GENÈTICA PURA o ALLÒ QUE MAI NO CANVIA: ESPANYA, per Rosa Delor

 

Quan va escriure Potser cuinat amb un eco de Valle-Inclán (dins Les Cançons d’Ariadna) , Salvador Espriu ja estava de tornada de moltes coses. Vegeu una de les notes d’Olívia Gassol al pròleg de l‘edició de 1977 de La pell de brau (S. Espriu:  Obres completes / Edició crítica, vol.  12, p. 243,  n. 6-8):

 

Espriu començà a escriure Llibre de Sinera el 1959, quan La pell de brau (1960) encara no havia sortit a la llum pública, i l’acabà el 1962, a dos anys de la publicació de l’anterior. El 1963, només un any més tard, per tant, en el pròleg a Obra poètica, Espriu havia escrit: «El penúltim d’ells [dels llibres incloses a OP] és La pell de brau, que va tenir dos o tres anys enrera una petita acceptació. Després he treballat en el Llibre de Sinera, que avui presento. És probable que els meus lectors, tan escassos com atents, s’adonin de l’estreta relació que existeix entre els dos reculls, així com llur íntima connexió amb la resta de la meva obra» (p. XI). El 1965, en canvi, en una entrevista de Francesc Vallverdú ja s’expressava en uns termes molt similars a com ho faria el 1976 en aquest pròleg: «Me gustaría mucho que la «llamada» de La pell de brau fuese escuchada en algún momento. Pero tengo la vaga impresión de que más allá del Ebro ha caído en el vacío: pocos son los intelectuales castellanos que hayan mostrado interés por mi llamada. Por lo tanto, partiendo de lo que me ha sido posible observar —y siempre estoy dispuesto a admitir que ando equivocado—, es perfectamente lógica mi postura actual, según se refleja en el Llibre de Sinera. Es decir: la de dirigirme a mi gente, ya que mi público es el único que parece querer escucharme» (EE I p. 42).

 

POTSER CUINAT AMB UN ECO DE VALLE-INCLÁN

per Salvador Espriu

 

S’aixeca amb fam la lluna

del llit del mar. Molt ben llescats, endrapa

4        grossos badalls.

 

Llucarem la mala ganya

de la Santa Companya.

 

S’està de majordona

8      del vent. El gras

canonge la prenyava

fins als queixals.

 

Bufa’m l’ull, que una pestanya

12     m’hi burxina i l’engavanya.

 

La panxa tan rodona

fa de buirac

on clavo les agulles

16     dels campanars.

El bruixot un nen escanya

amb un únic fil d’aranya.

 

A vells rellotges sona

20    l’hora de glaç:

perd el carlí la guerra

contra el bastard.

 

Qui collia la castanya

24    deixa als altres la migranya.

 

La lluna, la gran pruna,

es va endolar,

mentre reien carotes

28    de carnaval.

 

Tots penjàvem d’una canya

aquest trist ninot, Espanya.

 

B., 4-III-1966.

  

 

Es tracta d’un poema que a simple vista té un aire de cantarella popular amb aquell estil una mica surrealista que aquestes solen tenir. La rima consonant dels rodolins evoca el nom Espanya com a substrat de la cançó que es materialitza al darrer vers. Els rodolins componen una mena de salmòdia a la manera de la processó dels pobres o de la Santa Companya de Romance de lobos dins Las comedias bárbaras de Valle-Inclán. O bé de l’enterrament de la sardina evocat als vs. 25-30. Si descartem l’incoherent llenguatge rítmic dels rodolins, veurem com les quartetes confegeixen un discurs linial en clau política sobre «la lluna», és a dir el regnat d’Isabell II de Borbón.

Però Espriu és un pou de ciència i diversió, quin professor d’història tan estupendo hauria estat amb aquella ironia sàvia que manejava amb socràtica mestria. Durant molts anys acostumava a datar els poemes, a la darrera edició de la Poesia completa les va esborrar, però la dura feina del filòleg és recuperar-les. Fixem-nos-hi, doncs.

