La nostra mar dels somnis

 

Avui, rellegint D’una vella i encerclada terra de Salvador Espriu on fa un tomb per totes les contrades dels Països Catalans, en arribar a Les Pitiüses, ens parla d’Eivissa, una ciutat encara antiga i respectada:

“I ens acull enllà a la part de garbí, un altre arxipèlag, com de joguina, on ja en l’antigor verdejaven els pins. Voltada d’illots, Eivissa ens apaga la set en diverses fonts i ens emmiralla en un únic riu minúscul. Torrenteres, terrenys muntanyencs de no gaire alçària, bones olors de boscam i garriga, planelles i feixes amb conreus, salines, expert aprofitament del mar, la quasi esborrada memòria de corsaris i pirates. La lliçó d’una nua i sàvia arquitectura, que prové tan sols de l’agut realisme del poble. Uns quants llogarets s’escampen per molt pocs municipis. I senyorejant-ho tot, la Vila, que evoco amb uns versos de l’escriptor fins ara més important, en la nostra llengua, d’aquest país:

“Pels graons de les cases on refreda la calç

munten, lentes, les ombres. Les finestres, obertes

al gran crepuscle, miren llunyanies incertes.

Palmeres i oliveres de jardins espectrals

són imatge de somnis i nostàlgies despertes.

La torre es dreça, al cim, amb els delers més alts.

Els núvols s’escabellen, la nit va al seu encalç,

i els estels, a dalt, punyen les altures desertes.”

Impressió d’Eivissa” de Marià Villangómez, inclòs en el llibre Elegies i paisatges en la versió revisada de 1972.  Segur que Espriu es va sentir traspassat per la màgia espectral d’aquest poema crepuscular,  evocació inquietant d’una ciutat que desitja i somnia “llunyanies incertes” i “altures desertes” de cap poder just i diví. Una ciutat nostàlgica d’un passat on se sentia senyora i majora del seu patrimoni. Tal com ho  veia Espriu  a l’inici d’Una vella i encerclada terra el mal fat s’havia ensonyorit de la terra:

“Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmès, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera.

I l’acabava amb unes premonitòries paraules:

El nostre mar és sovint trist, emmalaltit per contraris vents i xafogoses calitges. D’aquesta a l’altra riba el pontarem amb una mateixa i única llengua. Apreneu-la bé, no l’oblideu.

Però de sempre governen maldestres polítics que ignoren els sentiments de la gent, el poble, l’únic amo i senyor de la terra. Polítics ignorants de tot excepte de la seva ànsia de poder, guiats pel diner i l’afany d’humiliar els qui no pensen com ells.

Et rius de nosaltres, d’aquells

que sempre somnien amb els ulls oberts.

Però quan contemples el fons del mirall,

tens por dels qui saben dormir desvetllats.

(La pell de brau, XLI 1-4)

llegir més