Meditació Zen a la poesia d’Espriu (2)

Banderes en la nit

Com tothom sap, va ser Carles Riba qui afaiçonava la tanka i la introduïa amb gran èxit a la poesia catalana de mitjan segle XX. La matriu que triava, «un àmbit de 31 síl·labes en una determinada i molt avinent distribució», va esdevenir, en paraules d’Espriu, el «tipus correcte, clàssic» per a les tankes en català, en tant que ell mateix i molts altres l’havien adoptat, cosa, però, que veia amb desconfiança: «Després el fràgil motlle líric d’origen xinès ha estat molt divulgat, i és de sospitar que ara tothom gosa potinejar-lo, atret pel brill d’una apegalosa i irreal facilitat, i s’hi envesca.» No sabem si estimava molt o poc les tankes de Riba, però a l’inici de les Elegies de Bierville n’hi va trobar una presidida per un exerg de Sèneca, Carmina invenient iter, que li va causar una forta emoció:

Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.

La tanka li havia d’evocar sens dubte alguns versos de Rosselló-Pòrcel, l’amic mort que havia esdevingut símbol d’una generació perduda, i que potser el mateix Riba havia tingut en compte (l’èmfasi és meu):

[...]
M’exaltaré damunt els horitzons
i treuré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
[...]
Inútil desesper del vespre. L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.     (Rosselló-Pòrcel, «En la meva mort»,  març de 1936)

L’efecte de tot plegat en Espriu el llegim en les successives respostes que va donar:

Si em deixaven
servir el trist, el débil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!      («Les oliveres», 9-14, Mrs. Death)

També en forma de haiku:

On l’or acaba
tan lentament, banderes,
nit enlairada.       («Cançó  del triomf de la nit», 1-3 , El caminant i el mur)

Lluny de l’encès «ardor temerari» del mallorquí i sense el batec «de porpra viva» del Mestre, Espriu, amarat de senequisme i també de cultura cristiana, sembla que ho va interpretar com a «acceptació mística i per tant salvadora del destí tràgic per part de l’heroi», per dir-ho amb les paraules amb què Segimon Serrallonga ha definit la tragèdia de Sèneca d’on Riba citava l’exerg i que Espriu coneixia perfectament.  El que seguia no l’havia de commoure menys:

Era secret el camí, fabulós de tristeses divines,
fins a les aigües vivents que em recordaren un nom,
oh inefable! I una callada manera senzilla
d’amorosí ’ el pensament per una gràcia tenaç.  (Elegies de Bierville, I: 1-4)

La tria del deixeble es jugava entre la fràgil essencialitat de la tanka o la solemnitat èpica de l’hexàmetre. Inútil dir per quin camí es decantaria el poeta de Sinera. Eliminades les  deliqüescències simbolistes amb què Riba ornamenta el seu discurs, el resultat de la lectura d’aquests quatre primers versos feta al fil de la claror de Sinera hauria estat el següent, si se’m permet, usurpant el lloc del poeta, parodiar títol i estil:

 

Escrit a la manera de Salvador Espriu

Era secret el camí
fins a les aigües,
un nom,
una callada manera senzilla,
el pensament tenaç.

Contraposat al Mestre, diria que el perfil intel·lectual del deixeble hi resta clar i sencer. També se’m fa evident que la diferència fonamental entre ambdós poetes no és el punt de partença del subjecte poètic, el viatge d’Ulisses els agermana en aquest navegant o caminant arquetípic en cerca del gnothi seauton que els ha de permetre el retorn al si-mateix, la gran diferència rau en el despullament total de la paraula en Espriu, nua de tota determinació suggestiva que no sigui el valor absolut de veritat d’unes poques síl·labes que l’han de salvar:

L’art, una llarga
por de camí, la porta
del fred silenci
que esdevens, quan les coses
són mar del teu naufragi.  («Poser només això»,   Per a la bona gent )