POEMES COMENTATS per Joan-Elies Adell

 

Joan-Elies Adell

Joan-Elies Adell

Com que parteixo de la convicció que els poemes no necessiten ésser explicats, però que, sovint, i en alguns casos, la contextualització o l’explicitació d’algun pretext sempre pot ajudar, no tant a entendre millor el poema, sinó a conèixer quina ha estat la motivació que va empènyer a la seva existència, poso a la vostra disposició una sèrie de notes i comentaris sobre alguns dels meus escrits. Me n’adono, però, que la meva comprensió d’alguns dels meus poemes és més clara ara que en el moment de la seva escriptura, gràcies als comentaris que alguns lectors m’han fet arribar en llegir els meus llibres. Agraeixo, doncs, a totes les persones que s’han apropat a la lectura de la meva poesia, el fet d’haver fet existir tots i cadascun dels poemes que jo he escrit. Perquè, com s’ha dit tantes vegades, només en el moment concret de la lectura un poema té una existència real, transcendent i veritable. Només és el lector  qui fa existir un poema, només és l’acte de lectura qui fa possible l’existència veritable de la poesia.

 

 

En altres geografies

 

Arribar a la “puresa” de la mirada

no és difícil, és impossible.

WALTER BENJAMIN

 

¿T’és possible de viure

algun instant sense el guiatge

de la cartografia, sense un mapa

a les mans? Amb el desig

de confondre’m el pas,

surto de casa, com cada dia,

i amb veu aliena i amb certa por

m’embarco en naus que no temen

l’instint, la més pura atracció

del buit (viatges que ofereixen

l’amplitud del món). I obro

la porta i m’endinso en altres geografies

i estenc les ales i gemego acotacions

al marge contra paraules fallides

i mil·lenàries que malfien dels cossos

que no conec (ara ja no gaire lluny de mi).

Sé que l’horitzó no existeix.

És un decorat perfecte. Com un sol rogenc.

Com la terra mullada. Com un gest

d’un rostre que no m’ignora,

encara no. Els desitjos esmicolen

l’impasse de la mirada, la lògica

de la cartografia. Si cap mapa

no exhaureix la realitat, ¿qui la inventa?

 

 

Aquest poema pertany al llibre Un mateix cel, publicat l’any 2000 amb un pròleg d’Iain Chambers, un professor anglès que viu a Nàpols especialitzat en la teoria postcolonial. És un llibre que parteix de l’experiència d’una sèrie de viatges i la lectura d’una sèrie de pensadors i intel·lectuals, que reflexionaven sobre  l’ “Orientalisme”, sobre l’ “alteritat”, etc., i sobre la construcció d’una visió del món que, per nosaltres, des d’aquí, des d’ara, ens sembla òbvia i normal, però que, si la mirem amb uns altres ulls, si ens adonem que tots parlem des d’un lloc (cultural, nacional, sexual, social, etc.) i que, per tant, mai no existeix una mirada neutra, un lloc objectiu i perfecte des d’on observar i jutjar el món.

És un llibre on buscava explicar(-me) el moment de crisi de la creença que existeix una única realitat, i que aquesta pot ser observada tranquil·lament des d’un observatori privilegiat, neutre i objectiu. La voluntat d’advertir que, sota un mateix cel, no deixen de proliferar nous punts de vista des d’on mirar i construir la realitat, fet que dóna lloc a l’alliberament de veus diferents, a situacions d’encontre amb els “altres”. En Un mateix cel volia explicar la descoberta de la necessària imperfecció de la meva (nostra) mirada.

És per això que aquest poema, i la cita que l’encapçala potser ho assenyala amb claredat, vol parlar d’això: de la mateixa manera que l’horitzó no existeix, que és la nostra mirada qui el construeix, també, potser, moltes altres coses que ens semblen òbvies, inqüestionables, indiscutibles, també són una “invenció”.

 

 

La mirada d’Ulisses 

 

¿És aquesta realment la primera pel·lícula,

la primera mirada?

TO VLEMMA TOU ODYSSEA

 

Potser tot coneixement no comença

amb els ulls. Potser, quan la meua mirada esdevé

mirada, no hi ha cap responsable,

algú a qui són degudes les coses. Potser són

els meus ulls avesats a les distàncies,

orbs de tanta mirada, els qui no saben encabir

aquest fragment de deliri, aquest rostre

inèdit i il·legible, que al desordre de les imatges

s’aferra. Potser, desitjós d’un esguard de xiquet

que tot ho reinventa (aquella mirada

capaç de, al caos, donar-li forma), no m’adono

de la urgència del present, dels ulls de l’ara,

del valor i dels límits de cada metàfora.

