1.   La vocazione cinematografica della scrittura di Sciascia è documentata dall’interesse che i cineasti hanno mostrato per la sua opera e dalle numerose versioni che ne hanno realizzato. L’intrigo poliziesco e la costante attenzione alla cronaca politica (nella ricerca dei legami fra il potere e la mafia, sullo sfondo del microcosmo siciliano) sono certo gli aspetti della sua scrittura che meglio spiegano tale interesse, come si può osservare nel trattamento dei soggetti sciasciani trasformati in film.  È possibile però scavare un po’ più a fondo in tale scrittura per sorprendere in essa elementi che potenzialmente la destinavano ad essere tradotta in linguaggio cinematografico, come se, in modo più o meno consapevole, Sciascia avesse fin dal principio scritto per lo schermo. Del resto, l’importanza che il cinema ebbe sulla sua formazione intellettuale viene dichiarato in modo esplicito da lui stesso in un brano che rivela come la originaria vocazione creativa del futuro scrittore si inclinò inizialmente verso il cinema piuttosto che verso la letteratura:

Il film di Tornatore (Cinema Paradiso) pur riferendosi ad anni più al di qua, agli anni del ‘parlato’, mi ha toccato e commosso nella memoria di anni più lontani; quelli del mio cinema, del mio vero cinema: il cinema che direi silenzioso, piuttosto che muto.. Me ne sono nutrito fin da quando, già in quasi tutto il mondo, imperava il parlato…  Il primo film parlato l’ho visto la volta che sono stato per il mio primo viaggio fuori del paese, a Palermo: nel 1933. Entrando nella sala ne ebbi un senso di frastornazione, di stordimento, addirittura non capivo…  (fin oltre i vent’anni sognai di fare il regista, il soggettista, lo sceneggiatore)… Studiando a Caltanissetta, avevo modo di vedere più films: uno al giorno, e a volte anche due. Ogni anno riempivo un libretto di annotazioni sui films visti: avevo, prima che lo facessero  giornali, inventato una specie di votazione con asterischi: cinque il massimo voto. La cosa curiosa, scoperta qualche anno fa, è che Gesualdo Bufalino, che non conoscevo, faceva allora la stessa cosa. Non molto curiosa, a pensarci bene: perché per lui, per me e per altri della nostra generazione e della nostra vocazione, il cinema era allora tutto. Tutto [1].

llegir més

Mare de Déu amb el Nen, d’Henri Matisse (1951), pannell de rajola esmaltada, timpà sobre la porta de la Capella del Rosari de Vence (Costa Blava, França).

Matisse va fer  la capella entre 1947 i 1951: temple, vitralls, altar…, i tot el que calia.

Hi ha la Mare i el Nen Jesús, del pannell que s’ha adaptat aquí,  amb més motius.

El marc blau estableix un espai sagrat, més enllà d’aquest món, i és el color del cel i  amb el blanc de la Mare de Déu.  La coberta de la capella, la part més propera al cel, també té elements del mateix blau.  Dins del quadre hi ha la imatge, de traç essencial: el Nen abraça el coll de la Seva Mare, que ens l’ofereix. El blanc manifesta la presència de l’Esperit, que ho omple tot amb la Seva Llum primordial (Gn 1:3).

La rajola envernissada fa vibrar la llum, que es projecta més enllà dels seus límits,  i converteix la superfície en un signe, com un anunci.  El negre fa visible el que hi ha dins de la llum; també, blanc i negre són els colors de l’hàbit dominicà, ordre a la qual pertany la capella. La cal·ligrafia de les formes expressa la immensitat amb allò més simple (traç) i més pur (blanc): línia i color són signes d’aquesta experiència de caràcter religiós.

La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la. (Jo 1:5).

llegir més

 

