MARIA BARBAL: ELS MEUS IMPULSOS NARRATIUS

 La novel.la: una manera d’entendre la vida

 

 

Hi ha qui diu que el dolor és un dels impulsos creatius més eficaços. Esperonada per la felicitat, una persona pot crear, escriure, és clar, però repassant les experiències d’artistes d’arreu i de qualsevol època, sembla que el drama, la insatisfacció, les dificultats de tota mena, també les comunicatives, són en l’arrel de moltes creacions. Dit d’una altra manera, si la vida ens és plàcida no se’ns ocorre posar-nos a escriure. Ara mateix penso en el nen Rilke, vestit de nena per aquella mare absorbent i, segons com, distant, ingressat en una Acadèmia Militar als dotze anys. Vist així, amb una esgarrifança a l’espinada, puc pensar: ¿què podia fer més que posar-se a llegir i a escriure?

El guionista i escriptor nordamericà Robert McKee, que va portar a terme un curs de guionatge a Barcelona l’any 1991, dibuixava la figura del narrador com algú tímid, desencantat, obsessiu, amb alguns retrets a fer a la família, a l’herència física, de caràcter i econòmics, potser també amb desenganys amorosos, qui sap què més. Retrets a la vida en general. Ell mateix és narrador i hi havia en les seves paraules molta ironia. Un exemple, deia que no s’havia de tenir remordiments de cap mena perquè un mecenas, amic, marit o esposa, amant, -especificava- subvencionés la creativitat de l’escriptor/a. Trobava que aquella opció era millor que la de convertir-se en un dropo local, col.laborador als mitjans o conferenciant arreu. Ja en el pla seriós, va afirmar que ronden molts perills a la voluntat i al temps que una persona necessita per fer arribar a bon port la seva novel.la. Ara l’entenc millor que llavors.

Però, tornant al tema de les ganes d’escriure, no crec que cap psiquiatre ens concedís una fórmula per explicar la desgràcia com a impuls creador. Ara bé, intueixo que alguna part certa hi deu haver en la relació abans esmentada.

 

La història personal i la dels altres

 

Montserrat Roig va explicar a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un llibre de gran interès sobre la creació literària, que en un viatge en tren, algú li va oferir la seva biografia per escriure’n una novel.la. Jo he viscut també aquest fet i he de dir que les magnífiques històries que algú ens ofereix, solen deixar-nos amb els impulsos creatius frenats. Per altra banda, també he comprès que és inútil disuadir-los que expliquin la història que pretenen regalar-nos contra la nostra voluntat.

Molt sovint la vida dels altres, ni farcida d’aventures i de fets singulars, no ens motiva a l’escriptura.

Un altre cas ben diferent és quan som nosaltres els qui ens acostem a la vida dels altres. Ho fem per documentar-nos, per amarar-nos d’un argument que ens intriga. La història d’una altra persona, sens dubte, pot constituir un impuls literari, doncs, si desperta l’interès profund de qui escriu, si és capaç de connectar amb el món del creador. Món d’interessos, de preocupacions…

He de reconèixer que la biografia de moltes persones que escriuen és, ben sovint, corrent, poc sensacional, al contrari dels arguments que ens ofereix el món; en canvi, les experiències, allò que constitueix en la intimitat el rastre de petjades i marques susceptibles de ser analitzades sota diverses llums, són en cada particular, excepcionals, úniques.

Un llibre sobre escriptura creativa com el de Teresa Imízcoz afirma que el novel.lista no tria els temes sinó que és elegit per ells. Escriu sobre certs assumptes perquè li van ocórrer certes coses. Jo no ho expressaria així, però reconec que hi ha en aquestes paraules algun aspecte que em resulta cert.

Un dels meus impulsos narratius, el primer, neix de la necessitat de respondre a la importància vital que uns determinats fets bèl.lics van tenir  per als meus pares, entestats a transmetre’ls als fills sense analitzar les conseqüències que aquella informació podia tenir per a nosaltres. Sens dubte que, repassant  les històries personals, tenim sovint l’inici de l’escriptura.

Escrivia Montserrat Roig en el llibre abans citat.

“L’escriptora és una ressentida com  tots els escriptors. I hi juga (…) Els escriptors assassinen amb paraules” I afegia en descàrrec, “Però no organitzen guerres.”

