ELS TREBALLS I ELS DIES: L’EDICIÓ CRÍTICA DE LA POESIA DE SALVADOR ESPRIU

En aquests moments, Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil  treballen en l’edició i coteig de variants —i jo mateixa en les notes de lectura—  de  Les cançons d’Ariadna de Salvador Espriu. En el poema que us oferim podreu veure el doble treball que cal dur a terme per fer una edició genètica moderna i comentada com requereix un autor tan profund. Les sigles dels testimonis mostren les vegades que el poema va ser publicat (també a revistes i antologies); a l’aparat de la dreta consten les variants que va introduir l’autor.  En aquest poema concret de 1954, els versos 22-34 van ser afegits per integrar-lo en l’edició definitiva de Les cançons el 1980. Víctor Martínez-Gil Professor a la Universitat AutònomaEl poemari de  33 cançons  de 1949, publicat en solitari a Óssa Menor,  va passar a 100 a la quarta i darrera edició, que ja havia estat successivament augmentada amb més poemes el 1973 i el 1977, dates històricament significatives.  Espriu va voler que aquest llibre fos la introducció general a la seva obra poètica, ja que hi va ordenar tots els “temes” que l’interessaven. De manera que es tracta d’una mena d’índex temàtic de la seva obra, ja que també ateny a la narrativa i al teatre. És, doncs, el seu llibre més important.

El va ordenar cabalísticament en 10 Arbres sefiròtics (de 10 cançons cadascun) en sentit ascendent, sempre buscant la llum del coneixement. Les variants afegides en aquesta cançó es deuen al fet d’harmonitzar-la amb les altres nou de l’Arbre de la Intel·ligència (Binà). Tot molt lul·lià.

L’Arbre de la Intel·ligència situa en el Regne  el poema “La vella de la gerra”, basat en la faula d’Esop popularitzada per La Fontaine  (La laitière et le pot au lait);  en el Fonament, el llatí de Sèneca, “Nusquam est qui ubique est”. A Majestat la música de Chopin a Mallorca, “Preludi de la gota d’aigua”;  la bellesa sensual del verb de Rubén Darío a Victòria, “Vidre d’escuma”; el mestratge poètic de Rosselló-Pòrcel a la Bellesa, “Record de Palma” , i la seva mort en el Rigor “Nènia”; la benignitat lírica d’Antonio Machado a Gràcia, “Fredor de terres altes”; la intel·ligència teològica de Pau de Tars a Intel·ligència , “Pel mirall a l’enigma”; l’exili i retorn de Rafael Alberti a Saviesa, “Missatge des del glaç”  i la prosa poètica de Joaquim Ruyra a la Corona,  ”Blanes”.

El fil conductor que vehicula el pensament al llarg dels deu poemes és l’aigua de Binà. Ja sigui en forma de pluja, mar o riu, sempre és l’aigua d’aquella gerra primordial que la vella (la xekhinà) va trencar, de la qual el poeta o el músic du a dins un regalim que salva —i el salva— a través de l’art, perquè només la música i la poesia poden apropar-se intuïtivament al coneixement absolut, poden copsar una guspira de la llum de la veritat del coneixement.  Es tracta de l’aigua del mar primigeni de què parla la càbala:

«y después, formó una vasija larga llamada mar y la designó como ‘Entendimiento’ [Binah] y a sí mismo ‘el que entiende’ por ello» (El Zohar II 42b)

 

NUSQUAM EST QUI UBIQUE EST

 

Obscur llatí, perduro

tan sols perquè m’entenguis,

irritat, amb l’ajuda

constant d’un diccionari.       4

 

Dos farem poesia:

ara és així. L’el·lipsi

d’uns freds ulls ens demana                                         necessita CRa

el glaç d’amor d’uns altres.    8

 

Com som més bons! Cortesos,

a l’infern puntiforme

d’avui ―ben impossible,

car hem mort Déu―, amb fines   12

barretades de testes

nues ens saludàvem,

virils, resignadíssims

(amorfa ontologia          16

de l’en-si), refusant-nos

a res més que no sigui

la present, numerada,

estranya, no profunda   20

certitud de les coses.

 

Però la llum brillava                      22-34] Ø » OM4

dintre trossots del vidre

del temps. Passos, vestigis    24

de paraules, la pluja

negant el mar. Lluitaven

amigues ombres contra

l’estesa teranyina            28

de l’oblit. I destrio

cançons, des de l’exacte

centre d’aquest gran cercle

que m’aïlla de l’odi         32

tan ben comprès. Escumes

de rompent m’enriquien

amb deixes de veus mortes.

