ESPRIU ENTRE LES OQUES (per Jordi Vintró)

 

Extractes de La bassa de les oques

Us presentem un poeta de culte, un mag de la paraula, amb un domini de la llengua que fa esgarrifar els qui maldem per arribar a aquell nivell que els manaires en diuen normatiu. Alguna cosa de Salvador Espriu se li deuria encomanar, que dit de passada i entre nosaltres, era un perillós estripa-sangs de la llengua convencional que uns quants havien canonitzat a la litúrgia pàtria de la paràfrasi. Els poetes no es fan amb normes i restriccions imposades des de les institucions, perquè ja se les posen ells mateixos. Els poetes no escriuen poemes d’amor ni quan n’escriuen. Perquè els poetes fan l’amor amb les paraules que és una cosa bíblicament altra. En aquella mena de pasta de full de papallona que se’t fica pel canó de les orelles hi ha un farcit de carn que només els privilegiats de la cuina més refinada saben elaborar. Qui té el domini de la paraula té l’espasa, deia el savi. Jo dic que posseeix  la ironia. Fixeu-vos si no com xalaven els Guerau de Liost, Sagarra, Foix, Espriu, Pere Quart, Brossa… i tants i tants que no acabaríem. Hi ha una llarga, robusta i saludable  tradició que si no començava en Ausias March (poseu-vos les ulleres i veureu què hi ha) és perquè ja venia d’algun trobador amic de la bona taula. Jordi Vintró és un més  dels que hi són convidats, si en voleu saber més coses,  trobareu tot l’entrellat intertextual  del seu llibre al web La bassa de les oques. Però avui li hem demanat que ens parli des d’aquí:


El meu llibre La bassa de les oques (Barcelona, Labreu Edicions, 2010), més posat, contra el que em sembla avui més habitual, sota l’advocació de Dant que no pas sota la de Petrarca, consta d’una sèrie d’històries quotidianes en vers, anomenades «glosses», cimentades per una sèrie d’analogies, jocs verbals i evocacions, que pretenen proveir-lo d’una certa unitat. Una tècnica, en definitiva, no del tot allunyada, salvant sempre les distàncies, de la que va utilitzar Salvador Espriu en alguna de les seves obres.

Entre altres disposicions preses amb aquest objectiu, vaig decidir referir-me a un lloc concret, a un marc geogràfic conegut. No és que totes les glosses haguessin de «situar-se» només en aquest lloc, però d’alguna manera havien d’implicar-lo. Aquest lloc seria «casa». I, buscant un lloc on la gent més o menys es conegués, més petit, per tant, que Barcelona (a Barcelona, literalment, és fàcil perdre-s’hi), em vaig fixar en Arenys de Mar, més que res perquè és aquí on tinc el plaer de passar els estius.

M’afanyo a dir que és erroni voler identificar els personatges del llibre amb persones concretes d’Arenys.

Aquests personatges, dramàtics o grotescos, no són d’Arenys, sinó del món, i només poden considerar-se arenyencs perquè Arenys és al món, i per tant és fàcil que s’hi doni alguna coincidència, mai no intencionada. Però en canvi la Vila sí que és ella, i l’esperit d’Arenys plana per tot el llibre. Fins al punt que es pot dir que, tot i que el llibre està a l’abast de tothom, i que no cal cap saviesa especial per comprendre’l, un darrer tel de la seva significació només el pot capir qui conegui Arenys. Dit d’una altra manera, els arenyencs veuran en el llibre coses que les altres persones no podran veure-hi. No es podria dir el mateix de, per exemple, el Llibre de Sinera?

És que, a més, per raons familiars i d’ofici (si és que això de la poesia es pot considerar un ofici), Arenys va sempre lligat per a mi a la persona d’Espriu. Espriu forma part del meu paisatge d’Arenys, n’és com una mena d’ampliació. És natural que es detectin doncs, al llibre, referències espriuanes. Vull imaginar-me que ell ho aprovaria, si jo hagués mai gosat demanar-li’n el permís. Ara ja no puc fer-ho. Ni a ell ni a Dant.

Em proposo d’explicitar aquí algunes d’aquestes referències. Amb aquest objectiu he fet una breu tria de glosses. Les tres primeres formen part d’un subconjunt de glosses d’aparença formal similar i en les quals apareixen sempre els mateixos personatges. Es tractaria d’un llibre dintre del llibre, o d’una història dintre de la història. Els personatges esmentats són en Roc i la Maria, els gegants secundaris d’Arenys, convertits aquí en convilatans (Espriu potser n’hauria dit compatricis), sense perdre del tot la seva condició de gegants. Una mica a la manera de Gargantua.

