moltes gràcies, estimat Villangómez, per tots aquests beneficis […] Un món enlluernador, a la manera de Valéry, a la manera de Guillén, a la manera del guany del millor mossèn Costa: heus aquí la impressió primària i dominant que em deixa la lectura del vostre llibre. Un món de clara llum, a la manera de les conquestes líriques dels nostres grans contemporanis Vinyoli i Rosselló. I també la victòria de l’esforç d’una personalitat extremadament pulcra, d’una ànima cristal·lina, d’un home asserenat i bo. Tristesa? És evident que n’hi ha, i també dolor, i els senyals dels diversos neguits que ens diferencien de l’animal i de la pedra. Però tot harmonitzat i equilibrat dintre un ordre superior, construït reflexivament vers una íntima llibertat, una secreta (i alhora manifesta) alegria. No em posaré a subratllar ara els vostres versos, perquè ho hauria de fer un per un.” (p. 157-158).

 

Tota aquesta oberta bellesa,
la veig tan en present!
Camps de l’abril, alada avinentesa
entre un amor lliurat i una joia suspesa:
tot això romandrà, però no aquest moment,
i sento, essent jo el goig, que enllà de mi s’estén.
I el dia ens fuig, i la flor mig malmesa
del cel, l’embulla el vent;
els molins acrediten l’envestida fluent;
res no sent la peresa
i el blat oneja al grat del pur corrent.
Va pels sembrats, blau cel i rosa, una pagesa,
i, no lluny del torrent,
unes noies passen, rient.
Se’n van pel seu camí tan ple d’embriaguesa
com el que el seu pas obre pel meu somni amatent.

(extret de Els dies, 1946-1949)

Marià Villangómez diu: “Espriu, persona que he admirat molt, era cordial, no gens retret. Sempre vaig sortir de casa seva emocionat per la seva saviesa, la seva paraula precisa i la seva atenció. Guardo una bona col·lecció de cartes seves extraordinàriament amables; ens vàrem escriure més que no veure’ns. Espriu era exactament mig any més jove que jo.” (p. 159).

De la carta de Salvador Espriu del 17 d’agost de 1954, fent referència al llibre en prosa L’any en estampes:

“Quina autèntica, sincera, pulcra, civilitzada, meravellosa prosa, la vostra! Integra una unitat indestriable amb els vostres versos, car són dues manifestacions o elements igualment importants d’una sola i molt diferenciada personalitat. I vós em dèieu que havíeu d’aprendre molt com a prosista? […] Què és, doncs, el que té interès en aquest nostre dissortat país? La vostra prosa és d’una distinció i d’una elegància extraordinàries, sòbria, equilibrada, ponderadíssima, d’un enorme valor poètic, plena de tendresa i de pietat. I, a més, ningú sinó vós, no l’hauria pogut escriure. És una prosa que faria les delícies d’‘Azorín’, si la llegís, i té tanta qualitat com la d’un Miró o de qualsevol mestre francès, per exemple, sense recordar la de ningú.” (p.162-163).

I per concloure aquesta mirada, en cap cas exhaustiva, a les paraules d’Espriu sobre Villangómez contingudes en la correspondència rebuda pel poeta eivissenc, de la carta del 15 de maig de 1956: “Quin gran senyor que sou de la prosa i del vers! Quin coneixement de la llengua, quina prodigiosa elegància, quina sàvia i dificilíssima contenció, quina bondat i claredat d’ànima la vostra! Com a escriptor, m’inspireu tanta admiració com enveja i respecte. […] La vostra prosa té […] la veritat de tot allò que neix del cor, que és guiat per una lúcida intel·ligència i per una exquisida cultura, que se sent i se sap de debò. Estic entusiasmat. […] És una obra que ha nascut perfecta i que no morirà mai, mentre hi hagi algú que conegui i estimi Eivissa i el català.” (p. 169).

Gairebé tota la correspondència entre Espriu i Villangómez està digitalitzada a l’Arxiu Marià Villangómez de l’Institut d’Estudis Eivissencs, al carrer de Pere Francès, 12, 1r, 07800 Eivissa. A partir de l’inventari Ferrer Abárzuza, Jaume Marí Pruneda en va treure bona part a la llum pública a La “carpeta 49”, l’any 2009.

Villangómez ja parlava de la seva relació amb Espriu a El llambreig en la fosca ( Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 2002), el seu darrer llibre, un recull de textos diversos.

 

Josep Camprubí

Les referències no contingudes en el llibre Llocs viscuts han estat proporcionades amablement pel professor, investigador i activista cultural eivissenc Joan Cardona Torres.*