TRILOGIA D’ITÀLIA: “Llibre de Nàpols”, “Crònica de Calàbria” i “Batalles de Sardenya”, Iban Leon Llop

Lectura de poemes  a un grup d’amics a Facebook (20 de novembre 2011)

La tria de poemes respon a la voluntat de fer una presentació de l’últim llibre, Batalles de Sardenya, en relació al primer llibre que considere “italià” LLibre de Nàpols. Tot i que no havia pensat mai d’escriure una trilogia, les casualitats ho van fer. Tampoc no volia fer una presentació “normal” presentacions ben buides de gent, ara que tot és tan mediàtic. És per això que vaig triar el facebook, un diàleg amb els amics des de la distància.

 

LLIBRE DE NÀPOLS

“Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d’on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys”
G. Ferrater
“Torno a te, come torna
un emigrato al suo paese e lo riscopre:
ho fatto fortuna (nell’inteletto)
e sono felice, proprio
com’ero un tempo, destituito di norma”
P.P. Pasolini

 

SAN GREGORIO ARMENO


L’olor recent de la roba acabada d’estendre,
el brogit cremat de la moto de Gigio,
la música que arriba de la casa del costat,
el sol que de sobte encara il·lumina aquell tros de mur ennegrit
(i és veritat, fa setmanes que arribà juny).
Encara els pessebres i les figuretes dels pessebres,
els pots d’incens i les peces de suro.
La figura de Josep Piera carrer avall,
parlant dels jardins que encara s’amaguen en la ciutat,
i dels jardins que canten l’aigua
en els versos d’un vell poeta àrab.
Tot açò que se’m clava dins de la pell
(les fustes corcades del vell teatre,
les paraules cansades i miserables,
els gestos que arrossegaré per sempre,
la botiga de música, els llibres de segona mà)
seran records.
No els records que vindran, sino els records que són ara.
Gossos a la vora dels cossos, lliures, sense esperar una carícia.
Gossos castrats, recordant la ferum de tanta femella.
Gossos de captaire, celebrant l’opi de la fam,
dormint al portal de l’església.
Gossos de Mezzocanone, arrossegant-se en la nit infinita.
Gossos d’Officina 99, rebels i antisistema.
Gossos de Piazza del Gesù, escoltant amb ràbia
com Alessandra Mussolini parla del seu avi
i si la seua tia tenia les mamelles més grans que la Lollobrigida.
Gossos de Santa Chiara, turistes entre les potes dels gossos.
Gossos d’hivern, gossos perduts, desert record i desert camí.
Gossos assetjats, un vent que xiula i giren el cap.
Gossos de Baudelaire, furgant entre els versos tanta carronya.
Ha passat la tempesta, la ciutat s’ofereix a les presses de tornar a casa.
En els fanals, la llum groguenca, les gotes que encara pengen
i una gota solitària (com
l
a
f
u
l
l
a
d’E.E. Cummings), que és a punt de caure.
Ha passat la tempesta, la ciutat existeix de sobte.
A poc a poc els carrers recullen els paraigües destrossats,
abatuts i exhaustos després d’aquesta guerra.
Ha passat la tempesta. Una parella s’amaga encara
de la pluja (han començat a besar-se quan les primeres gotes
no eren encara cap amenaça).
Demà Salvatore anirà a Aviano.
Guarden silenci, potser saben que ell no tornarà,
qui sap si serà una bomba, una emboscada, un joc a altes hores de la nit
amb la pistola reglamentària o potser la leucèmia, com un cuquet,
a mossegades petites i voraces. Ha passat la tempesta.
Ningú no gosa dir-los que fa hores que ha deixat de ploure.

 

(Un poema que m’agrada especialment. Perquè vaig conèixer Josep Piera a Nàpols, perquè ens retrobem en els llocs més estranys i sense voler, sempre de passada. De la secció Porta Alba, mirant carrer San Sebastiano avall. Un lloc on sempre torne quan vaig a Nàpols. Llibres i música, què més es pot demanar a la vida? Hi ha Ferrater, ací dins. Una reflexió que he fet surant aquests dies. Hi ha més de deu anys de distància entre Llibre de Nàpols i Batalles de Sardenya. Tot i això, Batalles de Sardenya m’ha modificat la lectura de Llibre de Nàpols. Potser aquests tres poemaris s’haurien de llegir amb el Google earth.)