 

La Vanguardia 1-III-1966, Funerales por los Reyes de España

A la portada de La Vanguardia de l’1 de març de 1966 es veu Franco a la basílica de l’Escorial, presidint els funerals celebrats amb motiu del XXVè aniversari de la mort d’Alfonso XIII; també hi assistia el príncep Juan Carlos amb la resta del govern. El titular, «Funerales por los reyes de las dinastías españolas», era suficient per excitar la vena satírica antiborbònica d’Espriu. Durant els tres dies que segueixen al magne funeral, hom el pot imaginar rellegint les farses de Tablado de marionetas que el sarcasme de Valle-Inclán subtitulava Para educación de príncipes; finalment el poema es materialitza el quart dia.

En  aquesta cançó hi ha el ressò de Farsa y licencia de la reina castiza, de la qual els estudiosos han ressaltat la crítica política centrada en els poders fàctics que Valle duia a terme des de l’escenari: la milícia («con los fusiles gobernaremos»), i la hisenda («en el pedir no debe haber empacho»); de manera el·líptica la farsa tramet ecos del pare Claret i sor Patrocinio a través de la crítica indirecta a l’església en la figura de Cèsar Bòrgia, fill de papa, o en el fet d’haver estat escolanet com a mèrit suficient per haver prebendes i sinecures (vg. la introducció de César Oliva a Ramón del Valle-Inclán, Tablado de marionetas, Espasa Calpe, Madrid, 1990, p. 52).

La farsa se centra en les disputes matrimonials d’Isabell II i el seu marit Francisco de Asís a causa de la vida amorosa de la reina castissa. En efecte, el Papa va atorgar una butlla especial, «pro causa naturae» a la reina, «para faltar a sus deberes conyugales, para romper la fe de esposa que juró ante los altares de Cristo [...]. El temperamento ardiente, los padecimientos herpéticos hereditarios [...] la ineptitud física de su marido para llenar de satisfación los deberes conyugales, son las razones en que se apoya la clerizontería de Roma…» (extret de Rafael Gomuz, Memorias secretas de Isabel de Borbón, por un testigo ocular (Madrid, 1868, citat per Oliva, p. 46). També l’eco de les narracions de Jardín umbrío es deixa sentir en l’ambientació d’animes en pena i antigues guerres civils que hi són evocades per un Espriu que ha fet una lectura global de l’obra de Valle a través de Martes de carnaval, Luces de bohemia i Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte. Ja en els contes dels anys trenta la crítica posava en relació el decantament grotesc d’Espriu amb l’esperpent. Els senyals escampats per l’obra demostren que tenien raó, com ja va sancionar Ricard Salvat relacionant Los cuernos de don Friolera amb el Quim federal.

Cal imaginar com es divertia un jove i apassionat Espriu llegint Valle-Inclán, on trobava un model per reflexionar sobre els defectes sempiterns de la societat espanyola —i de la política en particular— amb què va  haver de conviure fins a la seva mort: «Us han influït els fets històrics? De quina manera! No sabeu fins a quin punt», deia en un Qüestionari de Joan Colomines.

Curiosament, la data d’escriptura d’aquest poema coincideix amb una entrevista del periodista Del Arco (La Vanguardia, 4-III-1966, p. 21) a Pedro Laín Entralgo que acaba d’estrenar a Barcelona Entre nosotros, una rèplica de Huis-clos de Sartre. És ben possible que Espriu hagués assistit a la representació per motius de relació personal amb l’autor. Disfressada d’arqueòlegs que acampen en una excavació a Mesopotàmia (calia anar ben lluny, per parlar de prop!), hi exposa un problema ben espanyol: la difícil convivència que neix de la fusió de diverses cultures: «una sociedad que divide en buenos y malos, justos y criminales, es una sociedad falsa e injusta. No tenemos la valentía de decir públicamente que todos somos pecadores». En mots d’Espriu: «la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica» (Pròleg a La  Pell de brau, p. 243).

