A LA GRAN BABILÒNIA per Miquel Àngel Llauger

Miquel Àngel Llauger

Miquel Àngel Llauger

Va néixer a Palma el 1963. Llicenciat en filologia catalana, ha fet de professor a Cardiff (Gal·les) i és professor de secundària.

Ha publicat tres llibres de poesia: L’arena de l’amor (1986), Animals intel·ligents (1992) i Memòria del Jardí (2000); i un de relats: Carrer Vanuatu (1999).

Ha traduït al català, juntament amb Jaume Bosquet, Spoon Riber Anthology, d’Edgar Lee Masters, pendent de publicació. És col·laborador del diari Balears.

Ara ens parla una mica de la seva poesia:

Joan Alcover i Maspons

La secció “Bíblics” és el bessó del llibre, en el sentit que la primera idea era fer un volum format únicament per poemes bíblics. La idea era que fossin dotze, perquè la referència o l’homenatge a Joan Alcover fos transparent (els seus Poemes bíblics són dotze). Em vaig quedar amb onze, quan encara quedaven centenars de possibilitats per recrear la Bíblia: potser sentia que ja no en podia fer més sense resultar repetitiu. Perquè volia que als poemes hi hagués una unitat més enllà del motiu bíblic: que aquestes històries conegudes de sempre ens servissin per parlar de coses com la terrenalitat, la voluntat de ser feliços o els vicis eterns del poder.   Ja es pot veure que Alcover em  proporcionava un punt de partida, però que després els meus relats bíblics acabaven parlant de coses molt diferents. Gairebé el capgirava, des de l’admiració literària: Alcover sovint canta la submissió, jo més aviat denuncio els que comanden. Els tres epígrafs que vaig situar al principi del llibre crec que il·lustren molt bé per on vaig.

  

«For the good  are always the merry.»   W.B. Yeats

«Cada dia de la vida que fem junts
Qohèlet esborra una línia del seu llibre.»  Iehuda Amikhai

«La calentor del món és la que hi posa l’home.»  Miquel Àngel Riera

 

 Qohèlet és l’Eclesiastès, el llibre que diu que som pols i tornarem a la pols. No puc acabar de comentar els meus poemes bíblics sense recordar que el Nabí de Carner és una insubstituïble referència per a qui vulgui fer recreacions bíbliques, i que estic segur que, pensant-hi o no, el vaig tenir present.

 

Rembrandt, "El sacrifici d'Isaac" (1635)

Rembrandt, "El sacrifici d'Isaac" (1635)

El malson d’Isaac

 

Em visita un malson

gairebé cada nit. Sóc un infant

i el pare em porta al puig dels Holocausts.

Fa un sol com una maça, i un brunzit

de pedres, de llagosts i de voltors

engalaverna el món

i el silenci del pare. Un feix de llenya

em carrega l’esquena, i el camí

a cada passa fa més rost. Deman

on és l’anyell que espera el sacrifici,

però el pare no em mira i amb prou feines

mou els llavis ressecs per contestar-me

que camini, que Déu proveirà.

Després de buit d’aquells que fan els somnis,

veig el pare fent foc

i no veig l’animal que hem d’oferir,

i em veig a mi, de cop, damunt la llenya

que arrossegava fa un minut. El braç

del pare s’ha aixecat

i el coltell resplendeix com un mirall

al sol, i sent un tro,

o veig un llamp, no ho sé,

i em despert amarat de suor feda,

i Rebeca respira, al meu costat,

amb la calma d’un son sense trasbals.

A l’endemà, o al cap de dues nits

o quatre, tornarà a venir el malson,

que ja no em deixarà fins a la mort.

Hauria estat senzill esser feliç.

Hauria estat senzill encarregar-me

d’una casa mitjana, amb animals

i terres per surar la meva gent,

i sure cada tarda

a tastar la dolçor del sol que es pon

i, sota les estrelles innombrables,

estimar-me Rebeca amb placidesa.

