Apadrina una paraula: “BARRETER”

“Als rics i als pobres que ja han passat per sempre, sota el desdeny i l’oci del Barreter Foll”

Quan Salvador Espriu va publicar Les cançons d’Ariadna (1949), escrites en la seva primera versió entre el mes de març de 1944 i gener de 1946, el catacrec mundial havia deixat ben clar que si gairebé arreu del món les coses havien canviat, aquí tot restava immòbil. Retornats a l’estat de pedra picada que genèticament serveix de pedestal a la glòria d’una Dama de ventre massa delicat, però amb una mala salut de ferro, rovellosa però inoxidable. Mistèris de la genètica. Bé, deixem-ho aquí.

A la dedicatòria amb què Espriu saludava els seus amics figurava aquesta misteriosa frase amb què encapçalo el breu article. Em demano qui és aquest Barreter Foll?  Fins on jo sé no l’esmenta mai més. Si algú en sap alguna cosa, li agrairé  que m’ho expliqui perquè una edició crítica seriosa ha de retre comptes de qualsevol minúcia. I em temo que aquesta no n’es cap, perquè hi flairo alguna cosa amagada.  Davant el misteri he elaborat una teoria que m’ha convençut.

The Hatter as depicted by Sir John Tenniel, reciting his nonsensical poem, "Twinkle, Twinkle, Little Bat"

Ha de ser un acudit privat perquè no torna a aparèixer a tota la seva obra. Aleshores vol dir que prové d’un joc de paraules de l’anglès i el català, perquè l’únic Barreter Foll que conec és  «the Mad hatter», personatge que apareix a Alice’s Adventures in Wonderland de Lewis Carroll. Però al seu Barreter, Espriu li atribueix la figuració de la Mort ja que tots, “rics i pobres” hi són acollits amb la mateixa manca d’interès i avorriment.

God bless you, Google Books!  Internet és una arma nova i eficient amb què els filòlegs ens podem defensar com mai fins ara ens havia estat possible. Un assaig interessant i pràctic seria Com fer una edició crítica comentada amb la meitat de temps.

Vet aquí  la gran descoberta en la selva verge  (a estones una mica  hetera, admetem-ho) de la xarxa: «The common Barreter».

Barreter (en anglès modern ‘barrator’) és una persona contenciosa, un que busca bronquina. Espriu el va trobar en una de les seves rares lectures del segle XIX, quan estudiava per advocat. Atenció perquè té relació també amb la «sangonera» (horse-leech) del poema tan simbòlic intitulat  «Els toros» de Mrs. Death (v. 24), un altre dia en parlarem. Vegem, però, qui és el Barreter Foll:

«A Barreter is a horse-leach, that only sucks the corrupted blood of the law. He trades onely in tricks and quirks: his haighway is in by-paths, and he loveth a cavill better than an argument; an evasion, than an answer. There be two kinds of them: either such as fight themselves, or are trumpeters in a battel, to set on others. The former is a profest dueller in the law, that will challenge any, and in all suit-combats be either principal or second.

(Henry and Thomas Roscoe: Westminster hall, or, Professional relics and anecdotes of the Bar, Bench, and Woolsack, vol. II, London, 1825, p. 50).

Editorial cartoon by Terrence Nowicki of This Is Historic Times

Certament sabem que durant la postguerra van ser molts els condemnats, rics o pobres sense distinció de classes i sense dret a una defensa legal. Espriu, que era advocat, va trobar la manera de denunciar-ho, si més no als seus amics més íntims, sense que la censura (senyora i majora d’aquell paradís terrenal)  li ho impedís:  sota forma de jutge corrupte (the Common Barreter), el Barreter Foll és el qui signa condemnes, sota l’oci  (del funcionario adicto al Regimen”), col·locat sota consignes estrictes, d’aquí  el desdeny amb què tracta la llei. El Barreter Foll continua sent una espècie sense perill d’extinció. En el meu barri en diuen Tribunal Constitucional.

I vigila! Perquè et pot col·locar un “barret”, a tu també, i esclafir en una gran riallada:

He donat la meva vida a les paraules

i m’he fet lenta pastura d’aquesta fam de gos.

Ah, guardià, caritat per als ossos,

car ja t’arribo sense gens de carn!

Vaig enfonsar les mans en l’or misteriós

del meu vell català i te les mostro

avui, sense cap guany, blanques de cendra

del meu foc d’encenalls, i se m’allunya

per la buidor del cap el so del vidre fràgil.

Ara ballo amb dolor, perquè riguin goles,

per obtenir l’aplaudiment dels mils lladrucs,

i em coronen amb un barret de cascavells.

(S. Espriu:  ”Ofrenat a Cèrber”, Les hores, III, 1954)

 

 

 

 

 

llegir més