A PROPÒSIT DE “L’ENUNCIAT” de JOSEP-RAMON BACH

Josep Ramon Bach

Josep Ramon Bach

 

La poesia gnòmica (del llatí gnome, sentència) té un origen remot, no solament va ser molt difosa en el món clàssic (Hesíode, Focílides, Pitàgoras), sinó també a l’oriental, de manera especial a l’hebreu i a l’indú.  Es diferencia del poema didascàlic per la quasi total absència de sistematització,  i dels proverbis,  pel caràcter d’elaboració en ella present.

Bach és l’home del quadern de notes a la butxaca, perquè la gnòmica és fruit de l’observació i de la saviesa, i requereix gran intel·ligència verbal per a la  captació d’un instant que s’esfumarà veloç, perseguit per un altre que ja reclama atenció. El mon que ens envolta, gairebé mai observat, és un bigbang continu de gestos, mirades, ensopecs, lluïssors que de tan estridents ensordeixen la vista. Josep Ramon Bach, poeta dramaturg i prosista, pertany a la generació de “La revolta poètica, 1964-1982“. El vaig conèixer a la inauguració que es va fer d’aquesta exposició interessantíssima a la Fundació Palau de Caldetes,  el 29 de novembre passat. L’han feta Vicenç Altaió i Julià Guillamon, una garantia. Encara hi sou a temps, no us la perdeu.

 

Comissaris: Vicenç Altaió i Julià Guillamon

Col·lecció Alabatre, núm. 32, Labreu Edicions

 

L’Enunciat és un compendi de la vida quotidiana d’un escriptor de poesia. Amb les seves inquietuds, les seves fòbies, les seves alegries, els seus excessos d’una passió desbordada, els seus descobriments vitals, les seves necessitats líriques, el tribut al seu entorn humà, les seves crítiques i, per damunt de tot, el seu desig incessant de mirar-se la vida amb els ulls oberts a una creació literària sempre encomanada a l’imaginari. L’Enunciat és un llibre de poemes d’un sol vers, amb vocació lírica però sense fer escarafalls a la prosa més estricta, que marca el ritme de la vida d’un escriptor enamorat de la poesia.

El llibre, que consta de 666 sentències, està dividit en  sis parts de 111 poemes d’un sol vers cadascuna, possible homenatge a les Àurea dicta pitagòriques. L’autor l’ha escrit al llarg dels anys com un company de viatge a qui dedicar les confidències. Un llibre obert sempre a punt per a rebre les inquietuds de cada dia.

666 L’enunciat és una fórmula per definir alguna cosa. O l’expressió d’una idea o d’un fet. O la voluntat de ser un aforisme. O, tal vegada, el reclam d’un poema quan neix.

Per tant, es tracta d’una amalgama d’estils lírics, un calidoscopi de sentiments i un inventari de reflexions. També un dietari personal i, alhora, un dietari universal. Hi ha homenatges a noms llegendaris que formen part de la vida moral i estètica del poeta. Així com memòria dels llocs on un moment o altre l’autor ha cregut sentir-s’hi feliç.

 

17  Aquest poema és parella de fet d’un sonet de Shakespeare.

35  Tot esperant Godot, aquest poema s’asseu al llindar del prosceni.

64  A Ordet, Carl Theodor Dreyer va ressuscitar un mort. Per primer cop i sense que serveixi de precedent, el desi va suplantar la realitat.

82  Aquell poema l’han maquillat amb productes de la prestigiosa marca T.S. Eliot.

116  A Sinera, els camins dubtosos guien la barca del temps.

 

Altrament, és un llibre d’aforismes poètics, de crítica literària.

52  Desconfieu dels potes lúcids, tal vegada arribaran a assolir un prestigi intel·lectual, però mai no consolaran un cor afligit.

95  Aquest poema viu un idil·li apassionat amb una avioneta.

187  El centre del món, és a dir, el centre del prestigi creatiu de la poesia contemporània, es troba al mercat de Sant Antoni de Barcelona, on cada diumenge es practica el lliure comerç de l’intercanvi de cromos.

Un ideari de vida. Una poètica sense pretensions.Un receptari de menges i propostes morals. Un joc d’imatges i d’intencions. El triomf d’un lector apassionat.

 

24  En general, el poema és un llebrer que escodrinya els cataus de silenci.

9  Quan la clau s’encalla, el pom obre el pany.

186  A Roma, el meu poeta es va quedar adormit en braços de La Pietat de Miquel Àngel.

193  Un sonet que fa segles va caure a l’Arno, avui és una pedra més que sosté el pont vell de Florència.

 

Amb la ironia i la tendresa marca de la casa, l’autor pretén fer-nos còmplices d’una aventura delirant i creativa. Llançar el missatge que, en la diversitat, hi trobarem les coordenades del futur. I que en els marges de totes les acadèmies, hi ha un espai de llibertat, on cercar-hi amb imaginació una altra manera d’entendre la poesia i, per tant, la  vida. L’Enunciat és una mirada rodona a l’entorn feta amb una intuïció desbordant i sense límits.

271  Un llibre de Walt Whitman dormia la mona, obert de pàgines i bocaterrosa, sobre la gespa d’un parc.

534  La rata degana de la Biblioteca de Catalunya només es menja els fulls dels llibres de poesia escrits amb mètrica clàssica.

 

llegir més

A la secció  ”Els poetes diuen” volem sentir la veu dels qui s’expressen a través de l’escriptura com a “ars” perquè ens expliquin allò que no solen explicar: com es fa el poema, com neix el relat. Curt, les motivacions íntimes que empenyen a escriure amb voluntat de ser llegits per uns estranys que penetraran (el verb és triat amb deliberació) en la seva intimitat ja sigui amb la finor perceptiva de qui es vol deixar enamorar (tant necessitat d’afecte com el mateix poeta), o amb la imposició violenta del crític prepotent (com a sublimació de la seva impotència creativa).