 

La troca s’embolica

 

Es parla de la lluna «que surt tot just per inspirar-li un vers, | a un sensible i famós poeta immers | en els seus aforismes i pensades». Aquest poeta bé podria ser Espriu, tot i que el nostre satèl·lit sembli indiferent a la seva obra. I també podria ser, més modestament i força irònica, un servidor —bastant més enllunat.

En Roc aquí se serveix de les seves propietats de gegant per despenjar, sense moure’s del carrer, una pilota que ha anat a parar en un balcó. Quan els equips de futbol s’allunyen «nord enllà» (Assaig de càntic en el temple), quatre macips els ruixen. És aquest un costum ben arenyenc, lligat a la festa de Sant Roc.

En Roc i la Maria van al cinema. No ho diu però, descartada la Sala Mercè, esmentada a la Primera història d’Esther i avui perduda, només es pot tractar del Casal Parroquial. No farem anar els gegants als multicines!

La vetllada s’acaba amb un «recital barroc que allà a la vora, | dessota els arcs, davant l’altar barroc, | a en Roc li consta que ha de tenir lloc». Ja se sap que a Arenys els recitals barrocs es fan quasi sempre davant l’altar barroc. És el mateix altar que, amb el seu descomunal retaule, és descrit a Laia.

 

                       Un potent, descontrolat
xut fa anar la pilota, seguint una
paràbola letal, no vers la lluna
que surt tot just per inspirar-li un vers,
a un sensible i famós poeta, immers
en els seus aforismes i pensades,
sinó vers les arcaiques balustrades
massisses del balcó del passadís
privat on determina el pes precís
de les figues la mare enamorada
d’en Roc. El davanter de la cagada
fa tres assalts inútils al balcó,
i en Roc se’n riu, perquè ja veu que no
se’n sortirà. Distants i inabastables
són molts forats del món. Per entre els cables
de la llum, admirant més d’un badoc,
ateny la balconada el braç d’en Roc
per fer-se amb la pilota. Privilegi
de fill i de gegant. Que un poc l’envegi
l’altre no és estrany, doncs. Ara els equips
s’allunyen nord enllà. Quatre macips
els ruixen. En Roc pensa en la Maria
i en portar-la al cinema, on aquell dia
fan la part mil dos-cents cinquanta-nou
de Frankenstein, que és quan el monstre cou
el professor per fer-ne farinetes,
i després tots se’n van a fer punyetes:
el monstre, els ajudants —el prim, el vell
i el coix—, i la retorta, i un castell
dels Carpats, que és quan surt a la pantalla
el mot fi. Ja la gent del cine calla
i s’apaguen els llums. En Roc procura
d’arrambar-se a la noia, que, amb mesura,
es deixa fer. Després, amb una mà,
li toca un xic la cuixa, i ella fa
com si el monstre l’hagués tant seduïda
que no se n’adonés. En Roc la mida
ultrapassa, però, i ella li diu:
«Atura’t ja, ximplet!» Ell se li’n riu
però no hi torna més. Segurament
que, si s’hagués quedat buit el seient
que hi ha a la dreta del de la Maria,
encara la Maria es deixaria
fer quelcom més. Però aquell passerell,
aquell que va xutar tant de gairell,
en veure descendir la comitiva
cinèfila, amb la passa més que viva,
s’hi havia incorporat, i ara eren tres:
la multitud, com el diví marquès
deia —o potser no era ell. Arriba l’hora
de sopar, i en Roc sí que quasi plora
en veure el futbolista desastruc
fent cares de neuròtic i de ruc
des d’una taula pròxima a la seva,
i atacant la Maria sense treva:
que si l’ullet, que si l’aigua, si el vi,
si el tovalló, que si fa fred, que si
fa calor… Creu en Roc que bona cosa
seria que el company que tanta nosa
li fa tingués problemes: un gran munt
de macarrons li cauen al damunt;
s’ofega amb un pinyol d’oliva; es gira
malament, se li esberla la cadira,
i una ascla condemnada al mig del cor
se li clava; té un cobriment i es mor;
intervé en una lluita declarada
entre entaulats, i una ganivetada
acaba amb ell; una gavina, en vol
rasant, li deixa anar tot el que vol
a sobre el cap; rellisca amb una pela
de plàtan i es desnuca; se li entela
la mirada i esguerra el punt de sal;
té mal de cap, de ventre, de queixal;
el treuen de la feina; se li escapa
el darrer tren; un carterista amb grapa
li escura les butxaques; per despit,
una noia amb qui havia abans sortit
comença a malparlar d’ell, l’amenaça,
li escriu cartes i cartes potser massa
poca-soltes; l’operen d’un ronyó
mandrós, l’han de sondar tant sí com no,
i el sonden malament; vola a la lluna
amb un coet, de pet; en el vol una
peça se li estropella, i allà al cim
s’hi està set anys; quan torna, amb un raïm
mal mastegat, va d’un pèl que s’escanya;
se’n va a prendre la fresca al Matarranya
i punxa quatre rodes pel camí;
es torça el peu. Ja s’ha acabat, per fi,
el sopar maleït, i arriba l’hora
d’un recital barroc que allà a la vora,
dessota els arcs, davant l’altar barroc,
a en Roc li consta que ha de tenir lloc.
Trien seient amb cura, i sense gaire
sort, perquè a l’acte es veu el pilotaire
maldestre comparèixer, com si fos
l’ombra nefasta i negra del dels dos
que en Roc estima. Un savi xipriota
li implanta un cap de cabra i una pota
al capdamunt del cap. Des del trespol
el Pare ho beneeix. El cello, sol,
enceta una figura reposada,
de complement, si es vol, i a la vegada
àgil de to i de ritme sostingut,
que es prolonga i prolonga.

