En aquests moments, Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil  treballen en l’edició i coteig de variants —i jo mateixa en les notes de lectura—  de  Les cançons d’Ariadna de Salvador Espriu. En el poema que us oferim podreu veure el doble treball que cal dur a terme per fer una edició genètica moderna i comentada com requereix un autor tan profund. Les sigles dels testimonis mostren les vegades que el poema va ser publicat (també a revistes i antologies); a l’aparat de la dreta consten les variants que va introduir l’autor.  En aquest poema concret de 1954, els versos 22-34 van ser afegits per integrar-lo en l’edició definitiva de Les cançons el 1980. Víctor Martínez-Gil Professor a la Universitat AutònomaEl poemari de  33 cançons  de 1949, publicat en solitari a Óssa Menor,  va passar a 100 a la quarta i darrera edició, que ja havia estat successivament augmentada amb més poemes el 1973 i el 1977, dates històricament significatives.  Espriu va voler que aquest llibre fos la introducció general a la seva obra poètica, ja que hi va ordenar tots els “temes” que l’interessaven. De manera que es tracta d’una mena d’índex temàtic de la seva obra, ja que també ateny a la narrativa i al teatre. És, doncs, el seu llibre més important.

llegir més

Bartomeu Fiol, “arbre, pedra, espai, vent o ventada, oratge”

Pastor d’unes fidelitats
arrelades, no puc girar l’esquena
a cap d’elles.

Fent barretades a tot vent
i presentant-ne excuses,
me’n vaig darrere les esquelles.

 

 

La tomba del pare

M’he posat, pietós, el tefillin al front.
Oneja,blanca, una bandera a la vora.
    Crida la mort que és massa gros
    demanar que t’aixequis i ara parlis. 

llegir més

FRITTATA E´MACCARUNE, Raffaele Pinto

 

Truita de macarrons es la variant italiana del que aquí en diuen “tortilla española” i nosaltres “truita de patates”: un miracle de la cuina casolana. Pinto proposa dues solucions diverses: una de trista, on l’amor (un amor carnal, real?) s’apaga com la flama quan la truita ja ha quallat. L’altra  ofereix un amor purament ideal que permet que el desig es satifaci en un nivell estrictament metafòric.

La solució és dura:
L’una es una truita materna, i totes les mares es moren.
L’altra una truita sense ous, però eterna?

 

Sbatto ll’ove comma a nu ‘nzallanuto!
Ammesco ‘a pasta inta a ‘na caccavella,
nce mett’ o pepe, ‘o case e ‘a muzzarella
e resto ‘ccà ‘mpalato e appecundruto.

E’ st’uocchie ca nun veco so speruto,
‘a vocca, ‘a voce, chella faccia bella
ca primm’ ha affatturato st’anemella
e po’, pe ‘nfamità, se n’e fuiuto.

E mentre scumma attuorno sta frittata,
veco nu core ca s’è ‘nzuarato,
na risa ca s’è perza, e n’cuorpo o gelo.

A giro sotte e ‘ncoppa e senza cielo
resta st’ammore nuosto, abbandunato,
comm’a sta fiamma, ca già s’è stutata.

———-

Sbatto le uova e sembro ipnotizzato:
le verso sulla pasta giù in padella,
aggiungo pepe cacio e mozzarella
e me ne sto a guardare lì impalato.

Fisso lo sguardo con cui m’hai stregato,
la bocca gli occhi la tua faccia bella,
e sento il colpo qui, sotto l’ascella,
con cui a tradimento m’hai afferrato.

Poi, mentre schiuma ai bordi la frittata,
vedo il tuo seno che s’inturgidisce,
le labbra che si schiudono;

eccitata, il corpo ti si tende e inumidisce.
E, mentre la rivolto, nel tuo cuore mi tuffo
in uno spasimo d’amore! –

Raffaele Pinto

llegir més

Traducció o escriptura a quatre mans? Això és, simultàniament? Sembla que no, ja que em diuen que es tracta d’una traducció que ve condicionada per una determinada col·lecció. Per tant m’enfronto a un text B «sotmès» a un  text A. No obstant, me’ls trobo en el mateix espai i temps de lectura, acarats. Resulta inevitable fer el salt d’esquerra a dreta, d’una pàgina a l’altra, és l’hàbit. Però no pensen en mi lector català, sinó en el lector castellà per si, de tant en tant,  volia donar una ullada al text A, escrit en cursiva, ¿com a llengua estrangera?

Si s’haguessin escrit alhora, és a dir seqüència a seqüència, seria possible que en sortissin dos textos diferents? Tindrien prou força les llengües per alliberar-se del pretext i crear dos textos autònoms? Per exemple, un relat en què el final de la història resultés necessàriament diferent. Fins a quin punt el color i la textura d’una llengua imposen el discurs? Condicionen el punt de vista? En un relat, posem policíac, seria gairebé impossible que l’assassí fos un altre, oi? … o no?

llegir més

Raffaele Pinto: Un esercizio di autotraduzione poetica

 

Aquest article proposa l’experiència d’autotraduir-se en poesia. El problema que planteja és interessant: fins a quin punt estem adscrits a una llengua? George Steiner (Extraterritorial, 1970) ja posava la qüestió sobre la taula: Heine, Wilde, Beckett, Pound,  Nabokov, Joyce, Svevo, en virtut del seu plurilingüisme, són homes profundament del seu temps. Avui en diem poetes de frontera. Jordi Vintró a Insuficiència mitral (1997) feia l’experiment bilingüe del català al castellà i en sortien fenòmens  molt divertits. José Luís GuerínGuest mostra que “hem entrat en el temps irrevocable de la  Multitud, en oposició del concepte de poble o nació”, hi ha molt a meditar sobre com posicionar-se, “eixamplant mires i renovant  discursos”, “arriscant-nos com ho exigeix el moment actual” (David CañoBenzina 53, 2011, p. 13). Raffaele Pinto, amb una bona dosi d’ironia,  demostra que el canvi de llengua afecta el poema, però no la poètica perquè sempre ens estem traduïnt.

Vorrei partire dalla mia condizione di bilingue: sono italiano, ma da molti anni vivo e insegno Filologia Italiana a Barcellona. Utilizzo quindi costantemente le due lingue (italiano e spagnolo), e le utilizzo al punto da poterle considerare entrambe come mie. Soprattutto per quanto riguarda l’italiano, è ovvio; quella spagnola, invece, affermando che la considero una lingua mia, non voglio dire di conoscerla particolarmente bene; voglio soltanto dire che mi ci muovo a mio agio, come faccio con l’italiano. La riflessione che vi propongo, è molto personale. Invitato a interrogarmi sulla traduzione, mi sono chiesto se sia possibile usare la traduzione, e riflettere su di essa, in quanto momento interno all’uso del linguaggio, e funzione propria di esso.  La mia proposta sarebbe questa: è possibile parlare di “tradursi” ? Spostare l’accento dal “tradurre” al “tradursi” ? È possibile pensare che noi, ogni volta che utilizziamo il linguaggio, utilizziamo procedure che sono caratteristiche della traduzione?

llegir més