En un recent viatge a l’Alguer vam passar uns dies amb l’Iban i l’Emanuela que ens van ensenyar tota la part nord de  l’illa, el meravellós, intacte, paisatge de Sardenya. Hi va haver   intercanvi d’ impressions, el paisatge era analitzat, s’hi feien hipòtesis de tot tipus. En especial, l’Iban em va parlar del seu nou projecte vinculat a la música, d’on naixia una entrevista acompanyada d’una filmació del naixement del  projecte.

Com neix la idea de fer un nou poemari?

—Sempre que acabe un llibre de poemes em pregunte i ara? Què hem de fer? Concep l’escriptura poètica com un tot, una aposta cap al futur en què els poemes, cadascun dels poemes, han de ser la part d’una estructura més gran que té un objectiu precís. És per això que en molts dels meus llibres també hi ha lloc per als poemes imperfects, perquè mostrar la imperfecció és una manera de mostrar el procés creatiu.

Això m’agrada, em sona a taoisme. La imperfecció fa visible la perfecció. Però s’allunya del que havies publicat fins ara, no?

 

Iban L. Llop, en segon terme, i

Iban L. Llop, a l'esquerra, i Marco Forgetta, el músic

—Després de Batalles de Sardenya (que ja naix com a tercera part de l’experiència italiana), no tenia ganes o no volia escriure sobre Itàlia. I aleshores? De què escriure, si sempre estem escrivint sobre les mateixes coses? La idea em va venir quan vaig llegir aquest comentari del poeta Josep Lluís Roig: “Sí, la qüestió és no ser el centre i ser testimoni.”  Testimoni de què, de quin lloc? De la poesia mateixa, per exemple, de la literatura en general.

Vaig rellegir els meus llibres i vaig comprovar que la figura d’Ulisses hi apareixia sovint. Bé, ja tenim el testimoni, però farem un Ulisses cansat, una mica vell, però encara en forma. El lloc? Mentre ho pensava escoltava música, alguns grups del moviment grunge que ara tornaven a estar millor que mai. La idea del ressuscitar i alhora de la metamorfosi. D’acord, ja tenim un testimoni que canvia, que ressuscita. L’estiu passat (2011) llegia Faulkner i no sé com vaig arribar a parar viatjant per internet a la biblioteca Lluís Vives i al text Odisseu de Bartra. Bé, ja ho tenim, Estats Units.

Sempla el plantejament d’un relat: un narrador testimoni, que s’homologa a un Ulisses envellit que es trasllada a una geografia estranya. És clar que hi ha Bartra al darrera, però això com s’endega ? Quin és el procés de transformació (mort / regeneració) de la veu teva?

Com faig moltes vegades, vaig buscar primer el títol al poemari de poemes que encara no havia escrit. Poemes en mi menor. M’agradava aquest títol i quan li ho vaig comentar a un amic músic, em va dir que mi menor no era només una tonalitat, podia ser també una manera de veure les coses. D’acord doncs, poemes en mi menor. Si hi ha el mi menor, ha d’haver-hi música i jo no sóc músic (potser ni poeta). Ara bé, a mi m’agrada escriure per ser llegit i no acabava de veure massa clar això del títol i els poemes. Bé, buscant la resposta i tornant al meu testimoni, vaig imaginar el personatge passejant per llocs dels EUA i interrogant-se sobre les coses mentre la música l’acompanya.

Una veu testimoni, un itinerari, el viatge com a exploració del no-jo. El centre de la cerca s’ha desplaçat. I ara la música?

—He recitat poques vegades i mai no m’he sentit a gust. Potser pel silenci que envolta la paraula, potser perquè ja ho he dit, escric per ser llegit. O potser perquè no sé fer-ho. El cas és que aquests poemes (si arribava a escriure’ls) els volia recitar, compartir amb un públic, fer alguna cosa més que escriure’ls.

La música com a companyia o com a generadora del procés creatiu?

—Sí, hi ha poetes que es fan acompanyar amb algun instrument (violins, guitarres…). Jo el que volia era crear, sense tenir ni idea de música, torne a repetir-ho, un espai en què la veu formara part del tot. Vaig parlar d’aquesta idea amb Marco Forgetta, percussionista i cunyat, i vam fer una prova de guitarra i percussions. No ens va desagradar la idea, però una guitarra semblava poc i no volíem fer un grup o una cosa així. Volíem crear alguna cosa davant de la gent, una creació que no fóra sempre la mateixa, que hi haguera sempre un punt d’improvisació. Bé, vam usar un pedal per enregistrar les  frases dels instruments, per poder superposar frases i que em permetera recitar i tocar alhora. Un altre concepte que teníem clar és que els dos elements principals havien de ser les percussions i la veu.

Estats Units, improvisacióJazz?

—Blues, de moment, tot i que cada estil o forma crec que apareixeran a mesura que cresca el text.

Una opció esplèndida, però arriscada, no?

—Necessitàvem enregistar un parell de proves per veure el temps (suposem que si el presentem al públic no pot durar més de 40 minuts) i per saber si ens agradaria el projecte. Només ho enregistràvem per poder treballar en la resta de textos (vivim a us sis-cents quilòmetres de distància). Vam començar pel blues perquè és una forma tancada i alhora flexible. I vam afegir-hi tres tankas perquè ens donava la idea de la imatge, una imatge fragmentada, potser. Ara bé, el que em sembla interessant és la part de la creació de les percussions. Pel que fa al text ho tinc més o menys clar, cada poema ja té establerta una imatge i quan li ho comentava a Marco, ell veia la imatge i el color que li suggeria. Em comentava que “veia” un color i que tocava basant-se en aquell color, intentava traduir en música un color que li havia estat proposat per la paraula.

A la filmació es fa difícil escatir com han de funcionar paraula i música… 

—És per això que el so és una porqueria. De moment era una prova per veure si ens agradava prou per tirar endavant la idea. Sembla que sí, i el repassar la filmació ens ajuda per analitzar com haurà de funcionar la paraula i la música. De moment ja sabem que haurem d’usar un parell de pedals (per treballar de forma més independent), jo estic treballant en els textos i un cop fet això, Marco traduirà en ritme el text, jo afegiré la guitarra i la veu es veurà obligada a seguir la música, a reproduir una imatge filtrada per les percussions.

I Mandeville?