A. POERIO

Nolana, del Lavinio, Piazza Mercato, Nuova Marina, De Gasperi,
Depretis, Municipio, Santa Brigida, Toledo, Piazza Dante.
«Fa un quart d’hora que esperen
-va dir Guerino-, Emanuela no ha vingut».
I poc t’importava ja la festa.
Porta Alba, Tribunali, A. Poerio.
Recordes la casa de Marco, com també recordes les advertències
dels camorristes que venien tabac sota la finestra.
Et recordes amb el got de vi, observant rota aquella gent que entrava i eixia
mentre Guerino i Donatello cantaven La locomotiva.
Les guitarres vibraven. De la cuina arribaven notícies.
Un de Tenerife explicava com es feia una paella, era molt espanyol, ell.
A més, la seua mare era valenciana, molt valenciana.
Íntima de Gonzàlez Lizondo i de vegades, trucava a El Cabinista.
T’amagares en un racó i vas parlar amb no saps qui,
mentre Guerino, Donatello i Andrea cantaven Rimmel.
Tu parlaves, el got s’omplia i buidava, les paraules semblaven inacabables
fins que algú et va retreure Bossi i la Padània, els morts del País Basc.
Orgullós et deia que a les properes eleccions votaria Berlusconi,
que finalmenr la llibertat arribaria a ltàlia,
que la seguretat es palparia pels carrers,
que si el PDS i el PCI, que si la DC, l’Ulivo i la Margherita,
que si els centres socials, els manifestants antiglobalització,
que si bla bla bla i bub bub bub …
No vas poder més, recordes, te’n vas anar mentre Guerino cantava a soles.
Les cames et portaven lleugeres, hauries caminat hores i hores …
De sobte vas haver de recolzar-te en la paret ennegrida,
vas veure els gossos esperant-te, famèlics.
Et vas allunyar sense girar-te, mentre senties a la boca l’amargor de la festa.
Piazza Garibaldi, Corso Umberto.
En una cantonada vas topar-te amb la teua ànima.
Nolana.
Junts pujàreu cap a casa.

(L’anècdota és real. Recordeu Lizondo? El Cabinista? Berlusconi? el bla bla bla crec recordar que és de Jordi Valls Pozo i el bub bub bub de Papasseit. LLibre de Nàpols naix a partir dels apunts d’una assignatura a la universitat Federico II, el mite d’Ulisses, de literatura comparada. Vaig agafar un plànol de la ciutat i vaig traçar cercles a partir de les portes, les places i els carrers. L’última part del llibre és el camí que feia cada dia des de casa fins a la universitat.)

 