 

Una mica de càbala: Espriu ha situat aquesta cançó farsesca a la sefirà de la Corona de l’arbre de la Gràcia del gran Arbre del Coneixement de Les cançons d’Ariadna (de 100 poemes, 1981). El poema comença amb una evocació de la lluna: «De temps en temps la Schekinà goûte au côté amer, et sa grâce est alors obscure. Ce n’est pas par hasard que la très vieille symbolique lunaire réapparaît dans ce contexte. De ce point de vue, la Schekina apparaît alors comme “l’arbre de mort”, opposé à l’arbre de vie» (Gershom Scholem, La Kabbale, Payot, 1966, p. 125) vg. n. 25-26. Com veurem, la «lluna» en tant que «reina» i «mare» es va concretitzant de manera el·líptica en Isabel II, «mare» prolífica que no reconeix la veritable paternitat dels seus fills, entenent per paternitat en aquest context «la terra del pare», és aquella mare de què parlava Joan Maragall.

Aquí acaba l’arbre de la Convivència (Gràcia). En els seus deu poemes hem resseguit com l’instint agressiu contra qui és diferent comença amb el sadisme de la infància, els nens que apedreguen la Trinquis, «la reina de les coves» (El Regne, “Cançó d’Esperanceta Trinquis”). Mitjançant encanteris i sortilegis màgics, el dany es torna més sofisticat en el món adult del veïnatge i l’enveja causa «el mal d’ull» (“Víctima d’encanteris”, El Fonament). La crueltat s’acarnissa sempre amb els més dèbils, com ara “Els vells asilats de Sinera” (Majestat). Des de temps immemorial el culte a la mort es vesteix d’una simbologia arcaica, ja sigui carnaval o setmana santa, davant la por antropològica de morir (“Inquietud de carnaval a Sinera”, Victòria, i “Vell misteri de la Soledat de Sinera”, Bellesa).  I en el món culte de la modernitat aquesta por s’exorcitza mitjançant un distanciament lúcid a través de la sublimació que comporta la creació artística enfront de la mort destructora (“Perquè la veu em bressi tota la por”, Rigor). Si l’odi comença entre veïns de la mateixa Sinera, com es poden conciliar els nivells superiors de les altres nacions? Països catalans (“Hemeroskopeîon”, Gràcia), Galícia (“Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia”, Intel·ligència),  Euskadi (“Abesti bioztun bat entzun naiz”, Saviesa) i finalment la Corona, on som. La solució només es troba en el diàleg i la mútua tolerància; l’acceptació de l’altre com a alteritat que legalitza el meu jo únic, i també diferent, el poema que estem llegint. Fixem-nos que la sefirà dels Països Catalans és Gràcia de l’Arbre de la Gràcia, tot un missatge en clau d’amor (Héssed), el seu gran amor (guedul·là, grandesa).

 

Notes de lectura

 

1-4  S’aixeca amb fam la lluna ~ Molt ben llescats, endrapa / grossos badalls. Vg. una imatge semblant: «L’esmolada falç / ha llescat la lluna / com si fos pa» («Predicat des d’una pintura de Joan Miró» vs. 1-3). Però és Valle-Inclán qui ens ha de guiar: «Infla la luna los carrillos, / y su carota de pepona, / bermeja de risa, detona / en la cima de los negrillos.» (Farsa y licencia., p. 227), es tracta d’un retrat grotesc d’Isabel II. Vista l’arrel valleinclanesca del poema, cal veure sota aquesta lluna «afamada» una representació mítica de la influència negativa que el desordre amorós de la reina d’Espanya exercia sobre els seus súbdits. Valle la caracteritza sempre com a «fofa», «fondona» y «repolluda», és a dir, grassa: «ríe la comadre feliz y carnal, / y un temblor cachondo le baja del papo / al anca fondona de yegua real» (ibid. 228). En Espriu: «A la lluna, una amiga benèvola, li sorollaven, en riure, les dents escasses. [...] aquella lluna grassa, una blanca lluna de cartó» (Aspectes ps. 15-16).

La lluna esdevé la columna vertebral del poema, un astre que en Espriu sempre té connotacions negatives i exerceix un rar neguit sobre les persones: «Germanes / endolades et miren, / blanc de lluna, d’escuma» (Mrs Death, IV vs. 11-13); «aquella llum de lluna quieta i a la vegada saltadora com un ramat salvatge, i el Vador ja no reposava» (Laia p. 141). Aquest clàssic símbol femení ha fet fortuna a Letízia, on juga un paper misteriós relacionat amb la maternitat i la mort: «L’ullot enemic de la lluna» (LE p. 94). «I la plaça s’adormia amb un gest de cansament, al capvespre, plena de l’odi i el menyspreu de la llum de la lluna» (LA p. 94), i també «La lluna aclaria el camí i s’amortallava en la pols» (LA p. 130).

