A la secció  ”Els poetes diuen” volem sentir la veu dels qui s’expressen a través de l’escriptura com a “ars” perquè ens expliquin allò que no solen explicar: com es fa el poema, com neix el relat. Curt, les motivacions íntimes que empenyen a escriure amb voluntat de ser llegits per uns estranys que penetraran (el verb és triat amb deliberació) en la seva intimitat ja sigui amb la finor perceptiva de qui es vol deixar enamorar (tant necessitat d’afecte com el mateix poeta), o amb la imposició violenta del crític prepotent (com a sublimació de la seva impotència creativa).

En un recent viatge a l’Alguer vam passar uns dies amb l’Iban i l’Emanuela que ens van ensenyar tota la part nord de  l’illa, el meravellós, intacte, paisatge de Sardenya. Hi va haver   intercanvi d’ impressions, el paisatge era analitzat, s’hi feien hipòtesis de tot tipus. En especial, l’Iban em va parlar del seu nou projecte vinculat a la música, d’on naixia una entrevista acompanyada d’una filmació del naixement del  projecte.

Com neix la idea de fer un nou poemari?

—Sempre que acabe un llibre de poemes em pregunte i ara? Què hem de fer? Concep l’escriptura poètica com un tot, una aposta cap al futur en què els poemes, cadascun dels poemes, han de ser la part d’una estructura més gran que té un objectiu precís. És per això que en molts dels meus llibres també hi ha lloc per als poemes imperfects, perquè mostrar la imperfecció és una manera de mostrar el procés creatiu.

Això m’agrada, em sona a taoisme. La imperfecció fa visible la perfecció. Però s’allunya del que havies publicat fins ara, no?

 

Iban L. Llop, en segon terme, i

Iban L. Llop, a l'esquerra, i Marco Forgetta, el músic

—Després de Batalles de Sardenya (que ja naix com a tercera part de l’experiència italiana), no tenia ganes o no volia escriure sobre Itàlia. I aleshores? De què escriure, si sempre estem escrivint sobre les mateixes coses? La idea em va venir quan vaig llegir aquest comentari del poeta Josep Lluís Roig: “Sí, la qüestió és no ser el centre i ser testimoni.”  Testimoni de què, de quin lloc? De la poesia mateixa, per exemple, de la literatura en general.

Vaig rellegir els meus llibres i vaig comprovar que la figura d’Ulisses hi apareixia sovint. Bé, ja tenim el testimoni, però farem un Ulisses cansat, una mica vell, però encara en forma. El lloc? Mentre ho pensava escoltava música, alguns grups del moviment grunge que ara tornaven a estar millor que mai. La idea del ressuscitar i alhora de la metamorfosi. D’acord, ja tenim un testimoni que canvia, que ressuscita. L’estiu passat (2011) llegia Faulkner i no sé com vaig arribar a parar viatjant per internet a la biblioteca Lluís Vives i al text Odisseu de Bartra. Bé, ja ho tenim, Estats Units.

Sempla el plantejament d’un relat: un narrador testimoni, que s’homologa a un Ulisses envellit que es trasllada a una geografia estranya. És clar que hi ha Bartra al darrera, però això com s’endega ? Quin és el procés de transformació (mort / regeneració) de la veu teva?

Com faig moltes vegades, vaig buscar primer el títol al poemari de poemes que encara no havia escrit. Poemes en mi menor. M’agradava aquest títol i quan li ho vaig comentar a un amic músic, em va dir que mi menor no era només una tonalitat, podia ser també una manera de veure les coses. D’acord doncs, poemes en mi menor. Si hi ha el mi menor, ha d’haver-hi música i jo no sóc músic (potser ni poeta). Ara bé, a mi m’agrada escriure per ser llegit i no acabava de veure massa clar això del títol i els poemes. Bé, buscant la resposta i tornant al meu testimoni, vaig imaginar el personatge passejant per llocs dels EUA i interrogant-se sobre les coses mentre la música l’acompanya.