NOLANA

Una altra vegada encara els carrers, els carrerons i les places,
les dones mirant-lo des de la finestra, observant els misteris que amaga,
perquè ja han sabut que ve de lIuny.
Una altra vegada el passadís i l’habitació, el llit desfet,
la vella prestatgeria carregada de papers i manuscrits,
de llibres i quaderns.
Una altra vegada la cadira que s’acosta a la taula,
la mà al bolígraf i el bolígraf al full en blanc.
Encetar una lluita.
Una altra vegada la llum espesa com un baf de cavall
i les hores inalterables que crepiten darrere de la finestra.
Encara una altra vegada el carter que arriba,
bon dia, sí, va tot bé, sí, sí, això és tot?
Esbossar un somriure com una ferida, saber que cap carta no és per a ell.
Encara una altra vegada presoner de les paraules i de sobte un tret
que retrona infinit pels carrers.
Vol creure que ha estat un coet o el tub d’una moto, però sap que no,
tota la nit, tota la vida, el tret continuarà rebotant dins del seu cap,
com aquesta palometa que colpeja insistent el tub de neó.
(Ah, la figura del carter que portava cartes d’amics era d’una joia immensa.)
També Leopold Bloom ha parlat d’aquesta ciutat,
com ell, arrossegue el meu solil·loqui
amb por que m’insulten o em diguen poeta.
També Leopold Bloom ha parlat d’aquesta ciutat i m’agradaria,
perquè en aquest lloc he llegit l’Ulysses,
anar a fer unes copes amb el navegant, deixar Dublín desert.
En aquesta ciutat resignada que observa el carrer,
indiferent mentre la vida flueix com una sentència,
On arrangiarsi és una filosofia,
on sembla que tot és possible 
però atent,
també això és una trampa i has d’aprendre a callar 
encara que et pregunten.
En aquesta ciutat on fins i tot els ferros dels paraigües són una amenaça
passeges, envoltat de veus i d’espentes, la teua soledat.
Percaces el record que encara et fuig i t’ha de portar el poema.
En aquesta ciutat on la gent s’atura enmig de la gent,
on als primers dies sempre arriben les mateixes nits baldades.
En aquesta ciutat on les mirades són còmplices d’alguna desgràcia.
En aquesta ciutat on les rates vigilen les despulles de la teua presència,
on els silencis no et retornaran els anys que vas passar en captivitat.
Arribarà el dia però, que l’enyoraràs,
aquesta ciutat que t’ha ensenyat 
que véns d’ahir, i d’abans d’ahir, i de l’altre encara.

(Nolana és un carrer i una de les portes de Nàpols, al barri del mercat, zona perillosa. La de coses que m’han passat en aquest carrer, un dels últims on vaig viure. amb el google maps pots fer un viatge interessant.)

UNA ADORABLE CALMA

Parles de nou de la ciutat aquesta
que ha pres forma de mare o amant predadora.
No et sorprén la ciutat perquè tot t’ho esperes,
i la viuràs en llibres que hauran forjat uns altres.
En aquests quatre versos vols recordar només
els companys dels diumenges, de les balbes vesprades
parlant de poesia amb el bon amic Claudio
mentre la gent passava com el perenne riu
d’Heràclit. I vau riure de la vostra metàfora.
No embelliràs la pluja, ni les flors al balcó
de les cases del centre, ni els crits dels peixaters
quan s’acosta el migdia, ni l’ull de la tonyina
que ja fa una setmana que saluda els veïns,
I per allà camina, sense mirar el cel,
Rovira, que li han pres el pèl aquests anys
amb la falsa promesa d’un contracte millor
a la universitat que li ha robat els dies.
Arribareu a casa d’Anna abans de la una:
Emanuela, Núria, Salvatore, Marc, Sandra,
Sima, Antonio, Montse, que ja pensa d’anar-se’n,
i no tardaran massa a seguir-la, la resta.
Però et reservaràs encara aquell diumenge
en què vau ser feliços, immensament feliços,
com si el món s’acabara darrere les finestres
i després el no-res, una adorable calma.

 

(Abans de deixar Nàpols. Hi ha els amics, l’amor.)

 

CIUTAT ARNADA

Protegits pels vidres
guardem la ciutat,
dubtes i certeses
ens fan presoners
dia rere dia.
Protegits pels vidres
ens enquimerem
davant tantes grues
que, ràpides, alcen
somnis i hipoteques.
Protegits pels vidres
guardem tanta mar,
casta i mitològica,
la platja entre octubre
i novembre. Llum
que mai no s’oblida.
Protegits pels vidres,
els records i jo
i la ciutat és
o bruta o extensa.
Protegit pel vidres,
odiaré potser
aquesta ciutat,
tots els seus diumenges
seran un pas més
cap al precipici.
Seré foraster
en constant periple.
Protegits pels vidres,
dòcils com un gos
s’estiren els llibres
buscant companyia.
Protegit pels vidres,
no vull despertar
els somnis de sempre.

(Aquest poema el vaig pensar mentre esperava el tren, abans de començar “el viatge” cap a Calàbria.