Si sóc un col·leccionista de mirades

desaparegudes, ¿per què també sóc incapaç

d’imaginar les mans que ara m’obliden,

de retrobar la innocència

de qui mira per primera vegada?

No sé on vaig. Sovint vaig creure que ho sabia.

Ítaca és la fi del viatge, però el viatge continua.

(Un mateix cel, 2000).

 

Aquest poema naix, òbviament, del film que li dóna títol, del director grec Theo Angelopoulos, recentment mort, protagonitzada per uns dels meus actors favorits, Harvey Keitel. Allò que em va interessar de la pel·lícula i que em va impel·lir a escriure el poema, és la recerca per part del protagonista, Ulisses, un cineasta grec exiliat als EUA que torna al seu país, no tant per rodar un film, sinó per un altre motiu, que és la recerca d’una bobines perdudes d’uns pioners grecs de la fotografia, els germans Manakis, que se suposava que havien rodat la primera pel·lícula grega el 1905. Allò que m’agrada, doncs, és la voluntat de recerca, en una Europa convulsa després de la caiguda del mur, i amb la guerra dels Balcans encara viva, d’una mirada nítida, d’una mirada innocent, no embrutada per les dues guerres mundials i les seves conseqüències, com la búsqueda d’uns ulls nets, verges, que ho miren tot per primera vegada.

 


Silenci antic

 

Altra vegada sóc

al mateix lloc on sempre arribo

JOAN VINYOLI

 

I

 Quan de vegades

escric per fer del desig una concreció

tímida, una enyorança tangible

o un silenci cada cop més complex,

m’adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

contradiccions que tenen prevista

tota la meua nuesa

i, en ella, m’hi amago,

cap ombra no és més real

per haver dibuixat l’infinit.

I mentre sec a la taula, d’esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de deixar d’anotar frases disperses

i que he de parlar de la lògica obscena

que ens governa la vida.

No sé quines, però,

són aquestes paraules. Insisteixo

en explorar els territoris

que retornen la meua mirada

i noto que l’oxígen se’m fa més dens

quan reconec que les meues

són paraules

confuses que dupliquen

altres veus. Un lleuger vernís

que cobreix el meu silenci

de silencis antics.

 

II

 

Quan de vegades escric

per fer de mi mateix

un altre que també sóc,

una curiositat sense rostre

m’espanto del fred

que ha d’arribar-me. I mentre hi penso,

davant meu, l’esborrany d’un saber

que vol ser carícia, simplement,

una realitat feta de paraules.

Després d’aquest excés de claredat,

¿com diré mai d’un cos

que és meu i que s’extingeix?

Diré que tot desert té la seua mar.

 (Un mateix cel, 2000).

 

"tot desert té la seua mar"

 

Segurament aquest és un dels primers poemes on, amb una major claredat, tinc la necessitat de parlar explícitament sobre l’acte d’escriure. O, més aviat, no tant sobre l’escriptura, sinó sobre l’intent de donar una momentània resposta a la pregunta que sempre ens acabem fent: per què escrivim poesia? En el meu cas concret, però, aquí apunto una sèrie de respostes provisionals, sobre la “utilitat” d’escriure poesia: per fer de mi mateix un altre que també sóc, inventar-me una mica, momentàniament, però al mateix temps poder-me esborrar, ser una simple carícia de saber, un apunt, un excés efímer de claredat.

 

 

Et faig existir

 

 ”¿Però ha de fer-se així

tot poema?”

BARTOMEU FIOL

 

 

Començ de dir el que em crema les paraules.

Brutes de temps, conscient de quanta pols

roman a les entranyes, dient coses

que a ningú no importen, importunes,

em reconeixeré tot palpant-les.

Són meues durant aquest breu transcórrer,

les posseeixo amb la constància

gasiva de qui vol assaborir

cada matís, cada accent, cada flaire.

Tot i sabent-les abrusants i efímeres

les faig existir ara que les llegeixo.

Són paraules tan doloroses com

aquesta mar que es desdiu en la fugaç

insolència d’un no-res perpetu.