Una veu testimoni, un itinerari, el viatge com a exploració del no-jo. El centre de la cerca s’ha desplaçat. I ara la música?

—He recitat poques vegades i mai no m’he sentit a gust. Potser pel silenci que envolta la paraula, potser perquè ja ho he dit, escric per ser llegit. O potser perquè no sé fer-ho. El cas és que aquests poemes (si arribava a escriure’ls) els volia recitar, compartir amb un públic, fer alguna cosa més que escriure’ls.

La música com a companyia o com a generadora del procés creatiu?

—Sí, hi ha poetes que es fan acompanyar amb algun instrument (violins, guitarres…). Jo el que volia era crear, sense tenir ni idea de música, torne a repetir-ho, un espai en què la veu formara part del tot. Vaig parlar d’aquesta idea amb Marco Forgetta, percussionista i cunyat, i vam fer una prova de guitarra i percussions. No ens va desagradar la idea, però una guitarra semblava poc i no volíem fer un grup o una cosa així. Volíem crear alguna cosa davant de la gent, una creació que no fóra sempre la mateixa, que hi haguera sempre un punt d’improvisació. Bé, vam usar un pedal per enregistrar les  frases dels instruments, per poder superposar frases i que em permetera recitar i tocar alhora. Un altre concepte que teníem clar és que els dos elements principals havien de ser les percussions i la veu.

Estats Units, improvisacióJazz?

—Blues, de moment, tot i que cada estil o forma crec que apareixeran a mesura que cresca el text.

Una opció esplèndida, però arriscada, no?

—Necessitàvem enregistar un parell de proves per veure el temps (suposem que si el presentem al públic no pot durar més de 40 minuts) i per saber si ens agradaria el projecte. Només ho enregistràvem per poder treballar en la resta de textos (vivim a us sis-cents quilòmetres de distància). Vam començar pel blues perquè és una forma tancada i alhora flexible. I vam afegir-hi tres tankas perquè ens donava la idea de la imatge, una imatge fragmentada, potser. Ara bé, el que em sembla interessant és la part de la creació de les percussions. Pel que fa al text ho tinc més o menys clar, cada poema ja té establerta una imatge i quan li ho comentava a Marco, ell veia la imatge i el color que li suggeria. Em comentava que “veia” un color i que tocava basant-se en aquell color, intentava traduir en música un color que li havia estat proposat per la paraula.

A la filmació es fa difícil escatir com han de funcionar paraula i música… 

—És per això que el so és una porqueria. De moment era una prova per veure si ens agradava prou per tirar endavant la idea. Sembla que sí, i el repassar la filmació ens ajuda per analitzar com haurà de funcionar la paraula i la música. De moment ja sabem que haurem d’usar un parell de pedals (per treballar de forma més independent), jo estic treballant en els textos i un cop fet això, Marco traduirà en ritme el text, jo afegiré la guitarra i la veu es veurà obligada a seguir la música, a reproduir una imatge filtrada per les percussions.

I Mandeville?

—Mandeville naix mentre estàvem a punt de recollir el material. Jo li comentava la idea del poemari a Marco i se li va ocórrer agafar una màquina d’escriure per crear la base. Vaig afegir-hi un parell d’acords i vaig triar un poema que tenia a l’ordinador (Mandeville). Va ser el primer que vaig trobar, ens interessava només saber la durada del poema. Bé, casualitats de la vida, el poema fa referència al fet d’escriure. Ara només cal perfeccionar-ho tot.

En aquest procés  es crea el poema o bé sofreix alguna transformació?.

Aquestes són les tankas del blues. En el moment que vam decidir que seria un blues, vaig triar la primera tanka. El blues ens transporta a la nit, al viatge, i per això aquesta tria.

De nit navegue.

Jardins, places, ombres,

llençols per terra.

Ací tens la meua deixa.

Eterna, la mirada.