—Mandeville naix mentre estàvem a punt de recollir el material. Jo li comentava la idea del poemari a Marco i se li va ocórrer agafar una màquina d’escriure per crear la base. Vaig afegir-hi un parell d’acords i vaig triar un poema que tenia a l’ordinador (Mandeville). Va ser el primer que vaig trobar, ens interessava només saber la durada del poema. Bé, casualitats de la vida, el poema fa referència al fet d’escriure. Ara només cal perfeccionar-ho tot.

En aquest procés  es crea el poema o bé sofreix alguna transformació?.

Aquestes són les tankas del blues. En el moment que vam decidir que seria un blues, vaig triar la primera tanka. El blues ens transporta a la nit, al viatge, i per això aquesta tria.

De nit navegue.

Jardins, places, ombres,

llençols per terra.

Ací tens la meua deixa.

Eterna, la mirada.

 A partir d’aquest moment vaig haver de triar-ne altres. La segona (que ja tenia escrita) l’enllaçava a partir del verb navegar de la primera i amb “aigües”. A més a més, hi veia la figura d’aquest “Ulisses”. El canvi de persona (a banda de ser coherent amb la primera tanka) desplaça l’atenció, fa aparèixer el personatge i crec que li dóna més força al text.

Aquestes aigües

que ja et saps de memòria, (ja em sé de memòria)

són el viatge

encetat mil vegades

per provar de salvar-te (per provar de salvar-me)

La tercera tanka, escrita mentre ja teníem decidit que la música seria un blues, té un procés creatiu que comença amb la idea dels esclaus negres. A partir d’ací hi ha una descripció d’allò que tinc al davant mentre intente escriure el text: és un 3 de setembre, des de la finestra veig (o imagine) uns camps de blat, damunt la taula poemes de Kavafis i un paquet de cigarretes. El canvi de camp de blat per cafè i sucre és perquè eren els productes que s’obtenien dels camps on treballaven els esclaus. Un cop imaginat això, no va ser difícil imaginar les esquenes suades i brillants dels esclaus.

 3 de setembre,

un camp de blat, Kavafis, (Kavafis, cafè, sucre)

la cigarreta.

Sents en la pell encara (sent)

el sol dels esclaus negres

 

Bé,  doncs, vegem  i escoltem com es genera el procés d’investigació. Ens fem càrrec dels problemes de so, però assistir-hi és tot un privilegi.


Mandeville poemes en mi menor 2

www.youtube.com

Improvisació ( i es nota) sobre el poema Mandeville, de Poemes en mi menor.  Iban Leon Llop
Poemes en mi menor 1

www.youtube.com

Prova del projecte Poemes en mi menor.   Iban Leon Llop

Ah, i si voleu saber més de l’Iban cliqueu a

TRILOGIA D’ITÀLIA: “Llibre de Nàpols”, “Crònica de Calàbria” i “Batalles de Sardenya”, Iban Leon Llop

 

 

 

llegir més

Ricard Mirabete, foto de Carles MercaderFa dos dies vaig assistir a la presentació d’un llibre de poesia, Radar de Ricard Mirabete, publicat a Témenos Edicions. No el coneixia personalment, era un “amic” de Face book, un d’aquests amics llunyans, de fet desconeguts, amb qui ocasionalment coincideixes amb  un “m’agrada”. Així em va arribar la seva invitació. No acostumo a freqüentar els cercles poètics, no hi tindria res a a fer, no sóc poeta, ni crítica ni editora. Però ara potser m’hi hauré de deixar caure més sovint perquè l’experiència va ser bona. Vaig arribar d’hora, això em va permetre de començar a llegir alguns poemes i a poc a poc vaig percebre que aquells versos em deien coses que em feien sentir com a casa.

No vull banalitzar, vull dir que em colpien, cosa que em passa rarament perquè la poesia és molt difícil que comuniqui de “veritat” amb l’àmbit interior d’un lector. Per això és minoritària, oi? De vegades necessita l’ajuda de la música perquè un poema esdevingui memoritzat, més o menys entès, en definitiva popular. I dintre de ser un art extremadament minoritari, els poetes de debò són poquíssims, si és que per poeta entenem la responsabilitat moral i estètica que aquest títol comporta: una via de coneixement, una porta que se’ns obre als qui no tenim aquest do de la paraula i en necessitem d’alienes que ens guiïn pels laberíntics camins de la nostra complexa interioritat, imatges que facin bategar l’inconscient misteriós dels nostres replecs psíquics. Bategar correspon al cor i ara ho he aplicat a la part més obscura de la ment perquè és on de debò batega la nostra vida. Allò del cor és massa fisiològic, tot i que la metàfora, sobretot per la seva antiguitat, realment és genial: en el cor, els sentiments amorosos, en el fetge i la bilis negra, la malenconia. Els antics en sabien del cos i de la poesia. I també sabien dels somnis.

I què és si no, aquest subjecte líric de Radar que deambula per una ciutat  que és un lloc d’enlloc? Perquè els llocs són només records de passes deixades enrere, malgrat els topònims que assenyalen un camí que fins i tot  sembla real:  ”el pont romà”, “el marge dret del Mèder”, “la carretera de Prats”, un subjecte poètic que camina però no avança, més estàtic que dinàmic, atent a qualsevol remor: “Tenies boca i oïda disposats per tal d’escoltar les ones / del RADAR. Aquell altre lloc on arribaves.” Deixo que el poeta ens ho expliqui, perquè és ell qui té la clau de la porta d’aquest enlloc ple de ressonàncies misteriosament compartides:

 

En la creació d’un poema hi ha una recerca en la qual l’experimentació i la ruptura malden per generar sentit i una forma lingüística concreta. Per mitjà de la llengua, el vers va construint un discurs poètic que funcioni com un punt d’observació de la realitat, que neix d’interrogar-se a un mateix i de l’acció de mirar l’entorn, provant d’arribar a la comprensió del món. Ja no ens interessa descriure, explicar, allò que veiem o que ens configura individualment, sinó que el propòsit principal és que un poema signifiqui una presa de contacte amb el món.