 

 

 

Badoc amb presses

 

«L’alta i blanca tanca | del jardí»: el jardí és un element important, encara, de moltes cases d’Arenys. En Roc s’hi entreté amb les formigues.

Quan surt a la placeta (nom popular de la plaça de l’Església), s’hi troba molts nens i nenes jugant. Hi ha aquí un catàleg de jocs de la mainada. Vaig mirar d’evocar el quadre de Brueghel el Vell Jocs d’infants, on es veu una plaça literalment atapeïda de mainada que practica els més diversos jocs. Sabem que altres quadres de Brueghel es retroben, d’alguna manera, a l’obra d’Espriu. En particular sembla segur que va tenir present el quadre La paràbola dels cecs en diverses composicions, particularment en Per al llibre de salms d’aquests vells cecs.

També es pot veure, en l’escena dels jocs, un record del conte Tereseta-que-baixava-les-escales. L’acció de les dues històries té lloc en aquesta mateixa placeta! Espriu ens indica diversos jocs que s’hi jugaven a l’època de la infantesa de la protagonista: “a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar”. Algun d’aquests jocs es retroba a Badoc amb presses.

 

                        El forner mut
està distret avui, i s’equivoca
en retre el canvi. Sense obrir la boca
li indica en Roc que concentrar-se és sa
per als negocis, que a la babalà
no s’han de fer les coses, que és més savi
posar-hi els cinc sentits. Quan el seu llavi,
cansat de no fer res, de fer repòs,
de fer de mer embelliment del cos,
es tanca sobre un mos d’aquella blanca
menja, a redós de l’alta i blanca tanca
del jardí, en Roc observa el frenesí
de la corrua que va fent camí
camí del formiguer. La llarga cua
ara s’eixampla un dit, ara s’afua,
i els individus campen al seu grat
buscant menjar, buscant un gra de blat
o de panís, o alguna cuca morta,
o sucre, o sal. Cada formiga porta
el seu carregament, la seva creu,
el seu disgust privat pertot arreu.
A una un poc separada de la colla
en Roc, commòs, li endossa una gran molla
treta del seu crostó. «Quin bé del cel,
»quin cop de sort, quin formidable estel
»em dóna aquest mannà?», diu la formiga,
i al cel fa un gest d’agraïment. No triga
a fer-se amb la muntanya d’aliment
i a fer-la rodolar fins al torrent
negre dels portadors. Aquí inicia
una llarga i pesada romeria
plena de trepitjades, d’ensopecs,
de crits, de pataplums, de catacrecs,
d’empentes, de suor, de desgrimpades
per barrancs colossals, de relliscades,
de renecs, de renyines, de raons,
de cops, de mocs, d’insults. A tomballons
avança cap al cau l’engruna immensa,
domina els altres embalums, es pensa,
veient tants caps a sota, que el destí
la durà sempre amunt, al baldaquí
dels sants, i que les panxes formigueres
no l’han de tocar mai: només quimeres
que no es compliran pas. Ja han arribat
al niu, i cal passar per un forat
que té massa petites les mesures,
segons demostren moltes provatures.
Les obreres, amb maces i cisells,
abaten els obstacles, amb martells
i escarpres obren via, i amb cabassos
escampen no pas gaire lluny dels nassos
la terra que han extret, fins que ara sí
que sembla que podrà passar per fi
l’objecte per les fosques galeries
cap al rebost on moltes llepolies
esperen que s’escaigui un festival
i facin el seu fet. Un caporal
comunica a l’anònima heroïna
que encontinent l’esperen a la mina
reial. Es posa, doncs, el seu més ric
vestit i se n’hi va. «Felip, amic»,
és el tracte que dóna la corona
als súbdits de sis pams a la rodona
d’un i de l’altre sexe: «molt ens plau
»l’ofrena tan enorme que al palau
»subterrani ha quedat dipositada
»pel teu zel. Ja se’t veu a la mirada
»la marca de l’elet. Aquesta nit,
»Felip, descansarà el teu pit ardit
»als nostres recambrons, i fem proclama
»d’imposar-te l’ensenya de més fama:
»la Creu de Llautó Groc.» Del mateix groc