 A partir d’aquest moment vaig haver de triar-ne altres. La segona (que ja tenia escrita) l’enllaçava a partir del verb navegar de la primera i amb “aigües”. A més a més, hi veia la figura d’aquest “Ulisses”. El canvi de persona (a banda de ser coherent amb la primera tanka) desplaça l’atenció, fa aparèixer el personatge i crec que li dóna més força al text.

Aquestes aigües

que ja et saps de memòria, (ja em sé de memòria)

són el viatge

encetat mil vegades

per provar de salvar-te (per provar de salvar-me)

La tercera tanka, escrita mentre ja teníem decidit que la música seria un blues, té un procés creatiu que comença amb la idea dels esclaus negres. A partir d’ací hi ha una descripció d’allò que tinc al davant mentre intente escriure el text: és un 3 de setembre, des de la finestra veig (o imagine) uns camps de blat, damunt la taula poemes de Kavafis i un paquet de cigarretes. El canvi de camp de blat per cafè i sucre és perquè eren els productes que s’obtenien dels camps on treballaven els esclaus. Un cop imaginat això, no va ser difícil imaginar les esquenes suades i brillants dels esclaus.

 3 de setembre,

un camp de blat, Kavafis, (Kavafis, cafè, sucre)

la cigarreta.

Sents en la pell encara (sent)

el sol dels esclaus negres

 

Bé,  doncs, vegem  i escoltem com es genera el procés d’investigació. Ens fem càrrec dels problemes de so, però assistir-hi és tot un privilegi.


Mandeville poemes en mi menor 2

www.youtube.com

Improvisació ( i es nota) sobre el poema Mandeville, de Poemes en mi menor.  Iban Leon Llop
Poemes en mi menor 1

www.youtube.com

Prova del projecte Poemes en mi menor.   Iban Leon Llop

Ah, i si voleu saber més de l’Iban cliqueu a

TRILOGIA D’ITÀLIA: “Llibre de Nàpols”, “Crònica de Calàbria” i “Batalles de Sardenya”, Iban Leon Llop

 

 

 

llegir més

Ricard Mirabete, foto de Carles MercaderFa dos dies vaig assistir a la presentació d’un llibre de poesia, Radar de Ricard Mirabete, publicat a Témenos Edicions. No el coneixia personalment, era un “amic” de Face book, un d’aquests amics llunyans, de fet desconeguts, amb qui ocasionalment coincideixes amb  un “m’agrada”. Així em va arribar la seva invitació. No acostumo a freqüentar els cercles poètics, no hi tindria res a a fer, no sóc poeta, ni crítica ni editora. Però ara potser m’hi hauré de deixar caure més sovint perquè l’experiència va ser bona. Vaig arribar d’hora, això em va permetre de començar a llegir alguns poemes i a poc a poc vaig percebre que aquells versos em deien coses que em feien sentir com a casa.

No vull banalitzar, vull dir que em colpien, cosa que em passa rarament perquè la poesia és molt difícil que comuniqui de “veritat” amb l’àmbit interior d’un lector. Per això és minoritària, oi? De vegades necessita l’ajuda de la música perquè un poema esdevingui memoritzat, més o menys entès, en definitiva popular. I dintre de ser un art extremadament minoritari, els poetes de debò són poquíssims, si és que per poeta entenem la responsabilitat moral i estètica que aquest títol comporta: una via de coneixement, una porta que se’ns obre als qui no tenim aquest do de la paraula i en necessitem d’alienes que ens guiïn pels laberíntics camins de la nostra complexa interioritat, imatges que facin bategar l’inconscient misteriós dels nostres replecs psíquics. Bategar correspon al cor i ara ho he aplicat a la part més obscura de la ment perquè és on de debò batega la nostra vida. Allò del cor és massa fisiològic, tot i que la metàfora, sobretot per la seva antiguitat, realment és genial: en el cor, els sentiments amorosos, en el fetge i la bilis negra, la malenconia. Els antics en sabien del cos i de la poesia. I també sabien dels somnis.