B., 1954.            » cOM4

_______

Testimonis: CRa mcFV FV1 msP2 P2 OM2 (OM3) P3 OM4 cOM4 cP3 P4 cP4

5 A cOM4 Espriu, abans de suprimir amb una creu tot el poema tal com fa en tots aquells casos en què habilita com a text base per a l’editorial el de cP3, havia revisat el text d’aquest poema substituint, al v. 5, els dos punts després de poesia amb una coma. Després esborra l’esmena i torna a introduir els dos punts.

22-34 Pel que fa  aquests versos, cOM4 en conté la primera redacció, plena de correccions, mentre que cP3 conté una còpia en net del darrer estadi de cOM4. Fem servir números exponencials per diferenciar estadis de redacció diferents en aquestes variants de cOM4.

22 [durava] brillava cOM4 Afegit al marge superior

24 [Endevinàvem] Passos, vestigis cOM4 Afegit tot seguit en la mateixa línia

29-30 [l’una de l’altra primes] cOM4 Aquest vers figura escrit entre el v. 29 i el 30. Al marge esquerre, totes esborrades, les variants alternatives de primes, redactades possiblement en el següent ordre: 1[diverses] 2[fràgils] 3[diverses] 4[clares]

31 1centre [de l’ampli] cercle  2centre [d’aquest gran] cercle cOM4  La segona variant és afegida al marge inferior

33-35 1comprès, [d’imatges/ de dolor de països] 2comprès[, d’escuma/ a frec de platja, d’ecos] després = Text   cOM4  La segona variant és afegida al marge dret del mots esborrats de la primera lliçó dels versos 33 i 34. La lliçó definitiva dels v. 34 i 35 és afegida al marge inferior, sota el vers esborrat.

 ____________

 

Notes 

[ L'ordenació cabalística no és un caprici exòtic sinó un sistema que imposa una determinada lectura. Cada poema ha de ser considerat en el nivell que el poeta el situa, la qual cosa implica recomençar de nou cada vegada tot establint connexions entre els altres poemes i amb la resta de llibres de la seva obra (intratextualitat) així com amb les fonts literàries que puguem detectar-hi (intertextualitat) ]

Títol   L’apotegma prové de Sèneca, «Els viatges i la lectura», Epistulae ad Lucillium, II 1- 4: «no és enlloc qui és arreu». En aquesta lletra, Sèneca reflexiona sobre els qui pretenen abastar-ho tot sense aprofundir en res i considera que és una actitud pròpia d’un esperit malalt, ja que la primera prova de la tranquil·litat d’esperit és poder concentrar-se en un mateix. Aplica la màxima tant a aquell que viatja per fugir de si mateix, com qui fa una lectura desorganitzada —avui en diríem lectura d’evasió—, per això Sèneca recomana rellegir uns quants llibres estimats, dels quals cada dia podràs treure un recurs que et serà fàcil d’assimilar en profunditat. Sobre aquesta màxima de Sèneca emprada parlant d’una tercera persona, Espriu opina: «No sé quin criteri té, però el considero una figura decorativa perquè te’l trobes pertot arreu, i estant pertot arreu no s’està enlloc. “Nusquam est qui ubique est”. Aquests senyors que ho són tot i estan pertot arreu no sé ben bé què fan» (EE II 103).

El poema va ser publicat, juntament amb «Ens omple tot l’écran aquest gran cap» a Cap d’Any 1958, Raixa, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1958, 102-103. La data d’escriptura, 1954,  és la del mateix any en què acaba El caminant i el mur i escriu la tercera part de Les hores. Entre aquella data i la darrera revisió a fons del text (1980), el poeta ha reflexionat i ha viscut noves experiències que el menen a afegir catorze versos introduïts per una conjunció adversativa: «Però la llum brillava / dintre trossots del vidre del temps.» (v. 22-24). Conjunció que testimonia que tot no s’ha perdut respecte al pragmàtic «refusant-nos / a res més que no sigui / la present, numerada, / estranya, no profunda / certitud de les coses» amb què acabava el poema el 1954. La llum brilla encara [al v. 22 la variant rebutjada a cOM4, es llegeix durava] perquè sap que malgrat la soledat en que es troba, hi ha amigues ombres que com ell lluiten contra l’oblit.