 

Joan Miró, triat per la lluna, el fil de l'aranya i el cor atrapat

La lluna pren una significació diametralment oposada a la del sol: és un esperit dolent, una divinitat hostil (Diel, Psicoanálisis de la divinidad, 1974, p. 89) que regeix el signe de Càncer sota el qual va néixer Espriu, cosa que potser explica l’estranya imatge: «El bruixot el nen escanya / amb un únic fil d’aranya» (vs. 17-18); és a dir, que en el moment de néixer estava predestinat al sofriment que comporta haver nascut en un país i en una època determinats.

 6  Santa Companya.  Processó de morts o d’ànimes en pena que per la nit vaguen pels camins visitant les cases en què hi haurà una defunció. El mite presenta variants en tot el territori galaico-asturià, on rep diverses denominacions. Valle fa un ús concret del mite a Romance de lobos, dintre de la sèrie de les Comedias Bárbaras (1908).

 7-8  S’està de majordona / del vent. «El vent» (vs. 12-13): «un poder / estès per l’or amb les raons del foc». Espriu al·ludeix al mil·lenari poder que una minoria sempre ha exercit sobre una majoria injustament sollada, despullada de tot dret. Aquí la lluna, transumpte de la reina, exerceix de majordona del seu propi palau ja que el poder fàctic el tenien els seus favorits, el «preboste» de torn com l’anomena Valle. A Farsa y licencia, els crítics s’inclinen per identificar-hi Narváez que va estar amb Isabel entre 1856 i 1857 i va dimitir precisament per no signar l’ascens del nou favorit, Puigmoltó (vg. n. 22).

 8-10  El gras / canonge la prenyava / fins als queixals.  Valle a  Farsa y licencia centra la trama en la possible divulgació d’unes apassionades cartes que la reina ha escrit donant a entendre que està embaraçada:

 

«Este pueblo es muy novelero.

¡La Señora tiene una falta!

!Una no más! La incontinencia

epistolar. !Su pluma exalta

las cosas con tanta inocencia!

Las palabras las lleva el viento,

pero las cartas son tan traidoras»

(ob. cit. p. 218).

 

Isabel II i el seu marit Francisco de Asís

Es diu que el rei consort, que sembla que no va arribar a consumar el matrimoni, demanava dos milions de rals per cada fill d’Isabel que reconeixia (cf. Oliva p. 47). És evident, doncs, que el «gras canonge» aquí representa la butlla pontifical que exculpava els deliquis conjugals de la sobirana. Que Espriu usi la popular expressió «la prenyava fins als queixals» és una al·lusió a la dotzena de fills que la reina va parir. La història de Nabucodonosor guarda una clara analogia amb el marit de la reina castissa.

Quan per fi decideix casar-se, l’infeliç veu que:

 

«Al cap de sis mesos, Evangelina li paria una filla. I tot va ser desolació en l’esperit de Nabucodonosor. I plorava i jurava de fer estossinada, una venjança exemplar. I no va fer res. Ho pensava amb més calma, demanava opinió censurada, esbrinava de qui era el plançó, va resultar que de pare poderós. Nabucodonosor va acceptar una adequada untura i va portar la menuda a bateig. ¿Li era lícit de decidir una altra cosa sobre aquelles carns innocents? Les carns varen ser redimides per l’or [en efecte, el papa Pius IX va otorgar la Rosa d'Or  a la reina Isabel II, per la seva puresa i defensa del cristianisme] i per l’aigua santa. Li imposaven el nom de “Candelera”.  La veritat, però, es va escampar de seguida per tot el barri, humit, brut, d’una geometria tronada de portes i finestres sense sol. I Nabucodonosor era la riota dels veïns que fins ahir l’admiraven.  [...] Li deien, per aproximació, Panxa Viuda. [...] Un plautià li cridava: “Estàs najabat. No et mereixes el “Nabucodonosor”. Massa llarg. T’anomenaré sols “Nab”. Saliva en estalvi. Crisi, noi» (N1 p. 249).