CRÒNICA DE CALÀBRIA



“I el dia s’adorm
voltat de cançons bancàries,
oracions de Caixa d’Estalvi”
Carles Salvador
“I tu, ciutat bagassa,
crides encara falses joies de viure”
Jaume Perez Montaner

 

 

Ara Crònica de Calàbria, que havia de nàixer com a novel·la negra i va acabar (sempre gràcies a Ernest Farrés Junyent) com a poemari “negre”. Aquest poemari és especial, va començar d’una manera i ha acabat d’una altra. La idea que volia donar era, voldries canviar de vida? Perdent-ho tot?)


EL VIATGE

El tren arran del mar mostra una costa
de cases buides, caus fantasmagòrics
construïts sense llicència d’obra,
escampats ací i allà fonaments
desfets per la ràbia del salobre.
El tren arran del mar mostra petjades
d’un hivern massa dur. Un gos i un home
no saben què fer amb totes les hores
d’un dia i enfonsen els pensaments
en la lenta dança de les onades.
Irromp de sobte en la imatge poètica
el revisor que em demana el bitllet.
Li pregunte a quina hora arribarem
a Lamezia Terme. A les tres,
em contesta. És aquesta una forma
com qualsevol altra per començar
una conversa. Que d’on véns i on vas,
si fa molt de temps que vius a Itàlia,
si tornaràs o et quedaràs per sempre.
Qui ho sap, encara no he sabut respondre’m.
S’allunya el revisor, i el gos i l’home
són només dos punts que oblida el viatge.

 

(Quedar-s’hi o tornar? El dubte que atenalla molts companys de faena.)

DIUMENGE

Massa cansada la ciutat
per oferir-me un dia nou,
apàtica sota una pluja
que no netejarà els carrers
ni apavaigarà tanta set.
M’arrecere en el primer bar
que trobe, demane un cafè
i espere que s’aixeque el temps
inventant paraules diàfanes.
Pluja lenta i paraigües negres,
renaix de sobte la nostàlgia
i em veig al carrer Sant Vicent,
on els meus pares em portaven
els dissabtes quan vesprejava.
Una tassa de xocolata,
rutinària recompensa
per als dies crus de l’hivern.
Segur que els pares eren joves,
es preocupaven pel lloguer,
per pagar la lletra del cotxe
que s’acabaven de comprar…
M’és impossible recordar-los.
Eren més joves que jo ara,
quan pense en ells en aquest lloc
intentant-los rostres i gestos.
És la ciutat grisa i anònima,
amb un regust de Calle Mayor
i de mirades de prenombra.
M’acabe el cafè d’un sol glop
i no sé on posar-me aquest dia
que de sobte se m’ha fet vell…
Com donar cos a aquesta crònica
si no pare de repetir-me
històries de la meua infància
que de ben segur no interessen
ningú tret d’un parell d’amics?
És diumenge, i la caserna
és tancada. Giuseppe, Mauro,
Cobra i Ismael són fora.
No conec encara la resta,
com tampoc no conec els llocs
que em poden ablanir l’espera.
Poc a poc amaina la pluja,
torna al matí la claredat
d’una discreta companyia,
la idea d’una passejada
que m’ensenye carrers i places,
un jardí on poder llegir
als vells que han guanyat la partida
uns poemes que no entendran,
però al cap i a la fi, què importa?
Com a mínim intentaré
que em facen més curt el diumenge,
que entre el desig i la incertesa
d’encetar una nova vida,
us puga explicar amb els versos
la ciutat, el dia, la pluja…

 

(Borriana des de la distància, inevitable.)

JOC D’ESCACS


Vinyoli i Cutillas juguen a escacs
mentre jo jugue a ser qui ja no sóc.
Tota la vesprada per preparar
un exercici que mostre el destí
cruel dels homes: una lluita eterna
per aconseguir tan poques victòries.