Estructura   Sefirà del Fonament (Yessod) de l’Arbre de la Intel·ligència (Binà) del Coneixement. Ens ho adverteix Sèneca, el Fonament per assolir la Intel·ligència de les coses és estar d’acord amb si mateix, la tranquil·litat d’esperit és necessària per anar esbrinant amb deteniment cada petita cosa del nostre passar diari. Com ara la llista de lectures que Espriu va donar a conèixer a Autopresentació: «Crec que amb la lectura del Predicador, les Lletres a Lucil·li, la Divina Comèdia, El Príncep, el Discurs del Mètode, el Quixot, El Discreto i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida» (EV 117).  Per això, aconsella Espriu, caldrà tenir un mètode, com el que planteja Descartes en el subtítol del Discours: «Pour bien conduire sa raison et chercher la vérité dans les sciences». Una escala que anirem pujant graó a graó com fa la Càbala —o Dante al Purgatori i al Paradís—, i com també postula el taoisme budista. Sense perdre mai de vista, però, que l’home és essencialment dolent, com avisa Machiavelli: «Li uomini sempre ti riusciranno tristi, se da una necessità non sono fatti buoni» (Il Principe, XXIII, exerg a Per a la bona gent). Sort que a l’altre costat la intrínseca bondat del Quixot equilibra la balança. Amb la saviesa pròpia del Predicador (Cohelet) fruirem dels béns de la vida, evitarem la vanitat i amb una vida ordenada, discreta i educada, com aconsella Gracián, interactuarem en societat sense perillosos daltabaixos. Una vida tan ben encaixada i coherent en cadascun dels seus detalls com una bona novel·la policíaca on no pot fallar cap de les pistes aportades. Però això no ho podem fer sols, la solidaritat és totalment necessària, com ho hem llegit a «La vella de la gerra» (n. v. 15), ja que, creients o no, formem part d’una cultura i «no podem rompre arbitràriament els vincles que ens lliguen amb els altres» (1972, EE I 173). Recordem que Yessod és la sefirà del hierosgamos, la unió mística: «L’el·lipsi / d’uns freds ulls ens demana / el glaç d’amor d’uns altres» (v. 6-8).

2-5  perquè m’entenguis ~ amb l’ajuda / constant d’un diccionari // Dos farem poesia. Si en la cançó anterior, el jo poètic, mancat d’interlocutor, mostra la seva soledat total, en aquesta es dirigeix a un tu ben explícit, amb un to irònic que frega el repte. Perquè es produeixi el desvelament poètic cal un receptor que copsi el missatge. Ara bé, sembla que Espriu es defensi del caràcter transcodificador de la lectura obligant el lector a usar el diccionari per arribar a una concordança de sentit que, sap prou bé, que és impossible en la mesura que el lector és un col·laborador arbitràriament polisèmic del text.

6-7  L’el·lipsi d’uns freds ulls.  Imatge de la mirada sobrentesa del Deus absconditus, la divinitat aliena als sentiments humans. El subjecte en tant que objecte de la mirada aliquius (d’algú) se sent observat ubique (arreu), l’alteritat absoluta, segons l’apotegma senequià; vg.  supra «El sotjador», XLVIII.

7-8  ens demana / el glaç d’amor d’uns altres. Si el concepte d’un Déu paternal i bondadós del qual es postula el seu amor per les criatures és indemostrable, és més, és palesament demostrable que no existeix perquè Déu permet que el mal lliurement campi en el món, per lògica comparativa l’amor dels altres que demana tampoc no existeix, ja que freds ulls i glaç d’amor mantenen un paral·lelisme semàntic de sinonímia.

10-12  l’infern puntiforme / d’avuiben impossible, / car hem mort Déu. És curiosa la imatge d’infern amb forma de punt. Dante (Inferno XXXIV 110-111) el situa en el centre de la Terra on es troba Llucifer: «tu passati’l punto / al qual si traggon d’ogni parte i pesi», és a dir, el mal és el centre de gravetat de l’Univers, ho confirmarà també Machiavelli. Puntiforme és reducció del que en un altre context en dirà «la immensa volta de la Sheol» (LO 83), regne dels morts a Israel, significa ‘el lloc que sempre demana més i no s’assacia’ (vg. DB ‘Seol’ 1828), que es detecta en el vers «Tens dues filles, / sangonera» (vg. Veny-Mesquida, NotesMD IX 23-24). La teologia cristiana explica l’infern com un estat de tristesa per la privació de la presència de Déu, però quin sentit té l’existència de l’infern si després de Nietzsche, «Déu és mort»? (La Gaia ciència, III: 108)  tot és infern, i com afirma Sartre a Huis clos, «l’enfer c’est les autres». Amb els altres es pot establir un acomodatici ritual de cortesia (v. 9 i 12-15), la qual cosa implica conviure educadament amb el mal del món perquè segons la unió dels contraris, «el mal és, com ho va notar Sant Tomàs,  un cert bé» (RMB 85).