que la pell de la mare, la d’en Roc,
ha pres darrerament, i que li dóna,
no l’aire de venir de Vallfogona,
sinó d’allà Shanghai. El metge diu
que cal anar corrents —o amb el pas viu,
si més no— a comprar certa acreditada
potinga, que restauri a la vegada
la ufana, el dinamisme i la salut
de la insigne malalta. En Roc, endut
per l’anhel salvador, per la tendresa
filial, assumeix la noble empresa.
Ja entra. Ja surt. Ja s’afanya. Ja va
rials, passeigs, carrers, rondes enllà.
Ja conjumina mitges corregudes
per passos, per trencalls, per avingudes,
per rieres. Modera el pas, però,
a la placeta, perquè sent el to
de veu d’un conegut que compta i pica
la paret mentre avancen una mica
tretze amics més. Dos nois, amb gran estil,
corren no gaire lluny d’allà, i el fil
invisible que els lliga, un tercer mira
de tallar-lo amb el cos. Un infant tira
la baldufa. Set joves, entre crits,
salten, només ajudant-se amb els dits,
sobre arcs que, amb hàbils plegaments d’esquena,
alcen, arrenglerats. Una dotzena
de patufets s’amaguen pels replans,
sota els bancs o darrere dels xamfrans
d’alguna casa, i un els busca i toca
el toc quan en veu un. Perquè la troca
s’emboliqui un xic més, quinze donzells
es diuen a l’orella, fluix, entre ells,
una frase que es torça i s’abonyega
a cada bis. Un jovencell té pega
quan mira que una bala doni el cop
adequat contra la que més a prop
sembla que estigui. Setze bordegassos
s’agafen l’un a l’altre amb els dos braços,
i uns altres els estiren. Cinc minyons
corren i, com que hi ha quatre cantons,
sempre un es queda sense. Amb una bena
tapant-li els ulls, per una zona plena
d’uns que l’esquiven trota un nen. Sis xics
compten els dits que ensenyen, i es fan rics
com més n’encerten. Un albat apunta
a nou bitlles vermelles per la punta
amb una bola. Vuit vailets, pendents
de les carbasses que un a tots els vents
esbomba, canten nombres. Fent rodona,
seuen vint pàrvuls, i un que passa dóna
l’anell a un d’ells, i el designat xambó
dissimula com pot. Tant sí com no,
enfilen onze efebus, inexactes,
una anella penjant. Força compactes,
quatre cadells forçuts, ben acotats,
n’esperen quatre més que, desbocats,
al terme d’una curta correguda,
se’ls tiren al damunt. Sense l’ajuda
de ningú, un xicotet en planta deu
amb els dos braços estirats i en creu,
i encara empaita l’últim. Més enfora,
quaranta-quatre impúbers, tots alhora,
galopen a l’encalç d’un sol baló.
Més enllà, un caganiu, d’un saltiró,
passa d’un quadre a un altre d’una escala
pintada a terra amb guix. Més lluny, la mala
sort fa torçar la cara a un aleví
quan veu que no té sort perquè a bon fi
arribi el seu recau. Davant de tanta
gentada en Roc perd el concert, s’encanta,
i li passen les hores i els minuts
sense adonar-se’n. Quan els cantelluts
tocs de campana el tornen a la vida,
a la vida real, quan sent la crida
punyent de la responsabilitat,
quan la mare, estirada de costat,
groga, se li apareix, i amb veu llunyana:
«Fill meu», li diu, «un cop que se’t demana
»una cosa, i ja veus quin cas que has fet!»,
i ell respon: «Ai, perdó, que m’he distret!»,
corre com un coet cap a la immensa
cua que acaramulla la indefensa,
vella apotecaria fins a un punt
malaltís. És possible que, en conjunt,
calguin per despatxar-la tres horetes.
A la mare li lliguen ja les vetes
de la mortalla quan, per segon cop,
se li apareix, potser perquè el xarop
ha arribat massa tard. Amb veu de drama,
i adreçant-se a la gent, en Roc proclama
el seu neguit, i diu: «Per caritat,
»autoritzeu que, a gran velocitat,
»m’atengui la simpàtica plantilla
»d’aquest establiment.» La gent diu: «Filla,
»com va el jovent pel món!» Però després,
com si un àngel del cel la convencés
amb arguments divins, admet que passi,
per aquest cop, davant de tots.