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Ricard Mirabete, Radar. Portada Carles Mercader

Com explica Lluís Calvo al pròleg que obre el llibre Radar (Témenos Edicions, 2012), la veu poètica parteix d’una situació de receptivitat: “Hi trobem, així, una amatença de parla i d’escolta, com un radar que rep emocions literàries i que n’emet”. L’aposta creativa la condueix la pròpia llengua que mitjançant sovint la ruptura sintàctica o l’el·lipsi —ambdós recursos assenyalats per Lluís Calvo al pròleg— permet que la veu poètica doti de significació allò que va afirmant al llarg dels poemes d’una manera, de vegades, misteriosa o amagada. L’atmosfera que relliga el poema és feta d’apunts, ja siguin quotidians o realistes o bé d’afirmacions que pertanyen al nivell cognoscitiu o mental. Al llarg del discurs interpretatiu de Lluís Calvo, les referències concretes a aspectes de la ciutat de Vic, o d’escenes concretes viscudes en els seus carrers, funcionen com el correlat objectiu que estructura cada poema amb el seu contrapunt corresponent que es refereix al correlat subjectiu del pensament suggerit per mitjà dels versos. En un poema com Temple romà, el referent real d’un vailet que fa una acció serveix al poeta per desenvolupar paral·lelament un contingut de caire existencial o del tot mental. Les referències a mots lligats a la lingüística acompanyen sovint la construcció dels versos dotant-los d’un contingut metafòric. Vegem-ho:

 

 TEMPLE ROMÀ

Què és el que teníem?

Des d’ara

i d’un sol glop

—quan esgrimim objectes

en respostes invàlides

que apunten a condicionals—

se m’empassa un dia deshabitat.

El temple romà comença i acaba

En una perspectiva majestàtica.

Del banc estant la pedra suma pedra.

El temps aboca la mística rebequeria

en l’avió de paper que enlaira

un cop i un altre, el noi del carrer

que, impedit, somia veritats.

 

El correlat objectiu sorgeix cap al final del poema quan s’hi esmenta l’acció del noi del carrer. Fins aleshores, els versos desenvolupaven una reflexió de caire existencial, emmarcada en la contemplació del Temple romà de Vic, que desemboca en l’escena concreta del noi. El poeta ha objectivat els seus pensaments, ambigus i d’un sentit potser ocult, en l’acció quotidiana observada i connotada de significació, gràcies als versos anteriors. El sentit d’una escena queda en certa manera explicada pels pensaments paral·lels del poeta que escriu i observa.

Al llarg del poemari s’hi detecten ruptures sintàctiques en alguns versos que assagen una expressió suggeridora o bé incompleta, per tal que els lectors puguin omplir els buits semàntics que hi ha. Sense trencar l’ordre sintàctic ni eliminar complements del verb, els versos es mostren amb un seguit de mots essencials per allò que pretenen afirmar.

Lluís Calvo escriu al pròleg de l’obra: en el poema Mitja visió  “l’economia de mitjans crea una sensació veritablement inquietant. Sembla com si l’autor hagués escapçat alguns versos més explicatius, amb la intenció de deixar-nos, tan sols, amb allò més essencial”:

 

MITJA VISIÓ

El jardí del temps:

la diferència, la repetició.

Allò que ja tens:

fosca indigència, esferes de por

en el teu silenci.

Prenys de llum inquieta, mitja visió.

Carícies del vent.

Algú que vigila. Una presó.

 

El poema va de la mà de l’emoció i de la construcció. Fa sentit sense descripció —que n’hi ha, però— però vol anar més enllà. Reprodueix una escena i crea una ambientació en la qual els lectors poden encabir-hi els seus pensaments, no pas els de l’autor que hagi volgut afirmar. En aquest poema, l’afirmació d’elements descriptius del paisatge proven d’expressar una sensació i una tensió individual. A les mans del lector hi ha la possibilitat de reflexionar sobre el seu estat anímic o existencial. També ofereix la possibilitat al lector de viure aquesta experiència apuntada en el poema.

És, doncs, una mostra de com la creació poètica pot no contenir un missatge preestablert pel poeta sinó ser un artefacte líric que possibilita la reflexió individual de cada lector. L’experiència i l’acció de dotar de significació recau en els lectors, encara que per a l’autor del poema pot haver-hi una interpretació que s’ajusti a la seva experiència concreta. És potser un repte per al lector o potser és un poema que tan sols suggereix? Heus-aquí un motiu per a reflexionar-hi.

Moltes gràcies, Rosa, per obrir el debat i els comentaris per als poemes que conformen Radar, com un pretext per anar delimitant les possibilitats del poema com a creació de significació, i no només com a comunicació de pensaments dirigits per part de la veu poètica que pretén expressar un missatge unívoc i limitat.

 Ricard Mirabete

 

Si m’interpel·les et contesto. Deixes  ”a les mans del lector” els teus versos. Les “mans” són agafadores, carnals, de vegades saben acariciar, no és gaire freqüent, però. No em deixes les paraules als meus ulls de lectora.  Per què? Em dius que es tracta d’ “un artefacte”,  vet aquí la paraula clau d’una determinada crítica. Obviaré l’ètim i  diré que un artefacte,  segons el diccionari, és un “objecte produït per la mà de l’home”. La mà, l’estri de l’escriptura.  També és un “aparell, màquina, dispositiu, etc, generalment de mida grossa i fet d’una manera tosca”. Poses a les meves mans, que són petites i dèbils, un embalum considerable que no podré suportar. I encara una tercera acepció, la que m’agrada: “Alteració produïda en les preparacions microscòpiques a causa dels processos preparatoris a l’observació”. Els ulls que llegiran, perquè  ”s’han encès també els ulls”, oi? Perquè t’adorms, tu també, “amb la debilitat malalta / dels ulls oberts a les aigües mortes”. Per què en el teu discurs, cerebral, tècnic, que s’empara en la justificació acadèmica de cada imatge, ens amagues  ”el mall i un crit”. Però el teu vers parla més que tu. Ho diu tot:  ”compta / els mots que he sabut dir-te”, dius.