14-15 ens saludàvem, / virils, resignadíssims. Cf. «Subtil, pietosíssim, / resignat sota dogmes,  / combato contra / pensaments singulars / per metafísics / camins de fred i pluja» (CS XXII 4-9).

16  amorfa ontologia de l’en-si. L’ontologia és la ciència de l’ésser en general. Sartre fonamenta la seva ontologia fenomenològica sobre la complementarietat contradictòria de l’ésser de la consciència, el per a-si, el de la persona en tant que subjectivitat dotada de consciència i llibertat, i l’en-si, l’ésser per antonomàsia, el de les coses, dels objectes i de les realitats no humanes, com a realitat factual, un ésser compacte, opac, homogeni, simplement que dóna suport i és el residu irreductible de l’activitat intencional de la consciència. Per això Espriu el qualifica d’ontologia sense forma determinada, només el que és: «la present, numerada, / estranya, no profunda / certitud de les coses» (v. 19-21). L’en-si sartrià en no tenir justificació ni sentit, en no poder ser explicat o deduït hi està de més, és un fet sense causa ni raó, per tant la seva existència és absurda.

22-23  Però la llum brillava / dintre trossots del vidre / del temps. La variant durava (substituïda per l’actual brillava) implica que aquella llum resplendent del passat continuava encara en els fragments de la destrucció. Recupera la imatge dels vasos trencats o Shebirà (vg. LXXI n. 2-4). El vidre són les paraules, aquí trossots, perquè són només «vestigis de paraules» (v. 24-25), relacionables amb la forma versots. En el v. 24 els «passos» són el temps aquí indicat.

D’ara endavant, el discurs crític de tipus irònic que feia de l’ontologia sartriana (que dit de passada situava entre els més il·lustres del pensament marxista com «un Déu-ens-en-guard-Sartre, pesats tots ells, carets meus, com el més bescantat dels ploms», cf. Espriu carta a Fuster, 3-VII-1969, Epistolari 214) es transforma en recuperació del llegat de les ombres predecessores. Els versos afegits el 1980 tenen la missió de recuperar el poema per integrar-lo a la construcció d’aquest arbre de la Intel·ligència.

26-27  Lluitaven / amigues ombres contra / l’estesa teranyina / de l’oblit. Espriu dóna la volta a les paraules de Nietzsche en el capítol «Noves batalles» (La gaia scienza III: 108) que sosté que Déu és mort (supra v. 12), però com que forma part de la natura dels homes, hi haurà encara durant mil·lenis cavernes en què es mostrarà la seva ombra. Nosaltres hauríem de vèncer també aquesta ombra, però Espriu, «més religiós que cristià», es revolta contra l’oblit perquè justament aquest anhel o nostàlgia d’una idea divinal del Bé ha estat l’esperó de la més important realització del pensament humà, l’espiritualització (vg. K. Jaspers, Los grandes maestros espirituales de Oriente y Occidente, Tecnos, Madrid, 2001), és a dir, la dialèctica entre el Bé i el Mal que du a la llibertat de l’individu. Un llarg treball avalat per la tradició.

29-33  I destrio / cançons, des del centre exacte d’aquest gran cercle / que m’aïlla de l’odi. En oposició a l’infern puntiforme d’avui el poeta indica un altre centre, el de la poesia que salva: «M’assec, orb i tranquil, prop de la llar / amb escalf nou, tot sol endins el cercle / que m’he triat entre parets de fang» (1973, GVT «S’atansa molta gent» 3-5). Un fang de paraules, un llot adàmic, pulsió de vida de l’home, la deixa dels poetes que l’han precedit, que havia recuperat del poema de 1966 «Vidre d’escuma»: «Llot, solitari / palau. / Enllà de nues / estances closes, / fredes pors començaven / altes cançons de l’aire» ( infra LXXIV 16-20).

29-30  i destrio / cançons. ← l’una de l’altra primes 1[diverses] 2[fràgils] 3[diverses] 4[clares]. A les successives variants copsem els dubtes del poeta per trobar l’adjectiu més adient. Sembla que vol posar de manifest que les fonts o veus literàries del passat que li arriben són diverses, però totes elles participen d’una alta qualitat poètica que les fa clares o fràgils, termes habituals quan es refereix a les paraules. L’adjectivació resulta redundant per això al final opta per prescindir-ne.