 

Mot caló, najaba, significa ‘pèrdua’, per tant ‘najabat’ significaria algú que ha perdut alguna cosa, en aquest cas la dignitat. Com que Espriu posa cura a establir un pont entre el regnat d’Isabel i la Guerra del Catorze que «el trobava d’ataconador» (N1 p. 248), cal interpretar que en la figura d’aquest grotesc rei bíblic ha sintetitzat la dinastia borbònica fins al darrer Alfons XIII, una dinastia najabada, és a dir, que ha perdut la «legitimitat». Els trets religiosos amb què ho amaneix («besàvia pietista anglesa», «correntia catòlica abundosa», la dona «Evangelina, tornada decadent i fofa», la filla anomenada «Candelera»), recorden Sor Patrocínio i el Pare Claret que controlaven la reina. El factòtum és «El senyor Pepa Sastre, molt patriota, era un liberal de sòlida doctrina i prou rigor» (N1 p. 250), potser una figuració del general  O’Donnell.

11  Bufa’m l’ull, que una pestanya / m’hi burxina i l’engavanya. Cf. «!Y tu eres el gatera, el pestaña / el que las ve venir! / !Valiente primo! / !Mira que haberte dado esa castaña!» (Farsa y licencia p. 224); «el pestaña» és «el despierto», el qui ho veu tot, el Gran Preboste, o sigui Narváez, que ha estat substituït pel nou amant, Puig Moltó, que ha deixat la reina prenyada. Espriu recull la darrera part del text en el v. 23-24: «Qui collia la castanya / deixa als altres la migranya», és a dir, qui recull els beneficis deixa els malsdecap per als altres.

 15-16  La panxa tan rodona / fa de buirac / on clavo les agulles / dels campanars. Nova al·lusió al si fecund d’Isabel, sempre acomboiada per la dispensa papal i els sinistres personatges de Claret i sor Patrocinio implícits en les agulles de la fàl·lica imatge dels campanars. El verb en primera persona deixa la reina en una posició d’inferioritat respecte al poder que s’exerceix al seu damunt aprofitant-se, tots plegats, de la seva fragilitat passional.

16-17  El bruixot un nen escanya / amb un únic fil d’aranya. A la nota inicial de Jardín umbrío, Valle-Inclán explica que els contes són records d’infantesa, basats en els relats d’una vella serventa de la seva àvia: «Aquellas historias de un misterio candoroso y trágico me asustaron de noche  durante los años de mi infancia y por eso no las he olvidado» (p. 37). Espriu, també dipositari de velles històries familiars molt semblants, s’hi podia sentir identificat, tant més quan havia viscut en pròpia pell una de les guerres civils que han dessagnat Espanya. Sobre el «fil d’aranya»  vg. el final de Farsa y licencia:

 

EL REY CONSORTE:

Esto me barre las telarañas.

Me habéis tomado por maniquí.

 

LA REINA:

!Marido mío de mis entrañas,

me congratulo de verte aquí!».

 

LUCERO DEL ALBA:

La luz apago con el trabuco

como en el baile de Avapiés,

desenredo con este truco

todos los hilos del entremés.

 

LA VOZ DE UN CIEGO EN LA PLAZA:

!Extraordinario a La Gaceta

con el nombramiento del nuevo arzobispo de Manila!

 

Pregones y campanas el alba sinfoniza, apaga de repente sus luces el guiñol

y en el Reino de Babia de la Reina Castiza rueda por los tejados la pelota del sol.      (p. 293-294).

 

La farsa acaba amb una prelatura per a l’estudiant pobre que ha fet xantatge al poder amb les cartes d’amor de la reina. Una vegada més l’església tapa els forats d’un regne que fa aigües perquè ha perdut la legitimitat dinàstica. L’expressió «rueda por los tejados la pelota», que s’ha d’entendre en clau política, és recuperada per Espriu el 1978 en el Pròleg a la segona versió d’El doctor Rip: «Hi ha escasses referències polítiques i culturals, per sort aquests dies no vigents, però que he tolerat que subsistissin, perquè al nostre país la pilota —i que se’m dispensi el mot— sempre és i serà a la teulada. Tant Konilòsia [Espanya] com Alfaranja [Catalunya] inclosa en la primera, són expertes en traïdories, i els qui més alliçonen sobre comportaments són els qui més haurien de callar i els qui més traeixen.» (El doctor Rip ps. 55-56).