 

 

 

Un lloc amè

 

 

En aquesta glossa es descriu el jardí —o pati, segons la denominació de Rusiñol— d’una casa determinada del carrer de la Perera. Un jardí universalment famós, ja que es tracta del «jardí dels cinc arbres», el lloc on s’esdevé l’acció de Primera història d’Esther, i que apareix a moltes altres obres d’Espriu. Hi ha els arbres, el safareig, la font d’aigua de mina, l’heura, la vinya verge, i fins la merla que s’hi ha instal·lat des de fa uns quants anys. El «selecte personal» que s’hi esmenta, però que no hi és present, podria ser l’ombra del públic de la representació primigènia de la Primera història d’Esther.

Evito donar a cadascun dels arbres el nom que els dóna Espriu. El «roser de la pell leprosa», que no és ben bé un arbre ni ben bé un roser, esdevé «un prim arbust | que guarneix de flors blanques i menudes | la part de dalt de la paret». La troana, «una ligustral» (el nom de la seva família). La camèlia, «l’arbre de flor fina i coqueta | que captivava tant la senyoreta | Gautier». La palmera gànguil ―un arbre que una ventada forta malauradament va malmetre, però que ja té un rebrot esperançador―, «un margalló». Pel que fa al «libanenc», arbre que no consta als catàlegs de botànica però que Sebastià Bonet, a l’edició crítica de Primera història d’Esther, ens adverteix que es tracta d’«una antiga denominació familiar», l’he substituït, fent servir aquí el seu «poc poètic» nom real, per «una lagerstroèmia».

Estem parlant doncs, potser, dels mateixos metres quadrats, però és evident que el meu jardí no és ben bé el mateix que el de l’Espriu.

 

