Una pinzellada de Salvador Espriu sobre l’Espanya negra

INQUIETUD DE CARNAVAL A SINERA

Per al peu d’una pintura de Solana.

 

Venia, cantant absoltes,

vella comparsa de mort

i diable, pels carrers.

Porten escombres i torxes   4

acòlits d’aquell misteri.

Sota màscares immòbils,

rialletes de conill.

 

Als rellotges toquen hores   8

de compàs d’acordió.

L’Església prepara cendra

de demà. Balles i platges

s’emplenen de pells maurades,   12

estossecs de plaer tísic,

on fracasses tu amb tothom.

 

Al vespre fantasmagòric,

boires disfressen de blanc   16

els xiprers del cementiri.

El món judicat espera,

a llotges d’estada gratis,

visions d’última luxúria:   20

mortalla i carn aquí jauran.

 

carnaval de Venècia, postal antiga.

Carnaval de Venècia, postal antiga

 

En el període de quaresma s’imposa el dejuni i l’abstinència, d’aquí Carnaval, de l’italià carnevale, de carne i levare, com Carnestoltes del llatí carnes tollitas o sigui «carns llevades».

La quaresma és el període de quaranta dies d’abans de Pasqua que el calendari litúrgic cristià assenyala per a preparar-se per a la Setmana Santa. Comença el dimecres de cendra i acaba el diumenge de Pasqua. El seu objectiu és establir un període de reflexió i penitència en què els cristians tinguin temps de preparar-se per  a la celebració pasqual. No cal dir que aquesta reflexió no és altra que «tu també moriràs». Espriu ho té angoixadament present al llarg del poema.

 

José Gutiérrez Solana, Máscaras en las afueras (Entierro de la sardina, aiguafort)

 

Va escriure Inquietud de carnaval a Sinera per a  Les cançons d’Ariadna pensant en José Gutiérrez-Solana (Madrid 1885, 24 de juny de 1945) que en la seva pintura reflecteix una visió pessimista i degradada d’Espanya, similar a la de la Generació del 98. En el seu expressionisme destaca la misèria rural, sòrdida i grotesca. Espriu pensava, especialment, en «Máscaras en las afueras», més conegut per «El entierro de la sardina». Ja a la narració Fedra (1937) s’havia referit a l’expressionista Darío de Regoyos, el pintor crític que, amb Émile Verhaeren, publica l’España negra (1899).

En el títol Espriu fa palès que en aquestes festes en realitat es detecta un estat d’inquietud com de qui es troba agitat per una temença, perquè  les festes de Carnaval amb el seu foll esclat d’alegria amaguen l’ancestral por de morir:

 

Hans Holbein el Jove, "Dansa de la Mort"

Hans Holbein el Jove, "Dansa de la Mort"

En trossejats vents del cant,

dansem el boig i la barjaula.

Alliberats, ens hem lliurat,

sota podrits dits de mesell,

al ball del crim.

( S. Espriu, Setmana santa I 7-11).

 

 

El Notari Espriu, el pare del poeta, ens ha deixat a les seves memòries familiars una imatge molt viva del Carnestoltes d’Arenys de Mar, la Sinera espriuana:

 «De diversions i festes paganes i religioses, n’hi havia moltes i costaven molt poc. Per Carnestoltes, algunes disfresses pels carrers, algun ball en el teatre Principal (i únic). [...] Balls i cançons pels carrers. Darrere de casa, en el Rial i en els seus patis, que així anomenaven  les parcel·les no edificades de davant de les humils cases dels treballadors, aprofitant la llum de la lluna, amb els cossos picats pel fred de l’hivern i enardits per la bogeria de les jornades de carnaval, s’hi organitzaven gresques amb ballarugues i cants que eixordaven l’espai. Sembla que senti, encara, la veu estrident d’en Jaume Fanfa i l’espinguet de la Tereseta Boira —germana d’aquell altre clarinet de la Maria Bòtil, de qui ja hem parlat —sobrepujant les veus de tots els cantaires i balladors. “Els frares de Sant Francesc la tenen emmanllevada”, començava la cançó, i la gent saltava, rodava i xisclava amb follia, sense altra malícia que algun pessic o alguna natjada perduts enmig del ball.»