32-34  l’odi / tan ben comprès. La Intel·ligència (Binà) li permet de controlar l’odi. L’origen d’aquest sentiment primari es troba a la Bíblia: «Y abrieron otro pozo, y también riñeron sobre él; y llamó su nombre Situah (hebreo: odio)» (Gn. 26-21 FE). Sobre aquest tema i la relació de l’odi amb els pous, vg. Delor Notes a ECM I p. 23 n. 1. Espriu havia recollit en fitxa uns versos de Rilke en què es va veure emmirallat: «A menudo anhelo una madre, / una quieta mujer de cabello blanco. / En su amor florecería mi Yo; / ella podría evitar aquel odio salvaje / que se insinua glacialmente en mi alma.» («A menudo anhelo una madre», Neue gedichte, FE). Tanmateix declararà: «Aunque pueda parecer algo pedantesco, recuerdo ahora el maravilloso verso de la Antígona de Sófocles: “Yo no he nacido para el odio, sino para el amor”» (EE, II, p. 64)».

Pel que fa a l’odi que en un període concret el poeta va sentir per la dolorosa situació a què la postguerra l’abocava, vg. supra «Com ja l’odi més vaixell»  («Escil·la» 14); «pel vell company de l’odi» ( XLVIII «El sotjador» 16); infra «pous amargosos d’un odi / tan antic i tan pacient!» (XCVII «La coloma silenciosa» 26). «Que no sigui, però, la cançó de l’odi / nascuda de la llarga humiliació» (LH, XLI: 1-2). També en «El posseït» (MD XIV): «Sóc ja obsessiva trama / d’aràgnid, fred designi / de mal, mentre contemplo / només llot i una fressa / de ventres rèptils puja / de la nit absoluta / cap a l’esclat de l’odi.» (v. 9-11 i 13-15); «tot l’odi / contra vençuts i amos» (MD IV, «Els captaires» 5-6); «criden / venedors de diaris / el crim més bell del segle, / se m’acut que podria —jo, l’odi— millorar-lo» (MD XVI «Un home gras de Meir» 24-28). «Enllà de l’odi altíssim de la presó, potser / els tendres camps encara són caminats pel sol?» (ECM I «No t’he de donar accés al meu secret» 1-2);  «s’ajaurà damunt ossos / de terra, sols en l’odi / dels nopals» (ECM XXXIV «No revénen les aigües ni a Meribà» 7-9). «Quan al capvespre torno / del meu diari odi contra el pa», ECM XXX 4-5); «El pobre amor / de la meva ànima / diu el nom del no-res / amb odi de paraules» (FL, VII n. E i XVIII 14-15). «Alhora víctima, botxí, / odi, amor, lament i rialla» (LPB I 10-12), en aquest llibre l’odi trobarà un dels moments més àlgids. Una dada interessant és que a Llibre de Sinera i Setmana Santa desapareix per l’efecte catàrtic de La pell de brau, llibre situat a la sefirà de la Gràcia de l’Arbre de Poesia (vg. Delor, Significació de la càbala en Espriu: metafísica i compromís, Nexus, núm. 31 desembre 2003, p. 18). Olívia Gassol ha resseguit les ocurrències d’odi a la narrativa, vg. Notes a LPB V p. 263 n. 2, tanmateix cal tenir en compte que aquesta va ser revisada després de la guerra i cal fer l’anàlisi de les variants.

34  comprès. Escumes / de rompent1comprès, [d’imatges / de dolor de països2comprès[, d’escuma / a frec de platja, d’ecos]. Cf. «del temps, vidre d’escuma / trencat a frec de platja.» (infra LXIV 24-25). Les variants de cOM4, cerquen la metàfora que ha d’expressar el batec de la vida d’un poble a través dels seus poetes ja morts, finalment sintetitzat en una esplèndida imatge: Escumes de rompent. Són les paraules (escumes / vidre) que neixen de la reflexió sobre el llegat dels morts (el rompent).

35  amb deixes de veus mortes. Evoca el poema narratiu de Costa i Llobera, «La deixa del geni grec». En efecte, davant un món en què Déu ja no interpreta cap paper en el drama còsmic de l’home (v. 12), només la poesia pot donar un sentit transcendent a la vida.

____________

Edició i notes de Les cançons d’Ariadna de Salvador Espriu. Aparat crític a cura de Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil. Notes a cura de Rosa Delor. Treball en curs, per a “Els Anys d’Aprenentage” IX, Edició crítica de les Obres Completes de Salvador Espriu, Edicions 62 i CDESE d’Arenys de Mar.