ESPANYA, UNA DAMA DE VENTRE DELICAT, Rosa Delor

 

Hi trobareu tres poemes de Les cançons d’Ariadna de Salvador Espriu, comentats. Em diverteixo tant escrivint les notes a l’edició que, vist els temps que corren, no m’he pogut estar de fer-ne un avançament.

 

 

PROCLIVIS SCELERI

 

Coincidint potser amb les dents
de Pere Quart.

 

Rellisca dintre de fang,
allunyat pel camí ral
del designi de fer mal.

Amb un ganivet ben net,
afilat per esmolet,
tallava, tot xano-xano,
un molsut braç de gitano.

Adquireix costum de sang,
escampant tinta xinesa
pel damunt de roba estesa.

S’esgarrifa de plaer,
en imaginar que un dia
aprendrà l’anatomia
del clatell de la muller.

 

Comentari

 El llatinorum del títol significa «inclinat al mal» (scelus, -leris, maldat, impietat; aplicat a delicte d’alta traïció, assassinat). La font és Silius Italicus, Punicorum, lib. XIII, v. 585: «deforme malum ac sceleri proclivis Egestas,” és a dir, «La Misèria, mal espantós i inclinat al crim». Es tracta d’un dels trenta-tres poemes fundacionals de Les cançons d’Ariadna (1949), escrit entre 1944 i 1946. Joan Oliver, a qui el dedica, encara era a l’exili. Com que la censura estenia els seus tentacles arreu, Espriu va haver d’optar per l’acudit, sabent, però, que el missatge seria captat. Per tant, un element a tenir molt en compte és el paper fonamental que la ironia jugarà  en l’obra d’Espriu, en particular en aquests anys, l’exemple més esplèndid és Primera història d’Esther.

És el segon esment de Joan Oliver a Les cançons d’Ariadna, ara en el seu vessant de poeta com a Pere Quart, ja que hi ha una al·lusió evident al poemari de 1934 Les decapitacions, en concret la  XII, «Mort esclava!», on troba els versos que el fiblen:

«… Ocell refet, canta, cínic, avui
la llibertat decapitada»

Pere Quart la va encapçalar amb una citació d’Àngel Guimerà:

 «Flecta’ls genolls y prega com fill devant lo cap
del pros Josep Moragas, lo nostre general»

Moragas va ser decapitat pels filipistes com a represàlia per la seva participació contra les tropes borbòniques a la guerra de Successió; durant 12 anys el seu cap estigué en una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar de Barcelona.  L’ocell de Pere Quart,

 «engabiat,
en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya» (v. 2-5)

em fa pensar de seguida en l’«ocell solar» de La pell de brau XV 8-10: «és amb nosaltres / a la presó glaçada, / també l’ocell del sol»; i l’humiliant martiri a què és sotmès: «un barroer martiri de casolà / capó [eixalat] per a la festa del canvi d’any, / dolor de renegaire rat-penat [orb]» (La pell de brau, XVI 13-15).

D’antuvi les dents de Pere Quart són la indicació clau per localitzar la «decapitació» XII, ja que sovint Espriu es refereix a la mort amb el somriure descarnat de la calavera: «potser dolents somriures / ratllen boques de morts» (Cançó LXXXIX 7-8); «enllà de les dents closes dels teus morts» (El caminant i el mur XL 7), «i unes dents esmolades / de llop» (El caminant…,  XLI 18-19). «Prou esmolades ja les dents» (La pell de brau XVIII 20);  En una carta a Joan Oliver (2-XII-1982) llegim: «El vostre “sonet annex”, extraordinari, m’ha fet riure molt, amb una rialla molt trista, diria que “macabra” —i, doncs, modèstia a part, espriuana». En segon lloc fa referència a la ironia amb què les «dents esmolades» de Pere Quart saben tocar la fibra més sensible:

«No serem pas relapses!
L’atàvic escarment
ens serverà tostemps.
Ocell refet, canta cínic, avui,
la llibertat decapitada».

