Bartomeu Fiol, “arbre, pedra, espai, vent o ventada, oratge”

Pastor d’unes fidelitats
arrelades, no puc girar l’esquena
a cap d’elles.

Fent barretades a tot vent
i presentant-ne excuses,
me’n vaig darrere les esquelles.

 

 

La tomba del pare

M’he posat, pietós, el tefillin al front.
Oneja,blanca, una bandera a la vora.
    Crida la mort que és massa gros
    demanar que t’aixequis i ara parlis. 

De tant en tant, sí que he vingut,
però massa callat, me n’he tornat.
    Crida la mort que el teu repòs
    per cap discurs no ha de ser torbat.

Tu ets l’encarregat de Formes Quercus
i el constructor del iol damunt Can Ramis.
    Crida la mort que en quedam pocs
    per recordar la drassana en el porxo.

Tu, el jovenot d’Establiments i Sant Elies
i el violinista davant el faristol.
    Crida la mort que ja ningú no et sent,
    el teu violí afinat, d’un altre món.

Tu, el fabricant de botons i de calçat
dels carrers de Son Campos i Borguny.
 Crida la mort que res no queda
    dels teus invents i el teu enginy.

Com el sí al no, estan ben relligats
els meus ossots a la teva carcanada.
    Crida la mort que ja no l’interesses,
    que el seu treball ara es concentra en mi.

M’he posat, pietós, el tefillin al braç.
Oneja, blanc, el vel damunt el meu cap.
No som vingut per Vós però sé dir-vos:
de personalismes ja està bé, Madona!
    Crida la mort al destret d’hivern:
    com si en fes cap, jo, de distinció!

 

No cal justificar cap quest

No cal justificar cap quest
—malgrat el seu abast, tampoc aquest—
amb què, sempre que o només que,
de forma no menys rigorosa que resolta,
sigui portat enfora prou, fins a l’enfront,
la qual cosa —damunt aquesta bolla—
significa fin aquí mateix.

La dificultat —canviant d’imatge
però no de discurs— no està en la sement,
ni en les arrels, ni fins i tot en el tronc,
suau o gratellut, poderós en tot cas,
ans en l’arborament del cimal
i, sobretot, en els seus fruits
eixarreïts o esponerosos;
no en el pretext sinó en el text.

No cal justificar cap quest
mes sí tot text i el seus sintagmes,
tal volta abruptes, espadats, dislocats
o, al revés, massa fluents. Més que les conclusions
solen esser correctes els plantejaments.
Escainen fort els nadons,
els morts ho callen tot.

 

Grimoire

                                                Il faut avoir un aigle
                                                                                                            ANDRÉ  GIDE

La realitat i els seus estralls
fan que l’expressió dels teus delers
sigui sovint sarcàstica.

—Àngel, si no et comportes com una àliga
sigues pietós almenys.

Ineluctablement devorats pel silenci
que és bo i dolent a la vegada.
—El teu propi discurs no t’acompanya
com tampoc no t’acompanya del tot
el teu propi silenci.

Discurs i silenci han de ser d’altri.
En tot diàleg vertader
són tres o més que parlen.

—No, no són els contraforts
sinó els corrents dels corredors
el que t’interessa.

Però una vegada més arribes al mur
i cap comesa no has complert.

—Els morts ho callen tot
i els vius també.

El teu principi no sabràs on és
si no saps on es troba el teu final.

 

Parolen

Allein: du mit den Worten
und das ist wirklich allein.
                                                                      GOTTFRIED BENN

Hervorheben, hervorbrechen, hervorragen,
verbs que alcen metall, verbs que esclaten.
Cridar a sortir, via fora!
idees, mots, imatges, símbols,
vestigis de vides i beutats enterrades.

Madona multitudinària com cap altra,
per molt que badallis a tothora,
si has estat tan segura en afillar-los,
per sempre més ets impotent
de retenir-los. Emergiu
o prorrompeu en cants com ones!

Salvar els morts és l’única tasca!

Foto Grup Serra