“LA PRINCESA DEL IANG-TSÉ” , Salvador Espriu


Per bressolar les puces de Mrs. Banks, 

domadora, vella amiga.
Segons un ritme popular conegudíssim.

 

A la vora del Iang-Tsé
hi ha una princesa,
néta de l’emperador
d’aquella terra.                          4

El gran riu baixava ple,
molta gent nega.
Cauen altres malvestats
damunt el regne.                       8

Quan ploraven els flagells,
ella somreia.
Diuen que no té bon cor
la joveneta.                               12

Però sap cançons suaus,
paraules tendres.
Ai, qui us robi el primer bes,
llavis de seda!                           16

Una tarda, al mirador,
de sobte veia
com marxava un cavaller
cap a la guerra.                        20

Tot seguit el va estimar
l’alta donzella.
Preguntava pel seu nom,
es vol prometre.                      24

Però no li poden dir
l’estirp, d’on era.
Ni tan sols el mariscal
de la noblesa.                         28

Mentrestant, a l’horitzó
es varen perdre
els soldats i el capità,
vers la Corea.                          32

Faci sol o faci fred,
la dama espera.
Fins li fuig la dolça son
de les parpelles.                     36

No s’alçava al lluny ni un bri
de polseguera.
Corre l’aigua eternament
sota finestra.                          40

No vindrà galant minyó
per cap frontera.
Confiances de retorn
no duren sempre.                  44

Passen dies, passen anys.
Lànguids poetes,
de la història de passió,
en fan llegenda.                   48

A la cambra del palau
d’or i turqueses,
entre plomes de paó
jau la princesa.                    52

Consumida per l’amor,
es torna vella.
El seu cor, abans de gel,
és ara cendra.                      56

Als cabells, blancor de neu.
Als ulls, la lenta
arribada d’una nit
buida d’estrelles.                 60

Sola, sola prop del Iang,
mor de tristesa.
Als jardins imperials,
cignes la vetllen.                64

Conclusió de Mrs. Banks:
«Gentils pucetes,
aprofiteu la lliçó,
 preneu exemple,              68
que, de pigs i de senyors,
se’n ve de mena.» 

_______

Les cançons d’Ariadna,  Els Llibres de l’Óssa Menor, 1949; escrit entre 1944 i 1946, en el context del final de la Segona Guerra Mundial i la consolidació del règim franquista.

Aquesta cançó se situa en el correlat dels poemes que hem comentat a Espanya, una dama de ventre delicat. El Iang-Tsé és el tercer riu més llarg del món, neix a l’altiplà del Tibet i travessa tota la Xina d’oest a est. La cançó  tracta d’una princesa que perd l’enamorat a la guerra sinojaponesa motivada per la possessió de Corea de 1894-1895 (v. 32).  Quan comença la Segona Guerra Mundial, la Xina ja estava lluitant contra el Japó des de 1937 i el conflicte de Corea havia tornat a emergir.

Pel que fa al text de  l’encapçalament, Mrs. George Linnaeus Banks, de soltera Isabella Varley (1821-1897), poeta i novel·lista victoriana —vella amiga de lectures dels anys universitaris de Salvador Espriu— s’havia donat a conèixer amb God’s Providence House, novel·la escrita amb motiu de la mort del seu fill de catorze anys. La situa en el barri de Chester durant la pesta negra de 1647-1648. Encara avui, en el carrer Watergate 9, es conserva l’edifici del segle XVII que, es diu, va restar estalvi de la pesta; en el seu frontis mostra la llegenda «La providència de Déu és la meva herència». Espriu la presenta com a «domadora de puces» ja que totes les espècies de puces estan capacitades per transmetre la pesta, de manera especial la yersinia pestis, que ha causat més morts que cap altra plaga i que es transmet per la picadura de puces infectades que porten els rosegadors. La misèria de la guerra va revitalitzar les puces nostrades, així com els polls ressuscitats i altres insectes de vida hipodèrmica.

La pesta és un dels quatre genets de l’Apocalipsi, en concret el quart, segons la traducció de la Bíblia de Jerusalem. Res ens indica, però, que Espriu al·ludeixi a Apocalipsi 6: 7-8, tanmateix els versos 23-28  ens deixen amb una incògnita, ningú no pot dir a la princesa el nom ni d’on prové el cavaller, ni tan sols el seu propi mariscal el coneix.

 

http://deleros.blogspot.com/2010/12/belle-dame-sans-merci.htmlEspriu posa tan pintoresc epígraf a un romancet que pren com a base musical la tradicional catalana El mariner. Les quartetes maridades (7m – 4f – 7m – 4f)  segueixen els peus marcats pel romanç tradicional. Per la temàtica, fa pensar de seguida en una paròdia de la balada La Belle Dame sans Merci (1819) de John Keats, una breu versió de 12 quartetes (abcb) a partir de l’original del mateix títol d’Alain Chartier (1424), un clàssic debat sobre el mal incurable de l’amor. Al qual, Espriu, amic de tota mena de debats intel·ligents, va voler participar-hi  per donar la seva versió, sempre escèptica, sobre l’amor.