No hi haurà pau, però.

Hauria estat senzill, i tanmateix

m’ha mancat el coratge

per renegar del pare

de cor empedreït,

i renegar del Déu que li ordenava

posar un infant damunt el feix de llenya

perquè el regust de fel

d’un món on tot l’amor és assecat

el seguís una nit i una altra nit,

al llarg de tots els mesos,

de totes les setmanes d’una vida.

 

Segadors a l'era

Segadors a l'era. "i va veure la muntanya plena de cavalls i de carros de foc al voltant d'Elies" (2Re 6:17)

 

Pirotècnia

 

La posta s’anuncia amb vermellors

a un sementer perdut entre turons

perduts al món.

Un home maleeix el cel gasiu

i aquesta mala mare que és la terra.

“Al principi del temps se’ns va prometre

que amb la suor del front

guanyaríem el pa:

heus aquí la suor,

ara donau-nos pa, que no en tenim.”

L’acompanya un altre home, escarransit,

que arreplega la falç i les aixades

callat, sense escoltar-lo.

Els arriba, de sobte,

des d’un racó llunyà del firmament

una remor somorta

de motor fatigat. Giren el cap

com qui no espera res

que no hagi vist abans i distingeixen

el sol que ja s’amaga

i a la dreta un garbuix de nuvolades

roentes que dibuixen el contorn

com un carro de flames.

Un miratge fugaç: passa poc temps

abans que les estrelles que s’encenen

per sobre les carenes els dibuixin

el decorat de cada nit.

“Segur que torna a ser

Elies, el botxí despietat

dels quatre-cents profetes,

Elies, que ha tornat a perdre el seny

tot jugant amb el foc.”

Quan tornen cap a casa,

per camins que es confonen, se’n recorden

de la gana que tenen els infants

que els esperen a taula.

“No volem tants coets

ni tanta pirotècnia”, mormolen

mentre avança la fosca. “Volem

menys guerres i més pa.”

 

 

Poesia que parla dels afectes dels homes comuns: això diria si hagués de sintetitzar els poemes de la secció “Pels carrers de Babilònia”. Sí, som a l’univers poc gloriós dels homes i les dones de carn i ossos. Per aquests carrers, circulen persones que s’alimenten d’il·lusió, persones que es refugien en la seva illa de felicitat i persones que deixen escapar les oportunitats que la vida ofereix. D’això parlen aquests poemes, amb diversitat de punts de vista (n’hi ha que fan servir la primera persona, d’altres la segona i d’altres la tercera) i amb diversitat de to (n’hi ha d’irònics i de més greus). En una carta a Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol deixa anar una frase deliciosa:  “Sovint penso que sóc massa normal per ser un bon poeta”. Potser aquests poemes estan habitats per persones massa normals. En tot cas, puc tornar a Joan Alcover, que deia que l’art “ha de daurar fins allà on puga, amb un raig de la seva llum consoladora, totes i cada una de les hores i dels moments i dels actes de la vida pràctica i ordinària”. Afegiré que “La Cambra de l’estiu” és un homenatge, prou explícit en el joc intertextual, de dos mestres d’aquesta mena de poesia: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma.

 

Llengües mortes

 

Diu que aprèn llengües mortes

només per poder dir-li que l’estima

en sumeri, només per dir-li en copte

que és bell com la palmera carregada

de dàtils i la nit de quart creixent,

només per poder dir-li que la vida

amb ell és tota llum, i dir-l’hi en sànscrit.

Disciplinada, es crema les parpelles

en llargues nits d’estudi d’alfabets

de pedra i de paraules que declinen

com roses s’efullen. Dóna gràcies

a déus que també han mort

perquè ell no existeix.

