“AMB UN LLIBRE A LES CUIXES”, per Elena Ferrer

I ara també les poetes diuen…

 

Estimo i he estimat els homes sempre. No sabria viure sense un home al meu costat que m’acaroni amb  dialèctica provocadora, perquè així ha estat la meva vida des dels setze anys. I no en sé d’altra manera. He llegit els seus poemes com qui em fa l’amor.  Però en el cor de les dones hi entro jo, com en una estança acollidora,  és casa meva,  i els ulls se m’omplen d’imatges viscudes. I tot allò que és nou m’esdevé sobtat record. Amo la bellesa del riure de les dones quan estan soles i no se senten mirades. Amo els seus ulls enaiguats quan el món estrany les tenalla. I sobretot amo la força imperiosa de viure malgrat tot: les dones fetes per a la vida i l’amor, perquè no han nascut per a l’odi, com deia aquella infeliç Antígona. I ara vull saber què diuen les dones, per què escriuen amb ratlles llargues o curtes, com deia el poeta. Per què oculten diaris en el fons del calaix de la roba íntima:  ”Amor, amor, un hàbit m’he tallat de vostre drap vestint-me l’esperit…”

Rosa Delor

 

Un gest ple de bellesa, dona llegint

Elena Ferrer Moregó (1984, Cabrera de Mar) és llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i actualment treballa com a professora de català al Consorci de Normalització Lingüística. L’any 2010 va guanyar el Certamen Antonio Vilanova de la Universitat de Barcelona i des d’aleshores ha participat en diversos recitals, en ocasió dels quals també ha traduït al català poemes de Robert Desnos, Louis Aragon i Fernando Pesssoa.

 

La idea que pretenia transmetre en aquest primer poema és que en determinats paisatges s’hi respira una serenitat que fàcilment se’ns encomana i, com que estem tranquils, els problemes fugen de nosaltres i ens relacionem amb els altres d’una manera més propera i càlida. A les terres catalanes no n’hi ha pocs, de paisatges bells que transmeten calma, però vaig trobar que el Delta de l’Ebre, pel fet de ser una terra plana, era l’escenari adient.

 

 

Terres de l'Ebre, "mel i mostassa"

 

Una terra fàcil

  

A les tardes, al Delta de l’Ebre,

la llum és mel, la terra mostassa

i una brisa somou delicadament

els joncs i les fulles dels salzes.

Els ànecs llisquen per l’estany

com si els empenyés l’aire; i és tan

senzill treure peix d’un capbussó

com fer a peu coix una becaina.

La planúria fa l’horitzó ample

i sense obstacles i no, els núvols,

al delta, mai no s’hi queden gaire.

De tornada, el camí creua el cel

que els arrossars emmirallen

i basten quatre o cinc pedalejades

per volar amb els peus enlaire.

No plou de nit. I queden lluny,

la lluita i les muntanyes.

 

En el poema equiparo la rapidesa amb què es debilita un amor que no es cuida amb la velocitat amb què es desmillora una casa que ha estat abandonada. I parlo de la impossibilitat de tornar a viure a la mateixa casa, és a dir, de fer sobreviure l’amor debilitat.

 

Abandonar un amor

 

Abandonar un amor és com abandonar una casa:

les finestres es trenquen de seguida,

les cambres queden brutes i enfosquides

i aviat se n’esquerden les parets.

Vam tornar-hi al cap d’un temps i vas dir-me:

«ja no hi podem viure, és un altre lloc».

Vam omplir de petges la pols dels esglaons

i vam arraulir-nos a les golfes, en un racó,

com dos nens atemorits pels trons. Ara penges

d’una biga i somies cap per avall

i jo enteranyino els dies per caçar records.

 

Vaig viure uns mesos a Berlín i en guardo un record alegre i dolç. Estava en l’inici d’una relació i tot estava per fer perquè tot començava, però també perquè teníem els plats per fer, el llit per fer… I, a més, no teníem res a fer, tot el temps era de lleure.