Res no en sap, Juan Carlos, del meu passat
quan li done el full amb els dos poemes,
i enraonem mentre la nit arriba.
Tan tràgics sempre els poemes que tracten
els tema dels escacs. Quantes derrotes,
mai un excés d’eufòria, un crit
que ens allibere de les tensions…

Silencis llarguíssims donen resposta
als seus comentaris. No li diré
que sols continuen lluitant els bojos
o qui sap que té la guerra guanyada.
Jo, millor m’estic ací al raconet,
pregant com mai que ningú no s’adone
de la meua, tan covarda presència.
No he volgut ser alfil, cavall o torre.
No, no em sacrificaré per cap dama
ni donaré la vida per cap rei.
Em conforme en ser un simple peó,
el darrer de la darrera batalla
i, tot i anar com cagalló per sèquia,
saber que faré mapes amb els versos.

 

(Després d’una classe a L’Ateneu Alguerès, el comentari de Juan Carlos Schoch em va despertar la idea. Cambra de mapes de Gaspar Jaén la va tancar.)

 

RETRETS

He perdut el compte de les vegades
en què he acusat de traïdor el rostre
de l’home que em vigila cada dia
des de l’espill del lavabo de casa
o d’amagat, escrutador covard,
a través dels vidres de les botigues
que m’anuncien que és temps de rebaixes.
He d’admetre però, que reconec
de vegades en ell l’adolescent
que movia com un diable els dits
de la mà esquerra imitant els riffs
de totes les cançons dels Iron Maiden,
qui iniciava una dança ferotge
feta de bots i cops de cap al buit.
Veig, ben al fons de la seua mirada,
un eco de nits d’alcohol i de drogues,
no massa sexe i un cabàs de somnis.
Fou implacable el temps en modelar
el significat de certs mots com ara
revolució, lluita, plantar cara.
No va ser menys inflexible amb la panxa,
amb la caiguda de tots els cabells
i amb una dotzena de coses més.
De vegades ens mirem de reüll
mentre elaborem un munt de retrets
i comprenem que som una moneda
llançada potser per la mà de Borges.
Som els rostres que recorden la fuga
com la recerca o la conformitat,
i, després de la darrera mirada,
em pregunte si no dec de ser jo
qui ha traït les seues esperances.

 

 

LA ROSA

En el record no tinc més de deu anys.
Hi ha la imatge d’una carretereta,
bassals dispersos i grava en els marges.
La llum és ben clara, porte sandàlies
de goma (de les que feien suar
tant els peus) i uns pantalons de futbol.
Hi ha les alqueries a vora mar,
quatre parets que subjecten un somni,
una terrassa on creix de colp la vida
i un tros de terra que és hort o jardí.
En el record no tinc més de deu anys,
i la vida un joc (o era a l’inrevés?),
el futur només era una paraula
imperfecta, un alè en la memòria
feta tan sols de dies o setmanes.
Casa, escola, amics, bicicleta, estiu.
La llibertat era l’ara i ací,
descobrir la unicitat de les coses.
No tinc més de deu anys, en el record,
i pel forat d’una tela metàl·lica
toca la llibertat una poncella
de rosa. Admire per un instant
la bellesa que no conec encara,
els poemes que ja han estat escrits
i que potser no podré llegir mai.
Res no en sé, de paraules com metàfora.
M’abandone completament al joc
abans que em criden per tornar a casa,
oblidaré la rosa i les olors
que traspuen les coses en la infància
després de fer-se record o no-res.
Inevitablement em faré gran,
mudaré les certeses i la veu,
perdré allò que mai no vaig tenir
i em sorprendré una nit fent equilibris
entre el deliri i el plaer d’un vers
que em retorne l’olor d’aquella rosa.

 

 

CAMBRA I MAPES

e poi, quando si torna, come me, a quarant’anni,
si trova tutto nuovo. Le Langhe non si perdono.
CESARE PAVESE

 

Sóc en una habitació amb un llibre
de Gaspar Jaén. Els estornells juguen
a ser figures plenes de misteri,
la posta de sol és inabastable
i un gos borda en algun lloc als silencis.
Ara faré els viatges que no hem fet,
em promet mentre tanque la finestra.
Se’m puja cames amunt la fredor
del terra, de la vida, d’aquest món
que ja no fa olor de licor de murta.
Res no puc fer per no caure en l’abisme
dels records que em perseguiran per sempre.
No lluitaré, són massa les derrotes
que he anat sumant en totes les batalles
per comprendre com van aquestes coses.
M’estire al llit, em declare vençut
davant la somnolència de dies
sencers sense poder dir cap paraula.
Em relaxe mentre s’atura el temps
abans que no acabe Cambra de mapes.
Ensuma un gos l’aire abans d’ajocar-se,
només un llibre em farà companyia.