17  un nen escanya. En sintonia amb l’estel·la de significacions que Espriu sempre construeix, també es pot interpretar en el sentit d’una Espanya que no canvia, ignorant i supersticiosa, que malda per escanyar qualsevol intent de la joventut per canviar l’estaticisme de segles, com ara l’«Infant» que sap «paraules revelades» de Rosselló-Pòrcel i tot el que segueix a «Tragedia spettacolosa» dins Imitació del foc. Ho fa plausible el fet que l’aranya aparegui a dos dels poemes que Espriu dedica a Rosselló: «els palaus de l’aranya, / l’estesa nit» («Nènia») i «Aranyes filen temps» («Per commemorar»).

 

Alfonso XII de Borbón

21-22  perd el carlí la guerra / contra el bastard. La tercera guerra carlina acabava el 27 de febrer de 1876 quan un derrotat Carlos VII passava a França, mentre que el mateix dia Alfonso XII (1857-1885) entrava a Pamplona, el seu regnat només va durar deu anys.

el bastard. La paternitat d’Alfonso XII és atribuïda al capità d’enginyers Enrique Puig Moltó (Espriu hi estava d’acord, segons el relat «Nabucodonosor»: «Per la banda de la mare, havia tornat al terrer. Es deia Nabucodonosor Puig» (N1 p. 248), d’altres l’atribueixen a  Francisco Serrano, de fet encara no està verificada.

 

Lluna camí de lluna nova, "la bruna"

25-26  La lluna, la gran pruna, / es va endolar. Cita la cançó popular infantil «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / son pare la crida, / sa mare no ho vol», etc. Fixem-nos que a la mateixa estrofa de la cançó ja es parla d’una dissensió que neix en el cor mateix de la família. Els Borbons, més aviat proclius a la bona vida i a les complicacions familiars, no han sabut o no han volgut mirar de resoldre l’etern problema multicultural i plurinacional d’Espanya, una actitud coherent amb la filiació absolutista francesa d’on provenen. De la vinculació política d’aquesta cançó popular en parla Espriu a la narració «Quasi-conte anglès d’Athalia Spinster»: «Entretant la nit s’havia imposat arreu, i els borinots i els mosquits ressegieun amb llibertat un vast imperi [...] Aretusa i Phoebe havien parat de dansar i ara percaçaven cuques de llum i altres gentils atenuants de la tenebra. “La lluna!, anunciaven les veuetes de les dues noies. “La lluna, la pruna —o la bruna?”, va repetir Athalia» (N1 p. 338).

Com a símbol femení, és la mateixa lluna maligna de març que apareix a «Vell misteri de la Soledat de Sinera», símbol de la mort del fill, de tants fills com han mort per Espanya. Si el coneixement és «llum», en la nit l’única possibilitat de claror és la lluna, però se’ns diu que s’ha «endolat», és a dir, que ja no projecta claror d’«intel·ligència» per culpa de la secular obcecació entre les dues Espanyes: «Rics i vils, cantem / la lluna, la bruna, / la buidor del cel», com ho repeteix a «Predicat des d’una pintura de Joan Miró», una lluna negra.

Si recollim de nou la cita de Valle, «rueda por los tejados la pelota del sol», haurem d’oposar la parella d’astres, l’un evoca l’imperi on no es ponia mai el sol, l’altra parla de la decadència total a mans d’un regnat femení, fase lunar de l’imperi, que acabarà amb la pèrdua de les darreres colònies a finals del XIX. El record de les passades grandeses —sempre invocades per tal de superar el profund complex d’inferioritat històrica— és la pilota que sempre es troba a la teulada i que impedeix repensar Espanya amb uns patrons mentals diferents. Cf. El meu amic Salom: «Els konilosians, gent d’una història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen rodolar i encara rodolen per un pendent d’una decadència inacabable. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l’espiritual com el material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble absolutament inferior, ara adopten una actitud d’una suficiència ridícula» (N1 p. 304), advertiu el «rueda» valleinclanesc en la imatge d’Espriu.