(Encara una olor , 2003)

 

En aquest cas, prefereixo més que parlar jo, deixar que llegiu les paraules d’un estudiant, Josep Maria Roquer, que va fer un preciós treball hipertextual de lectura de poesia catalana contemporània ara fa uns anys, on va incloure aquest poema. M’agrada molt la seva lectura, i em permeto de deixar-vos en les seves mans:

 

En qualsevol cas, crec no equivocar-me gaire si dic que pocs poetes com ell han sabut, a partir de la teoria literària, fer poesia amb tanta destresa. I si parlo de destresa és perquè entenc que es tracta d’una obra que atresora la rara virtut de poder ser llegida a diferents graus de complexitat. Això és, que ens permet gaudir d’una lectura assequible i entenedora, que no reclama conèixer l’entrellat de fonts teòriques en què s’abeura. Una obra que, tanmateix, ens ofereix també la possibilitat d’endinsar-nos pels viaranys més recòndits de l’abstracció teòrica del llenguatge. En aquest punt, sóc conscient que la meva interpretació haurà quedat emmarcada dins del grup de recepció més planera. Malgrat que als seus llibres anteriors hi trobem diversos poemes que aborden la temàtica de la creació, el seu darrer poemari,  Encara una olor (2003), ens forneix un autèntic compendi sobre l’acte d’escriure. Aquesta circumstància ha convertit en un dilema el fet d’haver de triar un únic poema. Finalment, però, l’especial reflexió que s’estableix a “Et faig existir”  entre l’acte de lectura i l’escriptura, un lligam gairebé indestriable a l’hora d’escriure, ha estat l’espoleta definitiva que m’ha fet decidir la seva inclusió.

 

 

Voluntat de poder

 

“A cada atur de mirada

floreix el mal en bellesa”.

SEGIMON SERRALLONGA

 

Que fàcil seria parlar dels dies

de pluja que mai no acaben. De llocs

que no existeixen malgrat haver deixat

malmesa la nostra memòria.

De la terra banyada quan

les sabates s’omplen de fang.

Del bes quotidià que ens acomiada

i que ens alimenta fins ben entrat el vespre.

De les passes obstinades que cada

dia posen en marxa

el taxímetre de la nostra vida.

De la calor que desprèn el teu cos

quan t’adorms. De les flors que es marceixen

per no haver canviat l’aigua. De l’aparent

simplicitat de les teues mans.

Que fàcil seria escriure

un poema si pogués posar en net

els primers dies d’un estiu qualsevol.

Encara una olor atzarosa

que em recorde l’extens poder de la teua pell.

(Encara una olor , 2003)

 

Se’m fa difícil parlar d’aquest poema. Però, al mateix temps, em ve molt de gust que estiga aquí, en la tria que he fet. És el poema que tanca Encara una olor, un llibre de l’any 2003. És un poema que vol ser senzill, que vol parlar, amb simplicitat, de la impossibilitat de poder capturar, amb les paraules, aquells moments màgics, intranscendents, importants, inesperats, que donen sentit a una vida.

 

 

Barranc de Saldonar

 

The earth is not earth but a stone.

WALLACE STEVENS

 

Manté en la meua memòria una estructura

ben rígida, d’impecable fotomuntatge,

al temps que hi tenen cabuda engrunes de vida,

al seu interior. Canyars ressecs i sargantanes,

cactus humils i petits bassals d’aigua putrefacta.

Peces inútils d’un sempre improvisat joc d’escacs.

Em passa tot sovint. Un paisatge gastat

pels anys se’m converteix, com qui no vol

la cosa, en el més perfecte resguard

per a les meues peces en desbastellament.

Llaunes sotmeses a rovell que s’incrusten

dins la terra, trossos de pedra que conserven

la sentor fràgil del salobre o vells periòdics

de turistes alemanys que deixen sentir

l’aroma de pells cremades pel sol.

Sóc al costat de la mar i el món ofereix

tot el seu espessor. Tan nítid que m’obliga

a retractar-me. Les coses són simples coses,

en el seu deteriorament. I només puc

respondre amb la llum d’un dia de platja

sota aquell cel d’agost que encara crema.

  (La degradació natural dels objectes, 2004)

 

Aquest és un poema de memòria, de record d’un temps (l’adolescència); d’un lloc (Vinaròs), d’un moment (l’estiu) i d’unes sensacions (la mar, el sol, el turisme, la sensació de lliberat, un món i una vida que comença, on tot sembla encara possible).

 

 

Arran de terra

 

Saps perfectament que tot tendeix a gastar-se.

Les sabates, per exemple, si les observes

quan em descalço, perden fàcilment la simetria.

