ENGANY, per Rosa Delor

Teclejava amb rapidesa mirant d’adaptar amb fidelitat aquell francès impol·lut a l’altre so, a l’altre color.Les imatges fulguraven com fotogrames en la seva ment:

Elle frémissait, en soulevant de son haleine le papier de soie des gravures, qui se levait à demi plié et retombait doucement contre la page. C’était, derrière la balustrade d’un balcon, un jeune homme en court manteau qui serrait dans ses bras une jeune fille en robe blanche, portant une aumônière à sa ceinture ; ou bien les portraits anonymes des ladies anglaises à boucles blondes, qui, sous leur chapeau de paille rond, vous regardent avec leurs grands yeux clairs.

Somreia, quanta ingenuïtat traspuava… cercava aumônière: escorsella? no ve… segurament s’han equivocat, a veure… escarsell, sí… bosseta que es portava penjant de la cintura… a veure el Moll… de cuiro o de roba… ep! peça d’armadura que cobria de la cinta fins a la cuixa… Què faig? ho deixo així o trio? bossa de cuir no té… o potser sí, una bossa de cuir fa pensar en el sexe masculí, també l‘arma-dura, que faig? Què pensava Flaubert? Ho deixo en escarsell, ja s’ho buscaran… Ingenuïtat? no tanta, potser…

Et l’abat-jour du quinquet, accroché dans la muraille au-dessus de la tête d’Emma, éclairait tous ces tableaux du monde, qui passaient devant elle les uns après les autres, dans le silence du dortoir et au bruit lointain de quelque fiacre attardé qui roulait encore sur les boulevards.

Portaven quinze anys de tranquil matrimoni. Professors tots dos, menaven una plàcida existència entre llibres i amables discussions literàries. S’estimaven. I molt. Cap dels dos mai no havia fantasiejat sobre la idea de tenir una aventura extramatrimonial. Senzillament, es respectaven. Es respectaven i s’estimaven molt. Només hi havia un petit dubte  que enterbolia aquella pau mirífica, i era que ella sentia que pesaven molt els set anys de diferència que li portava al seu marit. Ell no n’havia fet mai cas, d’això, però, ella s’ho vivia amb sentits de culpa. No s’ho acabava de creure que  aquest detall (detall?) no li importés. I com més el temps passava, més creixia aquest sentiment. Ella es contemplava al mirall i descobria arrugues intruses que li amargaven l’existència. No podia ser que ell la desitgés amb deu quilos sobrers que havia anat acumulant al llarg del temps, els cabells grisos, les cames pesades, les espatlles en derrota. Ella, en el seu lloc, no hauria sentit ni gota de desig per una dona així.

Però ell, en aparença, seguia fent la vida de sempre i en la seva actitud, amb els anys i a força d’anar-se coneixent a fons, si era possible, encara es mostrava més tendre que al principi del seu matrimoni. És més, n’era tant d’afectuós que ella temia que l’amor d’ell era el mateix que hauria pogut sentir per una mare, això és un amor que ni es discuteix, tan natural com respirar. Per aquest motiu  li feia bromes com ara dir-li que se sentia estimada com si fos la seva tia, perquè no hauria gosat, respectuosa com era, ni tan sols de dir-li que se sentia estimada com una mare perquè aquest era un nivell al qual ella ni somiava d’arribar. Per això es conformava amb ser una mena de tieta que l’hagués criat de menut mentre la mare anava a treballar. Amb les seves manies que es veia més vella que ell, de per riure, deia que quan la presentés als seus coneguts o a la gent que venia a casa, digués que era la seva tia, una  tieta bondosa que li portava la casa i tenia cura d’ell, el savi voltat de llibres, immergit en el pou de la ciència.

