RECORDANT MIGUEL HERNÁNDEZ, per Salvador Espriu

 ”Quaderns de Lavínia” s’afegeix a la commemoració de la mort del poeta d’Oriola

 

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d’octubre de 1910 – Alacant, 28 de març de 1942). Comunista des dels 26 anys, quan esclata la Guerra Civil s’allista al bàndol republicà. Figura al 5è Regiment i passa a altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura, també acudirà al front de Jaen. L’estiu de 1937 va assistir al II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a la urss en representació del govern de la República. A la tornada va escriure el drama Pastor de la muerte i altres poemes recollits posteriorment a la seva obra El hombre acecha. De 1937 és Viento del pueblo. En acabar la guerra és empresonat i després de moltes vicissituds mor a la infermeria de la presó alacantina el 28 de març de 1942 als 31 anys d’edat. El seu Cancionero y Romancero de ausencias (1938-1941) és un diari íntim i dolorós acabat a la presó.

 

Salvador Espriu li va dedicar un poema carregat d’al·lusions, on de passada feia revisió de si mateix i de com havien anat les coses durant aquells anys des de la perspectiva que li oferia la mort de Franco. No es tracta d’un poema apologètic i polític al servei de cap causa. Espriu recupera el poeta líric que era Hernàndez i des de la seva pròpia reflexió, escandeix en uns decasíl·labs impecables com és lícit de parlar en clau lírica de situacions viscudes en èpoques dominades no tant per ideologies de partit (tan fàcilment manipulables) com de sentiments tan individuals com són la llibertat i la dignitat de la persona. Per això en l’estructura cabalística de Les cançons d’Ariadna, situa el poema adreçat a Miguel Hernández en la  Corona, el nivell més alt de l’Arbre de la Saviesa del Coneixement, com s’anuncia en el vers 4, «saviesa de cant», i es confirma en el 5, «vol resplendent»:   

 

POLTRADES DEL VENT  

 

Recordant Miguel Hernández.

 

Veu de pastor, començat el foscant,

senyorejava l’esglai de la nit.

Remor de fonts i de bosc fa del crit

lliure presó, saviesa de cant.            4

 

Poble tots dos. En un vol resplendent,

alces, ocell, quan apunta la llum,

aire rebel. S’esvaneix el vell fum

sota les clares poltrades del vent.       8

 

 Barcelona, disset de maig de 1976

 

Espriu parteix dels versos del poeta d’Oriola, «Vientos del pueblo me llevan» del poemari Viento del pueblo. Poesía en la guerra, Valencia: Socorro Rojo Internacional, 1937, amb Pròleg de Tomás Navarro Tomás.

En el títol hi afegeix aquest singular nom, poltrades –‘conjunt de poltres d’una egua, d’un amo, etc’, segons el Fabra. Amb aquesta imatge Espriu es refereix als joves republicans que creien en la revolució que havia de canviar aquella Espanya miserable i endarrerida. I  ho feia enllançant amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, per trajectòria ideològica, és clar,  a qui havia dedicat el poema Galop:

 

Mentre cavalques temença, camins,

poltrades de nit i de veus, solitari

cec genet oratjós, en la pau de sobte

caigut, no pensat ja per sempre.

 

(Les hores, «Galop»).

 

Des de l’inici de la guerra, estant com estaven dividides les esquerres, Espriu va tenir molt clar, que aquell conflicte s’allargaria i els republicans perdrien. Deia que l’única solució era un “abrazo de Vergara”, o sigui un pacte, entre les parts en conflicte.

 

El galop d’aquests poltres

no durarà.

 (Llibre de Sinera, XXV 5-6)

 

Respecte als revolucionaris, Espriu era conservador, però venia d’una família molt liberal i era molt més proper al socialisme que no pas a les dretes, i per damunt de tot no era feixista. Però tampoc no era de la corda d’aquells joves revolucionaris, tanmateix  sí era capaç de comprendre els qui veien possible la revolució, encara que no en compartís l’actitud violenta:

 

Folles raons de bàtec

són de mal escoltar.

Però potser hi sentíem

un dolor molt humà

 

 (Llibre de Sinera, XXV 17-20).

 

Espriu s’adreça a Miguel Hernàndez amb decasíl·labs clàssics catalans, per vincular-lo al vers ausiasmarquià. I ho fa per proximitat cultural, sense cap mena de crítica, ben al contrari és un homenatge, perquè Espriu també admirava molt un altre oriolà, Gabriel Miró, en el castellà del qual retrobava molts catalanismes.