En comptes d’assassinar, a País íntim jo he inventat reconciliacions, però continuo acceptant el sentit bàsic de les paraules de la recordada autora. Reconec un sentiment respecte a uns fets, a unes persones, en l’origen de l’impuls d’escriptura del meu primer llibre. Pedra de tartera. La paraula ressentiment té una connotació negativa, significa rancúnia, malvolença. No es tracta pas de voler mal a les persones que van fer possible una mort, molt menys als seus descendents. Però sí que hi ha un intens sentiment de pèrdua en la persona que escriu, que l’empeny a espolsar-se el dolor mentre s’expressa,  prova de compensar-lo buscant adhesió, potser demanant una justícia abstracta. M’agrada mirar-m’ho així. Amb sentiment, sense oblidar, però no amb ressenmtiment.

Així doncs, el meu primer impuls va ser ordenar les accions al voltant dels meus protagonistes, accions que llavors no solien descriure en cap text ni entrevista. Va ser el de mostrar la injustícia contra una dona, contra la seva família, gent de pau. Des de l’àmbit més personal, encara que extrapolable a tantes persones, em topava amb un tema universal, de tot lloc i de tot temps, la rodona injustícia de la guerra i les seves conseqüències.

 

L’impacte dels canvis econòmics en l’individu i la societat

 

El Pirineu català, sobretot el més occidental, les valls que són branques de la Noguera Pallaresa van veure minvades en pocs anys les seves fonts de riquesa a partir dels quaranta. Les formes tradicionals de tenir cura del bestiar i de la fusta, de transportar-los i d’explotar-los van canviar; desapareixen carros i rais,  comença l’era de la benzina, dels camions. La minva de l’activitat econòmica, la transformació de la manera de viure, provoca un desplaçament de la població des dels petits nuclis de muntanya cap a les ciutats. El procés s’accentua durant els seixanta. Molts pobles s’abandonen, d’altres queden reduïts a menys de deu hisendes, les més riques o les de famílies amb gent més vella.

Jo vaig viure de prop en famílies pròximes el procés sencer. L’abandó, en un primer pas, provisional, després definitiu de la casa i la hisenda; molt més tard, la deserció és matisada per un retorn parcial. Aques element forma part ja de l’argument de la primera novel.la, del gruix del llibre La mort de Teresa, del segon llibre, de Mel i metzines, sobretot de Càmfora i arriba fins a País íntim que es va publicar el 2005. Té una dedicació específica en un llibre sense ficció Camins de quietud  sobre pobles abandonats.

El material narratiu d’aquest procés té un valor important perquè és experiència viscuda a primera fila del pati de butaques. Tot un bano de temes interessants s’obrien per a mi a partir d’aquesta transformació econòmica. El canvi d’ambient -de la naturalesa exultant a pisos mínims, sovint resclosits-, d’una certa llibertat obligada al poble a un horari rígid a la fàbrica, el descans programat, canvis de costums, de lleguatge, l’afluixament de l’autoritat patriarcal. A Càmfora hi ha un personatge masculí, Maurici, que no s’adapta i torna al poble. Dos temes importants: canvi-adaptació, nostàlgia, sentit de pèrdua d’una vida més pura, més dura, diferent. Valor de l’individu, home o dona, per damunt del valor de la família-casa-hisenda, és a dir, autonomia personal.

Càmfora   és la novel.la que convoca directament aquest entramat de temes en relació al canvi econòmic i a la migració dins l’àmbit intern de Catalunya i Carrer Bolívia  prové dels mateixos impulsos, aborda la d’Andalusia a Catalunya i incorpora nous temes com el rerafons polític al final de la dictadura, el paper del clero, la lluita obrera, el canvi de cultura, en concret de llengua. En totes dues novel.les es ressalta el paper femení, la presa de consciència del valor del treball propi i de la capacitat intel.lectual i social de la dona.

 

Les relacions entre persones amb vincles

  

Aquest  impuls l’havia descobert ja a Mel i metzines (entre germans), a Càmfora i a Carrer Bolívia (marit-muller), però es convertirà en nucli d’interès en Ulleres de sol, un llibre de narracions que inicia una branca no pirinenca de la meva producció.

Després de la tercera novel.la, Càmfora , vaig tenir la impressió que podia abordar nous temes en una altra ambientació. De fet, vist avui, tan sols es tractava d’una focalització amb llum més intensa sobre certs aspectes abans contemplats a més distància. És a dir: l’ambientació en un temps i en un espai perdia importància i els conflictes ocupaven el primer pla.

La tesi de les cinc narracions incloses a Ulleres de sol pot formular-se més o menys així: la proximitat entre persones, que inclou afecte, provoca també dolor. Dit d’una altra manera, aquells que més ens volen són els qui ens fan patir millor. Se centra, seguint l’ordre de les estacions de l’any, en una relació de parella, de mare-filla, de germans, d’amistat, i en una suma de la majoria de les relacions citades en la darrera L’àlbum. Cada narració presenta personatges bessons, alguns dels quals utilitzen ulleres de sol.