 

VENÈCIA

La ciutat serà com mai no l’he vista,
tornaran a sorprendre’m les palmeres,
cada record serà fulla o cançó,
l’horitzó serà la barca que arriba.
Caminaré amb les mans dins les butxaques
com aquell que no pot perdre res més,
fins que un dimecres cap allà a les quatre
se’m gelarà la sang al veure una ombra
que,
de lluny, és ben bé la teua imatge.
M’oferirà un muntatge de Guerín
totes les dones que no coneixem,
seràs també tu la desconeguda
que rere un vidre cedeix als records,
mentre Venècia és secret o pluja.
Faré així amb la mà per trencar el temps
que ens separa, mesurant-lo amb silencis.
Seré feliç d’aquest estrany encontre:
immortal tu, i jo que sóc un altre,
poder trobar-te per sempre en Youtube
i unir-nos de nou en aquest poema.

 

LA PORTA

La casa a les fosques, la calma
sense pretendents, armes, balls,
viandes, música o banderes.
Aprendre a posar els records
en aquest pentagrama ple
de silencis. Sentir ben fort
el cruixit de les coses velles
quan retronen per tots els ossos,
l’atàvica sensació
d’haver-ho perdut tot quan mai
no he tingut res, saber l’olor
trista del temps, el to precís
de cada veu del meu carrer.
Palpe les parets i finestres
per transformar-les en memòria.
Com un taüt l’armari fosc
amb totes les meues històries,
fotografies i detalls
d’un bateig o comunió.
Quasi impossible reconèixer-me
en aquest xiquet que somriu
a la càmera i no recorde
ni la càmera ni el motiu
d’aquell elemental somriure.
Navegue encara per la casa,
les figuretes o els records
damunt la taula o els armaris.
Arrenglere tota la pols
de les hores que, lentes, fugen.
Espere encara com un gos,
immòbil, ensumant les passes
que s’aturen davant la porta,
l’eco de les claus que s’enlairen.
Espere encara que de cop
i volta el carrer m’il·lumine.

(Mentre mirava Pau i el seu germà per mirar-la, un fotograma em va donar la idea. Com a lector vaig pensar en Ramon Pla i Arxé, que m’ha ajudat molt en ser autocrític i a desfer-me de molts versos.)

BATALLES DE SARDENYA

“But islands can only exist
if we have loved in them. I seek,
as climate seeks its style, to write
verse crisp as sand, clear as sunlight.”  Derek Walcot.

“posat lo dit setge, aprés alguns dies fo acordat per nós e per nostre Consell que féssem dar batalla al dit lloc per mar e per terra, la qual batalla començà en hora de tèrcia e durà fins a hora baixa. E no s’hi poc res fer, car lo dit lloc era ben murat e havia vall e contravall, e fornit de molta bona gent, especialment de molts ballesters de Gènova. E, veent que per via de batalla haver no es podia, tinguem aquí nostre setge per quatre meses i mig.”  Crònica de Pere el Cerimoniós

“El cabotatge té això de dolent: hom passa l’estona acomiadant-se dels amics més agradables i diserts.”  Josep Pla

(Alguns fets han canviat la manera que tinc de veure aquest poemari. Tot i sense voler s’ha convertit en un poemari d’absències. )

 

LA PEDRERA

T’has perdut pels nous camins del teu poble
i no has sabut fer res més que seure en un marge
i rebentar a plors com una Magdalena.
Agraeix als déus urbanistes
que sols això t’ha permés veure
al teu davant,
el pas marcial d’una panderola.
De repent et sacsegen els records,
la calor blanca dels estius del poble,
la remor rogallosa del motor
del pou del camí Les Monges, les sèquies
plenes. Fa el seu camí la panderola
i retrona en l’aire la cançó de la infància
mentre contemples aquest animal
sense memòria. És Kafka
en un pis de Barcelona
i el bisonte de Borges
davant els farallons de Capri.
Tornes a ser feliç,
la felicitat mínima d’haver trobat
l’insecte i el fòssil.