Allà en el fons dels seus pensaments més amagats es deia que qualsevol home amb una dona com ella segur que ja s’hauria buscat una amant. Però, i si fos veritat que ell no en tenia cap, d’aventura? Que ni se la somiava la possibilitat d’una amant? El cor se li va entendrir d’amor i de pena per ell. Era tan bo que se la mereixia, una recompensa. Una aventura excitant i meravellosa que sense interferir en el seu plàcid matrimoni fos com una mena de regal que ella li feia per fer-lo ser molt més feliç encara. Però la cosa no era fàcil. On trobar aquesta noia ideal que estigués disposada, sense contrapartida de poder, a ser l’amant del seu marit? No la podia pas contractar pel telèfon eròtic, no hauria estat just per a ell, seria una abominació. Ella volia per al seu home un amor net i correspost. No una sòrdida aventura de llit i si t’he vist no me’n parlis.

On en voyait d’étalées dans des voitures, glissant au milieu des parcs, où un lévrier sautait devant l’attelage que conduisaient au trot deux petits postillons en culotte blanche. D’autres, rêvant sur des sofas près d’un billet décacheté, contemplaient la lune, par la fenêtre entrouverte, à demi drapée d’un rideau noir. Les naïves, une larme sur la joue, becquetaient une tourterelle à travers les barreaux d’une cage gothique, ou, souriant la tête sur l’épaule, effeuillaient une marguerite de leurs doigts pointus, retroussés comme des souliers à la poulaine.

Passaven els dies i ella veia com ell portava la vida entenimentada i regular de sempre. Ella rebia les carícies tendres del seu afecte, la seva atenció amorosa per qualsevol cosa que necessités i tant d’amor sol·lícit la feia sentir malament. Creia que no el corresponia com  es mereixia.

De sobte, un bon dia, va passar. Va caure a les seves urpes amb tota innocència. Se la va trobar a la porta de l’escala i en mig de la conversa banal, va demanar-li un llibre. I amb la cara i el to amb què li ho deia, va copsar de seguida què li passava. La Sílvia estava atacada de bobarisme, era evident, però ella no podia saber-ho encara perquè el seu passat no anava més enllà de l’activitat de venedora de cosmètics a la secció tercera de perfumeria del Corte Inglés. I tot i que sempre parlava amb orgull i enyorança de la seva feina d’esthéticienne, de fet no havia passat d’unes modestes demostracions de productes d’oferta.

S’havia casat als dinou anys amb el seu promès de tota la vida, el dels seus tretze anys. Ara tenia dos fills en edat escolar i un marit viatjant. Patia de solitud. Era tan fàcil enamorar-la, va reflexionar mentre l’escoltava. I en la seva extrovertida innocència —o simplicitat— ho explicava sense amagar-se’n. Parlava de les seves nits solitàries cada vegada que el marit, i era molt freqüent, marxava, de vegades fins i tot per una setmana sencera. Sense adonar-se’n li explicava la malaltia d’amor que patia. Era just el que ella necessitava, arribava en el punt dolç de l’existència de tots tres.

—Deixa’m una novel·la d’amor; no vull res que m’angoixi, no vull patir. Necessito llegir històries d’amor quan el meu marit se’n va.

Li ho va veure tan clar en els ulls que va decidir que no podia deixar passar l’oportunitat. L’endemà mateix va comprar una novel·la especial, molt especial. De fet, ja venia anunciada com d’aventures, sexe i amor. La portada era discreta, només un vaixell de vela enmig d’un mar blau i unes lletres gòtiques. No l’havia d’espantar. Havia de passar com un llibre d’evasió però amb un cert fonament. Estava convençuda que li havia d’encantar. En efecte, no van passar ni dos dies que en trobar-se-la al carrer li va comentar amb entusiasme que el llibre li agradava moltíssim, que no el podia deixar. El volum era de tres-centes cinquanta pàgines i al quart dia ja l’havia acabat. No estava gens malament per a una novícia. Novícia, li va fer gràcia l’acudit.  Sí, la estava iniciant en els secrets de l’amor, en la follia del desig que treu la son i s’instal·la a les entranyes com un  hoste devorador.