I què és si no, aquest subjecte líric de Radar que deambula per una ciutat  que és un lloc d’enlloc? Perquè els llocs són només records de passes deixades enrere, malgrat els topònims que assenyalen un camí que fins i tot  sembla real:  ”el pont romà”, “el marge dret del Mèder”, “la carretera de Prats”, un subjecte poètic que camina però no avança, més estàtic que dinàmic, atent a qualsevol remor: “Tenies boca i oïda disposats per tal d’escoltar les ones / del RADAR. Aquell altre lloc on arribaves.” Deixo que el poeta ens ho expliqui, perquè és ell qui té la clau de la porta d’aquest enlloc ple de ressonàncies misteriosament compartides:

 

En la creació d’un poema hi ha una recerca en la qual l’experimentació i la ruptura malden per generar sentit i una forma lingüística concreta. Per mitjà de la llengua, el vers va construint un discurs poètic que funcioni com un punt d’observació de la realitat, que neix d’interrogar-se a un mateix i de l’acció de mirar l’entorn, provant d’arribar a la comprensió del món. Ja no ens interessa descriure, explicar, allò que veiem o que ens configura individualment, sinó que el propòsit principal és que un poema signifiqui una presa de contacte amb el món.

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Com explica Lluís Calvo al pròleg que obre el llibre Radar (Témenos Edicions, 2012), la veu poètica parteix d’una situació de receptivitat: “Hi trobem, així, una amatença de parla i d’escolta, com un radar que rep emocions literàries i que n’emet”. L’aposta creativa la condueix la pròpia llengua que mitjançant sovint la ruptura sintàctica o l’el·lipsi —ambdós recursos assenyalats per Lluís Calvo al pròleg— permet que la veu poètica doti de significació allò que va afirmant al llarg dels poemes d’una manera, de vegades, misteriosa o amagada. L’atmosfera que relliga el poema és feta d’apunts, ja siguin quotidians o realistes o bé d’afirmacions que pertanyen al nivell cognoscitiu o mental. Al llarg del discurs interpretatiu de Lluís Calvo, les referències concretes a aspectes de la ciutat de Vic, o d’escenes concretes viscudes en els seus carrers, funcionen com el correlat objectiu que estructura cada poema amb el seu contrapunt corresponent que es refereix al correlat subjectiu del pensament suggerit per mitjà dels versos. En un poema com Temple romà, el referent real d’un vailet que fa una acció serveix al poeta per desenvolupar paral·lelament un contingut de caire existencial o del tot mental. Les referències a mots lligats a la lingüística acompanyen sovint la construcció dels versos dotant-los d’un contingut metafòric. Vegem-ho:

 

 TEMPLE ROMÀ

Què és el que teníem?

Des d’ara

i d’un sol glop

—quan esgrimim objectes

en respostes invàlides

que apunten a condicionals—

se m’empassa un dia deshabitat.

El temple romà comença i acaba

En una perspectiva majestàtica.

Del banc estant la pedra suma pedra.

El temps aboca la mística rebequeria

en l’avió de paper que enlaira

un cop i un altre, el noi del carrer

que, impedit, somia veritats.

 

El correlat objectiu sorgeix cap al final del poema quan s’hi esmenta l’acció del noi del carrer. Fins aleshores, els versos desenvolupaven una reflexió de caire existencial, emmarcada en la contemplació del Temple romà de Vic, que desemboca en l’escena concreta del noi. El poeta ha objectivat els seus pensaments, ambigus i d’un sentit potser ocult, en l’acció quotidiana observada i connotada de significació, gràcies als versos anteriors. El sentit d’una escena queda en certa manera explicada pels pensaments paral·lels del poeta que escriu i observa.

Al llarg del poemari s’hi detecten ruptures sintàctiques en alguns versos que assagen una expressió suggeridora o bé incompleta, per tal que els lectors puguin omplir els buits semàntics que hi ha. Sense trencar l’ordre sintàctic ni eliminar complements del verb, els versos es mostren amb un seguit de mots essencials per allò que pretenen afirmar.