Crec que el de relacions humanes és un impuls que afecta des de sempre les persones que escriuen, no en va formen part de l’experiència pròpia. I, sobretot, en cada relació hi ha un univers sencer per descobrir, analitzar i acolorir amb circumstàncies que en poden variar una mica o extraordinàriament el resultat. No sols constitueixen un impuls narratiu sinó que podem parlar de les relacions humanes en tant que tema o niu de temes que penso que permet un treball de microcirurgia. Quasi és impossible no entrar-hi en qualsevol novel.la i, en el meu cas, l’impuls d’escriure sobre aquesta qüestió respon sempre al plantejament d’un perquè. La novel.la o les narracions són el resultat de la resposta que sóc capaç de donar-hi.

En aquest apartat es poden incloure dues novel.les que parteixen de sengles notícies dels mitjans. L’una, el segrest d’una escola bressol per part d’un home; l’altra, la mort d’una dona que dormia en un caixer pel foc provocat per uns joves. Notícies no pas úniques, s’han repetit en llocs i dates diverses, i que van ser per a mi tan sols el punt de partida de la novel.la. Es tracta de Escrivia cartes al cel i d’Emma.

Les conclusions són previsibles, però no els processos. L’escriptura, que significa reflexió i búsqueda de coherència, em porten a veure les normes socials amb un grau considerable d’hipocresia alhora que m’hi sento involucrada perquè consento en aquestes normes com la majoria i així esdevinc culpable parcial d’aquestes morts. Totes dues novel.les presenten protagonistes aculats per la falta de comprensió a una acció extrema, a un acte delictiu o irresponsable que desencadena a poc a poc la seva marginació i posterior destrucció. M’interessa descobrir com són de senzills els mecanismes de l’inici i com van prenent embranzida i gruix cap a un aïllament del protagonista fins a un tràgic desenllaç. A l’inici, el causant d’aquesta situació és algú pròxim al protagonista; al final, la causa és assumida per tota la societat, que es manté en silenci, un tribut anònim al benestar personal.

 

 

L’herència indefugible

  

En la meva penúltima novel.la publicada, País íntim, hi conflueixen els tres impulsos que he esmentat abans. I s’hi afegeix l’herència indefugible.

Crec que com a persones intentem viure una història pròpia, el més deslligada possible de la dels nostres pares, de la generació anterior. No obstant això, sovint no podem deixar d’admetre l’herència que ens lleguen, amb voluntat de fer-ho o no. Normalment és l’herència d’un greuge, d’un fet no viscut per nosaltres. Sense adonar-nos-en, aquest element forma part de la nostra vida, de la forma en què veiem els altres i a nosaltres mateixos, condiciona en part el nostre caràcter i la nostra forma d’actuar. No és sinó després de processos de conscienciació, els quals poden ocupar la major part del temps de la nostra vida, que podem assumir aquesta herència i prendre una posició clara en relació a ella.

En el cas de la meva generació, la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial, són al centre de la història dels nostres pares. Ideologia, actituds, lluita, refugi i migració, passivitat, col.laboració, secret són mots que expressen qüestions vitals bàsiques d’influència. A la perifèria hi ha les circumstàncies econòmiques, geogràfiques i altres de cada família.

He passat anys rebutjant la meva herència. No començo a  acceptar-la, encara tímidament, fins l’escriptura de Pedra de tartera, el primer llibre. Crec que amb País íntim he acabat de fugir d’aquesta herència, encara amb una sensació de ganes d’escapar a les sabates. Al cap de vint anys d’escriure situo el protagonisme en una dona de la meva generació, la Rita Albera, personatge que duu part de les meves experiències i que en té també d’altres de ben diferents. És la història del desencontre de dos personatges units per l’amor i per la sang. La veu narrativa correspon a la meva generació i  és ella que explicita aquesta acceptació dolorosa i paralitzadora per avançar en una mirada activa cap al futur.

Al títol apuntava que la novel.la és un mitjà per entendre la vida en les seves múltiples facetes.  Entendre en el sentit de comprensió, d’explicació i d’interpretació d’uns fets, d’unes actituds, d’acceptar el dolor, la decepció i així poder continuar amb empenta.