(Ací hi ha Jordi Llovet, Laura Borràs, el primer pis de Barcelona, el primer poemari, l’últim.)

 

LES ROSES

¿Dónde estará la rosa que en tu mano
prodiga, sin saberlo, íntimos dones?
JORGE LUIS BORGES

She’s alone
with roses and with something else
I can only think
RAYMOND CARVER

La rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.
JOAN MARAGALL

 

Abans que arribes, buscaré
encara el record, espiral
infinita de caragoles,
fluxe incontrolable del temps.
Abans que arribes, trobaré
els camins, el sol de novembre
esmorteït sobre l’asfalt,
sobre cada pedra dels marges.
Abans que arribes, l’alqueria
blanca i blava, Vila Consol,
any 1963.
La bicicleta i el cabàs,
el gosset sota la llimera,
la veu d’un home que li diu
Pasqualet, calla, recollons.
El salude amb la mà quan passe.
Bon dia, Ramon. Xe, què fas?
Ací estem, arreglant açò.
Xsst, Pasqualet, t’he dit que calles.
Abans que arribes, colliré
les roses, deixaré que caiga
un ruixat de literatura,
metàfores de cada dia.
Abans que arribes, deixaré
que els records busquen els teus dies.

(Poema que he fet i refet mil vegades, després, per casualitat vaig llegir els versos de Maragall i Carver, i tot va canviar. Tot comença amb un article de Vicent Salvador que comença amb una cita de Fuster que (em sembla) es refereix a Pla quan diu que la rosa, sense tota la literatura que li ha caigut a sobre només seria una petita col insípida. A partir d’un article de Vicent Salvador. Poema que, durant el sopar dels Premis Ciutat d’Alzira, va ser llegit abans de donar el premi a Berna Blanch, tot recordant la figura de Salvador Iborra, que m’apareix ara al facebook cada vegada que comence a escriure sa. Ara, el poema és per a ell.)

CALA DI RENA 16

40º 56’ 36.34’’ N
8º 13’ 45.14’’ E

T’has quedat tota sola al menjador.
Ha estat avui un d’aquells dies tristos,
o millor, un desfici que ha anat creixent
i no saps com treure-te’l de damunt.
Hem parlat poc mentre paràvem taula,
la situació ha canviat
molt poc mentre sopàvem. Si haguera dit:
aquestes albergínies, bé que es mereixen
una cançó, fins i tot un poema.
I de reüll haguera mirat l’obra
completa d’Estellés, la companyia.
Però no t’he dit res, he estat covard,
ben bé que ho sé, no calen més excuses.
T’he deixat tota sola al menjador,
t’he encomanat tot aquest meu desfici
i m’he amagat com un conill a l’estudi
perquè no sé com dir-te que t’estime
sense usar les paraules que ja han escrit
els altres, des de Dante fins Pavese.
Sense oblidar Ferrater, Carner, Riba,
Benedetti, Marzal, Gallego, Rivas.
Seria molt més fàcil que no estigueres
ací a la meua vora, tornar enrere,
quan els minuts no ens bastaven per dir-nos
tot el futur, que sí, que et truque jo,
abans que un clic ens tallarà la veu.
Odiar la cabina, i tot i això,
saber-la fust on poder aferrar-nos.
T’he deixat tota sola al menjador,
per intentar traçar mots en un full
que digueren amor, açò i allò,
sense semblar banal o exagerat.
He contestat abans a alguns missatges:
Ernest igual se’ns va a fer les Amèriques,
li publicaran la traducció
que un professor ha fet de l’Edward Hopper.
El bon amic Gaspar llegirà uns versos
a Burjassot, i Juli continua
lluitant amb la vida en els seus poemes.
Abans de poder escriure el que sent
per tu, vida meua, pegue una ullada
per si trobe un vol que ens porte a València
i poder retre homenatge a Piera.
Mire mil vegades el primer vers.
T’has quedat tota sola al menjador.
I no n’hi ha manera, d’ací no passe.
Sent tots els teus gestos quotidians
abans que no t’agredisquen el fred,
els llençols, el que hauràs de fer demà…
Prou! Podria enviar a fer la mà
tots aquests versos, anar també al llit
i donar-te calor i companyia.
Dorms quan arribe, cansat i frustrat
perquè aquesta nit no he passat d’un vers,
perquè aquesta nit no hi ha hagut paraules,
perquè em rosega l’ànima saber
que haurem de conviure amb aquest silenci.