Extractes de La bassa de les oques

Us presentem un poeta de culte, un mag de la paraula, amb un domini de la llengua que fa esgarrifar els qui maldem per arribar a aquell nivell que els manaires en diuen normatiu. Alguna cosa de Salvador Espriu se li deuria encomanar, que dit de passada i entre nosaltres, era un perillós estripa-sangs de la llengua convencional que uns quants havien canonitzat a la litúrgia pàtria de la paràfrasi. Els poetes no es fan amb normes i restriccions imposades des de les institucions, perquè ja se les posen ells mateixos. Els poetes no escriuen poemes d’amor ni quan n’escriuen. Perquè els poetes fan l’amor amb les paraules que és una cosa bíblicament altra. En aquella mena de pasta de full de papallona que se’t fica pel canó de les orelles hi ha un farcit de carn que només els privilegiats de la cuina més refinada saben elaborar. Qui té el domini de la paraula té l’espasa, deia el savi. Jo dic que posseeix  la ironia. Fixeu-vos si no com xalaven els Guerau de Liost, Sagarra, Foix, Espriu, Pere Quart, Brossa… i tants i tants que no acabaríem. Hi ha una llarga, robusta i saludable  tradició que si no començava en Ausias March (poseu-vos les ulleres i veureu què hi ha) és perquè ja venia d’algun trobador amic de la bona taula. Jordi Vintró és un més  dels que hi són convidats, si en voleu saber més coses,  trobareu tot l’entrellat intertextual  del seu llibre al web La bassa de les oques. Però avui li hem demanat que ens parli des d’aquí:


El meu llibre La bassa de les oques (Barcelona, Labreu Edicions, 2010), més posat, contra el que em sembla avui més habitual, sota l’advocació de Dant que no pas sota la de Petrarca, consta d’una sèrie d’històries quotidianes en vers, anomenades «glosses», cimentades per una sèrie d’analogies, jocs verbals i evocacions, que pretenen proveir-lo d’una certa unitat. Una tècnica, en definitiva, no del tot allunyada, salvant sempre les distàncies, de la que va utilitzar Salvador Espriu en alguna de les seves obres.

llegir més


Per bressolar les puces de Mrs. Banks, 

domadora, vella amiga.
Segons un ritme popular conegudíssim.

 

A la vora del Iang-Tsé
hi ha una princesa,
néta de l’emperador
d’aquella terra.                          4

El gran riu baixava ple,
molta gent nega.
Cauen altres malvestats
damunt el regne.                       8

Quan ploraven els flagells,
ella somreia.
Diuen que no té bon cor
la joveneta.                               12

Però sap cançons suaus,
paraules tendres.
Ai, qui us robi el primer bes,
llavis de seda!                           16

Una tarda, al mirador,
de sobte veia
com marxava un cavaller
cap a la guerra.                        20

Tot seguit el va estimar
l’alta donzella.
Preguntava pel seu nom,
es vol prometre.                      24

Però no li poden dir
l’estirp, d’on era.
Ni tan sols el mariscal
de la noblesa.                         28

Mentrestant, a l’horitzó
es varen perdre
els soldats i el capità,
vers la Corea.                          32

Faci sol o faci fred,
la dama espera.
Fins li fuig la dolça son
de les parpelles.                     36

No s’alçava al lluny ni un bri
de polseguera.
Corre l’aigua eternament
sota finestra.                          40

No vindrà galant minyó
per cap frontera.
Confiances de retorn
no duren sempre.                  44

Passen dies, passen anys.
Lànguids poetes,
de la història de passió,
en fan llegenda.                   48

A la cambra del palau
d’or i turqueses,
entre plomes de paó
jau la princesa.                    52

Consumida per l’amor,
es torna vella.
El seu cor, abans de gel,
és ara cendra.                      56

Als cabells, blancor de neu.
Als ulls, la lenta
arribada d’una nit
buida d’estrelles.                 60

Sola, sola prop del Iang,
mor de tristesa.
Als jardins imperials,
cignes la vetllen.                64

Conclusió de Mrs. Banks:
«Gentils pucetes,
aprofiteu la lliçó,
 preneu exemple,              68
que, de pigs i de senyors,
se’n ve de mena.» 

_______

Les cançons d’Ariadna,  Els Llibres de l’Óssa Menor, 1949; escrit entre 1944 i 1946, en el context del final de la Segona Guerra Mundial i la consolidació del règim franquista.

Aquesta cançó se situa en el correlat dels poemes que hem comentat a Espanya, una dama de ventre delicat. El Iang-Tsé és el tercer riu més llarg del món, neix a l’altiplà del Tibet i travessa tota la Xina d’oest a est. La cançó  tracta d’una princesa que perd l’enamorat a la guerra sinojaponesa motivada per la possessió de Corea de 1894-1895 (v. 32).  Quan comença la Segona Guerra Mundial, la Xina ja estava lluitant contra el Japó des de 1937 i el conflicte de Corea havia tornat a emergir.

llegir més