L’enamorada princesa perd el seu cavaller a la guerra, però no defalleix mai en l’esperança del retorn, perquè com diu Mrs. Banks «God’s Providence is my heritance». En el Nou Testament, Jesús fa ressaltar amb més força la paternal providència de Déu per a tots els homes sense distincions i exhorta la confiança en la providència que es converteix en la realització i manifestació constant de l’amor i de la voluntat salvífica de Déu. Com deia Joan Perucho en el pròleg a la primera edició, la ironia d’Espriu resulta «a voltes, d’una impertinència d’exabrupte», és clar que primer cal descobrir el complicat joc que  amaga per fer-lo visible.

Unes quantes pistes a tenir en compte:

9-12  ”Quan ploraven els flagells, ella somreia. Diuen que no té bon cor,  la joveneta” :

«And her eyes were wild» («La Belle Dame», IV 4).

13  ”Però sap cançons suaus, paraules tendres” : «and sing / a faery’s song» («La Belle Dame», V 3-4).

15-16  ”Ai, qui us robi el primer besllavis de seda!” :

«And there I shut her wild wild eyes / with kisses four» («La Belle Dame», VIII 3-4).

Malgrat el cor de gel, la princesa sap encisar amb els seus dolços cants, com la fada de Keats.

18 i 23  ”marxava un cavaller cap a la guerra. Preguntava pel seu nom.” «O what can ail thee, knight-at-arms, / Alone and palely loitering?» («La Belle Dame», I 1-2).

Aquí tenim un cas especial de l’amor de lluny trobadoresc, ja que és la dama, i no el trobador, qui s’enamora, en aquest cas de la Mort, potser perquè té el cor de gel, com la fada de Keats. Espriu ja ha remarcat l’estranya seducció que Ares, déu de la guerra, pot exercir. Segurament pensava en les noietes que, com la princesa del Iang, s’enamoren d’un uniforme, qui sap si un record latent, ancestral, del mascle cavernícola que defensa la supervivència de l’espècie:

“emmudim davant l’horrible atractiu fascinador que habita en ell, que constitueix la seva naturalesa essencial.” (“Ares”, dins Les roques i el mar, el blau)

45-48  ”Passen dies, passen anys.  Lànguids poetes,  de la història de passió, en fan llegenda.

De l’Edat Mitjana al Romanticisme, poetes lànguids, segons Espriu, s’han ocupat d’aquest tema, també Verdaguer a Canigó, i al llarg del Modernisme, la dona àvol reapareix, per exemple, sota la pell de la Fineta en el Josafat de Bertrana; Ruyra també n’ha parlat. Espriu és qui en dóna la versió més amable, justament per la subtil ironia i per la bellesa del model musical triat.

La fada deia oferir amor veritable al cavaller, llastima que ho passava en un estrany llenguatge:

«And sure in language strange she said –“I love thee true» (VII 3-4).

Dels versos citats vull fer atenció a «l’estranya llengua» amb què declara el seu amor la Dame sans Merci. Espriu, conseqüent amb el tema del xinès on emmarca la cançó (vegeu Espanya una dama de ventre delicat, on el xinès representa el català) fa parlar en aquest language strange la princesa del Iang. En efecte, Francesc Oliver va fer una traducció catalana de l’original d’Alain Chartier a mitjant segle XV, que A. Pagès va publicar, juxtaposada a l’original francès, el 1936 a Romania XLII, ps. 482-531.

Altrament que la Dame, és la xinesa, ja molt anciana, qui mor  fadada com el cavaller:

53-54  Consumida per l’amor, es torna vella: «They cried—“La Belle Dame sans Merci / Hath thee in thrall!» (X 3-4).

I ho feia, pobreta,

“ Sola, sola prop del Iang.”

Una altra pista, la repetició de l’adjectiu ja es troba a «I shut her wild wild eyes». Però no podem deixar de pensar que també es tracta d’un homenatge a Josep Carner, un altre poeta que, segons certa dama delicada, també parlava xinès. Per cert, molt adequat al context per les seves versions catalanes de Lluna i llanterna :

«trista, trista, la dama de la torrre,
blanca, blanca, asseguda al finestral» («La dama de la torre»,  XIX Poemes Antics xinesos)

 i també «¡Llarg, llarg és el camí que ve de les fronteres» (“Combat” de Iang Tsiang).

Us adoneu de com jugava Espriu amb la literatura universal? Que poca justícia li va fer la crítica de la seva època. Si hagués nascut a Anglaterra o França, o a Alemanya o Itàlia, ara seria un dels grans referents mundials de la poesia europea del segle XX. Però ell era fidel a la seva petita llengua. Com li hauríem d’estar agraïts. Cada poema seu és una lliçó en tots els aspectes.

* Per un bon article sobre La belle dame sans merci, vg. el blog de  Deleros, Cartes d’Istambul, papers de Venècia.