 

Berlín

Quan vivíem a Berlín,

es feia fosc mentre esmorzàvem

i havíem de mirar el mapa abans de sortir de casa.

Quan vivíem a Berlín,

et posaves quatre guants, jo tres bufandes,

tornàvem de la simfònica flotant per pentagrames

i pedalejàvem la nit ebris de cervesa torrada.

Quan vivíem a Berlín,

el llit era un castell a dalt d’unes escales

i no teníem armaris ni coses guardades.

Quan vivíem a Berlín,

molíem el cafè en un molinet que s’endollava,

menjàvem espaguetis dotze cops a la setmana

i dins el forn s’amagava una immensa flama blava.

Quan vivíem a Berlín,

l’aigua: o cremava o sortia gelada

i la rentadora ballava congues de la cuina a la sala.

I pujàvem a buscar carbó i llenya en una cambra fosca

on assatjaves veus de monstre fins que m’espantaves

i vam anar a una festa on ningú no ens coneixia

i bevíem vi calent a les dotze del migdia

i arribàvem al cinema molt abans del que tocava.

Quan vivíem a Berlín,

cap mur no ens separava.

 

 

Georgia

 

S’ha acabat una relació i un dels dos gira cua amb determinació, mentre que l’altre es queda un temps estancat, a l’espera. La línia equatorial, en el poema, és la línia imaginària que els separa. El pas del temps angoixa perquè fa créixer la distància entre qui es queda i qui s’allunya.

  

Línia equatorial

  

Se n’ha anat a viure al nord.

Tu l’agafes per la bufanda

i l’estires cap al sud.

Encara no, diu, i et quedes ajupida,

amb les mans a la línia,

atenta al xiulet de sortida

que no arriba.

Et canses de viure en aquesta posició.

Més endavant el somni es fa gran

i també hi ha la meta que l’oblida.

Més endavant, qui sap quan,

ja no serà el que era,

el temps ens farà amargs i asfaltarà

d’estranyesa el carrer de casa teva.

  

Com el títol indica, aquestes són unes instruccions. Unes instruccions per retirar-se a temps, per acceptar una pèrdua i no patir més esperant que les coses recuperin una forma que ja no tenen ni poden tenir.

 

Instruccions

  

Ja no hi has de ser, no arribis tan lluny.

Ja hi has posat la il·lusió,

la mà estesa, el moment oportú

i durant uns instants sembla

que has fet una mica de llum.

No sents el crupier? T’ho recorda

fa estona: no et queda cap fitxa.

Què més pots apostar?

Encara que no trobis la manera d’aturar

el més dolç i addictiu dels jocs,

acaba’t la copa d’un glop ben digne

i cedeix el lloc a les mans guanyadores.

 

 

 

Caldetes és un dels pobles de Catalunya que més m’agrada. Hi vaig sempre que puc. Una riera flanquejada per fileres de plataners divideix el poble en dues ribes. Cases senyorials d’antics estiuejants conviuen amb pisos moderns i pisos tronats i apartaments buits que esperen els anglesos. Trobo que aquesta estètica poc definida li dóna molt d’encant. En el poema expresso les ganes de viure a Caldetes o en un poble que se li assembli i provo d’explicar-ne els motius.

 

 

Caldetes

  

Voldria viure en un poble que estiuegés tot l’any.

Un poble on el fred fos un estranger i on les cartes

i els menús sabessin català, anglès i alemany.

Voldria viure en un poble on els jardiners fossin ganduls:

amb atzavares estirant el coll, esbarzers ennegrint-se de móres

i els plomalls de les canyes fent pessigolles a les voreres.

Voldria viure en un poble com aquest.

Les gavines fan cal·ligrafia a la sorra de la platja

i els rierols de petxines brillen quan el sol badalla.

Cada trenta minuts un tren passa pel pont

i a sota tot tremola d’espant i de soroll.