 

Si la censura hagués filat prim i en una insospitada ostentació d’intel·ligència hagués adduït delicte, Espriu, amb mònita, hauria pogut justificar-se al·legant la decapitació V, divertida i cínica, però molt allunyada del sentit que aquí l’interessava. Pel que fa a la forma d’aquest poema, dos quartets i dos tercets, és obvi que hauria pogut ser un sonet  heptasil·làbic si tan sols hagués situat els tercets al final. Una ironia més d’Espriu, que sostenia que ja no se’n podien escriure: «Sabeu l’enorme responsabilitat d’escriure un sonet al segle XX?»

 

Només de passada, una mica de càbala

Vista des del pla cabalístic amb què va organitzar Les cançons d’Ariadna (10 arbres sefiròtics de 10 cançons  per a un total de 100 poemes), estem situats en la sefirà de la Gràcia (Héssed, Amor, Misericòrdia) de l’Arbre de la Victòria de la Memòria (que aplega les Cançons 31-40). Pel contingut i la mordacitat amb què aquesta cançó està escrita, a cop d’ull resulta difícil visualitzar-hi la misericòrdia. Tanmateix aquí, a Héssed,  és on triomfa de veritat la memòria que defineix el títol d’aquest arbre: memòria històrica, el sacrifici dels qui van morir per defensar la llibertat. Per tant, l’amor de què parla és amor a la terra del pare. I censura els relapses, que recauen sempre en el mateix pecat: decapitar la llibertat.

Pel que fa a la referència a les Guerres Púniques en el títol, trobem un element que havia d’interessar-li. Publi Corneli Escipió s’acosta a les portes de l’Infern per conèixer l’oracle. Sili Itàlic descriu el seu Infern d’una manera peculiar, hi ha 10 portes per on hi accedeixen els difunts segons la seva categoria, la quarta està dedicada als poetes. Fixem-nos que aquesta cançó ocupa el quart lloc, o sigui la sefirà de la Gràcia de l’Arbre de la Memòria en sentit descendent. Per això hi situa el poeta Pere Quart, és a dir, el substrat intertextual del seu poema. Segons Itàlic, la porta dedicada a les dones és la setena, o sigui la mateixa sefirà, però ara vista en sentit ascendent, on situa la «muller» del v. 14, o sigui la Llibertat.

Conclusió: Els poetes han cantat la dona al llarg dels segles amb els sonets d’amor més sublims, però la situació política a què s’havia arribat a mitjan del segle XX impedia «dir» l’amor segons la tradició establerta pels trobadors i canonitzada per Dante i Petrarca. En conseqüència obliga el poeta a baixar des de la quarta sefirà (Héssed, Amor) a la setena (Majestat, Hod), és a dir, a posicionar-se políticament, i per tant condemna el sonet, el qual és substituït per una ganyota sarcàstica, profundament adolorida. Espriu desplaça la metàfora del desig eròtic per la dona de la tradició secular, a una figura al·legòrica, no esmentada, però tothora present i intuïble en la seva poesia, poesia de «veritable amor»: Catalunya. Una Catalunya medieval (com pertoca a la tradició amorosa) i mediterrània que no s’esgota en ella mateixa sinó que es defineix pel concepte de Països Catalans, ja que només en ells troba la memòria de la seva cultura ancestral.

 

Una mica de política i ja acabo, de moment

En el vers 9, la tinta xinesa anuncia el poema següent on llegim  una altra decapitació: «Vet aquí / com escapçaven / el xinès Huan» («Noms diferents, destins idèntics», 1-3), on el xinès designa el català i també l’euskera perquè són llengües que als castellanoparlants «les suena a chino». L’homologia entre tinta i sang es pot interpretar en el sentit dels nous decrets llei del franquisme que deroguen les lleis de la República i van esmolant l’eina amb què es decapitarà la llibertat de les nacionalitats del País Basc i de Catalunya de manera definitiva.