27-28  mentre reien carotes / de carnaval, nova al·lusió al quadre de l’Espanya negra de Gutiérrez-Solana «Máscaras en las afueras», a què es referia a «Inquietud de Carnaval a Sinera».

29-30  Tots penjàvem d’una canya / aquest trist ninot, Espanya compareu-lo amb aquesta tanka tan irònica:

 

No baixaríeu

el cos enterc que penja

de la campana?

Temps mort: encara sento

com l’últim crit s’escanya

(«Dolçor de bel de Nadal»)

 

Ressons d’una altra cançó popular que fa la paròdia de l’himne espanyol: «Espanya, Espanya, / penjada d’una canya / si la canya cau, / Espanya adéu-siau». El 1976, ja mort Franco, preguntat sobre com veia Espanya, contesta:

 

Mire, con La pell de brau quise presentar reto a Ortega y Gasset, que sostenía que Castilla había hecho y deshecho España y que sólo una mente castellana lúcida podría entender la complejidad del país. Este libro quiso ser mi aportación de hombre de la periferia. Pues bien, le diré que, aunque soy pesimista por naturaleza, deseo ver a España (Sepharad) con una fecunda esperanza. Que los derechos del hombre tengan un sitio al sol, siempre lo he dicho. Ahora hay muchos que intentan explicar los motivos de sus antiguas ideas y de sus actos en relación con las mismas. Estoy seguro de que todos esos señores, o la mayor parte de ellos, no infligieron en sus pasadas actuaciones daño a nadie, pero, con todo, mejor sería que se callaran, o que se vayan al confesionario… ¿Me hablaba usted de futuro? Sí, cualquier día puede ser barrido el hombre por la desintegración atómica. Ah, la técnica. Es aquello de Goethe sobre el aprendiz de brujo que no lograba dominar la escoba» (EE II p. 35).

 

Deixa clar, doncs, que davant la imminència de la mort, que no necessàriament ha de passar per una catàstrofe atòmica, no té cap sentit perdre el temps i el benestar individual i social en discussions sobre el sexe dels àngels. Cal respectar els drets humans de tots els homes, inclosos i primer de tot, està claríssim, els qui han perdut el poder. Hauria de ser una Espanya o Hispània, si Portugal també s’hi avenia, entesa  «desde la periferia y en la que la dialéctica dominador-dominado fuese substituïda por un tipo de pactismo real y eficaz» (EE I p. 149-150).  Reapareixia l’esperit amb què plantejava La pell de brau?

 

El sol no pot assecar,

pell de brau,

la sang que tots hem vessat,

la que vessarem demà

(LPB II ps. 3-6)

 

Perquè l’Espanya que ell anomena Sepharad i inclou Portugal és una terra d’exili permanent. És la gran contradicció:

 

oració nostra

i blasfèmia nostra.

Alhora víctima i botxí,

odi, amor, lament i rialla,

sota la closa eternitat del cel

(LPB I vs. 8-12).

 

Aviat va veure, però, que no hi havia pacte possible si no passava per una dràstica reforma política. Espriu el 1976 proposava la seva solució:

 

La meva concepció de la Península, el meu ideal d’organització social i política de l’Estat espanyol —que ja li dic per endavant que sé que no es convertirà mai en realitat, però que de totes maneres és el que m’atreviria a desitjar, si m’és permès—, contempla una Espanya federal composta per quatre nacions: la nació castellana, la portuguesa —i aquí caldria que els portuguesos i els gallecs aclarissin si han de ser un o han de ser dos—, la basca i la catalana, entenent per catalans els territoris de parla catalana. (EE II p. 210).

_____________

Les referències a l’obra d’Espriu provenen de Les Obres Completes / Edició Crítica, Edicions 62. Excepte N1 (Narrativa I, Edicions 62, 1986).  EE = Francesc Reina, Enquestes i entrevistes, Vol. I i II, també a OC /EC.