                                    Per la ferida
d’un llistó escantellat d’un cop de roc,
escup la gelosia, a poc a poc,
la llum del sol, que amb gran enginy dibuixa
un sol petit al peu, o bé a la cuixa
d’en Roc quan la intercepta. Si el camal
se’n va més lluny, girant per l’engonal,
de la finestra, el sol pren una talla
fabulosa i es fa borrós. No calla
la merla que es passeja pel jardí.
Per sentir-la millor, deixa, a la fi,
en Roc els seus experiments lumínics
i surt a sota el cel. (Molts casos clínics
neixen d’un interès exagerat
pel pes, pel buit, per l’electricitat,
per tantes humorades i capricis
de la natura.) A tots els edificis
vilatans gairebé, un jardí discret
garanteix el record fidel —extret
d’estadis primitius— d’antigues jungles
on uns homes amb cua i amb les ungles
dubtoses inventaven l’absolut,
i el foc, i la piràmide, i l’escut,
i el contrapet, i tantes coses bones
per anar fent, per seduir les dones,
per no tornar-se bojos, per trobar
més menjable i mengívol el menjar,
per compensar la dolça ensarronada
de l’intel·lecte. Són, a la vegada,
punts d’esbarjo i de joc, punts de festeig,
d’inventiva, d’amor, de xafardeig
i de recolliment. Al que en Roc ara
emergeix, hi degota l’aigua clara
d’una mina —que neix molt més amunt,
passada l’autopista i el conjunt
d’àrees de servei— sobre la pica
d’un safareig. Una altra de més xica
recull la d’una aixeta que permet
el reviscolament total, complet,
d’aquells que el sol més durament castiga
els migdies d’estiu. (Amb una figa
o un gotim de raïm no n’hi ha pas prou,
en molts casos, i per quedar com nou
és l’aigua de la mina l’únic tònic.)
Fruit d’un fototropisme cosmogònic,
el tronc estirallat d’un margalló
eleva cap al cel un colofó
de palmells verds. Aparentment abstèmia
d’escorça, una imponent lagerstroèmia
escampa flors i fulles sobre el mur.
Com el cérvol que arrela en l’aire pur,
s’alça l’arbre de flor fina i coqueta
que captivava tant la senyoreta
Gautier. Més enllà, una ligustral
exhibeix al selecte personal
un arreplec de fulles matisades.
Entremig de les heures arrapades
a la paret del fons, a l’angle just
de la dreta, es desplega un prim arbust
que guarneix de flors blanques i menudes
la part de dalt de la paret. Gruixudes
capes de vinya verge fan més fresc
un fragment del recinte. Sant Francesc
hi hauria aconseguit, és ben probable,
l’alegria perfecta. Dalt d’un cable
la merla canta. El sant li hauria dit
quatre coses de seny i de profit,
però en Roc, que té por que una volada
s’endugui el cant, no es mou. Deixa que cada
nota el penetri endins, fins als timpans
atònits, fins a l’ànima. I abans
de respirar per fi, n’inspira una
de més ampla, rodona i oportuna:
un trèmolo embellit amb tres mordents
i una coda; i veu com els referents
se li endormisquen, com el pols li falla,
com se li esponja l’ànim; que és quan calla
l’ocell i emprèn el vol. Només sent, pur,
un tic-tac, com a indici, en clarobscur,
que encara és viu. Amb resultats galdosos,
malempeny tres espasmes cautelosos
cap a la porta, perquè de mal grat
acceptaria que, en aquest estat,
la mare se’l trobés. Quan aventura
amb passes vacil·lants la carnadura
pel carrer, pensa encara en el trasbals
místic i estètic, i en originals
glosses i promptuaris que, aquell dia,
li vénen a dotzenes. «La Maria
»ha de conèixer tots aquests detalls,
»carall!» Al seu voltant tots els caralls,
però, s’esberlen, perquè hi ha campanya
per repoblar dos parlaments d’Espanya,
i la Maria ha vist un paparró
electoral sencer, i es veu que no
li ha acabat d’agradar, i està que trina,
i manifesta, tràgica i divina,
que per més anys electorals que visqui,
aquell partit no el votarà, i pren whisky,
i no permet que hi fiqui cullerada
ningú, i deixa la frase mig penjada
per dir-ne una altra de més contundent,
i crida, i plora, i riu, i en un moment
engega deu mil pestes, manoteja,
i critica el poder, l’orgull, l’enveja
i el sectarisme, i se li’n va el color.

 

 

Marinada truncada

 

Es descriu aquí una cursa pedestre pels carrers i camins de la vila. Em consta que se n’hi convoquen, de tals curses, però la veritat és que no he arribat a veure’n mai cap. Sí que he presenciat, en canvi, algunes pedalejades de les que se solen fer per Sant Roc.

«Quan se sent la sonora | campana dels tres quarts». A l’Arenys històric se sent molt bé.

Apareixen llocs i elements característics d’Arenys: la Riera (ara coberta), el garrofer (arbre arenyenc per excel·lència, molt delmat), el turó on jugaven els nens (el Maltemps, o Mal Temps, en la denominació d’Espriu), les vinyes (força malmeses), els hivernacles de plàstic (una construcció actual molt maresmenca), «un gos suspecte al caire d’un garatge» (puc certificar que això existeix, a Arenys), «un rial amb orles de bardissa, | de pols, d’alocs, de canyes, de més versos | que no anglesos a Niça, | que tots ―llevat del frívol― | se saben, els de sempre i els conversos» (una al·lusió a Espriu: molta gent, a Arenys i arreu, sap de memòria algun vers seu), «uns quants polígons industrials», la via del tren, la platja nudista, el cementiri (el cementiri de Sinera, lloc espriuenc per excel·lència), el convent de les Clarisses (que Déu ens el conservi molts anys). En definitiva: el laberint.

El mar no hi surt, però, a més de la platja, es fa al·lusió a les veles de les barques. «Petita barca | damunt la mar | corre fortuna | llevantejant», diu una de les Cançons de la roda del temps.

Pel que fa a l’esment del passeig dels Anglesos de Niça, cal recordar que també existeix, per analogia, el passeig dels Anglesos de Caldetes.