La muller del vers 12, era prou coneguda, alguna cosa com ara «la malquerida»: «Hoy escribo esta nota tras la conquista de Cataluña en la que he participado. Y aquello de “la maté porque era mía” vale por lo sucedido. (…) Cataluña verá que el amor de España vale mil veces más que el de unos rusos bestiales o el de unos franceses que sólo buscaban pourboire» (Ernesto Jiménez Caballero, Genio de España,  pàg. 226, 1939). «Cataluña logró el fraccionamiento de España protegida por la Francia del Frente Popular, la Inglaterra de Gibraltar, la Rusia de Stalin. Pero frente a esos sueños fulminantes de Francisco Cambó y Francisco Macià surgen las realidades guerreras de otro Francisco: Franco. La verdad unificadora y eterna de España. Y Barcelona, cuna romántica del catalanismo en 1833, le sirve al Catalanismo de tumba el 26 de enero de 1939» (Ernesto Giménez Caballero, «Ante la tumba del catalanismo», 1942).[2]

En fi, espero que amb aquestes quatre notes el lector pugui anar rosegant els versos amb dents prou esmolades per extreure’n més acudits. Ara toca el torn a “Noms diferents, destins idèntics”, una altra proposta “altament” irònica.

 

 Notes


[1] Extret de les notes de l’edició de Les cançons d’Ariadna en què ara treballo.
[2] Extret de l’aplec de citacions de F. Ferrer i Gironés, Catalanofòbia: El pensament anticatalà a través de la història, Edicions 62, Barcelona, 2000 i Josep M. Ainaud de Lasarte, El llibre negre del catalanisme: de Felip V a l’ABC, Edicions La Campana, Barcelona, 1996.

 

 

    NOMS DIFERENTS,
DESTINS IDÈNTICS

 Potser no tot ens és encara permès, i
les escasses prohibicions sovint
esdevenen molt feixugues:
una veritable llàstima.

Vet aquí com
escapçaven
el xinès Huan,
i la clepsa
li tombeja
quan la cua
li pren mal,
tan sols per
la fantasia
d’escometre,
de punxar
la senyora
just al ventre,
que tenia
delicat.

I donaven
aquell dia
vil garrot
al xarnec Juan,
després que
l’anatomia
de la dona
va mapar:
certs viatges
treuen noses
d’alguns fronts
preocupats.

Portaven
uns noms
diversos
uns marits tan
singulars,
portaven
uns noms
diversos,
com és fàcil
de provar.
Però normes
de conducta
dins el món
civilitzat
disciplinen
i limiten
expansions
sentimentals
i premien
els ofesos
amb lloguers
força semblants.




Comentari

 

Entre les dues edicions de Les cançons d’Ariadna, això és entre abril de 1968 i començaments de 1973, la vida espanyola es veu sacsejada per accions de gran pes social i polític, per citar-ne dos que marquen el període, el Procés de Burgos amb la conseqüent tancada d’intel·lectuals a Montserrat (1970) i la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971). Amb aquesta cançó afegida l’abril de 1973 com a nexe d’unió entre Proclivis sceleris i Possible port oriental, el poeta se situa en el moment crític del reviscolament agressiu del darrer franquisme. El títol ve a ser una versió del refrany popular castellà «los mismos perros con distintos collares», expressió atribuïda a Ferran VII quan, en ser dissolta la milícia liberal de Madrid instituïda per la revolució  de 1820, el monarca en passar revista a les seves tropes, es va sorprendre en veure que aquells nous soldats voluntaris realistes eren els mateixos milicians liberals.

Per tant, Espriu està dient que la situació política del moment és un rebrot de malsons anteriors, sempre repetits i que busquen de perpetuïtzar-se: un govern d’extrema dreta que respon amb brutalitat repressiva la creixent inquietud social i política d’obrers, estudiants, intel·lectuals i demòcrates i que s’alarma davant la «enorme profusión de libros editados en catalán».  La promoció, més que cantada, de l’almirall Carrero Blanco de la vicepresidència a la presidència del govern augurava el retorn d’un franquisme «químicament pur». Tanmateix l’atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973 faria volar pels aires els projectes de Carrero Blanco (vg. Joan B. Culla «De Carrero a Arias: la impossible obertura del règim», Història de Catalunya, vol. VII, 412-417)