A mig matí trucava a la porta: —Et vinc a tornar el llibre. M’ha apassionat. Tot el dia hi estava enganxada. En Mateu m’ha dit que què passava amb aquest llibre. M’ha dit que ell també el volia llegir, però jo li he dit que era teu i que te l’havia de tornar.

Hi va detectar certa complicitat femenina, i en certa mesura una encara no explícita, però sí insinuada, requesta de privacitat davant el marit.

—Has fet bé, aquests no són llibres per a homes. Són llibres de dones, aquests. Els homes no n’han de fer res.

—Me l’ha fet explicar i jo li he contat tot i ell m’ha sortit amb un estirabot: «és clar, si cada vegada se’n va amb un de diferent, no m’estranya que t’agradi tant!»

—Ho veus com no l’hi has de deixar llegir? Els homes no entenen res de dones i de seguida treuen conclusions equivocades.

Es va arrepenjar al marc de la porta i li confià amb una veu baixa i còmplice, com si no volgués que la sentís, com si a contracor li estigués confessant  una flaquesa: —En tinc molts, de llibres com aquest, me’ls vaig comprar quan em van operar. Estava molt deprimida, llavors. Necessitava creure que encara podia sentir alguna cosa, que encara estava viva…—es va refer —I aquesta mena de novel·les van molt bé, són de pura distracció. Són… divertides.

Era conscient que mentia en part, perquè allò de la histerectomia era ben cert, per desgràcia, però les altres novel·les que li va treure perquè triés, les havia comprades, amb previsora certitud, el dia abans. Havia anat a la llibreria Catalònia, on tenia targeta, i va estar remenant pels taulells fins que en va trobar un parell de mig amagades en un prestatge de sota. Li va fer una sensació de vergonya quan va anar a la caixa i per dissimular va posar-hi al damunt l’Ètica de Spinoza. La dependenta no va fer cap cara especial. Era com una caixera de supermercat que anava teclejant preus sense deixar-se impressionar pels productes. Però amb dues novel·les no n’hi havia prou. Quan pujava pel Passeig de Gràcia va descobrir un Happy books. Va entrar-hi. S’hi sentia més segura en el seu anonimat, allò era com un supermercat del llibre. No hi havia cap sospita d’intel·lectualitat per enlloc. Fins i tot els llibres més seriosos hi tenien un aire festiu, com de voler demostrar amb desvergonyiment que la serietat en literatura no existeix, o que s’hi hi és, no passa de ser un contrasentit que s’han inventat quatre savis per justificar la seva curiositat malsana de filólegs. Li va fer la sensació que entrava en un gran i luxós prostíbul literari. Va trobar una prestatgeria enorme i amb focus halogens de color rosat (com els de les carnisseries) que exposava centenars de novel·les eròtiques, d’amor i d’aventures; amb cobertes espectaculars. Hi havia altres dones que també s’hi acostaven i remenaven sense cap mena de timidesa. Se sentia segura i en va arreplegar mitja dotzena. Variades. De pirates, de soldats sudistes, de princeses medievals. De noies rosses coronades de flors; de noies morenes d’expressió salvatge. Estava fascinada. L’envoltori no podia ser més enlluernador. El contingut hi era implícit. Era el que necessitava.

Quan va arribar a casa les va haver de masegar una mica perquè semblés que ja havien estat llegides i els va buscar un lloc a la biblioteca. De fet, no les podia arrenglerar al costat de Flaubert o Queirós, o de l’Effie Briest, ni tan sols de El plaer de D’Annunzio, o sigui que les va ficar en un dels armariets baixos. Quan la Sílvia li va demanar una altra novel.la —Que sigui per l’estil, per favor, m’ha divertit tant…— li va treure tot el piló. La noia es va quedar admirada:

—Si que en tens!

—Sí, sí, tria la que més t’agradi.