I dels rials, aquestes rieres que, al Maresme, apareixen, en el seu tram final, envoltades i cobertes d’una vegetació particular, feta de canya, aloc, roldor, rementerola, heura, etc., absents del diccionari Fabra però presents a l’Alcover-Moll només amb exemples d’Espriu, es pot dir que va ser ell qui va llançar-los a la vida literària. D’aquesta vegetació tenia en especial devoció els alocs, que esmentava sovint. Em ve a la memòria un poema de La pell de brau, tot ple de rimes fosques: “Cap saó | en els solcs, | cap remor | de vent nou | als alocs, | cap consol | ni repòs | de cançó.”

El vers «però no vol deixar tota esperança» és evidentment dantesc.

 

De vegades el son, l’amic sensible
de tantes nits, n’imposa
una en què el cos, feixuc com una llosa,
podria dormir més: el doble, el triple,
eternament, i sols el crit terrible
de l’artefacte abjecte
que al costat del capçal vetlla tothora
permet que, amb pànic, l’irrisori insecte
que dormia percebi el món de fora,
despert allà a la vora.

Com una estranya fera,
pendent d’un fil elèctric,
més d’un dispositiu només espera
que el premin perquè al punt el foscam tètric
de l’alcova es dissipi: la primera
idea és fer la llum, i ell, amb mà ferma,
fa que s’escampi més que no a l’aigüera
s’escampen mars d’esperma.

La respectable ingesta,
potser desmesurada,
de la passada nit —tot una festa
gastronòmica, on cada
plat lliga amb tot: la guatlla, la becada,
aquella mena de conill (la mena
que cria el vent) rostit a la cassola
amb fruits verd fosc de l’arbre que té fulles
de llargs pecíols, l’api, l’escarola,
els maduixots, la trena
farcida amb mil angèliques agulles
(mil cabells dolços), el cafè, la copa—
li dóna cap espès, gola d’estopa,
pit oprimit, dolors a les costelles,
a les cames, estelles,
i una punxada aguda
al lloc per on es plega quan saluda.

No és un estat aquest que ajudi gaire
a assegurar-se el premi que es disputa
més tard, on el pencaire
que recorri la ruta
emprant el temps més curt és qui s’emporta
a casa la corona,
i on el fartum, l’empatx, l’excés, la mona,
són enemics fatals, són la part morta
del corredor, del seu moviment àgil
cap a l’èxit final, la part més fràgil
perquè és la voluntat qui hi senyoreja,
i no el gimnàs, ni el càlcul, ni l’enveja.

Les disbauxes malignes
han deixat en en Víctor patents signes
del seu pas, i, si es mira
al mirall, altra cosa
no veu sinó un malmès ninot de fira
que viu la vida en prosa
del qui res no agullona i res no inspira.

Les ulleres de sota les ulleres,
la cara avinagrada,
el color de tonyina,
no indiquen una forma exagerada,
i les places primeres,
els llorers de la trista temporada,
més lluny li semblen que la Cotxinxina.

Però no vol deixar tota esperança.
Infla el pit, doncs, es posa
més dret, aixeca el cap, desencarcara
l’ossada i els tendrums. Llavors atansa,
intrèpid, a la cara
l’aparell que amb elèctrica energia
aniquila la nosa
de la barba a una barba amb més d’un dia.

La dutxa generosa
li dóna més vigor que cent cinquanta
pots d’espinacs, i quan, a la fi, eixuta
queda l’aixeta, una vivor difosa
per tot el cos li aguanta
el pes de la mirada quan s’escruta.

El pom de la daurada tomaquera,
dividit, esclafat d’una manera
grossera sobre el pa i regat amb oli,
l’enardeix i l’exalta,
i ja es veu elevat a la més alta
plaça del podi, al soli
d’un imperi fugaç —com tantes coses
d’un món amb més espines que no roses.

La samarreta blanca,
el pantaló de camal curt, les tosques
sabatilles, la gorra de visera
i les ulleres fosques
no el duen a la moda més darrera,
però li exciten tant la cansalada
que ja nota la branca
de llorer sobre el front moll de rosada.

Quan se sent la sonora
campana dels tres quarts, tots els atletes
s’encomanen als lars i a les tietes
i conflueixen a la ratlla augusta
on trepitja més d’un i on més d’un tusta
el veí que no deixa
que el peu s’atansi a una infreqüent estora
de peus més forta que una forta reixa.

Hi ha tants Aquil·les rere la ruïna
de la tortuga, com hi havia gotes
a les grans rierades
que, amb enormes gambades,
baixaven cap on vola la gavina,
abans que uns quants senyors amb molta vista
les fessin baixar totes
per un canal immund sota la pista.

