ENGANY, per Rosa Delor

Teclejava amb rapidesa mirant d’adaptar amb fidelitat aquell francès impol·lut a l’altre so, a l’altre color.Les imatges fulguraven com fotogrames en la seva ment:

Elle frémissait, en soulevant de son haleine le papier de soie des gravures, qui se levait à demi plié et retombait doucement contre la page. C’était, derrière la balustrade d’un balcon, un jeune homme en court manteau qui serrait dans ses bras une jeune fille en robe blanche, portant une aumônière à sa ceinture ; ou bien les portraits anonymes des ladies anglaises à boucles blondes, qui, sous leur chapeau de paille rond, vous regardent avec leurs grands yeux clairs.

Somreia, quanta ingenuïtat traspuava… cercava aumônière: escorsella? no ve… segurament s’han equivocat, a veure… escarsell, sí… bosseta que es portava penjant de la cintura… a veure el Moll… de cuiro o de roba… ep! peça d’armadura que cobria de la cinta fins a la cuixa… Què faig? ho deixo així o trio? bossa de cuir no té… o potser sí, una bossa de cuir fa pensar en el sexe masculí, també l‘arma-dura, que faig? Què pensava Flaubert? Ho deixo en escarsell, ja s’ho buscaran… Ingenuïtat? no tanta, potser…

Et l’abat-jour du quinquet, accroché dans la muraille au-dessus de la tête d’Emma, éclairait tous ces tableaux du monde, qui passaient devant elle les uns après les autres, dans le silence du dortoir et au bruit lointain de quelque fiacre attardé qui roulait encore sur les boulevards.

Portaven quinze anys de tranquil matrimoni. Professors tots dos, menaven una plàcida existència entre llibres i amables discussions literàries. S’estimaven. I molt. Cap dels dos mai no havia fantasiejat sobre la idea de tenir una aventura extramatrimonial. Senzillament, es respectaven. Es respectaven i s’estimaven molt. Només hi havia un petit dubte  que enterbolia aquella pau mirífica, i era que ella sentia que pesaven molt els set anys de diferència que li portava al seu marit. Ell no n’havia fet mai cas, d’això, però, ella s’ho vivia amb sentits de culpa. No s’ho acabava de creure que  aquest detall (detall?) no li importés. I com més el temps passava, més creixia aquest sentiment. Ella es contemplava al mirall i descobria arrugues intruses que li amargaven l’existència. No podia ser que ell la desitgés amb deu quilos sobrers que havia anat acumulant al llarg del temps, els cabells grisos, les cames pesades, les espatlles en derrota. Ella, en el seu lloc, no hauria sentit ni gota de desig per una dona així.

llegir més

MARE


 

L’home seu a l’escriptori i té un llibre a les mans que llegeix amb atenció, un volum de les Cartes a Lucil·li. És la millor hora del dia per a ell. El tic-tac del despertador marca el ritme de la nit, just una mica més ràpid que la respiració pausada dels que dormen, entresuats, en la feixuga claudicació del primer son. «¿No veus quantes veus componen un cor? I tanmateix, de totes elles no en resulta sinó una.» Un silenci natural impregna els objectes i una latència rara anima els mobles. El balancí a mig aire. El finestró mal tancat. El fil de la planxa dibuixa una serp estàtica damunt la post. Els plecs de la cortina immobilíssims. Hi ha una quietud reposada i alhora tensa. Just la calma que va precedir el moviment en aquell instant, encara no temps, en què les coses encara no eren objectes.

La dona s’ha llevat perquè li ha semblat sentir que un dels seus fills gemegava. Veu el llum encès a l’escriptori i el cap de l’home inclinat damunt un llibre.  És gran nit encara, només se senten les respiracions compassades de la família i el sospir del despertador que  a l’hora precisa trencarà l’encanteri estàtic, clourà la son i acabarà l’imperi iàmbic de la nit. I bellugaran les cortines amb l’alè del sol, el finestrò perpellegerà, i sota el mot taula vibrarà la fibrosa veritat vegetal, mai no del tot morta. Però encara és fosc i la mare, amb les esteses ales silencioses, vessa una escalfor uterina que embolcalla els somnis. La mare els pensa i ells són. «Qualsevol que sigui la part de les coses humanes i divines que abastis, seràs aclaparat per una enorme multitud de problemes i de doctrines». Però la mare ignora  la dimensió de la seva responsabilitat.

Bé, potser caldria matisar-ho. Dit així sembla una justificació total. Tanmateix, podria ser una justificació creïble i sobretot consoladora: la mare els pensa i ells són. «Qui tanca en el seu cos virtut i coratge s’iguala als déus i a ells tendeix, recordant el seu origen». La deificació d’una tasca ben vulgar, certament. Milioníssimes mares com ella, amb tres o quatre punts vaginals, proves evidents d’un sofriment mai no volgut, sempre esperat i tot plegat sorprenent i potser res més. Després ni això, només oblit; tot oblidat i torna a començar perquè tothom espera de la seva inexperiència una saviesa telúrica. Ah,  la maternitat! arrelada als fonaments de la terra. «La virtud es divideix en dues parts, la contemplació de la veritat i la seva pràctica; la contemplació ens és donada per l’ensenyament, la pràctica pels consells.» I ella, ara, escolta les respiracions compassades mentre espera mansament el dia amb les ales esteses.