I les hi feia fulgurar davant els ulls, passant-les ràpidament, de manera que la Sílvia només entrellucava les cobejades portades. Sabia que el desig esdevindria fortíssim. A l’atzar feia:

—Ah, sí, aquesta m’ha agradat molt. És molt divertida. —Divertida era l’adjectiu que millor dissimulava els seus propòsits. —Molt divertida, sí!

La Sílvia la hi prenia dels dits, però els ulls seguien enganxats a la resta del piló. Estava afamada.

—Deixa-me’n una altra, va!

I ella li allargava un dels volums comprats a Catalònia que tenia la portada més discreta. La Sílvia no gosava dir que encara en desitjava més. Ella li ho havia de racionar. Calia mantenir viu el desig. No l’hi podia satisfer de seguida.

Quan va haver marxat, cuità a amagar els llibres que li cremaven a les mans. Si ell els veia, quina vergonya. Ell, tan refinat i tan intel·lectual. Sempre enfonsat en disquisicions filològiques d’altíssim nivell. Ell, que es cartejava amb la intel·lectualitat europea. Tot just li acabaven d’editar un assaig de crítica literària a París. Ell que es dedicava a la poesia medieval i als trobadors. Ell, que tot el dia raonava d’amor. Però d’un amor que no tenia res a veure amb el que senten els mortals. El seu era un amor intel·lectual, passat per filòsofs i metges. Un amor de metàfora i metonímia. De cita en llatí, Arnau de Vilanova; en grec, Aristòtil. Un amor vist a través de frares i capellans assedegats i enfollits de malinconia. Un amor d’homes cèlibes, fet de castedat i repressió malaltissa. D’homes que deambulen entre sepulcres i fugen de la gent. Un amor de licantropia i solitud irada.

Et vous y étiez aussi, sultans à longues pipes, pâmés sous des tonnelles, aux bras des bayadères, djiaours, sabres turcs, bonnets grecs, et vous surtout, paysages blafards des contrées dithyrambiques, qui souvent nous montrez à la fois des palmiers, des sapins, des tigres à droite, un lion à gauche, des minarets tartares à l’horizon…

I això què vol dir? … djiaours? No ve enlloc… de fet no ho tradueix ningú… què serà? una altra al·lusió sexual amagada, potser… Estava malhumorada, per què no ho tradueixen?  I ara, a ella, li havien tret tot, els menuts com deien les velles d’abans. I l’havien deixada eixorca, capada… djiaours… amb una sensació d’eixutor a la boca, com si la llengua se li hagués assecat i ja no servís per dir paraules tendres, ni per besar. Va decidir de tancar la llengua en un estoig. Els seus besos es van tornar castos. Tot rient li repetia: —Quan portis gent a casa, em presentes com si fos la teva tia, una tieta que t’estima molt. Així ningú no se’n riurà de tu. I ell reia i la besava i l’acaronava, tot pessigant-li suaument el sotabarba, i aleshores ella se’l sentia, el sotabarba, i encara se li enfonsava més el món. M’he fet vella. De cop m’he fet vella, pensava. I ell era, als seus ulls, l’home més desitjable del món, i tan jove, encara, i tan atractiu, sempre a punt d’explicar històries enginyoses i de proposar acudits i jocs divertidíssims. L’estimava tant que se li omplien els ulls de llàgrimes. L’última vegada que havien fet l’amor es va sentir com un tros de fusta. No hi havia res a fer, ho sabia.