Hi ha tres temples: l’església, que no sap l’hora,

un museu que s’acaba de seguida i els banys termals.

Voldria viure en aquell pis d’allà, el de la riera,

el de les persianes verdes i les cadires de plàstic al balcó.

Als migdies m’hi asseuria amb un llibre a les cuixes

i els peus a la barana. Al setembre, amb les pluges,

s’inundaria el rebedor i els cotxes baixarien nedant crol.

Els dies festius aniria a una terrassa a fer un aperitiu.

I a la botiga del davant, la que té un matalàs inflable de vigilant,

compraria un pareo, unes xancletes i una postal.

 


 

Foto d'autor: Josep Guiolà, Dona d'aigua

 

J’ai tant rêvé de toi és un dels poemes de Robert Desnos inclòs a À la mystérieuse, del 1926. La primera vegada que vaig llegir-ne un fragment va ser en un plafó de l’exposició París i els surrealistes que van fer al CCCB el 2005. No vaig retenir el nom de l’autor, però uns anys després, sense buscar-lo, el vaig tornar a llegir a la llibreria Compagnie de París una tarda que plovia. I una mica més tard, a la facultat, hi vaig tornar a topar en una assignatura de francès. Des que l’he traduït ha deixat de perseguir-me.

 

Tant t’he somiat

  

Tant t’he somiat que perds realitat.

Encara sóc a temps de prendre aquest cos ple de vida i de besar aquests llavis on neix la veu que m’és estimada?

Tant t’he somiat que els meus braços, habituats a abraçar la teva ombra i quedar creuats sobre el meu pit, ja no sabran com envoltar el teu cos, potser.

I davant l’aparença real d’allò que em turmenta i em governa des de fa dies des de fa anys acabaré tornant-me una ombra de debò,

Oh balances sentimentals.

Tant t’he somiat que ja no sóc a temps de despertar. Dormo dempeus, amb el cos exposat a totes les aparences de la vida i de l’amor i tu,

l’única amb qui avui compto, serà menys possible tocar el teu front i els teus llavis que els primers llavis i el primer front amb què em topi.

Tant t’he somiat, tant he caminat, parlat, jagut amb el teu fantasma que potser només em resta ser un fantasma entre els fantasmes

i cent vegades més ombra que l’ombra que es passeja i es passejarà alegrement pel rellotge solar de la teva vida.

 

El poema Le contre-chant es troba dins el poemari Le fou d’Elsa, del 1963, de Louis Aragon.

 El contra-cant


La teva imatge va en va al meu encontre

no pot entrar dins, en sóc només l’aparador

si et tombes cap a mi, al mur del meu mirar

no sabràs trobar res més que la teva ombra.

Sóc l’infeliç a qui li esdevé com als miralls

que poden reflectir però no poden veure.

La meva mirada és buida, com la seva,

i hi viu la teva absència, que l’encega.

 

Não sei se é sonho, se realidade és autònim de Fernando Pessoa, de l’any 1933. Per a la traducció literal em va ajudar la Sofia Marques, una amiga portuguesa.

  

No sé si és somni, si realitat,

si una barreja de somni i vida,

aquella terra de suavitat

que en l’illa extrema del sol s’oblida.

I la que anhelem. Allí, allí,

la vida és jove i l’amor somriu.

 

Potser palmerars inexistents,

arbredes distants que no poden ser,

ombra i calma donin als creients

que aquella terra es pot haver.

Feliços, nosaltres? Ah, potser, potser,

en aquella terra, aquella vegada.

 

Però ja somniada es desvirtua

només de pensar-la em canso de pensar,

sota els palmerars, a la llum de la lluna,

se sent el fred de la claror lunar.

Ah, en aquella terra també, també

el mal no cessa, no dura el bé.

No és amb les illes de la fi del món,

ni amb palmerars de somni o no,

que cura l’ànima el seu mal profund,

que la bondat ens entra al cor.

És dins nostre que és tot. És allí, allí,

que la vida és jove i l’amor somriu.