Gràcies, Ricard

 

llegir més

MARIA BARBAL: ELS MEUS IMPULSOS NARRATIUS

 La novel.la: una manera d’entendre la vida

 

 

Hi ha qui diu que el dolor és un dels impulsos creatius més eficaços. Esperonada per la felicitat, una persona pot crear, escriure, és clar, però repassant les experiències d’artistes d’arreu i de qualsevol època, sembla que el drama, la insatisfacció, les dificultats de tota mena, també les comunicatives, són en l’arrel de moltes creacions. Dit d’una altra manera, si la vida ens és plàcida no se’ns ocorre posar-nos a escriure. Ara mateix penso en el nen Rilke, vestit de nena per aquella mare absorbent i, segons com, distant, ingressat en una Acadèmia Militar als dotze anys. Vist així, amb una esgarrifança a l’espinada, puc pensar: ¿què podia fer més que posar-se a llegir i a escriure?

El guionista i escriptor nordamericà Robert McKee, que va portar a terme un curs de guionatge a Barcelona l’any 1991, dibuixava la figura del narrador com algú tímid, desencantat, obsessiu, amb alguns retrets a fer a la família, a l’herència física, de caràcter i econòmics, potser també amb desenganys amorosos, qui sap què més. Retrets a la vida en general. Ell mateix és narrador i hi havia en les seves paraules molta ironia. Un exemple, deia que no s’havia de tenir remordiments de cap mena perquè un mecenas, amic, marit o esposa, amant, -especificava- subvencionés la creativitat de l’escriptor/a. Trobava que aquella opció era millor que la de convertir-se en un dropo local, col.laborador als mitjans o conferenciant arreu. Ja en el pla seriós, va afirmar que ronden molts perills a la voluntat i al temps que una persona necessita per fer arribar a bon port la seva novel.la. Ara l’entenc millor que llavors.

Però, tornant al tema de les ganes d’escriure, no crec que cap psiquiatre ens concedís una fórmula per explicar la desgràcia com a impuls creador. Ara bé, intueixo que alguna part certa hi deu haver en la relació abans esmentada.

 

La història personal i la dels altres

 

Montserrat Roig va explicar a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un llibre de gran interès sobre la creació literària, que en un viatge en tren, algú li va oferir la seva biografia per escriure’n una novel.la. Jo he viscut també aquest fet i he de dir que les magnífiques històries que algú ens ofereix, solen deixar-nos amb els impulsos creatius frenats. Per altra banda, també he comprès que és inútil disuadir-los que expliquin la història que pretenen regalar-nos contra la nostra voluntat.

Molt sovint la vida dels altres, ni farcida d’aventures i de fets singulars, no ens motiva a l’escriptura.

Un altre cas ben diferent és quan som nosaltres els qui ens acostem a la vida dels altres. Ho fem per documentar-nos, per amarar-nos d’un argument que ens intriga. La història d’una altra persona, sens dubte, pot constituir un impuls literari, doncs, si desperta l’interès profund de qui escriu, si és capaç de connectar amb el món del creador. Món d’interessos, de preocupacions…

He de reconèixer que la biografia de moltes persones que escriuen és, ben sovint, corrent, poc sensacional, al contrari dels arguments que ens ofereix el món; en canvi, les experiències, allò que constitueix en la intimitat el rastre de petjades i marques susceptibles de ser analitzades sota diverses llums, són en cada particular, excepcionals, úniques.

Un llibre sobre escriptura creativa com el de Teresa Imízcoz afirma que el novel.lista no tria els temes sinó que és elegit per ells. Escriu sobre certs assumptes perquè li van ocórrer certes coses. Jo no ho expressaria així, però reconec que hi ha en aquestes paraules algun aspecte que em resulta cert.

Un dels meus impulsos narratius, el primer, neix de la necessitat de respondre a la importància vital que uns determinats fets bèl.lics van tenir  per als meus pares, entestats a transmetre’ls als fills sense analitzar les conseqüències que aquella informació podia tenir per a nosaltres. Sens dubte que, repassant  les històries personals, tenim sovint l’inici de l’escriptura.

Escrivia Montserrat Roig en el llibre abans citat.

“L’escriptora és una ressentida com  tots els escriptors. I hi juga (…) Els escriptors assassinen amb paraules” I afegia en descàrrec, “Però no organitzen guerres.”

En comptes d’assassinar, a País íntim jo he inventat reconciliacions, però continuo acceptant el sentit bàsic de les paraules de la recordada autora. Reconec un sentiment respecte a uns fets, a unes persones, en l’origen de l’impuls d’escriptura del meu primer llibre. Pedra de tartera. La paraula ressentiment té una connotació negativa, significa rancúnia, malvolença. No es tracta pas de voler mal a les persones que van fer possible una mort, molt menys als seus descendents. Però sí que hi ha un intens sentiment de pèrdua en la persona que escriu, que l’empeny a espolsar-se el dolor mentre s’expressa,  prova de compensar-lo buscant adhesió, potser demanant una justícia abstracta. M’agrada mirar-m’ho així. Amb sentiment, sense oblidar, però no amb ressenmtiment.

Així doncs, el meu primer impuls va ser ordenar les accions al voltant dels meus protagonistes, accions que llavors no solien descriure en cap text ni entrevista. Va ser el de mostrar la injustícia contra una dona, contra la seva família, gent de pau. Des de l’àmbit més personal, encara que extrapolable a tantes persones, em topava amb un tema universal, de tot lloc i de tot temps, la rodona injustícia de la guerra i les seves conseqüències.

 

L’impacte dels canvis econòmics en l’individu i la societat

 

El Pirineu català, sobretot el més occidental, les valls que són branques de la Noguera Pallaresa van veure minvades en pocs anys les seves fonts de riquesa a partir dels quaranta. Les formes tradicionals de tenir cura del bestiar i de la fusta, de transportar-los i d’explotar-los van canviar; desapareixen carros i rais,  comença l’era de la benzina, dels camions. La minva de l’activitat econòmica, la transformació de la manera de viure, provoca un desplaçament de la població des dels petits nuclis de muntanya cap a les ciutats. El procés s’accentua durant els seixanta. Molts pobles s’abandonen, d’altres queden reduïts a menys de deu hisendes, les més riques o les de famílies amb gent més vella.

