El factor Rousseau a “Brillante”, per Marta Rollan

Pel que fa a la presència de Rousseau al conte, més que amagat en la identitat del pare per la identificació del nom, hi hauria diferents trets de la biografia de Rousseau que convindria identificar. Aquests són els elements rousseaunians que hi ha al relat: Carolina veu el seu marit en clau burocràtica, del tot socialitzat, també l’identifica amb allò en què es transformarà el seu fill, una persona social, i, segons Rousseau i el seu bon salvatge, en un monstre, per això la voluntat de la mare d’evitar-ho.

llegir més

Carlos Fuentes, “Brillante”, Rosa Delor

Hermenèutica del conte  segon del recull Carolina Grau, Alfaguara, 2011. Aquesta narració que juga amb la fosca i la claror pot resultar desconcertant, perquè si bé la impressió primera és la d’un relat paranormal, la conclusió a què s’arriba és que una sèrie de fets tan inversemblants com els que la protagonista narra en primera persona només poden ser fruit d’una al·lucinació monstruosa, covada al llarg de gairebé 9 anys. Curt: una mare vídua ha matat el seu fill a punt de complir-ne els 8. El relat és el discurs pretesament exculpatori de la mare davant un tribunal que l’ha de jutjar.

llegir més

L. VIGUR, LA REINA OBLIQUA, per Marta Rollan


 

Les coses podien haver anat d’una altra manera. Només hauria calgut una mica de desimboltura i no dubtar tant. Una idea deixa de ser-ho quan s’analitza, es gira i capgira, es qüestiona i es canvia de parer. Llavors esdevé intenció, ni tan sols pensament, no, només intenció: premeditada i traïdora. Perquè la idea no és res més que el primer impuls, l’original i inèdit. Després de passar per la caixa de transformacions de la cadena de la raó, s’elabora al seu voltant una càpsula d’artificiositat que la desvirtua.

 

I això és el que ha passat. Ara, al final del camí i sense esperances de tornar enrere, em penedeixo de no haver lluitat més, de no haver imposat el meu criteri. Perquè, si al cap i a la fi la idea havia de morir en el procés del dubte i l’anàlisi, no calia que fos tan sols amb el seu judici, podia haver estat contendida per impregnar el resultat final amb una petita traça meva. Potser ara em sentiria millor. No hi hauria hagut aquest desenllaç terrible i no em sentiria sola, aïllada en aquest mar de silenci que només poden trencar els altres. Hi ha qui afirma que sí que hi sóc, que respiro, que els meus silencis arriben a les seves oïdes. I deu ser així, però no per això és menys dolorós.

llegir més

“ELS COIXOS SERAN ELS PRIMERS”, de M. Flannery O’Connor


 

Mary Flannery O’Connor

(1925-1964)

En aquesta reflexió sobre el conte  Los tullidos serán los primeros, no parlaré de la tràgica mort del nen ni de la deliberada maldat venjativa amb què Rufus Johnson l’hi ha aconduït. Em centraré només en el problema personal de Sheppard, el pare, i el per què de la seva conflictiva relació amb els nois, que ha rebut per part de l’autora un tractament digne d’una novel·la d’intriga.

 

De la dona que no hi és.

Un relat inquietant de cinquanta-set pàgines, és a dir una novel·la breu: un bon home, que s’ha quedat vidu fa poc més d’un any, creu que podrà ajudar a millorar el caràcter egoista del seu fill Norton de 10 anys amb la suposada ajuda que un adolescent del carrer (un pillet abandonat a la misèria i amb un peu de pinya) li pot aportar en haver d’aprendre a compartir amb ell tot el que té. Per l’enorme capacitat de síntesi, aquest complex relat esdevé inquietant perquè on sembla que tot està molt clar hi ha una el·lipsi fonamental al voltant de la qual gira tot el problema, breument: la dona no hi és.

Algú durant la tertúlia va dir que era un món d’homes i va assenyalar que amb la presència d’una dona les coses haurien anat d’una altra manera. En efecte, aquí rau el quid de  l’assumpte. Perquè el lector suposa que la mort de l’esposa i mare hauria d’haver afectat els interessats, però el narrador no en diu res, perquè el relat es focalitza sobretot des de la perspectiva de Sheppard. Només sabem, per una fotografia que té el nen a l’habitació, que era «una mujer joven de cara ancha», que li agradaven els colors vius, portava «una camisa roja con lunares» i «un pañuelo de seda verde», més endavant sabrem que duia «un corsé descolorido con cuatro portaligas metálicos que colgaban»; també ens arriba un altre detall del seu vitalisme, «cuando vivía su mujer, comían con frecuencia fuera, incluso el desayuno, sobre la hierba. Nunca había observado en aquel entonces que el niño fuera egoista.» Sabem que va ser una bona mare, «ella llevaba muerta más de un año y la pena del niño no podía durar tanto tiempo», el nen és a punt de fer els 11 anys, la mort de la mare l’atrapa en plena fase de latència (període en què les fantasies sexuals són relegades a l’inconscient).