El meu és un caminar de peus espatllats

que fa que les soles es consumesquen

d’un costat, molt de pressa, descompensadament.

Necessiten un recanvi, cada cert temps,

equilibrar amb goma renovada l’amenaça

en què m’he convertit cada cop que camino.

Vaig contagiant, a cada gambada, la malaltia

dels meus peus, per pur contacte físic,

involuntàriament. Quan vaig al sabater

em sento culpable, paralitzat de vergonya,

a la defensiva, perquè sé que les coses també

tenen anatomia. Sembla, però, que alguna cosa

de mi es perd, amb cada arranjament.

Com si hagués estat capaç de desenvolupar

una altra classe de pell sensible, a la planta

dels peus. No debades, la realitat

ha estat sempre arran de terra, a la superfície.

(La degradació natural dels objectes, 2004)

 

 

Aquest poema és dedicat als meus peus. O millor dit, a les sabates que han de patir la malaltia dels meus peus. Tinc els peus “cavos”, això és, tinc massa pont a la planta del peu, cosa que m’obliga a portar plantilles per evitar alguns mals físics habituals, com pot ésser el mal d’esquena. Això m’obliga, també, a calçar un tipus de calçat determinat, no especial, però que sí que permeta la inclusió de les plantilles plantars. I, també, això implica un desgast de les sabates, unes sabates que, com diu el poema, sovint necessiten renovació. Aquest poema forma part del recull La degradació natural dels objectes (2004), que precisament té com a eix temàtic la importància que tenen les coses que ens envolten per a explicar la nostra memòria, la nostra identitat personal i sentimental. El nostre ancoratge al món.

 

 

La taula parada

 

Ara paro taula, com cada nit,

posant les coses al lloc on s’espera

que han d’estar. Els coberts i els tovallons,

els vasos i els plats. L’ampolla de vi

i una mica d’aigua. Paro taula també

per a tu, ja ho saps. Com cada nit.

I deixo l’espai necessari

per als nostres cossos cansats.

Mengem i mirem la televisió

asseguts al sofà. Ens posem al dia,

del món i de nosaltres. Poques vegades diem

la veritat estricta. No mentim tampoc.

Adaptem tot allò que ha succeït

a una versió reduïda de la realitat,

sense posar res en perill.

Tot sabent que la vida es resisteix

a ser penetrada per la pròpia vida.

(La degradació natural dels objectes, 2004)

 

Aquest petit poema m’ha donat moltes satisfaccions. És un poema, que no acabo d’entendre per quina raó, agrada, i força, a la gent. Imagino que és a causa de la seva aparent simplicitat, pel fet que parteix d’una escena quotidiana, que tots vivim cada dia, com és el moment de tornar a casa, després d’una jornada de treball, i preparar-se per sopar, realitzant tots els preparatius. I després la comunicació, necessàriament breu, que acompanya aquest moment de retorn a casa. De la impossibilitat, novament, de poder usar les paraules per explicar la vida, per adonar-nos que allò que vivim, que sentim, no pot ser dit en la seva totalitat i complexitat, només indicat per simple aproximació.

 

Principi d'incertesa de Heisenberg: "mai no existeix una mirada neutra, un lloc objectiu i perfecte des d’on observar i jutjar el món." (Joan-Elies Adell)

  

VI. Quasi una Poètica

 

Per què mai no pensem en tota l’aigua

que han permès circular durant tants segles

les pedres d’aquest vell aqüeducte?

Per què sempre ens quedem amb l’accessori,

els maons convertits en monument,

mancats d’humitat i de sentit pràctic,

on no és capaç de créixer ni la molsa

entre les esquerdes ben enllustrades?

Tinc set d’aigua bruta i de fang. De vent

inesperat d’un tempestuós xàfec.

Així és tot poema. No sempre pots

saber on tens exactament amagada

la por, què obtura el pas de les venes

que, fins ara, t’havia dit, per què

el palmell suat del teu tacte hàbil busca

amb meticulositat causes èbries

que t’expliquen, raons per existir.

Així és tot poema. És el rec que inunda

els camps amb líquids plens d’adobs d’incerta

procedència, un jardí d’herba humida

on no sempre les flors sense perfum

han de posseir l’ànima de plàstic.

A mi també m’interessava el món.

Em veia ben capaç de sobreviure

en qualsevol camp de batalla, amargues

les cicatrius, fèrtil l’aprenentatge.

Saber-me perplex en la perifèria;

ser-ne la suma, dels interrogants.