Espriu contesta en clau satírica l’enduriment de la censura. El mandat de l’opusdeista Alfredo Sánchez Bella com a ministre d’Informació i Turisme des de l’octubre de 1969 fins al juny de 1973, havia estat un període regressiu, d’enduriment de la censura de llibres que impedeix o mutila la publicació d’obres com Malviatge de Joan Brossa que ja n’havia anunciat la publicació el 1971, o la novel·la Si te dicen que caí de Juan Marsé, finalment publicada a Mèxic el 1973 i a Espanya el 1976. Trio aquestes dues obres entre moltes altres que cita Culla (ob. cit. 407) per allò del xinès Huan (v. 3) i el xarnec Juan (v.19). Efectivament, xarnecs i xinesos portaven uns noms diferents (encara que només se’ls distingís per un fonema), però pensaven el mateix de la dictadura perquè estaven subjectes als mateixos dogals. Com en el poema anterior, Espriu actuava amb mònita i es cobria les espatlles, en efecte, una altra lectura molt més polititzada s’amagava darrera els versos.

 

 Una miqueta més de càbala

La cançó està situada a la sefirà de la Intel·ligència (Binà) de l’Arbre de la Victòria de la Memòria. És el costat punitiu, femení, pilar de l’esquerra, la qual cosa indueix a identificar «la senyora» (v. 12), més endavant «la dona» (v. 22) com la intangible «unidad de la patria», Espanya, una dama de ventre delicat (v. 11-13). Vist el to polític d’aquests textos, potser cal aclarir quina era l’actitud d’Espriu: «A les coses que s’han fet subterràniament, no hi he pres mai part. De tota l’acció clandestina, jo n’he quedat marginat. No és que m’hagin marginat. S’ha cregut, i ho agraeixo, que no era un home polític, sinó un literat que ha estat al servei del país. He tingut converses. He firmat tots els papers, moltes vegades sense llegir-los. Hi ha hagut una pila d’activitats estrictament polítiques de les quals no sé res. Sóc un home solitari. Sóc un home aïllat. Per raons de salut i també per temperament» (Enquestes i entrevistes, Obra Completa / Edició Crítica, Annex II, p.  94).

Pel que fa al «xinès Huan», és evident que Espriu elimina irònicament la fricativa palatal o postpalatal sorda castellana (la jota de Juan) que no es realitza ni en el català, ni en l’euskera ni en el gallec. L’hac, doncs, té la funció de mostrar un buit fonètic com a tret lingüístic identificador de tres nacions històriques amb llengua pròpia. Avui sembla que s’ha imposat el madrileny «polaco», però quan Espriu escrivia aquests versos el català encara sonava a xinès per als qui no l’entenien, una percepció fonètica que l’enginy popular sostenia amb jocs de paraules com aquest: «Tinc tanta sang que a les cinc tinc son» o aquell «En quin tinter té tinta Anton?» que qui sap si havia inspirat «la tinta xinesa» del poema anterior. [1]

 

I una mica més de política en clau irònica

Espriu veia en el present la repetició d’una mateixa situació amb noms diferents, però amb els mateixos destins dictats pel poder. Si d’una banda hi havia els partits en la clandestinitat, intel·lectuals, obrers, estudiants, associacions veïnals i  església compromesa, que treballaven pel restabliment de la democràcia, de l’altra hi havia la figura de Don Juan de Borbón i Battenberg que, en tant que comte de Barcelona es pot interpretar que era xarnec. A l’exili de Lausana, el 1945, Don Juan va fer un manifest en què proclamava que la monarquia que ell representava era democràtica i l’oferia com a alternativa al règim de Franco. Oferta que el dictador rebutjà. Ara, el 2 de juliol de 1969, el  pretendent al tron d’Espanya des de 1941 a 1975, revivia aquell desaire: la corona  li era escamotejada una altra vegada quan el seu fill Juan Carlos va ser nomenat per Franco futur cap d’estat a títol de rei.  Efectivament li havien tret una nosa del cap (v. 25-27), la corona. Joan Colomines en donar el resum del resultats de l’enquesta «Joventut i política» que la revista gironina Presència va fer a les acaballes de 1969, assenyala: «A posta he deixat de consignar la pregunta número 6 la qual diu: “En la designació del Príncep Juan Carlos a què atribueix que la votació afirmativa fos tan nombrosa?” A l’enquesta de la majoria no hi ha resposta».[2]