El pare no ha entès res del que li passa malgrat vantar-se dels seus coneixements en psicologia de l’adolescent. Quan davant el rebel comportament del fill,  li pregunta si li agradaria tenir una família desestructurada, el nen replica «con una especie de berrido atroz», «—Si estuviera en la cárcel podría ir a verlaaa!». El pare oposarà: «—¿No crees que yo también la echo de menos? ¿Crees que no me siento solo? Claro que sí, pero no me quedo aquí sin hacer nada, lloriqueando. Me dedico a ayudar a los demás». Els nens del reformatori i els de l’equip de beisbol infantil sí, però no s’ocupa pas de l’alimentació del fill: «la tarta está seca, por eso he tenido que ponerle todo eso encima» (mantega de cacauet i ketxup), «los cereales estaban revenidos». Ni atén a la seva higiene, «llevaba una camisa verde, pero tan descolorida que el vaquero que cabalgaba en la pechera era sólo una sombra». El nen que passa llargues estones sol a l’habitació:  «la cama sin hacer, las cortinas sucias de la gran ventana». La manca d’atenció del pare ha creat una inseguretat en el nen que tracta de superar-la desenvolupant una gran afecció pels diners que molesta sobremanera el pare, que de gran el veu com un  banquer, o molt pitjor, un usurer. Aquest detall dels diners és fonamental.

llegir més

INÈRCIES, experiment audiotextual


Música: Xavier Maristany
Text: Lourdes Berdié i Xavier Maristany
Fotografia: Antònia Oliva

La inèrcia és la resistència que oposa la matèria quan modifica el seu estat de repòs o moviment. En física es diu que un sistema té més inèrcia quan resulta més difícil aconseguir un canvi en el seu estat físic. Les partícules elementals gairebé no tenen massa, la seva inèrcia prové d’una partícula  fins avui desconeguda que tu duus dintre”. Esbrina-ho…

blanc

 

negre

Inèrcies és un experiment. Un intent de treballar el tema de la inèrcia. Sonor i textual. El primer esborrany tenia un significat, però vam voler jugar amb el text, vam voler que text i música interaccionessin. Trencar el sentit perquè no fos un discurs donat sinó una invitació a la interpretació lliure del que llegeix-escolta. Un suggerir. Impressions, reflexions, evocacions, emocions, records, projeccions… diferents per a cada persona que el veu-sent. Impressions, reflexions, evocacions, emocions, records, projeccions… que ens encantaria volguéssiu compartir amb nosaltres. Veureu que hi ha dues versions   sobre el mateix text-música. Entre elles, només varia el rerafons i el final. I tanmateix, potser el que evoquen és ben diferent. Inèrcies va ser el resultat d’un joc que ara us proposem. Un voler esdevenir sentit davant el caos per un instant potser il·lusori. Potser com l’art. Potser com la vida.

Aquests videos es van realitzar per l’Exposició de cloenda del seminari Art i Pensament Contemporani coordinat pel TPK de l’Hospitalet i el Grup d’Estètica i Política GEP21 de Terrassa, el setembre de 2010.


 


 

 

 

 

llegir més

LOLITA, per Rosa Delor

 

Fa anys, un amic basc i bebedor cultural, Ramón Aguirre Urruchúa, em va contar que per casualitat havia passat una nit del Born bebent i parlant de literatura amb un crític literari molt conegut i, també, abeurador cultural. Com és de suposar no recordava res del que havien parlat. Aquest relat intenta recrear una situació semblant per explicar que els homes quan “parlen de dones” són brutals i quan parlen de literatura segueixen parlant de dones, però presos d’un enamorament mutu que exclou la dona, ja pura metàfora d’una altra mena de relació. Els feliços setanta.

“Dante es va enamorar perdudament de la seva Beatrice quan ella tenia nou anys, una nena rutilant, pintada i encantadora, enjoiada, amb un vestit  carmesí… i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada del gai mes de maig.”

(Vladimir Nabokov, Lolita)

 

D‘esbiaixada, l’ull s’enfonsa en el negroni, Annibale sentencia  —Incipit Vita nuova, l’epifania de Lolita. Un esclat de verdor!—  fa enmig d’una indiferència atemporal. Potser emocionat per la visió de les espatlles i el coll de la Muriel. Jo li contesto sense paraules, espantat pel ridícul to pedantesc dels meus propis pensaments: “Lolita mig nua en un bassal de llum esplendorós. Venus boticcelliana amb ulleres de sol. Beatriu vestida de notabilíssim color, humil, honest, tot sagnós (evoco la traducció de Montoliu) cenyida i ornada com és convenient a la seva edat”. La veu d’Annibale m’arriba de lluny, a través dels eructes rosats del negroni que esclaten en el meu cervell:

—Lolita, un instant d’apassionada anagnorisis. —Recita de cor amb una veu estrafeta com de jai ploramiques —”Un mocador de piquets lligat al voltant de la sina ocultava als meus vells ulls de mico, però no pas a la mirada del jove record, els pits juvenils que havia acariciat en una jornada immortal.”

llegir més