 

Les amants réguliers

Philippe Garrel, "Les amants réguliers" (2005)

 

Cambra d’estiu

Homenatge a dos mestres

 

S’estimen, es trabuquen

un per damunt de l’altre com ruixades

de besades benèfiques que xopen

les dues pells. La llum no és de color

de mel ni és de color d’olor de poma:

és migdia d’estiu i la finestra

deixa passar l’embat.

A fora, el món

el regeixen les lleis que l’han regit

des de sempre. Fa uns mesos que son pare

(son pare d’ell) ja gairebé no es mou

i que un renou de còdols fa més fosca

l’alenada cansada de sa mare

(sa mare d’ella). Tenen dos amics

pendents de diagnòstics. Ho comenten

quan dinen, i se’n cuiden, i estan trists,

i d’alguna manera, tanmateix,

tot això no va amb ells.

S’estimen, es trabuquen

en ratxes de tendresa i de desig

a la cambra d’estiu. Viuen al cor

d’un mite. Quan reposen se’n recorden

que fer-se vell, morir-se,

és l’únic argument

de la vida dels altres.

 

Amor furtiu

 

El vostre amor va ser un amor furtiu

i bell, com més furtiu

més bell, volíeu creure,

però el pes dels enganys el va llastar

com els carregaments

de sal eren un llast

per als velers d’un temps

i a la fi els enfonsaven.

El vostre amor va ser un amor furtiu

i bell, fins que la vida

us va portar el regal que no volíeu

i que us mostrava un rumb

de vents i temporals

que fan cruixir les fustes

i que al final portava a una badia

(ho vau saber després)

de sol i flor turquesa.

El vostre amor va ser un amor furtiu

i bell, i vau cometre

el pecat capital de la prudència,

i el vau veure morir

com moren els velers

amb les veles plegades,

a les aigües immobils

del port, com una vida

que no acaba de néixer.

 

 

El més normal

 

El més normal seria

que un dia despertàssim.

A la boca

em quedaria el gust de quinze, setze

o vint-i-quatre mesos de tastar

fruites de tots els arbres,

de nedar al sol de tots els arenals,

de mirar-nos als ulls

fins veure’ns el corall del fons de l’ànima.

El més normal seria

que un capvespre ens trobàssim desterrats

en un solar vulgar amb trastos vells,

perdut per sempre més

el camí de retorn cap al Jardí

de juny on habitàvem.

Tu vés fent,

com si no passàs res,

tal com hem fet fins ara, sense por,

sense esforç, somni endins, sense descans.

 

L’elegia és una de les formes de sempre de la poesia. El record dels que han partit és un dels seus temes eterns. En aquest “Matí de març” hi ha un epígraf amb una data i un lloc, com volent donar a entendre que la distància entre la veu que ens parla des del poema i la persona de l’autor es redueix al mínim. Tot viscut. Tot recreat literàriament, també. I una intenció: que parlar de la mort sigui parlar de la vida, el millor tribut que podia retre a la persona enyorada. O així ho vaig sentir a l’hora de fer aquests versos.

 

 Matí de març

Comiat a l’espòs, al pare, al padrí.

Morer Vermell, 14 de març de 2009

 

Comiat a l’espòs, al pare, al padrí.

Morer Vermell, 14 de març de 2009

Després d’aquest hivern

amb més aigua i més fred

del que solen portar

els hiverns a aquest tros

del món, te n’has anat.

El març acoloreix

aquest paisatge teu

amb blau marí i amb blau

celeste de pintures

de quan érem infants.

L’aire escampa pertot

l’esgarrifança tova

de quan ve el primer dia

d’anar amb màniga curta.

T’hem deixat  sota l’arbre

de prop de cinquanta anys

que un dia vares dir

que creixia amb nosaltres.

En silenci, hem sentit

que venim del silenci

i tornam al silenci.

Feliçment, l’han trencat

els teus néts més petits,

amb la cara vermella,

amb una claror als ulls

que ja porta l’anunci

dels migdies d’estiu.

 

Morer Vermell (Alcúdia)