Espriu, implacable en la seva ironia mordaç,  denuncia, enmig del ball desenfrenat, una de les malalties que més han definit aquell tombant de segle que evoca el seu pare:  «estossecs de plaer tísic» (v. 13). Popularment, a la tuberculosi o tisi se la coneixia com a «malaltia de l’amor». Espriu, que també la va patir de jove,  jugaria amb la paranomàsia de tísic i ‘físic’.

 «Tancat el cicle esbojarrat, el dimecres de Cendra era el dia d’anar a enterrar en Carnestoltes, i això es feia amb un bon berenar i molta vinassa. Començava la Quaresma silenciosa, avorrida, sense més distracció que els sermons del divendres»

(Les memòries del Notari).

Les festes religioses s’estenen al llarg de l’any, amb mesos de «quaranta» dies formats per una llunació i mitja. El Carnaval assenyala l’última lluna nova d’hivern, corresponent al Dimarts de Carnaval-Candelera, en què al vespre, tal com recorda el Notari:

«la societat El Casino organitzava l’enterrament de Carnestoltes. Els participants, tapats amb llençols, marxaven processionalment amb ciris i portaven al mig de la comitiva un llit damunt un baiard. A dins, com a Carnestoltes, hi ficaven l’hereu Quilié (personatge esmentat a Primera història d’Esther), amb camisa de dormir i un llarg estrenyecaps, i el passejaven pels carrers del poble cantant, amb tonada recitativa d’absoltes, el famós “Troli-Troli”, cançoneta bufa de remarcable falta d’imaginació.»

 

"Orfeu negre", de Marcel camus (1959)

"Orfeu negre", de Marcel camus (1959)

El carnestoltes al capdavall esdevé  un cant del Triomf de la Mort, com diu en els versos 10-11 «L’Església prepara cendra / de demà.» Una de les més excel·lents interpretacions sobre el que amaga el mundialment famós Carnaval de Rio de Janeiro és un film avui força oblidat, Orfeu negre.

 

"Orfeu negre", de Marcel Camus (1959)

"Orfeu negre", de Marcel Camus (1959)

 

El vers 5 ens parla dels acòlits d’aquell misteri.  En l’antiga legislació litúrgica, acòlit era el que havia rebut els quatre ordes menors, i servia a l’altar. S’anomena misteri cadascun dels passos de la vida, passió i mort de Jesucrist. En aquest cas, Espriu anomena misteri una festa d’origen pagà, contestació bufa de l’abstinència i el dejuni que l’Església imposa durant la Quaresma.

 

 Gravat inspirat en el dibuix de Giovanni Grevembroch "Metge Industriós" (s. XVIII)

Gravat inspirat en el dibuix de Giovanni Grevembroch "Metge Industriós" (s. XVIII)

També les «màscares immòbils» que amaguen «rialletes de conill» té una força corprenedora. La careta és emprada en gran part dels ritus de les religions primitives, significa revestir-se d’una identitat diferent que permet amagar la por i alhora exorcitzar-la mitjançant la transgressió dels valors establerts, socials o religiosos. Aquí la immobilitat de la màscara evoca la Mort que s’ hi amaga:

«i ja per sempre al descobert i fixa

la dolenta rialla que dúiem amagada»

(«Camí de Sant Salvador, 24-25»).

 Dimecres de Cendra, primer dia de la Quaresma. La cendra, símbol de penitència, recorda que tots morirem; és un dels símbols de la mort que més han interessat el poeta, com ara a Cementiri de Sinera IV 8-12:

Perdura

en els meus dits la rosa

que vaig collir. I als llavis,

oratge, foc, paraules

esdevingudes cendra.