Jo vaig viure de prop en famílies pròximes el procés sencer. L’abandó, en un primer pas, provisional, després definitiu de la casa i la hisenda; molt més tard, la deserció és matisada per un retorn parcial. Aques element forma part ja de l’argument de la primera novel.la, del gruix del llibre La mort de Teresa, del segon llibre, de Mel i metzines, sobretot de Càmfora i arriba fins a País íntim que es va publicar el 2005. Té una dedicació específica en un llibre sense ficció Camins de quietud  sobre pobles abandonats.

El material narratiu d’aquest procés té un valor important perquè és experiència viscuda a primera fila del pati de butaques. Tot un bano de temes interessants s’obrien per a mi a partir d’aquesta transformació econòmica. El canvi d’ambient -de la naturalesa exultant a pisos mínims, sovint resclosits-, d’una certa llibertat obligada al poble a un horari rígid a la fàbrica, el descans programat, canvis de costums, de lleguatge, l’afluixament de l’autoritat patriarcal. A Càmfora hi ha un personatge masculí, Maurici, que no s’adapta i torna al poble. Dos temes importants: canvi-adaptació, nostàlgia, sentit de pèrdua d’una vida més pura, més dura, diferent. Valor de l’individu, home o dona, per damunt del valor de la família-casa-hisenda, és a dir, autonomia personal.

Càmfora   és la novel.la que convoca directament aquest entramat de temes en relació al canvi econòmic i a la migració dins l’àmbit intern de Catalunya i Carrer Bolívia  prové dels mateixos impulsos, aborda la d’Andalusia a Catalunya i incorpora nous temes com el rerafons polític al final de la dictadura, el paper del clero, la lluita obrera, el canvi de cultura, en concret de llengua. En totes dues novel.les es ressalta el paper femení, la presa de consciència del valor del treball propi i de la capacitat intel.lectual i social de la dona.

 

Les relacions entre persones amb vincles

  

Aquest  impuls l’havia descobert ja a Mel i metzines (entre germans), a Càmfora i a Carrer Bolívia (marit-muller), però es convertirà en nucli d’interès en Ulleres de sol, un llibre de narracions que inicia una branca no pirinenca de la meva producció.

Després de la tercera novel.la, Càmfora , vaig tenir la impressió que podia abordar nous temes en una altra ambientació. De fet, vist avui, tan sols es tractava d’una focalització amb llum més intensa sobre certs aspectes abans contemplats a més distància. És a dir: l’ambientació en un temps i en un espai perdia importància i els conflictes ocupaven el primer pla.

La tesi de les cinc narracions incloses a Ulleres de sol pot formular-se més o menys així: la proximitat entre persones, que inclou afecte, provoca també dolor. Dit d’una altra manera, aquells que més ens volen són els qui ens fan patir millor. Se centra, seguint l’ordre de les estacions de l’any, en una relació de parella, de mare-filla, de germans, d’amistat, i en una suma de la majoria de les relacions citades en la darrera L’àlbum. Cada narració presenta personatges bessons, alguns dels quals utilitzen ulleres de sol.

Crec que el de relacions humanes és un impuls que afecta des de sempre les persones que escriuen, no en va formen part de l’experiència pròpia. I, sobretot, en cada relació hi ha un univers sencer per descobrir, analitzar i acolorir amb circumstàncies que en poden variar una mica o extraordinàriament el resultat. No sols constitueixen un impuls narratiu sinó que podem parlar de les relacions humanes en tant que tema o niu de temes que penso que permet un treball de microcirurgia. Quasi és impossible no entrar-hi en qualsevol novel.la i, en el meu cas, l’impuls d’escriure sobre aquesta qüestió respon sempre al plantejament d’un perquè. La novel.la o les narracions són el resultat de la resposta que sóc capaç de donar-hi.

En aquest apartat es poden incloure dues novel.les que parteixen de sengles notícies dels mitjans. L’una, el segrest d’una escola bressol per part d’un home; l’altra, la mort d’una dona que dormia en un caixer pel foc provocat per uns joves. Notícies no pas úniques, s’han repetit en llocs i dates diverses, i que van ser per a mi tan sols el punt de partida de la novel.la. Es tracta de Escrivia cartes al cel i d’Emma.

Les conclusions són previsibles, però no els processos. L’escriptura, que significa reflexió i búsqueda de coherència, em porten a veure les normes socials amb un grau considerable d’hipocresia alhora que m’hi sento involucrada perquè consento en aquestes normes com la majoria i així esdevinc culpable parcial d’aquestes morts. Totes dues novel.les presenten protagonistes aculats per la falta de comprensió a una acció extrema, a un acte delictiu o irresponsable que desencadena a poc a poc la seva marginació i posterior destrucció. M’interessa descobrir com són de senzills els mecanismes de l’inici i com van prenent embranzida i gruix cap a un aïllament del protagonista fins a un tràgic desenllaç. A l’inici, el causant d’aquesta situació és algú pròxim al protagonista; al final, la causa és assumida per tota la societat, que es manté en silenci, un tribut anònim al benestar personal.

 

 

L’herència indefugible

  

En la meva penúltima novel.la publicada, País íntim, hi conflueixen els tres impulsos que he esmentat abans. I s’hi afegeix l’herència indefugible.

Crec que com a persones intentem viure una història pròpia, el més deslligada possible de la dels nostres pares, de la generació anterior. No obstant això, sovint no podem deixar d’admetre l’herència que ens lleguen, amb voluntat de fer-ho o no. Normalment és l’herència d’un greuge, d’un fet no viscut per nosaltres. Sense adonar-nos-en, aquest element forma part de la nostra vida, de la forma en què veiem els altres i a nosaltres mateixos, condiciona en part el nostre caràcter i la nostra forma d’actuar. No és sinó després de processos de conscienciació, els quals poden ocupar la major part del temps de la nostra vida, que podem assumir aquesta herència i prendre una posició clara en relació a ella.

En el cas de la meva generació, la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial, són al centre de la història dels nostres pares. Ideologia, actituds, lluita, refugi i migració, passivitat, col.laboració, secret són mots que expressen qüestions vitals bàsiques d’influència. A la perifèria hi ha les circumstàncies econòmiques, geogràfiques i altres de cada família.