Perquè aquest entendre no és tan sols passivitat, és proposta. No puc acceptar una herència nefasta sense el desig de transformar allò que l’ha fet possible i que continua viu. La intenció a País íntim és clara. S’hi denuncia la injustícia que suposa qualsevol guerra contra els individus, contra les famílies. Una injustícia irreparable ja que es veuran abocats a suportar-la i fer-ho també amb les conseqüències, i en faran la transmissió als infants.

Jo no he escrit per compromís, he escrit per comprendre. I la comprensió em porta a la denúncia i la denúncia, a un cert compromís.

Pot semblar que hi ha una certa ambigüitat en aquest títol. Perquè entendre té un altre  significat. És percebre, explicar-se la vida, però també és una manera d’actuar. Novel.lar, aquesta química d’elements reals i ficticis entramats amb llenguatge, és, per a mi, una manera de viure.

 

llegir més

FRANCA MASU: L’ALGUER EN LO COR

FRAGMENTS DEL “PREGÓ DE STA. TECLA A TARRAGONA”, 2012

El nostre bellíssim, clar, tan dolç, parlar català de l’Alguer, en paraules de la nostra estimada Franca, mestressa  de tots els matisos més singulars que la veu humana és capaç de posar en la poesia, el seu cant d’alta volada.

 

«… La relació entre l’Alguer i Tarragona és feta de la mateixa antiga magia que rendeix la mia ciutat filla no solament de la sua ísola, la Sardenya, ma també espiritualment i profundament, filla d’una pàtria física i metafísica, feta de mites i d’història, llunyana i separada, i al mateix temps així a prop al punt d’ésser a dins de la nostra ànima i en la nostra llengua, Catalunya.

Se sentir sarda, se sentir catalana de l’Alguer, se sentir italiana i se reconèixer naturalment “mediterrànea”, donques una dona privilegiada, filla d’una així complexa senzillesa. D’on arriba aquest privilegi? D’on arriba la consciència? D’on naix l’emoció de sentir també la vida en aquí, a casa, com un regal? He reflectit molt sobre aquesta curiosa manera de declinar la pròpia existència i he comprès que tot naix d‘alguna cosa que és assai senzilla però al mateix temps immensament profunda. Naix de les raguines o com dieu vosaltros, de les arrels. I les raguines te venen donades així com los tous genitors t’ensenyen a “respirar” la mateixa vida, lo tou saber estar al món , i – primer de tot – en la tua terra. La terra que t’ha acollit.

La mia terra és la Sardenya, la mia casa és l’Alguer. La mia segona mare és la marina i les muntanyes que la protigin són com la força d’un pare.

Me senteix filla d’aquesta ísola; i forsis serà per això que sep escoltar la marina quan me parla, quan me prohibeix de realitzar els meus somnis, constringint-me a viure sempre en un temps d’espera, un temps de tensió per calqui cosa o calqui u que de la mar arribarà primer o després, quan serà possible, si serà possible… I forsis serà també per això que sep acceptar el vent, que revoluciona tots los meus plans, que tiquírria coses que a vegades no vull entendre, mentres m’agita les idees i els sentiments, i diventen confundits com un dia de tempesta. I després serà que cada tarda me confront amb les roques ensangüinades a la colgada del sol, quan lo silenci m’ensordeix l’ànima, mentres l’última ferida mata el dia, que pareixeva furiós, etern invencible, inacabat.

La mia ciutat té sabor de treball, de sacrifici, de plors, de tiquírrios i de risades; té l’olor de les redes dels pescadors, o sigui de les xarxes, té lo ritme alternat de les ginquetes trepitjades, la cara de massacà, la nostra pedra arenosa , eterna, també si se la roba el vent a poc a poc cada dia; la mia ciutat se dormi com un gegant tranquil, ninada d’un far i se desperta a l’improvís tornant a s’encendre tota de plata com un prodigi que apareix de cara a la mia finestra, cada maití, pels meus ulls meravellats.

Ma és la lluna que estuja tots los secrets, de tots los minyons, los vells i els poetes d’aquesta mia ciutat. Siguerà per això que ma germana és la lluna, que sap tot de mi, i de sempre me cuida d’en alt d’un cel que pareix tan a prop que se pogueria tocar. A la lluna se mira, se udola, se demana i se canta. De sempre. Jo coneix la mia lluna algueresa, jo cant sempre a ella.

De dia jo viv la mia ciutat cercant-li la història, les històries, pels carrers, los carreronets, los bastions, a les placetes, entre les cares de la mia gent. Així que, passejant pels jardins públics plens de minyonets que juguen a ésser grans i iaios que somien d’ésser minyons, m’atur a davant d’un monument encara jove en l’aspecte, fresc, com si fossi posat de poc; aquest monument és en allí de mig sècul i recorda l’agermanament entre l’Alguer i Tarragona…

Camin, m’atur, mir i entenc, en l’Alguer mia, la història i les històries, que són penetrades a dins de cada pedra, que són estotjades en los portons i enrera de cada petita finestra, tota la història i totes les històries passades a través d’aquestos carrerons, a sota d‘aquestes teulades.