Aleshores és quan va prendre la determinació. L’estimava molt més que res al món. La seva relació de parella, després de quinze anys, era excel·lent. S’entenien a la perfecció i el seu matrimoni havia estat una experiència única. Però ella volia que tingués una aventura amorosa. Volia que una dona jove i ardent li donés el que a ella ja li estava prohibit. Però, era tan rutinari, tan mandrós que mai no mouria un dit per fer-li el salt. Li ho havia de proporcionar ella mateixa. I quan va descobrir la Sílvia, aquella noieta que no arribava als trenta anys, amb fills, sola i desassossegada, va pensar que era ideal per convertir-la en l’amant del seu home. Ho va planificar amb tota cura. El primer pas era explotar el seu bobarisme. Era una noia simple i honesta. La Sílvia, que no havia tingut altra experiència amorosa que la del seu marit, de fet una relació immadura, adolescent, voldria viure una passió delirant com la descriuen a les novel·les. Només l’havia d’anar preparant i cauria per si sola com una fruita madura. El més complicat era ell. Però ja trobaria la manera. Tot el que ella havia de fer era posar-los en la situació adient, una situació de proximitat, de  còmplice familiaritat.

L’ocasió no va trigar. Havia acabat la traducció i anava a París, a un congrés sobre trasmudança lingüística, quanta pedanteria, per estar al dia de la modernitat només calia inventar una  etiqueta per al de sempre i es quedaven tan cofois… Només serien tres dies, cinc si ho allargava al cap de setmana. Era un excel·lent pretext per demanar-li a la Sílvia que li donés un cop d’ull a la casa, —més que res al meu marit, ja saps, els homes quan estan sols no saben arreglar-se; res… només una mirada al menjar, ja sé que a tu no et molesta, amb els nens que et mengen a l’escola i el teu marit de viatge, justament aquests dies… oi que no et farà res?— I la Sílvia, servicial com era, assentia amb rotunds cops de cap i es desfeia en i ares i tants que sí de bona minyona.

Quan va tornar ell l’esperava  a la terminal de l’aeroport. Somreia. La va besar amb la tendresa acostumada i li va fer explicar amb detall com havia anat tot per París. Ella espiava amb ànsia fins el més petit moviment del seu rostre. Li resseguia, àvida, la mirada quan es desplaçava de la cara d’ella a un altre objecte com ara la maleta. No sabia notar-li res de nou, res de foraster ni en el rostre ni en la manera de moure’s.

L’endemà va veure un moment la Sílvia pel carrer, corria perquè arribava tard a recollir els nens. I el gest de saludar-la de lluny, amb un somriure ràpid, que en una altra ocasió li hauria semblat la cosa més normal del món, ara va ser com si una fiblada de foc li ferís les entranyes. Les cames se li van segar i va haver d’arrepenjar-se a la paret per no caure. A partir d’aquell dia ja res no va ser com abans. Fugia de l’espectacle denigrant de la seva felicitat domèstica. Engabiada entre quatre parets de llibres lluitava inútilment contra la imatge repulsiva que l’embardissava com si una aranya verinosa s’hagués infiltrat a casa seva. La rancúnia s’havia apoderat del seu cor. Ara traduïa Arreola, tenia sentit traduir del castellà al català?… hi havia realment trasmudança? S’identificava amb el personatge, covava el resentiment com una lloca histèrica que no ha post mai cap ou:

Aposto contra la seva felicitat i espio amb detall la seva convivència. Aquella nit vaig sortir disparat com un tercer innecessari que fa nosa. Ells van compondre la seva parella davant els meus ulls. Es van acoblar en un gest intens i ensolapat. Lúbrics, en abraçada secreta i personal. Quan em vaig acomiadar, els costava dissimular que tenien pressa: tremolaven a l’espera de la soledat botida. Em van treure a empentes del seu erroni paradís, com un hoste incorrecte. Però jo hi torno sempre, arrossegant-me. I quan endevini el primer gest d’avorriment, el primer cansament i la primera tristesa, em posaré dret i esclafiré a riure. M’espolsaré les espatlles de la càrrega insuportable de la felicitat aliena.

Va parar de teclejar. Es va repetir per centèsima vegada les inútils lletanies de l’amor. Lívida, l’alba es reflectia a la pantalla de l’ordinador. S’hi va mirar i el text  l’emmirallava exhausta i apagada, amb la boca plena de mudes paraules rancoroses.