De nit és quan ressonen els silencis,

quan l’univers decideix esmenar

l’exacta paràbola de les òrbites.

Així és tot poema. Estoic i utòpic.

Del tot realista quan s’immergeix

en la descripció de l’impossible.

Ambiciós, quan nota que il·lumina

el mercadeig íntim de la penombra.

Et posa grillons a les mans quan vol

prendre foc, impune, als llargs dies dòcils,

quan vol sentir les olors d’alta mar,

impregnar-se de sal, de passions

vulnerables i vocables inútils,

sense oferir res a canvi. Allunyat

dels retrets que aconsellen, amb raó,

una seguretat irrenunciable.

Costa tant de sentir allò que saps no

podràs sentir, i et despulles i tractes

els sentiments com si fossen objectes

sòlids, calculables. I vols fer ràpidament

recompte i ajustar tots els balanços

entre les despeses que el cor reclama

i els rendiments d’una felicitat

que ara s’apila rara entre el desordre.

De bat a bat obro les portes, sé

que innecessàriament. No és l’atzar

ni un desig morbós de confessió.

Cansat de màscares i maquillatges,

tampoc no em valen les espesses sedes

de la confusió. Moquetes toves

que preparen el daltabaix amb cura.

En altres temps la realitat em va

semblar un excés. Ara és una paraula

exhausta. Com tot intent d’explicar-la.

No cal que busques als mapes cap terra

ignota, cap canvi significatiu

en el color del cel. Res d’allò que és

fora podrà dir res de mi. Perquè

no hi sóc, quan manipulo la memòria.

Com ara. Suposo que ser lliure és

estar sol, vaig llegir ja fa algun temps,

acceptar la violència amb què

la nit cau, sense cap més companyia

que la pròpia nit i els llençols blancs.

Cada dia descobreixo un carrer

nou, tot i haver escoltat molt abans

el seu nom, quan passejo per aquesta

ciutat que m’acull o des del seient

de l’autobús, mentre prenc a consciència

una línia que va en direcció

equivocada. En res no s’adiuen

a allò que jo m’havia imaginat.

De la mateixa manera que mai

no s’ajusta un rostre a la veu idíl·lica

que prèviament havíem escoltat,

per telèfon o a la ràdio, diàriament.

Camino les olors de cada barri.

Camino els desitjos que ara em canvien.

Camino els dies i els menjo com fruites

veroses, impacient, just perquè mai

no he madurat. Busco entre les butxaques,

buides de qualsevol guia fiable.

Així és tot poema. No el cant perfecte,

sinó un fred quasi blau que ratlla els vidres.

Una passió de musculatura

infatigable. Unes ales esteses.

La distància anònima d’uns ulls.

El silenci obstinat d’un meandre.

Una pell que, a poc a poc, s’esvaeix.

Així és tot poema. Un monòleg d’ombres.

L’escenari abreujat d’un conflicte.

La imprecisió del sentiment.

(Pistes falses, 2006).

 

Es tracta de la Secció VI de Pistes falses (2006). M’agrada molt la lectura que ha fet Ramón Sanz Tardío, Joan-Elies Adell, metafísica i poètica (II), i és quan apunta que tota la meva poesia, i més en concret Pistes falses, sembla reclamar un estatus filosòfic per al llenguatge poètic, però clarament diferenciat, en tant que el seu objecte és allò que la filosofia no pot oferir, precisament expressat mitjançant una antítesi: «Així és tot poema. Estoic i utòpic. / Del tot realista quan s’immergeix / en la descripció de l’impossible». També m’agrada la reflexió de Ramón Sanz quan assenyala que la meva poesia es planteja de forma directa el problema del «jo» i de la referència a la pròpia experiència, que no pot ser expressada directament, però que el llenguatge fa córrer el risc de convertir en declaració artificial, bé a causa de les «màscares» o de la retòrica (les «pistes falses» del títol). Un rebuig, doncs, més o menys explícit,  al recurs a l’expressió artificiosa, retòrica i pomposa, coherent amb la desconfiança, tantes vegades declarada, envers les «trampes» del llenguatge. Es tracta d’aprofundir en l’essència dels significats, que no s’acontenti només amb la seva pretesa perfecció formal. Aquesta, doncs, és «quasi» la meva poètica. Me n’adono, doncs, que aquesta és la motivació inicial per la qual escric poesia. Escriure el procés d’un monòleg d’ombres, descriure l’escenari abreujat d’un conflicte interior: parlar dels sentiments imprecisos, encara que només sigui per aproximació.