FILS D’ARANYA EN LA POESIA DE SALVADOR ESPRIU, Rosa Delor

(Per als joves indignats que cada dia són més i guanyaran el món)

«Els palaus de l’aranya», aquí tenim una de les metàfores més productives d’Espriu; la font ve de la Biblia del Oso, l’excel·lent traducció de Casiodoro de Reyna i Cipriano de Valera (1602): «La araña, ase con las manos, y está en palacios de rey», aquestes són les paraules d’Agur, Proverbis XXX: 28, invocades per primera vegada a Cementiri de Sinera VI, mite de la petita pàtria entre les vinyes i el mar, basat en el record i el desig:

Les aranyes filaven
palaus de rei,
estances que empresonen
passos d’hinvern.
(1944-1946)

Cementeri de Sinera és la poesia que reclama ordre davant el caos de la realitat trasbalsada. Un subjecte líric itinerant es fon amb el ritme de la natura i contempla, enyorat, el paisatge de la seva infantesa feliç. Imbuït de taoisme zen, el poeta confina en els estrictes límits d’una tanka el seu món interior transcendit en la naturalesa mitjançant el «cristall» de la paraula, fons et origo:

Cristall, memòria,
remor de font, de clares
veus llunyanes.
La llarga tarda miro,
amb pauses d’or i somni.
(Cementiri de Sinera, XIV)

En oposició a la llum del matí, «l’or caminat del dia» (El caminant i el mur), el ponent és metàfora que atrapa la llum en els palaus que foren del rei, ara feu de l’aranya, símbol d’opressió i oblit:

Or, presonera llum
en els palaus de l’aranya:
llum de sol ponent
a poc a poc filava.
(1955, Final del laberint VII 3-6)

Els fils de l’aranya esdevenen símbol ambivalent, per una banda del record com empresonament del subjecte líric:

Aràcnids em van tancar
en estranys neguits de vides
de nàufrags. Sóc deslliurat
per la buidor de la fosca.
(1973, Boires, les tres Moires, res 5-8)

Perquè la seva aventura solitària s’apropa al fracàs, justament pel seu solipsisme:

Sóc ja obsessiva trama
d’aràcnid, fred designi
de mal, mentre contemplo
només llot i una fressa
de ventres rèptils puja
de la nit absoluta
cap a l’esclat de l’odi.
(1952, El posseït, 9-15)

Però al mateix temps, al fil dels somnis, s’actualitza aquell bé conegut i enyorat:

Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se’t tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d’homes grisos
t’encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
d’amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l’últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d’una aigua profunda,
veus d’oblidats, intacte
vidre vell de paraules.
(1952, Les paraules)

Fils subtils de la «seda» dels somnis que amaguen, en les estranyes golfes de l’inconscient (que són «regne d’espesses teranyines i del fred») el record d’un ahir que guarda gelosament paraules d’esperança en «un vell braser d’aram de tres peus»:

davant les obertes boques de la fam dels fills,
els peixos són tres, com els peus del braser,
i designem els uns i els altres amb els noms
—que escrivim amb una lletra clara i prou petita—
de justícia, i honestedat, i treball.
I convidem a taula els joves que badallen
i els mostrem imperativament el magre menjar,
perquè calmin amb ells una mica la gana
i puguin encendre després, amb els dits balbs,
havent ja obert a l’aire i a la llum les oblidades golfes,
els primers i eterns carbons al braser dels tres peus.
(1959, La pell de brau XIV: 1-8 y 13-16)

A l’amor del projecte col·lectiu, «els dies i sols perduts» de Sinera es resoldran en foc que allunyarà l’hivern moral de Sepharad. Només els cínics gosaran burlar-se de la seva quimera, buscant protegir dubtosos privilegis adquirits:

Però tu te’n rius:
penses que l’aranya
sempre tindrà fil.

Has venut de franc
al drapaire tires
de la pell de brau. (La pell de brau XL: 1-3 i 7-9)

 
«Escolta, Sepharad: els homes no poden ser  si no són lliures»

Et rius de nosaltres, d’aquells
que sempre somnien amb els ulls oberts.
Però quan contemples el fons del mirall,
tens por dels qui saben dormir desvetllats.

S’atansa l’aranya molt a poc a poc,
fredament atrapa la buidor del pou.
Fines potes ratllen, sense cap remor,
aire, vidre, vida, temps de la presó.
En parets de fosca vaig llegint un nom.
Quan em deixin jeure, quin coixí la mort!
(La pell de brau XLI: 1-4, 10-15)

Però joves veus ja criden l’alba d’una nova llum. S’ha superat el caràcter negatiu del laboriós teixir de l’aranya. Ara el poeta apel·la a la tenaç laboriositat que li atribueix la Bíblia. Amb la memòria del passat rescatada de l’oblit hem de ser capaços de construir un nou temple de convivència que ens ha d’acollir a tots:

Qui m’és senyor legítim,
qui serà l’únic príncep?
Tan sols un poble digne
del seu lliure destí.
Aranyes filen temps
i van teixint-nos somnis,
de columna en columna,
per tota la claror.
(maig del 68, Per commemorar, 25-28 i 37-40)

El poeta creu fermament en la joventut que lluita per la dignitat del seu futur, un alba palpitant que dóna alè al despertar del poble:

Cants de galls esquinçaven,
des d’una llunyania
d’incertes llums tremoloses,
els palaus de l’aranya,
l’estesa nit.
(1968, Nènia, 1-5)

Noves cançons vindran a enriquir la vida que reneix:

Velers de aranyes
solquen graons d’escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l’aire.
(1974, Formes i paraules, III)