(Una altra vegada els amics, les lectures, els llocs.)

FAR AWAY

40º 55’ 23.99’’ N
9º 31’ 20.61’’ E

And it’s all within my mind.
WOLFMOTHER

 


Calle a trenc d’alba, vigile l’itinerari pacient dels núvols, l’arribada lleial
del sol que em van regalar als sis anys i se’m va escapar tot just vaig obrir
la mà. Encara ara puc sentir a la mà el cordill que subjectava el temps,
bocabadat mentre mirava el cel i al voltant tot era una festa. M’he desfet
dels fulls del calendari, dels llibres de derrota, dels quaderns de bitàcola,
cartes de mar, brúixoles i històries de balenes i pirates.
A popa, sol com només jo sé estar, el vent m’arrapa les boles dels ulls,
m’obstine en la defensa incommensurable de la llàgrima que mai no he
deixat caure. Se m’han acabat els vaixells, les fustes i les veles, màquines
i engranatges. M’he oblidat ja de l’olor dels ports, del gasoil, les xarxes,
el peix podrint-se… Records que arribaran puntuals quan no m’ho espere.
El meu punt de recalada.
Calle a trenc d’alba, la treva em permet la darrera cigarreta i pense en el
poema que podria escriure a la darrera cigarreta, al fum, a la cendra, a
l’equilibri entre allò que és real i el que és efímer, si fóra poeta.
Tremola lluny la ciutat, massa anys de silencis i cigarretes, de paraules
perdudes. Entenc que només sóc un navegant, deixaré als altres la tria
exacta dels mots perquè comencen la llegenda. Mentre s’encenen el sol i
la cigarreta, deixe que callen les coses a trenc d’alba.

(Bé, l’últim poema. Un poema que volia que fóra l’últim, deixar d’escriure poesia. Però em sembla que no, que el navegant se n’ha anat seguint una altra derrota. La idea que tinc ara i que naix de l’encontre amb Teresa i Sebastià Bonet, és de fer prosa poètica. Bé, t’avance que havia pensat seguir amb aquesta idea del viatger, ara als Estats Units. El títol del poemari: Poemes en mi menor, perquè hi haurà música, i és per això que ara intente aprendre a tocar la guitarra. Ja veurem què passa.

Bé, amics i amigues, açò és tot. Ara vindria el moment de dir, si algú vol fer un comentari, dir alguna cosa… I és el moment en què tots callen i miren cap a terra perquè s’està fent tard i volen anar a prendre una cerveseta o picar alguna cosa. Bé, un plaer compartir aquest matí de diumenge amb vosaltres. Una abraçada.)

  •  Des d’una habitació sense llum. Nulles: Ajuntament, 1996
  • Fustes corcades. Barcelona: Columna, 1998 (Premi Martí Dot)
  • Escolliré el silenci (Premi Ciutat d’Alzira per a joves)
  • Pell de salobre. Barcelona: Ed. 62, 1999 (Premi Salvador Espriu de poesia per a joves)
  • Llibre de Nàpols. Alzira: Bromera, 2003 (Premi Ausiàs March)
  • Crònica de Calàbria. Alzira: Bromera, 2009 (Premi Alfons el Magnànim)
  • Batalles de Sardenya. Alzira: Bromera, 2011 (Premi de poesia Ibn Jafadja