Arrenca la corrua
amunt, seguint la torrentera morta,
i al punt confirma en Víctor i accentua
les seves aptituds: la fila torta
s’allarga com el vol de la cucala,
i és ell precisament qui l’encapçala.

El vent empeny l’esquena
del ràpid guia de l’eixam campestre,
com si una provident judicatura
hagués decidit ja que, nul o destre,
fos ell, el qui recorre la carena
davant de tots, com l’ou de la gallina,
qui, en tan captivadora conjuntura,
s’enduria el trofeu a la vitrina.

Passat un garrofer de fulles denses,
refugi de la merla,
cal enfilar-se pel trencall insòlit
—on més d’un as in pectore s’esberla—
que du al turó on anava tant de bòlit
en Víctor, i on vivia greus i intenses
aventures, viatges
imaginaris, coses de mainatges
que eren en aquell temps cabdals i immenses.

Ressegueix el camí files de vinya
avui, ai!, transformades
en llargs seguits de revoltons de plàstic,
on pateixen un càstig
immerescut els brots perquè la tinya
econòmica ha dit que és més lloable
que totes les mirades
hagin de suportar, preses pel fàstic,
la vista repetida, lamentable,
d’aquest hangar o estable.

Les marques de pintura
indiquen un bosquet i una pastura
on les ovelles de pelatges densos
contemplen receloses
el devessall de paios amb visera
i amb brillants i formoses
espardenyes d’esport, que no espartanes,
que, amb esforços immensos,
fan via entre el timó i la romeguera,
més per deliri que no pas per ganes.

Passada la potent eixordadissa
d’un gos suspecte al caire d’un garatge
—té entrebancs el viatge—,
cal tirar per l’ombrívol
curs d’un rial amb orles de bardissa,
de pols, d’alocs, de canyes, de més versos
que no anglesos a Niça,
que tots —llevat del frívol—
se saben, els de sempre i els conversos.

Després d’uns quants polígons
industrials, la fila secardina
s’estira i es dilata
tant, que la latitud de punta a punta,
entre els capdavanters i els seus epígons,
pot dir-se gegantina,
i ja hi ha qui es pregunta
si en tal infausta data
no haurà de consolar-se amb la de plata.

Les giragonses per la vila antiga
despisten més que mosques de desembre,
i fan que la fatiga
que tenalla algun membre
s’estengui als llocs on viu la raó pura,
tot seny, tot equilibri, tot mesura.

Seguint la via del carril, fecunda
en desenganys i en amistats frustrades
per culpa dels retards, l’eixam informe
s’esmuny cap a la platja pudibunda
on les pelvis torrades
es mostren sense que ni un tros de tela
no delati amb enorme
cruesa el pensament de qui se’l posa,
que ja se sap que és el vestit la cosa
que més coses revela.

Però, quan la intricada
via fa cap al plàcid cementiri
on tota la partida
aquella hi té més cara parentela
que escuts al banc, el cel, en ple deliri,
atura, d’una brusca revolada,
l’austre o xaloc o el que fos que la vela
de més d’un optimist inflava, ardida,
i que ara, més pansida
que molts anhels, d’un pal inútil penja,
esperant el moment de la revenja.

En Víctor, que avançava
mogut per tal empenta sense braços,
sent l’ofec, la calor, la desmesura
de l’estiu, sent com costa ara fer passos
que abans es feien sols, sent com es clava
el peu en el quitrà, sent com s’atura
el temps, sent com, indefectible, intensa,
li ve la defallença.

Com que té enterbolida la mirada,
no veu un dels senyals, un que commina
a acostar-se a la casa d’unes monges
que tenen la divina
comesa de pregar manta vegada
perquè, amb força imponent i desbridada,
les celestes esponges
no malmetin els gaudis d’una festa
que amb gust es privaria de tempesta.

A l’instant tres pendons i un perdulari,
que el seguien, i que l’itinerari
recorrien discrets i amb gran cautela
—estalonada astuta
de resultat palmari—,
li passen al davant: una permuta
que el trastoca, perquè ell s’afigurava
que ningú no podia dir ni fava,
quan, mentrestant, la trepa,
amb ritme de mostela,
s’havia aproximat a frec de gepa.

Desert de tota mena de ventura,
incapaç d’avançar ni d’una passa,
en Víctor deixa caure’s sense cura
sobre una roca dura,
i allà assegut, mentre amb la mà procura
que no es noti, supura
pels ulls tanta aigua de dolor, que massa
capacitat mesura,
i que forma, davant la sepultura,
una llacuna obscura.