El factor Rousseau a “Brillante”, per Marta Rollan

Pel que fa a la presència de Rousseau al conte, més que amagat en la identitat del pare per la identificació del nom, hi hauria diferents trets de la biografia de Rousseau que convindria identificar. Aquests són els elements rousseaunians que hi ha al relat: Carolina veu el seu marit en clau burocràtica, del tot socialitzat, també l’identifica amb allò en què es transformarà el seu fill, una persona social, i, segons Rousseau i el seu bon salvatge, en un monstre, per això la voluntat de la mare d’evitar-ho. La burocràcia és la màxima manifestació de l’ordre d’una societat; les finances i les inversions són la cirera de l’artifisiocitat que aparta l’home natural, salvatge, del seu estat original. I, en canvi per al buròcrata del conte, el sexe, l’exponent de l’instint i de la vida natural, és només una transacció per tornar al seu estat del tot social. A Brillante l’home es disculpa per sentir plaer, la dona desitja. Això és molt significatiu perquè ens col·loca els dos personatges en el grau de l’escala de “naturalitat” amb què entenen la vida. “La burocratització de l’amor”, com molt bé diu Rosa Delor, com més burocratitzat està, més allunyat de la naturalesa/naturalitat.

Per tant, el que diu Rousseau a Emili o l’educació (1762): que els processos que eduquen el nen són els que el sociabilitzen i el fan perdre la bondat i la innocència naturals, és el que Carolina Grau vol evitar. Rousseau proposa que es fomentin els processos naturals humans sense alterar-los i que l’educació es basi en sentiments naturals com l’amor a un mateix i l’amor als altres, i a l’obra, Emili s’educa a si mateix per ser l’origen d’una nova societat. Diu la mare de Brillante: «yo le enseñé a leer y escribir. Desterré los periódicos, las revistas, la radio. Me propuse liberar a mi hijo a la pureza de su imaginación y a creer que el mundo era el mapa del mundo, más real en el atlas que en la vida.» 

El to del conte. Efectivament sembla una declaració. Que les interpel·lacions vagin adreçades als lectors o a un tribunal és una de les maneres que té Fuentes d’oferir-nos diverses lectures. Però si ens fixem en l’obra de Rousseau El discurs sobre les arts i les ciències, on defensa que l’art i les ciències (és a dir la civilització) no fan més que corrompre l’home natural en comptes de fer-lo progressar, veurem com comença:

«Ha contribuït el restabliment de les ciències i de les arts a depurar o a corrompre els costums? Aquest és l’objecte de l’anàlisi. Quin partit he de prendre en aquesta qüestió? Senyors, el que correspon a un home honrat que no sap res i que no per això es considera inferior.» Pressento que serà difícil pronunciar un discurs apropiat al tribunal davant del qual compareixo. (…)»

És el to de discurs que adopta Carolina Grau en les seves explicacions. Una altra obra de Rousseau, el Discurs sobre l’origen de la desigualtat (que l’autor encapçala amb una cita d’Aristòtil: Non in depravatis, sed in his quae / bene secundum naturam se habent, / considerandum est quid sit naturale. Politic. Lib. I, cap. II.) comença amb un «Honorables i sobirans senyors»

El mateix to de declaració a un tribunal que fa servir Carolina Grau. Com també era el mateix que feia servir Franz Kafka a l’Informe per a una acadèmia, com va fer notar la companya finlandesa Rosa Maria Thérèse.

«Excel·lentíssims senyors acadèmics: Em feu l’honor de presentar a l’Acadèmia un informe sobre la meva anterior vida de simi. Lamento no poder complaure’ls; fa ja cinc anys que he abandonat la vida simiesca.»

Kafka també utilitza el to de declaració davant d’un tribunal, com ho fa Rousseau al Discurs i Carlos Fuentes a Brillante. I Kafka ho fa per justificar una evolució, una pèrdua de l’ésser més natural (el simi) en favor de l’home, mentre que Rousseau ho fa per justificar que l’home natural és el pur i no corromput, i Fuentes perquè Carolina Grau demostri la seva innocència davant d’una mort que ha provocat únicament per evitar que l’home natural, el bon salvatge, el nen en aquest cas, abandoni l’estat de puresa.

Però encara hi ha més elements a considerar. Jean-Jacques Rousseau va néixer a Ginebra el 1712. Rosa Delor ja ha comentat que Jean-Jacques es tradueix com Juan Jacobo, el pare de Brillante. I en el conte de Fuentes Ginebra és el lloc on treballava Juan Jacobo (recordem que Ginebra també és on va marxar el pare de Rousseau quan el va abandonar). De la seva biografia també hem de tenir en compte que la mare de Rousseau va morir just 9 dies després del seu naixement. «Del meu part va morir la meva mare. Vaig néixer quasi moribund i no pensaven salvar-me; el meu naixement va ser la primera de les meves desventures…» Fins als 8 anys va viure amb el pare i en tenien cura la seva tia i la mainadera, que el malcriaven, el mimaven i no el deixaven jugar ni córrer amb els nens del veïnat, un aïllament semblant al que és sotmès Brillante. Per tant tenim aquesta coincidència de nombres, el 8 i el 9 que són presents a la vida de Rousseau i que també ho són al conte de Fuentes de manera simbòlica com assenyala Rosa Delor. Ginebra, 8, 9 i la manca d’un dels progenitors des del naixement (o pràcticament).

Tot plegat podria fer pensar que Brillante és com un petit homenatge a Rousseau. O que Fuentes té la intenció secreta de deixar parlar Rousseau, a través dels segles, escrivint un conte que vindicaria la seva teoria més coneguda, la del bon salvatge. Fuentes faria de mèdium i, des del segle XVIII, la ploma de Rousseau escriuria, recollint mitologia, tradició i autobiografia però amb forma de relat del segle XXI, Brillante.

Barcelona, 14 d’octubre  2011