Entenc les ànimes, les ànimes dels poetes que habiten la mia ciutat, los meus carrers, i les sig, les entenc murmurar de quan era minyona i quan caminava entre les cases d’ellos, una a costat de l’altra, teniva una sensació entre respecte i por, aquella mateixa sensació que me dóna l’ànima secular i metafísica d’aquest lloc.

I arriba un dia en què, d’improvís ja adulta, t’adones que tot això no sol lo coneixes, si no que és entrat a les tues entranyes així profundament que no te’n pots dellibrar; arriba el dia en què comprens que tot aquest viure així introspectiu, quasi metafísic, diventa el tou destí. I comprens encara més bé que té un sentit si el contes, si el reveles i el tradueixes en la tua llengua, aquella llengua que existi de sèculs en aquella mar, en aquell vent, en aquelles roques, en la lluna, en aquesta ciutat, en aquesta “ísola en una ísola” , en aquest arxipèlag d’ànimes…

Ara sabeu perquè jo cant, perquè jo estim, ric i plor mentres cant. Perquè la veu se fa instrument per poguer contar un petit viure, un petit rocó del món, aquest meu petit jardí. Pero és així que se pot diventar universal i “abraçar” el cor dels altros, amb l’esperança de compartir la poesia que és amagada a dins nostro, mentres corrim, mentres nos afanem, mentres lluitem, tantes vegades sense ne saber la raó.

Alhora jo dic: sí! tot això és un autèntic privilegi. I tot torna. I si aquesta tarda só en aquí, és per creure una vegada més que existi entre mi i vosaltros un fil vermell que mos uneix i mos uneix de tant de temps. És un fil subtil, construït amb amor i amb esperances de qui és estat primer de mi i primer de vosaltros.

En lo sècul XIV la rocaforta de l’Alguer és estada refundada dels catalans, després la història mos ha separat; però la força, la cultura i la intel·ligència dels nostros hòmens i de les nostres dones, mos han unit de nou com fills d’una mateixa llengua mare, i donques germans, construint lo pont que jo he traversat per arribar fins en aquí. A partir de la fi del sècul XIX, Catalunya ha redescobert l’Alguer i l’Alguer ha retrobat Catalunya, així que en poc més d’un sècul la nostre llengua, sobrevivida a les llengües més fortes que l’han dominada, però no vencida, és tornada a ésser protagonista d’una cultura viva i extraordinàriament rica d’autors i d’obres que ara jo entenc a damunt de les mies espatles mentres vos dirigeix aquest salut i que m’ha inspirat aquest emocionat pregó.

Catalunya és la nostra pàtria antiga, la nostra mare llunyana, ma a Tarragona nosaltros tenim una germana, més que mai a prop , així a prop que dóna avui als meus peus aquella segura fermesa que me dóna la terra de la mia ciutat…

És suficient passar un dia en aquí a Tarragona o a la mia Alguer, és suficient una tarda, quan baixa el sol, una passejada nocturna, per sentir l’atmosfera misteriosa i l’abraç d’aquelles mateixes veus que havien parlat en un temps passat, que havien projectat, que havien volgut lo que avui és la nostra proximitat, lo nostro agermanament. Sigueria suficient retrobar aquell entusiasme per afrontar units altres esfides, altros reptes…

Donques jo vos volgueria parlar d’això, per vos fer sentir quant és profund i antic lo nostro abraç; ma no só una historiadora, só senzillament una filla de la mia ciutat i de la nostra pàtria metafísica, só, si me’l permitiu almanco per avui, una “tarragonina de l’Alguer”.

Així vos port la veu i les paraules, lo so de les paraules de la mia llengua, perquè és la vostra, és la nostra i solament ella vos pot diure i vos pot fer sentir allò que no saberia contar i que ara tenc a damunt de les mies espatles, a la mia boca i a dins del meu cor. Lo port a la vostra presència com un regal de la història, que la mar ha protegit, que el vent ha ninat, que el sol ha solidificat i que aquest pont d’ànimes, a través del temps encara més de l’espaci, vos ha portat.

A vosaltros, la mia llengua algueresa, la mia ànima, acceptau aqueixa com lo meu pregó, acceptau’l amb la màxima benevolència.»

 

llegir més