He passat anys rebutjant la meva herència. No començo a  acceptar-la, encara tímidament, fins l’escriptura de Pedra de tartera, el primer llibre. Crec que amb País íntim he acabat de fugir d’aquesta herència, encara amb una sensació de ganes d’escapar a les sabates. Al cap de vint anys d’escriure situo el protagonisme en una dona de la meva generació, la Rita Albera, personatge que duu part de les meves experiències i que en té també d’altres de ben diferents. És la història del desencontre de dos personatges units per l’amor i per la sang. La veu narrativa correspon a la meva generació i  és ella que explicita aquesta acceptació dolorosa i paralitzadora per avançar en una mirada activa cap al futur.

Al títol apuntava que la novel.la és un mitjà per entendre la vida en les seves múltiples facetes.  Entendre en el sentit de comprensió, d’explicació i d’interpretació d’uns fets, d’unes actituds, d’acceptar el dolor, la decepció i així poder continuar amb empenta.

Perquè aquest entendre no és tan sols passivitat, és proposta. No puc acceptar una herència nefasta sense el desig de transformar allò que l’ha fet possible i que continua viu. La intenció a País íntim és clara. S’hi denuncia la injustícia que suposa qualsevol guerra contra els individus, contra les famílies. Una injustícia irreparable ja que es veuran abocats a suportar-la i fer-ho també amb les conseqüències, i en faran la transmissió als infants.

Jo no he escrit per compromís, he escrit per comprendre. I la comprensió em porta a la denúncia i la denúncia, a un cert compromís.

Pot semblar que hi ha una certa ambigüitat en aquest títol. Perquè entendre té un altre  significat. És percebre, explicar-se la vida, però també és una manera d’actuar. Novel.lar, aquesta química d’elements reals i ficticis entramats amb llenguatge, és, per a mi, una manera de viure.

 

llegir més

“LLUM DE CANÇÓ SENZILLA”, per Miquel Àngel Llauger


 

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

 

Quan roures enyorosos

de verds marins comencen

crepusculars missatges,

volent-te foc, demano

nova claror, que siguis,

davant altars on cremen

ardents silencis d’ales,

encès cristall, més flama,

llum de cançó senzilla.

 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu (1936)

En un dels seus llibres sobre Espriu, Rosa Delor diu que tots els estudis sobre el poeta comencen citant aquella frase seva segons la qual la seva poesia és “una llarga meditació sobre la mort”. No seré menys, i la frase queda citada: no és fàcil parlar de la poesia d’Espriu sense fer de la centralitat de la mort el punt de partida. Per parlar del poema que vull comentar, hi ha un segon punt de partida: el de la seva amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la profunda commoció que li va suposar la mort del jove mallorquí. El lligam entre els dos poetes el sintetitzen aquestes paraules que Espriu escriu a Marià Manent poc després de la mort de Rosselló-Pòrcel: “Ningú no l’ha conegut, potser, tant com jo. Pocs l’hauran estimat més” . Pel que fa a l’impacte d’aquella mort en l’ànim d’Espriu en són testimoni la quantitat ingent de poemes dedicats, d’escrits d’evocació i d’ecos de versos del mallorquí que es deixen sentir entre els del poeta de Sinera.

El poema “Oració en la teva mort” pertany a la secció primera de Les hores (1952), dedicada a la memòria de Rosselló. Als poemes anteriors a aquest (“Flama”, “Nit”, “A l’alba”, “En la teva mort”) hi plana el record de la nit en què un jove Salvador Espriu va vetllar el cadàver del seu amic: les notes dominants (la pal·lidesa, el silenci i el fred) remeten a la mort com a absoluta aniquilació. Quan s’hi entreveu una referència a la condició de poeta de l’amic desaparegut es dóna a entendre que el seu do poètic també ha estat arrasat per la mort: “príncep de mortes / cendroses flors, paraules” (“Flama”), o “càntic / tot anul·lat en pluja” (“En la teva mort”).  Diria que en el cas de “Oració en la teva mort” hi ha un significatiu canvi de to.

 

Article publicat a la revista "Compartir" de la Fundació Espriu (febrer-març 2012), núm. 85

 

Els quatre primers versos poden constituir un exemple del diàleg intertextual que s’estableix entre la poesia dels dos amics, i que ha estudiat l’esmentada Rosa Delor. Els roures, que remeten al paisatge del Montseny (Rosselló va morir al sanatori del Brull), semblen enyorar un espai en què fins a quatre elements (el verd, la mar, el crepuscle i el foc) reprodueixen l’atmosfera de “A Mallorca durant la guerra civil”, el poema en què el poeta mallorquí va expressar millor la tristesa per l’allunyament de l’illa i que Espriu considerava “el moment culminant” de la seva lírica.

Amb aquest decorat de fons, arriba el verb principal de l’oració única que conforma el poema: “demano / nova claror”: hi ha l’esperança d’alguna cosa que va més enllà de la pura aniquilació. En realitat, hi ha el prec, més que l’esperança: tal com indica el títol, el poema adopta el mode d’enunciació d’una oració fúnebre. Així s’explica l’escenografia de litúrgia religiosa, els altars davant el qual hi ha alguna cosa que es consumeix en el foc i que queda reduïda a silenci: unes ales que ben bé poden ser una imatge de l’afany poètic d’un Rosselló-Pòrcel que en alguns poemes va fer servir el símbol de l’àngel per referir-se a la poesia. No tot, però, queda reduït a cendra i silenci. La veu que pronuncia l’oració demana que el poeta mort pervisqui d’alguna manera, que sigui “encès cristall, més flama”. El bell vers final especifica quina ha de ser la naturalesa d’aquesta pervivència: “llum de cançó senzilla”. Si la meva lectura és plausible, demana que la poesia redemeixi el poeta de la inanitat i la finitud de la vida.

