“LLUM DE CANÇÓ SENZILLA”, per Miquel Àngel Llauger


 

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

 

Quan roures enyorosos

de verds marins comencen

crepusculars missatges,

volent-te foc, demano

nova claror, que siguis,

davant altars on cremen

ardents silencis d’ales,

encès cristall, més flama,

llum de cançó senzilla.

 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu (1936)

En un dels seus llibres sobre Espriu, Rosa Delor diu que tots els estudis sobre el poeta comencen citant aquella frase seva segons la qual la seva poesia és “una llarga meditació sobre la mort”. No seré menys, i la frase queda citada: no és fàcil parlar de la poesia d’Espriu sense fer de la centralitat de la mort el punt de partida. Per parlar del poema que vull comentar, hi ha un segon punt de partida: el de la seva amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la profunda commoció que li va suposar la mort del jove mallorquí. El lligam entre els dos poetes el sintetitzen aquestes paraules que Espriu escriu a Marià Manent poc després de la mort de Rosselló-Pòrcel: “Ningú no l’ha conegut, potser, tant com jo. Pocs l’hauran estimat més” . Pel que fa a l’impacte d’aquella mort en l’ànim d’Espriu en són testimoni la quantitat ingent de poemes dedicats, d’escrits d’evocació i d’ecos de versos del mallorquí que es deixen sentir entre els del poeta de Sinera.

El poema “Oració en la teva mort” pertany a la secció primera de Les hores (1952), dedicada a la memòria de Rosselló. Als poemes anteriors a aquest (“Flama”, “Nit”, “A l’alba”, “En la teva mort”) hi plana el record de la nit en què un jove Salvador Espriu va vetllar el cadàver del seu amic: les notes dominants (la pal·lidesa, el silenci i el fred) remeten a la mort com a absoluta aniquilació. Quan s’hi entreveu una referència a la condició de poeta de l’amic desaparegut es dóna a entendre que el seu do poètic també ha estat arrasat per la mort: “príncep de mortes / cendroses flors, paraules” (“Flama”), o “càntic / tot anul·lat en pluja” (“En la teva mort”).  Diria que en el cas de “Oració en la teva mort” hi ha un significatiu canvi de to.

 

Article publicat a la revista "Compartir" de la Fundació Espriu (febrer-març 2012), núm. 85

 

Els quatre primers versos poden constituir un exemple del diàleg intertextual que s’estableix entre la poesia dels dos amics, i que ha estudiat l’esmentada Rosa Delor. Els roures, que remeten al paisatge del Montseny (Rosselló va morir al sanatori del Brull), semblen enyorar un espai en què fins a quatre elements (el verd, la mar, el crepuscle i el foc) reprodueixen l’atmosfera de “A Mallorca durant la guerra civil”, el poema en què el poeta mallorquí va expressar millor la tristesa per l’allunyament de l’illa i que Espriu considerava “el moment culminant” de la seva lírica.

Amb aquest decorat de fons, arriba el verb principal de l’oració única que conforma el poema: “demano / nova claror”: hi ha l’esperança d’alguna cosa que va més enllà de la pura aniquilació. En realitat, hi ha el prec, més que l’esperança: tal com indica el títol, el poema adopta el mode d’enunciació d’una oració fúnebre. Així s’explica l’escenografia de litúrgia religiosa, els altars davant el qual hi ha alguna cosa que es consumeix en el foc i que queda reduïda a silenci: unes ales que ben bé poden ser una imatge de l’afany poètic d’un Rosselló-Pòrcel que en alguns poemes va fer servir el símbol de l’àngel per referir-se a la poesia. No tot, però, queda reduït a cendra i silenci. La veu que pronuncia l’oració demana que el poeta mort pervisqui d’alguna manera, que sigui “encès cristall, més flama”. El bell vers final especifica quina ha de ser la naturalesa d’aquesta pervivència: “llum de cançó senzilla”. Si la meva lectura és plausible, demana que la poesia redemeixi el poeta de la inanitat i la finitud de la vida.

L’afany de trobar el sentit de la vida en les paraules, enfront de la certesa de la mort, és freqüent a Espriu. Salvar les paraules té, òbviament, un sentit civil, atès el moment històric en què escriu el poeta: són aquells versos famosos que diuen que “hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa” (“Inici de càntic en el temple”). Però salvar-se en la paraula o en la cançó, en la poesia en definitiva, té també un sentit més íntim. Al poema “Riu”, de Mrs. Death, ens diu: “He convertit vells somnis / en la petita ofrena / d’una veu”. A “Díptic de vivents”, del mateix llibre, es formula, nítida, la idea de salvació en la paraula: “Del mar han de salvar-me / potser un vers, unes clares / paraules, mentre valguin / tota la meva vida”. I al poema II de Final del laberint, el poeta sent recuperada la seva dignitat humana davant la immediatesa de la mort, i conclou: “i diuen els meus llavis…/ unes poques, fràgils, clares / paraules de cançó”.

Salvar les paraules del país i salvar-se de la mort en les paraules. Aquesta és la missió que Espriu conferia al poeta: la que es conferia a ell mateix i la que, en aquesta “Oració en la teva mort”, volia per a la salvació del poeta amic mort. És interessant de veure com, en un poema molt posterior (de 1962), explícitament dedicat a Rosselló-Pòrcel, torna a demanar al poeta mort que exerceixi la funció de poeta-profeta, o poeta salvador del poble, que Espriu va encarnar ell mateix: “I tu, que mories jove i saps somriure, /…/ fes resplendir en la nit les paraules que ens calen / … / perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí”. (“Per a una suite algueresa”). La relació d’Espriu amb Rosselló-Pòrcel és sovint la de l’hereu que recull un llegat i s’assigna la missió de fer-lo perviure.

La qüestió de la salvació personal en els mots torna a aparèixer de manera particularment nítida en aquests versos: “He donat la meva vida pel difícil guany / d’unes poques paraules despullades” (Llibre de Sinera, XXXV). És molt difícil no sentir-hi l’eco d’Antonio Machado, un poeta que Espriu apreciava de manera particular, i que en un breu poema de la sèrie Galerías parla de com de la immensitat de la creació (“la mano… / del sembrador de estrellas”) tal volta arriba al seus llavis el do “de unas pocas palabras verdaderas”.

La cita no és gratuïta. Repassem ara els adjectius amb què Espriu qualifica les paraules que l’han de salvar: “poques”, “fràgils”, “clara”, “petita”, “despullades”. I, tornant al nostre poema, “senzilla”. La paraula que salva és la que assoleix la difícil qualitat de l’essencialitat. Crec que Espriu va plasmar, en aquest grapat de poemes, un aspecte ben significatiu de la seva concepció de la poesia. Salvador Espriu, el poeta de vegades hermètic i barroc, el poeta que recorre sovint a difícils referències llibresques, pensava que la poesia que justifica una existència, la que d’alguna manera ens redimeix de la mort, és aquella que aconsegueix la claredat d’allò més essencial. “Amb crit elemental, sense artifici”, diu el poema “De tan senzill, no t’agradarà” (El caminant i el mur). Una concepció, si se’m permet una apreciació personal, amb què podem acostar-nos als seus versos, que en els seus moments més alts brillen, encara que no siguin fàcils, amb rara transparència. O als de Rosselló-Pòrcel, que també va fer provatures literàries diverses, i que mai no va ser tan bon poeta com en la nitidesa de “A Mallorca durant la guerra civil”.