Lluís Calvo escriu al pròleg de l’obra: en el poema Mitja visió  “l’economia de mitjans crea una sensació veritablement inquietant. Sembla com si l’autor hagués escapçat alguns versos més explicatius, amb la intenció de deixar-nos, tan sols, amb allò més essencial”:

 

MITJA VISIÓ

El jardí del temps:

la diferència, la repetició.

Allò que ja tens:

fosca indigència, esferes de por

en el teu silenci.

Prenys de llum inquieta, mitja visió.

Carícies del vent.

Algú que vigila. Una presó.

 

El poema va de la mà de l’emoció i de la construcció. Fa sentit sense descripció —que n’hi ha, però— però vol anar més enllà. Reprodueix una escena i crea una ambientació en la qual els lectors poden encabir-hi els seus pensaments, no pas els de l’autor que hagi volgut afirmar. En aquest poema, l’afirmació d’elements descriptius del paisatge proven d’expressar una sensació i una tensió individual. A les mans del lector hi ha la possibilitat de reflexionar sobre el seu estat anímic o existencial. També ofereix la possibilitat al lector de viure aquesta experiència apuntada en el poema.

És, doncs, una mostra de com la creació poètica pot no contenir un missatge preestablert pel poeta sinó ser un artefacte líric que possibilita la reflexió individual de cada lector. L’experiència i l’acció de dotar de significació recau en els lectors, encara que per a l’autor del poema pot haver-hi una interpretació que s’ajusti a la seva experiència concreta. És potser un repte per al lector o potser és un poema que tan sols suggereix? Heus-aquí un motiu per a reflexionar-hi.

Moltes gràcies, Rosa, per obrir el debat i els comentaris per als poemes que conformen Radar, com un pretext per anar delimitant les possibilitats del poema com a creació de significació, i no només com a comunicació de pensaments dirigits per part de la veu poètica que pretén expressar un missatge unívoc i limitat.

 Ricard Mirabete

 

Si m’interpel·les et contesto. Deixes  ”a les mans del lector” els teus versos. Les “mans” són agafadores, carnals, de vegades saben acariciar, no és gaire freqüent, però. No em deixes les paraules als meus ulls de lectora.  Per què? Em dius que es tracta d’ “un artefacte”,  vet aquí la paraula clau d’una determinada crítica. Obviaré l’ètim i  diré que un artefacte,  segons el diccionari, és un “objecte produït per la mà de l’home”. La mà, l’estri de l’escriptura.  També és un “aparell, màquina, dispositiu, etc, generalment de mida grossa i fet d’una manera tosca”. Poses a les meves mans, que són petites i dèbils, un embalum considerable que no podré suportar. I encara una tercera acepció, la que m’agrada: “Alteració produïda en les preparacions microscòpiques a causa dels processos preparatoris a l’observació”. Els ulls que llegiran, perquè  ”s’han encès també els ulls”, oi? Perquè t’adorms, tu també, “amb la debilitat malalta / dels ulls oberts a les aigües mortes”. Per què en el teu discurs, cerebral, tècnic, que s’empara en la justificació acadèmica de cada imatge, ens amagues  ”el mall i un crit”. Però el teu vers parla més que tu. Ho diu tot:  ”compta / els mots que he sabut dir-te”, dius.

Gràcies, Ricard

 

llegir més
Jesús M. Tibau, nanocontista

Jesús M. Tibau, nanocontista

L’art d’explicar històries, i la necessitat d’escoltar-les, és tan antic com la humanitat. Quan vaig iniciar la meves primeres passes com a escriptor, aquest fou el meu repte: explicar històries. I així ho intentava al principi, però de seguida em vaig adonar que no era aquest el meu camí. Amb els anys vaig aprendre a valorar i a descobrir les petites coses que ens envolten, les sensacions que s’amaguen darrere de cada objecte quotidià, de cada gest senzill. I vaig prendre consciència que amb les meves paraules podria intentar abastar el repte de transmetre emocions. Observar un vell que s’asseu en un banc al costat del seu gosset, a la vora de l’Ebre a Tortosa, per exemple, era més que suficient, o fer presents petits records d’infantesa a Cornudella.

