LOLITA, per Rosa Delor

 

Fa anys, un amic basc i bebedor cultural, Ramón Aguirre Urruchúa, em va contar que per casualitat havia passat una nit del Born bebent i parlant de literatura amb un crític literari molt conegut i, també, abeurador cultural. Com és de suposar no recordava res del que havien parlat. Aquest relat intenta recrear una situació semblant per explicar que els homes quan “parlen de dones” són brutals i quan parlen de literatura segueixen parlant de dones, però presos d’un enamorament mutu que exclou la dona, ja pura metàfora d’una altra mena de relació. Els feliços setanta.

“Dante es va enamorar perdudament de la seva Beatrice quan ella tenia nou anys, una nena rutilant, pintada i encantadora, enjoiada, amb un vestit  carmesí… i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada del gai mes de maig.”

(Vladimir Nabokov, Lolita)

 

D‘esbiaixada, l’ull s’enfonsa en el negroni, Annibale sentencia  —Incipit Vita nuova, l’epifania de Lolita. Un esclat de verdor!—  fa enmig d’una indiferència atemporal. Potser emocionat per la visió de les espatlles i el coll de la Muriel. Jo li contesto sense paraules, espantat pel ridícul to pedantesc dels meus propis pensaments: “Lolita mig nua en un bassal de llum esplendorós. Venus boticcelliana amb ulleres de sol. Beatriu vestida de notabilíssim color, humil, honest, tot sagnós (evoco la traducció de Montoliu) cenyida i ornada com és convenient a la seva edat”. La veu d’Annibale m’arriba de lluny, a través dels eructes rosats del negroni que esclaten en el meu cervell:

—Lolita, un instant d’apassionada anagnorisis. —Recita de cor amb una veu estrafeta com de jai ploramiques —”Un mocador de piquets lligat al voltant de la sina ocultava als meus vells ulls de mico, però no pas a la mirada del jove record, els pits juvenils que havia acariciat en una jornada immortal.”

llegir més

 

Aquest article forma part del Màster en Literatura a l’Era Digital, de la Universitat de Barcelona. Una versió més àmplia en italià es troba a R. Pinto,  Poetiche del desiderio.  Saggi di critica letteraria della modernità, Aracne, Roma, 2010, pp. 281-295).

Un lugar en el cual descubrimos la presencia intertextual del episodio dantesco de Francesca da Rimini (Inferno, V) es un fragmento del Quijote que, por su oscuridad, se ha merecido la denominación de “pasaje más oscuro del Quijote”. Se trata del juicio que Cervantes formula sobre el autor del Tirant lo Blanch, Joanot Martorell, en el sexto capítulo de la primera parte, en el curso del escrutinio de la biblioteca de don Quijote. Después de haber celebrado el hallazgo [1] y recordado con admiración algunos de los personajes de la novela [2], el cura observa:

Digoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida.

llegir més

 

Resum dels 10 films comentats per Raffaele Pinto:  Apuntes de teoría freudiana de la literatura (con apéndices sobre la Ciencia Nueva de Giambattista Vico y el Cine-espejo),  Las metamorfosis del deseo (eds. L. Borràs y R. Pinto), Ediuoc, Barcelona, 2010. Traducció de Jose Hernández.

Una contribución decisiva a la interpretación psicoanalítica de la literatura la constituye, sin lugar a dudas, la teoría lacaniana del estadio del espejo,  que atribuye al yo, desde las primeras identificaciones infantiles, una dimensión ficticia, y por tanto fantástica y ya potencialmente literaria. Los limites de la visión lacaniana, en relación con la literatura, consisten en la fractura estructural entre lo imaginario y lo simbólico, lo que implica, por un lado, que el yo es ajeno a sí mismo, debido a su descentralización en las alienaciones que a lo largo de la vida lo actualizan («l’aliénation paranoïaque qui date du virage du je speculaire en je social»), y, por el otro, que lo imaginario es ajeno a la realidad, la cual, en tanto que objeto, por definición se escapa de las garras del deseo.

llegir més

 

 

A partir de Giorgio Agamben, «Il fantasma di Eros» dins Stanze, Einaudi, 1977 i Sigmund FreudEl poeta y los sueños diurnos, Biblioteca Nueva, 4, Madrid, 2001, unes reflexions afegides al meu Pròleg dins Dos amics de 20 anys.  Salvador Espriu i  Bartomeu Rosselló Pòrcel.  Barcelona 1930-1938,  a cura de Xavier Abraham, Palma de Mallorca 2008,

Existeix una molt antiga  tradició que considera l’humor negre estretament lligat a una morbosa hipertròfia de la fantasia. La teoria fantasmàtica medieval concep l’Eros com un procés on convergeixen la teoria de la imaginació d’origen aristotèlica i la neoplatònica del pneuma com a vehicle de l’ànima. El vers de Garcilaso de la Vega ens diu de quina manera la mort o la partença d’algú ens causa un dolor que només l’ensomni pot atenuar. Agamben enfoca el motiu del fantasma a partir de l’assaig de Freud Dol i malenconia: la pèrdua de l’objecte d’amor pot ser tant dolorosa que el subjecte s’allunya de la realitat i s’aferra a l’objecte perdut gràcies a una psicosi al·lucinatòria del desig, és la reacció a la pèrdua que la realitat afirma però que el jo ha de negar perquè no podria suportar-la.

llegir més