Meditació zen a “Cementiri de Sinera” de Salvador Espriu (1)

 

Acaba de sortir un llibre que feia falta, La tanka catalana, n’ha tingut cura Jordi Mas López, poeta i especialista en literatura japonesa; Abraham Mohino hi ha col·laborat en el disseny, exquisit, de colors encertats i tonalitats plaents com s’escau a la matèria que s’hi tracta, l’editora Obrador Edèndum sap el que es fa. Hi trobareu articles de Mercè Boixareu, Enric Bou, Denise Boyer, Miquel Desclot, Ramon Farrés, Jordi Mas López, Abraham Mohino Balet i Susanna Rafart. En traureu molta informació sobre un tema tan delicat com interessant. Us en presento un tast meu.

la natura és l’escriptura del zen

 

Com si una aurèola de misteri sobrevolés els seus escrits, una de les preguntes habituals que feien a Salvador Espriu era quins autors llegia, i ell enfilava unes llargues llistes de noms que anaven des de la inevitable Bíblia a Lovecraft i Dashiell Hammett. Si es tractava dels catalans, mirava que ningú no en quedés fora. Entre les influències rebudes, «gairebé no en tinc», citava quatre o cinc noms, segons l’ocasió i el seu interès en aquell moment i afegia: «M’interessen també els antics xinesos i japonesos i tot allò, poc o molt, que els catalans hàgim fangat en aquest camp», quant a la pintura, saltava: «Aquí, poca broma: els pintors xinesos i japonesos. Taüll i tota la meravella del romànic. Giotto…», etc. ¿Ens ha de sorprendre que situï els orientals en primer lloc? O és tan sols cronologia? I no ens sorprèn que salti per damunt de l’art clàssic per enllaçar de dret amb el romànic i Giotto? Bé, estarem d’acord que en saltar-se el figuratiu ens està dient que l’art que l’interessa és aquell que busca una transcendència, l’art com a vehicle vers un tipus de coneixement superior. L’art revela el misteri de l’univers, creuen els xinesos.

El cert és que la relació entre pintura i poesia, el que la retòrica anomena ècfrasis, és un aspecte molt significatiu de la seva obra. La mirada, la quasi obsessiva recurrència dels «ulls», estudiada per Sebastià Bonet en sintonia amb Paul Celan, és un element importantíssim en la seva poesia, «hi havia sovint, en Espriu, una mirada de pintor», apunta Bonet. Espriu sabia que a la Xina la pintura ocupa el lloc més alt, a la base de la qual es troba una filosofia que proposa concepcions precises de la cosmologia, del destí humà i de la relació entre l’home i l’univers:

 

«Pintar: pur, impossible
acte mental.
En acceptar-ho, para’t
just al llindar»
(«Món de Josep Beulas»: 17-20, Per  a la bona gent)

 

Sabem que Espriu admirava les caricatures o ninots que dibuixava el seu pare, però no tenim notícia que ell hagués dibuixat mai res. Tampoc no va escriure mai a màquina. Convido a reflexionar sobre les manies de paper i bolígraf que es feia portar de països remots per poder fruir de la cal·ligrafia, minúscula, perfecta, impol·luta; i com regalava manuscrits, convençut del valor que lliga l’escriptura a la poesia. Poca broma. Llegeixi’s el moviment ondulant de la mà guiada pel pensament i el ritme de la paraula fet cos, el resultat físic de  mà i pensament sincronitzats.  La lletra, delicadíssima, just dibuixava tènues contorns de majúscules minúscules,  «a penes la remor d’unes ales», les paraules.

«Si les línies d’escriptura són delicades i fines, s’assemblaran a la lluna nova quan puja sobre l’horitzó, però si estan distribuïdes amb claredat, seran com l’exèrcit de les estrelles, en formació al llarg de la Via Làctia.  En aquell moment l’escriptura coincidirà amb el meravellós ésser de la natura, un estat que no es pot assolir ni tan sols amb un esforç prolongat. Aleshores hom podrà dir amb tota la raó de si mateix que el coneixement i la capacitat tècnica han assolit la mateixa categoria i que el cor i les mans posseeixen una transparència visible.  Llavors ja no es mourà  el pinzell sense cap mena d’ordre ni concert, sinó que en situar-lo sobre el paper, obeirà cada vegada a una raó determinada.» Això diu el gran mestre de la dinastia Tang  Sun Guoting en el Tractat de l’art de l’escriptura.

El tao guia el despullament total de la paraula en Espriu, nua de tota determinació suggestiva que no sigui el valor absolut de veritat d’unes poques síl·labes que l’han de salvar:

 

L’art, una llarga
por de camí, la porta
del fred silenci
que esdevens, quan les coses
són mar del teu naufragi.

 

(«Poser només això»,   Per a la bona gent )

Se sent fascinat pel clima de budisme zen que traspua aquesta poesia minimalista que va descobrint. Després de Verlaine i Mallarmé, s’ha dit que la sensibilitat contemporània desconfia de la verbositat i cerca d’implantar a la poesia sensacions i sentiments elementals, la nuesa del llenguatge alliberat del logos:

 

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l’abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s’allunya a poc a poc amb els jacints.
(«Els jacints» 1-5, Les hores)

A les tankes de Cementiri de Sinera trobem la captació d’aquella calma, la suspensió de l’instant, immòbil, inscrit en un temps que transcorre. El discurs que tan sols s’insinua, «aquell recinte» de «parets blanques» imatge del buit i del silenci; el sentiment de la fugacitat de les coses, la boira que ho esborra tot, els detalls minúsculs com ara els grills i els tocs de campana, la remor de l’aigua, i la mort acceptada en la llum que viatja cap a ponent, que dóna un fugaç contorn a les coses i omple de sentit la pau assolida en la contemplació d’un món que es dissol en la llum per renèixer cada matí:

XII

Aloc, els boixos,
a l’ombra de l’auleda.
El vent, a penes
llevat dels camps, fa moure
cada matí les fulles.

XIII
Quan és migdia,
a les parets s’encalmen
ombres de núvols.
Mur blanc d’aquell recinte,
a l’entorn delsilenci.
XIV
Cristall, memòria,
remor de font, de clares
veus allunyades.
La llarga tarda miro
amb pauses d’or i somni.
XV
Per la maresma
s’estén un fred, lentíssim
toc de campanes.
Boires i grills dominen
tots els camins del vespre.

I tanca el pas del dia amb una shedoka:

XVI
Passen les guardes,
de dolços ulls que vetllen
el record de Sinera.
La nit és alta
i encén tranquils missatges
de vides perdurables
damunt el cementiri.