En els versos 22-23 l’anatomia de la dona va mapar, Espriu hi aprofitava el doble sentit del  verb. En un primer registre metafòric familiar mapar significa que la va apallissar. Però cal atendre al que diu Fabra: «traçar el mapa d’una porció de la superfície de la terra», és a dir, el que les autonomies històriques tornaven a reclamar, l’acceptació d’un nou mapa de l’anatomia d’Espanya. Cosa que el règim, des de la perspectiva continuïsta i per tant manipuladora respecte al futur rei que havia jurat els principis del Movimiento, Carrero Blanco mai no hauria acceptat, però que alguns monàrquics joanistes i fins i tot alguns socialistes i comunistes pensaven que sí que seria possible en el cas que Don Juan fos rei. De fet fins al 1977 la monarquia espanyola va ser inconstitucional; el pare del rei no va abdicar a favor de Juan Carlos fins que va estar segur que la monarquia del seu fill  seria democràtica, d’acord amb el que ell havia proposat: «Bajo la Monarquía reconciliadora, justiciera y tolerante caben cuantas reformas demande el interés de la Nación. Primordiales tareas son: aprobación inmediata por votación popular de una Constitución política; reconocimiento de todos los derechos inherentes a la personalidad humana y garantía de las libertades políticas correspondientes; establecimiento de una Asamblea legislativa elegida por la Nación; reconocimiento de la diversidad regional; amplia amnistía política» (Manifest de Lausana, 1945).

 

POSSIBLE PORT ORIENTAL

Del moll estant parlaven
―perquè la veu no arriba
ni amb alarits― cortesos
dits de marxants xinesos.

Mancaven als discursos
les falanges terceres.
Rats famolencs o lepra
les van jutjar sobreres.

Els mutilats escurcen
vells verbs monosil·làbics,
entossudits a vèncer
tot de recels atàvics.

Després, tancats ja tractes
amb munts d’opi, bastaixos
herculis descarreguen,
del blanc vaixell, calaixos
plens d’elefants, quincalla,
rapè, bíblies, cotó
i vint fusells de marca
per a la rebel·lió
d’uns mandarins molt savis
contra l’emperador.

* * *

Eunucs de palau llencen,
des de malsons d’artista,
a l’aigua, dissecades,
testes com del Baptista.
Boies sols per a pràctics
d’un port d’infern de monja,
suren els caps ascètics
entre pells de taronja.

 

 

Comentari

Un altre dels trenta-tres poemes inicials. Amb aquesta cançó, Espriu ens resitua en el mateix context polític, però ara en la immediata postguerra, entre 1944-46. El port sembla ser el de Barcelona, ciutat d’intens comerç en què es parla una llengua tan incomprensible com prohibida, de manera que els conferenciants es veuen obligats a entendre’s amb les mans (v. 1-4). Que el port sigui oriental significa obrir una possible via de comerç (v. 13-22) amb la Xina, llegeixi’s diàleg  entre les diferents posicions autonomistes dels exiliats, a les envistes del final de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria clara dels aliats que feia albirar la restitució d’una República, possiblement ara sí, Federal. També els monàrquics hi veien la seva oportunitat. El tema de la decapitació es fa palès en la conclusió final (v. 23-30), en què la rebel·lió contra l’emperador (v. 20-22) resta abortada.

Cabalísticament som a la Sefirà de la Saviesa (Hokhmà) de l’Arbre de la Victòria de la Memòria, la qual cosa significa que el poeta ens situa en el camí del retorn a la realitat més dura, perquè aquest és el seu concepte de Saviesa filtrat pel coneixement de la realitat, un pur  sarcasme: «Estimeu la justícia, els qui governeu la terra» (Saviesa, I: 1), etcètera.

A propòsit dels marxants xinesos, Espriu havia escrit: «los chinos, pueblo minucioso y activo, preocupado, como los egipcios y el mundo germánico-occidental, en no olvidar nada de lo que atañe a su experiencia y a su pasado». Ho va escriure en el manual d’història Tiempos antiguos (1943), quan potser esperava que podria fer alguna cosa amb la seva llicenciatura en Història Antiga. Una afirmació que avala el concepte de memòria que sosté aquest arbre.