Hi ha una escalfor, això sí, en els tactes suavíssims. Una delectació intensa als clatellets de borrissol suau i brillant. Hi ha també,  però,  mirades absolutes a les ninetes fixes dels fills. Ninetes rodones. Punyents. I la mare se sent  indefensa, corrupta davant el privilegi misteriós, el privilegi dels nens de ser  del tot. Nets. Absoluts. Però ella ho ignora. Tan sols un neguit tenebrós la desassossega, un neguit que tradueix en por a les malalties. «Crec que tu i jo convindrem que les coses externes s’adquireixen per al cos, que es té cura del cos per esguard de l’ànima i que en l’ànima hi ha facultats subalternes per les quals ens movem i ens alimentem i que ens han estat donades per a servei de la part principal.» La mare  és  un personatge escindit, o millor dit, és un motlle reproductor dels seus propis jutges, però no ho sap.

Terribles jutges, ben cert. Gairebé tots ells solen ser perfectes a la infantesa. Una infantesa ben nodrida, aclaparadora en la seva perfecció miniaturesca.  Però, i si un dels fills no fos una obra ben acabada?  —«Bella és la natura del dolor, que no pot ésser gran si dura, ni durar si és gran»—  un fill que no oferís una mirada neta, com seria, aleshores, el crit de l’úter?  «Cal acceptar amb  fortitud tot allò que la necessitat de la natura ens imposa». I la mare s’estremeix en la seva solitud nocturna davant la llei.

Però ells gaudeixen d’una admirable perfecció, sobretot, a les ninetes interrogants. Immensa nineta negra i rodona,  inscrita sobre el blanc. Els seus fills tenen ulls negres de mirar inabastable. Miren més enllà i ella no sap que és a prop el dia que la jutjaran i des del seu vessant intacte llegiran la seva pròpia condemna en els ulls terribles de la mare. I terribles no perdonaran la seva realitat dubitant, impura, finita. Però la mare no ho sap. «En la mort, que és de llei d’haver de patir, és un gran consol el fet que no torna a ningú; en el dolor, servirà de remei la fermesa d’esperit, el qual torna més lleu allò que suporta amb energia». L’home ha alçat els ulls del llibre i a través de la porta entreoberta veu la silueta femenina retallada contra la claror pàl·lida de l’alba que s’insinua. Tanca el llibre, s’aixeca i amb pausa surt de l’habitació. Abraça la seva dona, la besa a la galta —Agafaràs fred, què fas aquí?— M’ha semblat sentir els nens… —amb molta suavitat l’home la porta al  dormitori.

 

Foto: Alexis Taulé: ”Guim”, 2010

llegir més

LOLITA, per Rosa Delor

 

Fa anys, un amic basc i bebedor cultural, Ramón Aguirre Urruchúa, em va contar que per casualitat havia passat una nit del Born bebent i parlant de literatura amb un crític literari molt conegut i, també, abeurador cultural. Com és de suposar no recordava res del que havien parlat. Aquest relat intenta recrear una situació semblant per explicar que els homes quan “parlen de dones” són brutals i quan parlen de literatura segueixen parlant de dones, però presos d’un enamorament mutu que exclou la dona, ja pura metàfora d’una altra mena de relació. Els feliços setanta.

“Dante es va enamorar perdudament de la seva Beatrice quan ella tenia nou anys, una nena rutilant, pintada i encantadora, enjoiada, amb un vestit  carmesí… i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada del gai mes de maig.”

(Vladimir Nabokov, Lolita)

 

D‘esbiaixada, l’ull s’enfonsa en el negroni, Annibale sentencia  —Incipit Vita nuova, l’epifania de Lolita. Un esclat de verdor!—  fa enmig d’una indiferència atemporal. Potser emocionat per la visió de les espatlles i el coll de la Muriel. Jo li contesto sense paraules, espantat pel ridícul to pedantesc dels meus propis pensaments: “Lolita mig nua en un bassal de llum esplendorós. Venus boticcelliana amb ulleres de sol. Beatriu vestida de notabilíssim color, humil, honest, tot sagnós (evoco la traducció de Montoliu) cenyida i ornada com és convenient a la seva edat”. La veu d’Annibale m’arriba de lluny, a través dels eructes rosats del negroni que esclaten en el meu cervell:

—Lolita, un instant d’apassionada anagnorisis. —Recita de cor amb una veu estrafeta com de jai ploramiques —”Un mocador de piquets lligat al voltant de la sina ocultava als meus vells ulls de mico, però no pas a la mirada del jove record, els pits juvenils que havia acariciat en una jornada immortal.”

llegir més