De l’autotraducció en poesia, INSUFICIÈNCIA MITRAL (1997), Jordi Vintró

Traducció o escriptura a quatre mans? Això és, simultàniament? Sembla que no, ja que em diuen que es tracta d’una traducció que ve condicionada per una determinada col·lecció. Per tant m’enfronto a un text B «sotmès» a un  text A. No obstant, me’ls trobo en el mateix espai i temps de lectura, acarats. Resulta inevitable fer el salt d’esquerra a dreta, d’una pàgina a l’altra, és l’hàbit. Però no pensen en mi lector català, sinó en el lector castellà per si, de tant en tant,  volia donar una ullada al text A, escrit en cursiva, ¿com a llengua estrangera?

Si s’haguessin escrit alhora, és a dir seqüència a seqüència, seria possible que en sortissin dos textos diferents? Tindrien prou força les llengües per alliberar-se del pretext i crear dos textos autònoms? Per exemple, un relat en què el final de la història resultés necessàriament diferent. Fins a quin punt el color i la textura d’una llengua imposen el discurs? Condicionen el punt de vista? En un relat, posem policíac, seria gairebé impossible que l’assassí fos un altre, oi? … o no?

Tanmateix en un poema llarguíssim, que es produeix per associacions encadenades SÍ que cada llengua imposaria els seus tics associatius en els registres lingüístics,  la tradició literària hi trauria el nas, i fins i tot la sobreestructura del poder s’hi manifestaria d’una manera o altra. Serien dos textos ben diferents, en primer lloc un text A gratat en el subsòl lingüístic familiar, condicionat per una geografia que configura l’espai psicològic, bressat en el ritme terrer d’una tradició poètica pròpia, és a dir, la veu del subjecte empíric que «que pispa llum quan giravolta el far», i que afirma amb implacable seguretat que  «hi ha pops i pops: anyells i llops, [...] però tots són pops».

I un text B sotmès al  text A que li imposa totes les restriccions. Començant per la bàsica: llengua materna en oposició a llengua adquirida, o si es vol, llet i vi (ara no cito Palol).   És clar que A no només és llet, també ha après a llegir. Però  B, com a llengua susceptible de generar textos literaris, en principi és apresa directament de la literatura que li forneix no solament grans monuments on desbrossar, sinó també lexies caracterològiques com ara «escritor eximio» en oposició a un molt improbablement mai dit «autor filós».

En el text A,  a l’arrel del mai no dit,  hi ha molta exploració a partir de les «veus predecessores» que són usades amb la llibertat absoluta de l’escriptura associativa.  El text B ho ha de resoldre, en principi, aquesta és la condició imposada, mitjançant un equivalent, per exemple: «fer gala d’un perfil obès» dóna «pavonear su desmesura». Sembla que diguin el mateix, però a B s’hi flaira un regust a Siglo de Oro. Els «collados» de S. Juan, vs. els «serrats» de Verdaguer. De vegades irresoluble: «Matagalls o al coll Pregon». Els jocs paronomàsics són també complicats, de vegades resolts amb gràcia dificultosa: «Entre entrepans salats i entrepans fats»:  «un bocado /soso del tentempié y uno salado», i d’altres amb gràcia equivalent: «en una placa de contraplacat» : «en una gruesa tabla de tablero».

Ha canviat el destinatari del poema i això pot implicar dues perspectives del subjecte poètic: 1) captar la benvolença del lector B per aproximació afectiva: «el agua, la del Duero la del Tajo», «bacallà» per «bogavantes»; o aliada: «Mompou, Rodrigo» contra «Chopin, Debussy». I 2) fer la paròdia del text mitjançant una imitació irònica – «on fer caure de peus l’autor filós, / amb l’aprenent i el savi, el nen i el gos»: «con que atrapar al escritor eximio, / con el sabio y el nene, el pez y el simio»–, o amb una mordacitat que  implica un canvi de perspectiva social: «i n’hi ha més que crispetes al Savoy, / quan la noia li diu, baixet, al noi»: «el maíz frito / en el Callao, cuando el señorito / participa a  la negra de su enfado, etc…», és a dir, la sobreestructura d’un poder secular que «impone cuaresmas, ramadanes» en oposició a un altre que «demana quaresmes ramadans». Que comporta, de vegades, un canvi total de registre en l’estratègia del poder: «dar con queso pacotilla», versus «suplir l’Eneida pel resum».

Es miri per on es miri, B és un altre poema amb la mateixa adhesió intel·lectual, sí, però tot un altre discurs perquè el subjecte empíric que es movia amb llibertat en el discurs maternoafectiu d’A, esdevé un subjecte lingüístico-funcional, atent al diccionari (ara més que abans, quan cercava «filós»), cautelós respecte al destinatari, dubitatiu davant el «significat» saussirià. Potser, angoixat? NO, divertidíssim amb l’aventura apassionant, transgressora! Finalment transgressora respecte a tota una altra mena de restriccions ètiques i polítiques que imposa el text A sobre B. I el resultat és  gloriós perquè en ambdós casos el domini de la llengua és extraordinari i surt vencedor de les respectives constriccions sumatives: mètrica, ritme, figures de sentit i repetició, estigmes culturals, ideològics, morals. I a mesura que B pren volada i va creant el seu propi espai discursiu, s’allera a troballes memorables: «y le sale la paloma / cuco, uno de los cucos que en su idioma / cantan por los cañedos y rastrojos / que coronan un rostro y unos ojos / rojos etc…» Solucions com les anàfores de les pàg. 52-53, les enumeracions de les p. 66-67. I d’altres moments que, com diria Unamuno, patriòtic, són «el tuétano intraducible de nuestra lengua española», en aquest cas catalana: les rimes generades per Ramon, lo foll (p. 58)  o la portentosa tirallonga monorima de la p. 32 en -all. Aquí sí que no hi ha parió.

Vegeu una mostra del virtuós joc singular:

París no tanca mai, ben clar que es veu,
i hi ha gent i més gent a tot arreu:
a Cuixà, a les Bulloses, al Carlit,
i a les Set Portes —i molt bon profit!—,
i més ara, tan ple de bulevards
on cada lliri té setanta cards,
i tots volen tenir més milions
que la begum, desats entre els mitjons,
per comptar-los un cop i un altre cop,
tot i que fan, mirats de més a prop,
cara d’haver perdut el bou, el ruc
—amb les esquelles velles de retruc—,
la partida, l’orgull per un forat,
i l’oremus, i el seny, i l’entrellat

es la cigüeña un bicho diligente
y hay gente por doquier, gente presente
en Burgos, en Vivar, en Quintanilla
y nadando en la sopa maravilla,
y atestan los modernos bulevares
donde, comprando cinco, dan tres pares,
y todos necesitan más millones
que la begum, metidos en cajones,
para contarlos sin descanso, falle
o no la cuenta, aunque, si con detalle
se les ve, se diría que han perdido
la camisa, y el tino, y el sentido
propio y común, y el hilo, y el orgullo,
y los estribos, y el sereno arrullo

Conclusió, el poema es troba just en el blanc que separa dues pàgines, a esquerra i a dreta, el blanc que conté el salt invisible del Jo protegit al Jo aventurer que es capbussa en el canvi de color de la llengua: «i que trontolli el cor, el gran tendrum»: «y que arda el corazón, la gran ternilla». Una llengua B que es revela tan creativa com A, una troballa que convida a escriure una novel·la policíaca a quatre mans amb el suspens de no arribar a saber mai quin dels dos és de veritat l’assassí.