En els versos 5-6 diu que mancaven les falanges terceres. Durant una primera etapa, fins al 1945, l’organització política del règim tingué una clara inspiració feixista, amb una presència important de la Falange en el govern (des del 27 de març de 1939, adhesió al pacte anti-Komintern,  al 3 de setembre de 1942, caiguda de Serrano Súñer). La desfeta final de l’Eix (9 de maig de 1945, amb la rendició alemanya) provocà un notable nerviosisme entre els addictes al règim, i a més de les baixes massives de la Falange, es produí un moviment d’evasió de capitals i la fugida a l’estranger d’algun notable. A l’actitud hostil dels guanyadors s’hi afegia la pressió de l’oposició republicana sobre els aliats perquè intervinguessin, fins i tot militarment, per acabar amb la dictadura.[3] El militar i falangista Antonio Correa Véglison ocupà el govern civil de Barcelona (desembre 1940 – agost 1945). El seu cessament, fruit del canvi de la situació internacional, va ser interpretat com una mostra més de la decadència política de la Falange. El seu substitut, Bartolomé Barba Hernández, va continuar la tasca de disminuir el camp d’actuació dels falangistes. La dita popular «la Falange sin Correa y con barba tiene mal aspecto» n’és prou significativa que no era cap secret d’estat (De Riquer, ob. cit. p. 44).

Dels eunucs de palau, o els conspiradors. Ja s’hi havia referit a Primera història d’Esther amb els cortesans conspiradors Bigtan i Teres. Durant els anys quaranta i cinquanta se succeïren a la capitania general militars d’idees monàrquiques i altres que podríem qualificar de franquistes purs; entre els primers hi ha els generals Orgaz, Kindelán i Sánchez González. Orgaz (1939-1941) era «la autoridad más popular de Cataluña», segons els informes confidencials de Falange, ja que sabia combinar hàbilment les seves simpaties monàrquiques amb les relacions amb l’alta burgesia catalana.  Kindelán es va fer molt incòmode a Franco per la seva notòria fidelitat monàrquica, cosa que va provocar el seu sorollós cessament el 1943; Juan Bautista Sánchez González (1949-1957) per les relacions que mantenia amb els nuclis conspiratius monàrquics es va  convertir en un home perillós per al mateix Franco, però aquest personatge ja queda fora del temps de Les cançons d’Ariadna. És significatiu que tres capitans generals de Catalunya —Orgaz, Kindelán i Solchaga (1945-49)— es trobessin entre els signants de la carta adreçada a Franco el 8 de setembre de 1943, per vuit tinents generals en demanda de la restauració de la monarquia. [4]

De  malsons d’artista i pells de taronja. Els versos que clouen la cançó ofereixen una visió espriuana de l’eterna Espanya negra: un port d’infern de monja, possible port oriental. Recordem que Don Juan, comte de Barcelona, es va formar com a oficial de marina; recordarem també que en la història dels Borbons una monja s’hi va fer famosa, Sor Patrocinio, consellera d’Isabel II, que sovint intervenia en els afers polítics. Dels conspiradors monàrquics decapitats, només en resten els caps entre pells de taronja, potser per allò de «Naranjas de la China», expressió que s’usa per negar alguna cosa. I ara recordo que Josep M. Boix i Selva em deia que Espriu en l’època universitària ja  cantava «allò de les naranjas de la China». Suposo que referint-se a una Catalunya federal dins l’estat espanyol.

Espero que el lector informat tregui més suc a la taronja de la que jo he sabut esprémer en aquests breus comentaris. La lliçó d’Espriu sempre és divertida i sàvia. Deia que per parlar de coses molt serioses i importants cal fer-ho amb ironia perquè sinó fas el ridícul. Si senyor, cal una sàvia ironia socràtica per observar aquest món de mones en què vivim.

 

Notes


[1] Sobre els jocs lingüístics del català amb altres llengües, vg. Lluís Payrató, Català col·loquial, Publicacions de la Universitat de València, 1996, p. 138.
[2] Joan Colomines, Pròleg a la Segona antologia, 1968- 1969 – 1970, Premi de Poesia per a Inèdits Amadeu Oller, Impremta Barcelonesa, Barcelona, 1970, p. 9.
[3] Borja de Riquer, «El règim franquista a Catalunya», Història de Catalunya, vol. VII, ps. 34-36.
[4] Cf. Borja de Riquer, ob. cit. p. 41