ELS TRES REIS D’ORIENT, Salvador Espriu


( Personatges de cartó, d’una vella comèdia infantil )

Tres que van sempre plegats,

mirant estrelles del cel,

per camins de vent i sorra.

El blanc a vegades cau

de la gropa del camell,

perquè el cor se li adormia

en un somni volander.

El ros és gros i festós,

golut de mel com un ós.

El negre se’ns va migrar,

fora del temps i l’espai,

per Belkis, reina de Saba.

 

 

El servia, fidelíssim,

Sembobitis, conseller,

màgic i metge, sortit

de l’antiga escola d’On.

Coneixia mil secrets

i l’espant de l’encanteri

de l’herba de seguissets.

―Em comencen d’ensopir

les tertúlies al desert.

Galopem rera el cometa.

Quan s’aturi, pararem.

―Millor fóra que tornessis

a la cort, a sancionar

nous tractats de pau i guerra.

―Que s’esperin, tant se val!

Avancem vers el portal.

 

Arriben davant un nen

ben igual al teu o a un altre.

En bolquers molt endreçats,

plora als braços de la mare.

 

 

També veuen una mula,

un bou ajaçat al sol

(enorme repòs del bou!)

 

i un home que pica claus

assegut en un escó,

amb gran aire de fatiga

i de no saber què passa.

 

 

 

―Ofrenem or, mirra, encens,

quasi un plus de vida cara.

Preneu-ne la voluntat,

dispenseu que sigui magra:

als arxius sacerdotals

no hi ha precedents legals.

Déu mantingui la salut

i no augmenti la mainada.

El viatge ja enllestit,

baró de florida vara,

acompanya’ns al cancell

i dóna’ns almenys les gràcies.

 

Els jerarques van tranquils,

per la calma de la tarda.

Parlaven coses de grans,

després de feina acabada.

 

 

 

Es contaven acudits

i reien fins a les llàgrimes.

Sembobitis els segueix,

fent posat de prunes agres.

Desaprova aquell humor,

que no entén: l’assignatura

no s’ensenya pas a On.