No tinc vocació de notari, no pretenc donar fe d’uns fets ocorreguts, ni detallar cadascun dels plecs, motius o necessitats dels meus personatges; m’agrada proposar, deixar que qui llegeixi aporti la seva imaginació, suscitar.

Sovint quan passejo, o quan llegeixo (una altra forma de passejar), se’m paren davant dels ulls espurnes de la vida que anoto en un blog i que dies, mesos o anys després, s’arrodoneixen en format de conte. Aquestes espurnes em conviden a començar a escriure, la majoria de cops de forma improvisada fins que, a l’horitzó (sovint un horitzó proper) se’m desvetlla el final que estava buscant, i continuar afegint paraules i frases ho trobo del tot innecessari. De vegades penso que escric amb les mans, més que amb el cervell o, millor dit, que el fet mecànic d’escriure amb les mans, de teclejar lletres i paraules, dispara els mecanismes de la meva imaginació.

Com per exemple, com em passà amb el conte “Fred”, un dels que més llegeixo en públic, inclòs al recull Postres de músic, i sempre que puc acompanyat a la guitarra de David Espinós en un recital que anomenem Relats a recer d’una guitarra (http://relatsguitarra.blogspot.com). Caminant per la vora de l’Ebre, a Tortosa, vaig veure un home vell que passejava amb un gosset petit i que duia davall del braç dos cartrons: un de més gran, l’altre, petit. Em pensava que els anava a tirar al contenidor de selectiva, però no, tenien una altra utilitat que vaig descobrir quan el vell posà els dos cartrons en un banc de pedra i el gosset va saltar damunt del petit. El regal del conte ja m’havia estat donat, només calia transcriure’l, posar-li un bon final. Vaig començar a escriure’l, sense saber com acabar-lo encara, recreant-me en el passeig del vell i el gosset, deixant mostrar certs sentiments de nostàlgia, els efectes del pas del temps, quan de sobte el final se’m va oferir com un segon regal. Per què posava el vell els cartrons damunt del banc? Perquè tenia por al fred, des del 38, quan van matar son germà a la guerra. L’home i la seva història mereixerien una novel·la, però jo només la deixo caure, i els lectors/es ja m’entenen.

Aquestes espurnes que anoto en un blog, de vegades resten sense continuïtat durant mesos i anys, i les reviso mil cops sense que se m’acudeixi com convertir-les en conte.

Això em passà amb la següent idea que tenia escrita, literalment, d’aquesta manera: “Un xiquet plora mentre el seguici avança, però no és de la família; un cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”.

Aquesta idea per a un conte va romandre molt temps a l’espera de més contingut per arrodonir-la, fins que un grup de blocaires del blog Hesperia van crear un concurs literari en què demanaven contes de ciència ficció amb un límit de 140 caràcters, l’extinció d’una piulada al twitter. Això era possible? Ho vaig provar, i vaig resultar el guanyador amb el text: “L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.”.

Se m’havien obert les portes dels nanocontes.

Des de llavors he escrit  uns 300 nanocontes, però el primer que vaig publicar fou el del xiquet que plora, sota el títol “Motius”, inclòs al recull Una sortida digna, ja que em vaig adonar que aquella idea que tenia escrita ja era el conte sencer.

Ara alterno contes d’una o dues pàgines amb els nanocontes, i el repte d’escriure la novel·la, que tant em pregunten editors, agents literaris, periodistes i lectors, resta encara lluny.

Quan començo a escriure és com conduir per una carretera. Desconec el meu destí final, i no descarto fer algun viatge llarg, però de seguida trobo un poblet, un mas, un marge de pedra, on trobo imprescindible aturar-me.

 

Jesús M. Tibau

www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com

 

 

 

llegir més