L’afany de trobar el sentit de la vida en les paraules, enfront de la certesa de la mort, és freqüent a Espriu. Salvar les paraules té, òbviament, un sentit civil, atès el moment històric en què escriu el poeta: són aquells versos famosos que diuen que “hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa” (“Inici de càntic en el temple”). Però salvar-se en la paraula o en la cançó, en la poesia en definitiva, té també un sentit més íntim. Al poema “Riu”, de Mrs. Death, ens diu: “He convertit vells somnis / en la petita ofrena / d’una veu”. A “Díptic de vivents”, del mateix llibre, es formula, nítida, la idea de salvació en la paraula: “Del mar han de salvar-me / potser un vers, unes clares / paraules, mentre valguin / tota la meva vida”. I al poema II de Final del laberint, el poeta sent recuperada la seva dignitat humana davant la immediatesa de la mort, i conclou: “i diuen els meus llavis…/ unes poques, fràgils, clares / paraules de cançó”.

Salvar les paraules del país i salvar-se de la mort en les paraules. Aquesta és la missió que Espriu conferia al poeta: la que es conferia a ell mateix i la que, en aquesta “Oració en la teva mort”, volia per a la salvació del poeta amic mort. És interessant de veure com, en un poema molt posterior (de 1962), explícitament dedicat a Rosselló-Pòrcel, torna a demanar al poeta mort que exerceixi la funció de poeta-profeta, o poeta salvador del poble, que Espriu va encarnar ell mateix: “I tu, que mories jove i saps somriure, /…/ fes resplendir en la nit les paraules que ens calen / … / perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí”. (“Per a una suite algueresa”). La relació d’Espriu amb Rosselló-Pòrcel és sovint la de l’hereu que recull un llegat i s’assigna la missió de fer-lo perviure.

La qüestió de la salvació personal en els mots torna a aparèixer de manera particularment nítida en aquests versos: “He donat la meva vida pel difícil guany / d’unes poques paraules despullades” (Llibre de Sinera, XXXV). És molt difícil no sentir-hi l’eco d’Antonio Machado, un poeta que Espriu apreciava de manera particular, i que en un breu poema de la sèrie Galerías parla de com de la immensitat de la creació (“la mano… / del sembrador de estrellas”) tal volta arriba al seus llavis el do “de unas pocas palabras verdaderas”.

La cita no és gratuïta. Repassem ara els adjectius amb què Espriu qualifica les paraules que l’han de salvar: “poques”, “fràgils”, “clara”, “petita”, “despullades”. I, tornant al nostre poema, “senzilla”. La paraula que salva és la que assoleix la difícil qualitat de l’essencialitat. Crec que Espriu va plasmar, en aquest grapat de poemes, un aspecte ben significatiu de la seva concepció de la poesia. Salvador Espriu, el poeta de vegades hermètic i barroc, el poeta que recorre sovint a difícils referències llibresques, pensava que la poesia que justifica una existència, la que d’alguna manera ens redimeix de la mort, és aquella que aconsegueix la claredat d’allò més essencial. “Amb crit elemental, sense artifici”, diu el poema “De tan senzill, no t’agradarà” (El caminant i el mur). Una concepció, si se’m permet una apreciació personal, amb què podem acostar-nos als seus versos, que en els seus moments més alts brillen, encara que no siguin fàcils, amb rara transparència. O als de Rosselló-Pòrcel, que també va fer provatures literàries diverses, i que mai no va ser tan bon poeta com en la nitidesa de “A Mallorca durant la guerra civil”.

 

llegir més

“AMB UN LLIBRE A LES CUIXES”, per Elena Ferrer

I ara també les poetes diuen…

 

Estimo i he estimat els homes sempre. No sabria viure sense un home al meu costat que m’acaroni amb  dialèctica provocadora, perquè així ha estat la meva vida des dels setze anys. I no en sé d’altra manera. He llegit els seus poemes com qui em fa l’amor.  Però en el cor de les dones hi entro jo, com en una estança acollidora,  és casa meva,  i els ulls se m’omplen d’imatges viscudes. I tot allò que és nou m’esdevé sobtat record. Amo la bellesa del riure de les dones quan estan soles i no se senten mirades. Amo els seus ulls enaiguats quan el món estrany les tenalla. I sobretot amo la força imperiosa de viure malgrat tot: les dones fetes per a la vida i l’amor, perquè no han nascut per a l’odi, com deia aquella infeliç Antígona. I ara vull saber què diuen les dones, per què escriuen amb ratlles llargues o curtes, com deia el poeta. Per què oculten diaris en el fons del calaix de la roba íntima:  ”Amor, amor, un hàbit m’he tallat de vostre drap vestint-me l’esperit…”

Rosa Delor

 

Un gest ple de bellesa, dona llegint

Elena Ferrer Moregó (1984, Cabrera de Mar) és llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i actualment treballa com a professora de català al Consorci de Normalització Lingüística. L’any 2010 va guanyar el Certamen Antonio Vilanova de la Universitat de Barcelona i des d’aleshores ha participat en diversos recitals, en ocasió dels quals també ha traduït al català poemes de Robert Desnos, Louis Aragon i Fernando Pesssoa.

 

La idea que pretenia transmetre en aquest primer poema és que en determinats paisatges s’hi respira una serenitat que fàcilment se’ns encomana i, com que estem tranquils, els problemes fugen de nosaltres i ens relacionem amb els altres d’una manera més propera i càlida. A les terres catalanes no n’hi ha pocs, de paisatges bells que transmeten calma, però vaig trobar que el Delta de l’Ebre, pel fet de ser una terra plana, era l’escenari adient.

 

 

Terres de l'Ebre, "mel i mostassa"

 

Una terra fàcil

  

A les tardes, al Delta de l’Ebre,

la llum és mel, la terra mostassa

i una brisa somou delicadament

els joncs i les fulles dels salzes.

Els ànecs llisquen per l’estany

com si els empenyés l’aire; i és tan

senzill treure peix d’un capbussó

com fer a peu coix una becaina.

La planúria fa l’horitzó ample

i sense obstacles i no, els núvols,

al delta, mai no s’hi queden gaire.

De tornada, el camí creua el cel

que els arrossars emmirallen

i basten quatre o cinc pedalejades

per volar amb els peus enlaire.

No plou de nit. I queden lluny,

la lluita i les muntanyes.

llegir més