En el vers 1,  Veu de pastor, començat el foscant, evoca l’accent poètic d’Hernández, essencialment pastoril va ser fill d’un modest tractant de cabres i al retorn del seu primer viatge a Madrid, decebut, l’atenció del ramat del seu serà una de les principals atencions,  un molt íntim contacte amb la natura  que esdevindrà font de les seves experiències vitals i poètiques.

Però aquí,  Espriu s’autocitava, fill de notari, home de ciutat, la seva relació amb la natura  passa per l’armenter de les estrelles, la constel·lació del Bouer o Pastor i el vent dels humans desitjos que l’arroseguen en el seu ensomni cap al ponent :

 

Em dreça el cant

l’armenter

del resplendent ramat,

al pastor que posava

molt lenta i dolça son

en els ulls de la nit.

El sol se’n va,

i encara veig

als cims

el seu últim adéu.

[...]

i se m’enduia

[...]

per llargs camins de posta,

sempre amb ell

i amb el vent.

 

(Final del laberint,  III 1-10,  20, 23-25).

 

A “començat el foscant, senyorejava l’esglai de la nit”, es refereix al malestar polític que va desencadenar  la guerra.  Com a poeta fill de llevant, Hernández havia escrit:

 

Que como el sol sea mi verso

más grande y dulce cuanto más viejo

 

Espriu no podia conèixer aquests versos inèdits encara, però com a fill de llevant la llum ja omplia la poesia d’Hernàndez. El foscant que Espriu convoca proclama el triomf de “l’esglai de la nit“, és a dir, el temps de la guerra ha arribat i s’ha estès arreu. Però han passat molts anys i ara  “el crit lliure presó, saviesa de cant”  aporta una nova esperança, inexistent a la llarga postguerra:

 

Damunt la roca nua de la mort

puc ja només alçar l’alta columna

d’aquest dolor, un aspre, solitari

crit sense cant                    

 

 (Les hores XXXV 7-10)

 

 

La “Remor de fonts i de bosc” que Miguel Hernàndez manté en el record converteixen en “lliure presó” la cel·la on agaonitza el seu cos, la llibertat moral que cap dèspota pot aniquilar. Aquest és el missatge de supervivència que recull Espriu: 1976, superada l’etapa desoladora del franquisme, la poesia esdevé superació de l’angoixa, d’aquell crit sense càntic anterior de què també parlava a El caminant i el mur, VIII 5-6,  ara, mitjançant la sublimació a través de l’art, la poesia esdevé cant, com ho havien estat les interpretacions públiques de l’Oriolà. Diu Navarro Tomàs: «en muchos casos, sus recitaciones exaltando los ánimos de sus camaradas han hecho vibrar los campos con aplausos enardecidos» (Pròleg a Viento del pueblo). Poeta i ciutadans esdevenen de nouPoble tots dos”:

 

Som indestriables

el meu poble i jo     (“El meu poble i jo”, 14-15).

 

En un vol resplendent, alces, ocell, quan apunta la llum, aire rebel”. Notem que ja no és el “vent” que mou tempestes, sinó aire carrgat  de raó. El tema del vol expressa el màxim desig de llibertat per a Espriu (vg. «Lliure vol», Les hores). E 1965, tot citant Nazim Hikmet   (Les ombres, p.  35), expressava el seu màxim desig:

 

«Ser, enmig dels núvols, un ocell que ningú no pot caçar»

 

També Hernández és el poeta del vol, vegeu  la prosa El pájaro enamorado; i a Nanas de la cebolla ten fa una ètica per al futur del seu filll:

 

Ser de vuelo tan alto,

tan extendido,

que tu carne parece

cielo cernido

 

Hi torna fusionant-lo amb el galop, com Espriu també farà:

 

Ala que irás muy alto.

Torre del día, niño.

Alborear del pájaro. […]

la tierra es tu caballo.

Cabálgala. Domínala. […]

Asciende. Rueda. Vuela,

creador de alba y mayo.

Galopa.

 

Diu Espriu:S’esvaneix el vell fum”. Es refereix a «el fum espès d’encens al poderós» (La pell de brau, XXV 6) que feia ajupir el poble com un gos esporuguit, ja que en el mateix poema llegim «Ve per la nit remor de moltes fonts: / anem tancant les portes a la por» que enllaça amb «remor de fonts i de bosc fa del crit» (supra v. 3).

I acaba el poema amb un homenatge a aquells lluitadors per la llibertat: “clares poltrades del vent”. L’adjectiu aporta una valoració positiva, força diferent de com ho veia a «Galop». Passats els anys en tindrà un record ple de vida (vg.Les roques i el mar el blau, ps.  24-26):

 

"em sembla que sento alhora un galop de nobles cavalleries, en plena llibertat, per altes herbes de camps humits, a terres planeres que vaig visitar de jove"